9. La font subtil, la ramificació dels rierols

Aquestes quatre línies estan considerades el moll de l’os del Sandokai. Les dues primeres formen un conjunt, paral·leles l’una de l’altra. Què és la «font subtil»? D’alguna manera, és la principal pregunta en la nostra pràctica. Hi ha una colla de sinònims per a la font subtil: l’absolut, el veritable jo mateix, el jo còsmic, la naturalesa de buda o simplement la paraula mu. Amb els «rierols ramificats» es refereix al món relatiu, al món dels fenòmens. Les dues línies descriuen el que és des de dues perspectives diferents.

«Clara i brillant» ens explica que la font no pot ser profanada. En el món fenomenal podem dir que alguna cosa ha estat profanada, però en l’absolut les coses són just el que són. No poden ser profanades, de la mateixa manera que el cel no pot ser profanat o embrutat pels núvols, les tempestes, els ocells o, fins i tot, pels seus excrements. Hem de tornar a l’esfera del dualisme per poder parlar d’alguna cosa embrutida o errònia. Algú ha dit que el problema de Job fou que es prengué les coses personalment! Aquest és també el nostre problema. La font subtil és sempre clara i brillant, i no té personalitat.

Hi ha nombroses al·lusions a la brillantor i a la foscor en aquest text i en tota la literatura zen. Algunes vegades, la llum s’usa per representar el món de l’absolut i la foscor el del relatiu, com succeeix en aquestes línies, i d’altres s’utilitzen a l’inrevés. De tant en tant, hi ha ocasions en què la foscor s’utilitza per descriure l’absolut. Si tanquéssim tots els llums o ens endinséssim en una cova negre no hi hauria manera de fer cap distinció. Seria com cercar un corb en la foscor. El moment en què encenem els llums és quan podem distingir les coses i apreciem les diferències. Tanmateix, d’altra banda, de vegades parlem de la llum com si fos l’ull il·luminat amb què veiem la unitat, ja que és tan brillant que tot el que existeix és la llum mateixa, i la foscor representa la ignorància.

La implicació important de les nostres dues línies és que l’absolut i el relatiu no són u, no són dos. L’absolut és el relatiu, el relatiu és l’absolut. En conseqüència, la font subtil és també fosca, i els rierols ramificats són igualment clars i brillants.

Pensem en l’aigua que flueix pels rierols ramificats. Nosaltres mateixos som aigua en gran part, com gairebé totes les coses en el nostre planeta. Quan plou és perquè vénen núvols que deixen caure gotes d’aigua a la terra d’on creixen els aliments. Ens mengem els aliments i transpirem; l’aigua de la nostra transpiració s’evapora i s’enlaira cap al cel. L’aire es carrega de partícules d’aigua, els núvols es formen una vegada més i van a la deriva fins que, finalment, les condicions són les adequades i deixen caure, un cop més, la pluja sobre la terra. Aquest procés sense principi i sense fi són els rierols ramificats que flueixen en la foscor, mentre que el flux mateix és la font subtil.

Els rierols ramificats són també una al·lusió al llinatge dels mestres de zen. Si pensem en el llinatge com en aquest fluir, el llinatge no està separat de qui o del que som. Al mateix temps, malgrat que els diversos rierols del llinatge flueixen alhora en un mateix lloc, es mantenen separats i són rierols distints. Recordeu les gotes de tinta dins del líquid viscós. Sovint, no tenim dificultat per veure els rierols ramificats, però no veiem la font d’on flueixen. Tanmateix, tots els rierols, tots aquests fenòmens, són la font subtil. El fet de fluir no està separat d’allò que flueix.

Aferrar-se a les coses és la il·lusió primordial.

Trobar l’absolut no és encara la Il·luminació.

Hem usat aquí la paraula il·lusió en comptes d’engany a propòsit. Jo crec que engany es refereix a algú que està enganyat i, per tant, també es refereix a l’ego; amb il·lusió això no passa. Però, des del moment que no hi ha ego, l’engany és il·lusori; l’engany és la il·lusió primordial mateixa. Què és l’engany? L’engany és estar aferrat a les coses. Per això mateix, la mateixa noció que estem aferrats a alguna cosa és la il·lusió primordial, o per posar-ho d’una altra manera, la il·lusió primordial és, en primer lloc, que estem errats! Com que la realització d’aquest moment ho inclou tot, inclou també la il·lusió primordial que estem enganyats.

Comparem la noció d’il·lusió primordial amb la de pecat original. Què és el pecat original? Algunes persones diuen que menjar-se la poma va significar la nostra caiguda en l’esfera de la relativitat, de veure i conèixer les diferències. Però no és veure les diferències allò que constitueix la nostra caiguda, és el nostre aferrament a la separació i al coneixement, no veure que el món relatiu dels fenòmens és l’absolut, la font subtil. Aquesta és la il·lusió primordial. D’altra banda, si oblidem que els fenòmens existeixen, és que ens estem enganxant a l’absolut i això és el que es critica en la línia «Trobar l’absolut no és encara la Il·luminació». Des del moment que el relatiu és l’absolut, adherir-se a l’absolut és adherir-se al relatiu, la qual cosa és la il·lusió primordial. De fet, adherir-se a qualsevol dels dos, l’absolut o el relatiu, és el pecat original. És el fet d’enganxar-se o d’aferrar-se el que és «pecat», no la cosa a la qual un s’enganxa.

La qüestió és que hem de mossegar la poma. No podem romandre en l’esfera de la unitat, on no veiem els rierols ramificats, les diferències del món dels fenòmens. No podem ser com el cel, aquesta no és la nostra funció. Ara bé, tampoc no podem romandre aferrats al món dels fenòmens. El problema és sempre que ens adherim a una banda o a l’altra, a l’absolut o al relatiu.

Expliquem això poèticament quan diem que al principi les muntanyes són muntanyes i els rius són rius. Això és, que al començament de la nostra pràctica som conscients només del món fenomenal i que totes les coses ens semblen caracteritzades per la diferència. Ara bé, a mesura que practiquem més, descobrim la unitat de la vida i de sobte les muntanyes ja no són muntanyes i els rius també deixen de ser-ho; hi ha solament un Cos Únic, solament la unitat. En la realització del Cos Únic no hi ha conceptes; no obstant això, immediatament després, el nostre cervell comença a definir i a classificar l’experiència i diem: «He tingut una experiència de la unitat de la vida», la qual cosa és també una altra noció. Per tant, ens diem que hem de continuar endavant i adonar-nos que la noció de la unitat és justament això, una noció. En avançar, descobrim que les muntanyes són muntanyes i que els rius són rius, però ja no en el sentit relatiu (com en el primer estadi abans de la realització), sinó en el sentit que va més enllà del relatiu i de l’absolut. No és transcendint-los que ho fem, sinó més aviat que ells, el relatiu i l’absolut, es deixen anar com a nocions.

Això també és aplicable a l’experiència de la Il·luminació. Experimentar l’absolut no és encara la Il·luminació. Si tenim una experiència d’Il·luminació, no importa si és superficial o profunda, si creiem que això és la Il·luminació de segur que anem errats. Aquest estat és l’estat de la Il·luminació. L’experiència de la realització, quan la tenim, és també l’estat il·luminat. Just quan hi pensem, just en el moment en què li posem el nom d’Il·luminació, ja n’hem sortit. A la llarga, acabem llençant aquestes etiquetes i veiem les coses com són. Finalment, entrem en una completa intimitat amb el que és, tal com és, de la mateixa manera que ho fa el peix quan neda a l’aigua. El peix, com que és un amb l’aigua, no pensa si està moll o sec o si està nedant. De la mateixa manera, nosaltres de bon principi som intrínsecament l’estat il·luminat.

Tanmateix, el peix ha de realitzar que està nedant a l’aigua. No és suficient ser intrínsecament l’estat il·luminat, ho hem de realitzar. L’estat del peix que no reconeix que està a l’aigua és comparable a l’estat del jove, de l’infant innocent, però l’objectiu de la nostra pràctica no és esdevenir de nou un nadó acabat de néixer. Tampoc és assemblar-se a un xicot de dotze anys que encara ho percep tot separat d’ell mateix. Hem de poder veure el relatiu i l’absolut al mateix temps.

Sembla paradoxal parlar de realitzar l’estat de la unitat, perquè aquest estat és el de la no-separació, i la realització sembla que implica separació. Però aquest no és el cas, que solament és problemàtic des del punt de vista conceptual. Quan estem en l’estat de la no-separació, l’hem de poder veure sense separar-nos-en. Això implica fer un salt per sobre dels paradigmes duals amb què usualment funciona el nostre cervell quan tracta amb les altres coses. Quan som capaços de fer això, hom ho anomena un gir des del món de la dualitat al món de la unitat mentre restem en el món de la unitat. (És en aquest context que parlem de «paraules frontissa», paraules que ajuden a l’estudiant a realitzar aquest salt). Percebre clarament això sense caure ni en l’esfera de la unitat ni en la de la dualitat és un indici de com n’és de profunda una experiència en particular.

«Estar aferrat a les coses és la il·lusió primordial» implica que no és la consciència en ella mateixa el problema, sinó quedar-s’hi enganxat. Per exemple, jo sento que estic separat dels altres i, per tant, sóc incapaç d’acceptar el fet que sóc els altres (i viceversa). Hem de ser capaços de veure el relatiu i l’absolut alhora i de viure i funcionar lliurement en ambdues esferes simultàniament. Això és la llibertat. Aferrar-se a qualsevol de les dues bandes és l’engany i l’esclavatge. Amb tot, al mateix temps, la nostra pràctica requereix que ens adherim a una banda o a l’altra per poder-les experimentar. Ara bé, un cop ho hem fet, ens n’hem de desenganxar deixant anar la realització; no cal dir, però, que abans l’hem hagut de tenir. Viure en l’estat de la unitat sense realment experimentar-lo no és suficient. El peix que encara no ha realitzat que està nedant a l’aigua és un buda potencial. Un buda potencial és també un buda, naturalment, però solament ho és en potència. El nen d’un buda és un buda i alhora un nen. El nen ha de créixer, i no hi ha manera que no ho faci!