XIX

Caritat inútil

Havia entrat a l’Om. Havia entrat a Torrenegra. Havia entrat a la Tria. Havia entrat a Can Quintana. En Vicenç ho sentia dir i planyia els veïns que se’n queixaven i repetien el nombre de baixes una vegada i una altra, però ell no patia gens. La guilla afamada d’aviram podia passar quan volgués per Monells perquè la porta del galliner era oberta tot el dia i tota la nit. L’última gallina havia post el seu darrer ou i, uns mesos després d’entrar i sortir com desorientada, ja sense ganes d’escatainar, del galliner que ja havia quedat tan solitari com la casa, s’havia mort i se l’havia menjada escaldada a l’olla, exactament el mateix que havia fet amb les companyes que l’havien precedida. En Vicenç no va posar cap més gallina, de manera que si a ell se li va acabar fer-se, seguint un costum arrelat, la truita o l’ou ferrat gairebé diari, l’Àngel no va haver de pensar més a pagar-li la dotzena i mitja, la dotzena i, finalment, la mitja dotzena d’ous, només et puc servir aquests, avui, cada dia em ponen menys, que se li quedava cada vegada que pujava al poble amb una cistella a cada mà.

L’Àngel tampoc es podia refiar gaire del que donava l’hort de Monells, i ja no hi comptava per a no desatendre sense voler algun client de tota la vida. La quantitat de patates, cebes i tomàquets que li comprava s’havia reduït molt els últims anys, una circumstància que el botiguer no atribuïa només a la deixadesa general que molta gent imputava a l’hortolà. Ell creia que la gairebé setantena d’anys que arrossegava, afegits a la seva vida solitària, minaven molt ràpidament l’esperit i la salut, tot alhora, del seu petit proveïdor. Un dia que la Dolors havia entrat a la botiga li havia comentat que, darrerament, el seu cunyat estava molt sec, feia mala cara i tossia molt abans o després d’obrir la boca les poques vegades que l’obria. La cunyada, maliciada que el botiguer només perseguia fer-la xerrar, no li havia tornat ni contesta, no havia tingut ganes de dir-li que ja estaven al cas dels seus moviments i que no calia que patís, mentre observava, encesa de galtes, enrabiada per dintre, com li tallava amb la màquina elèctrica la mica de pernil salat, fes-me’l prim, sents?, que gruixut l’Anna no me’l vol, que li havia demanat. La Dolors no tenia ganes de regirar el passat familiar que, encara aleshores, alguns s’entossudien a centrar morbosament en la seva relació frustrada amb en Fèlix venedor, actitud que entre els botiguers, l’Àngel inclòs, solia amagar malament una certa quimera per la mena de competència deslleial que els havia fet el botiguer espavilat durant tots els anys que havia voltat per les cases de pagès amb la seva furgoneta atapeïda de queviures. En canvi, ningú ja no es recordava de tot el temps que havia estat casada, i ben casada, amb en Ramon, sense que mai ningú se l’hagués posada a la boca per a res, ni tampoc, un cop mort ell, de la companyia que encara havia fet als seus sogres sense tenir, de seguida es deia, ni la Núria ni la Rosa per casa, a veure quantes altres dones s’hi haurien volgut estar.

El pitjor de tot plegat era que el botiguer no anava gens equivocat. Els tres o quatre últims anys, certament, sobretot a partir del darrer Nadal, l’humor d’en Vicenç s’havia deteriorat molt i com més anava més ganes tenia d’estar sol i més s’amagava de tothom. No volia veure gent. No volia saludar ni coneguts ni forasters, i no feia ni una sola excepció, de manera que fins i tot una coneixença tan vella com en Josep de la Teuleria es va adonar perfectament, un migdia que li alçà una mà des de l’altra banda del carrer a la sortida de la fusteria del seu gendre, com li abaixava el cap sense cap mena de mirament. No empipava a ningú i tampoc volia que l’empipessin.

Havia espaiat els viatges de dues hores de camí entre l’anada i la tornada que feia fins al poble carregat amb les cistelles, i havia deixat de vendre a peu de carretera per no haver de fer l’esforç ni de mirar ni d’explicar als compradors eventuals què valia la pinassa o les llenegues collides a la matinada i encara ploroses de la rosada. Es passava hores i hores tancat dintre de casa, assegut a la cuina fent caure els pinyons de les pinyes que havia arreplegat el dia abans o fent-se una torrada al davant del foc, depenia de l’època, i de tant en tant alçava el porró, s’encenia una cigarreta, s’apedaçava l’últim estrip dels pantalons amb una tira de saca o lligava un nou cordill a les espardenyes que li queien de tan foradades com les tenia.

Moltes estones no feia res. Es quedava senzillament amb la mirada clavada damunt de qualsevol objecte, amb el pensament com perdut qui sap a on, i, quan a l’estiu, després de dinar, li venia la nyonya reconsagrada, s’estirava damunt del matalàs vell del seu llit i feia unes migdiades molt llargues, fins que el cor li deia prou. Es passava, per tant, una bona part dels matins i de les tardes dintre la casa i la poca gent que trucava a la porta de Monells, la família inclosa, que ja li sabia el rampell, se n’havia d’entornar sense haver-lo vist ni haver pogut parlar-hi gens.

Malgrat les visites vanes que ja acumulaven, la Núria i l’Eudald encara no desdeien i de tant en tant es presentaven a Monells, perquè els feia consciència l’estat deplorable, gairebé de supervivència, en què vivia, i se senyaven cada vegada que passaven a veure’l confiant tenir més sort que en la visita anterior. No li demanaven gaire. Només que els obrís la porta i els oferís una cadira per poder monologar una mica al voltant de la taula o del foc de terra de la cuina, on hi hagués menys troncs de llenya o sacs plens de pinassa per a desarrambar, en qualsevol cas sempre al costat o sota de la figuera borda, cada dia més alta, ampla i ufanosa, que no volia tallar perquè, quan n’era el temps, li abocava les figues insípides damunt de la taula que ells no trobaven mai desembarassada del tot. Un cassó abonyegat, la cassola de terra renegrida, una forquilla desllustrada o el plat mal escurat de l’última menjada feien sempre companyia al porró de vi.

Li demanaven poca cosa, només que volgués compartir una estona amb ells, però ignoraven, o no volien acceptar, l’esforç immens que li suposava tractar amb gent quan el que desitjava profundament era estar sol a casa, com cada dia i cada nit, com cada setmana, com cada mes, com els gairebé quinze anys que ja feia que s’havien mort els pares, només en companyia dels tres o quatre gats escanyolits i mal alimentats que li quedaven i que es passaven tot l’hivern ajaguts davant del foc de terra amb la cara i els bigotis empolsegats de cendra. Havia après a viure sol, i sol volia defensar la costosa i segurament única conquesta de la seva vida. De tant en tant els nebots reconeixien i acceptaven la seva ferma voluntat d’aïllament, i aleshores trigaven més a baixar a Monells amb el seu Patrol sorollosíssim. Li consentien més dosis de la quietud absoluta que la seva mirada fugitiva i el seu mutisme exacerbat semblaven mendicar. El deixaven tranquil al seu feu de solitud desballestada.

El desig de l’oncle de viure cada vegada més apartat de tothom havia comportat l’enrunament sistemàtic de la seva economia ja malmesa de feia temps, i molts veïns, a banda de la família directa, que des del primer moment havia callat, per respecte a la sang, l’episodi de l’ase més aprofitat de tota la comarca, ja s’havien adonat que passava privacions serioses, perquè era un fet innegable que cada dia menjava més malament i vestia d’una manera més apotolada en una casa que amenaçava ruïna per més d’una banda. Els seus amos, en Pasqual i l’Hermínia, tenien veritables escrúpols, i de vegades se sentien culpables que visqués en condicions insanes en un mas de la seva propietat. Per a ells no era cap decòrum, sinó més aviat una vergonya, permetre que s’hi anés estant, però si d’una banda no estaven disposats a reformar Monells, de l’altra també advertien que una bona part del problema era conseqüència del seu desmanec personal.

L’Hermínia, quan sortia de Torrenegra i es posava a cridar els homes per les naus dels porcs cada dia més nombroses, pensava força vegades en el masover que s’havia convertit de mica en mica en un autèntic perdulari, i sovint hauria descarregat de veres la seva mala consciència de mestressa impotent si hagués trobat una manera bona d’ajudar-lo a sortir de la misèria. Se n’hauria alegrat molt. Li sabia tan de greu que en Vicenç passés misèria, que gairebé havia oblidat la peripècia desafortunada del pot de confitura de codony, inclosos els plors i els crits de la petita i desconsolada Mariona després de la descoberta matussera que havia fet de la forma i la fúria del desig dels homes. El secret no perillava. El secret resistia el pas del temps.

La mestressa de Monells havia transformat en llàstima, en una llàstima molt profunda, la ràbia continguda que havia sentit durant molt de temps contra ell, i a partir d’un moment determinat va sentir la necessitat de recuperar la relació amb en Vicenç amb la vaga intenció de poder subvenir una mica, a través de presents esporàdics, a les seves necessitats materials. Una pretensió no gens fàcil sinó més aviat aventurada. Esquiu com era, li calia trobar el millor moment de presentar-se a Monells si, en comptes d’exposar-se, com li havia passat temps enrere, a fer-se un tip de trucar la porta endebades i haver de recular, volia assegurar la seva visita benintencionada.

El vigilava. Senzillament el vigilava des de la finestra de la comuna de Torrenegra i, així que endevinava la seva alta figura movent-se per entremig dels taulons d’hortalissa o dels pocs restos de patateres que encara conreava, sortia rabent de casa seva i s’afanyava tot el camí per tal d’ensopegar-lo traficant encara per fora del mas. El sorprenia a la impensada mentre cavava amb l’aixada, s’encenia una cigarreta o s’esbandia bruscament un tàvec porfidiós amb el barret de palla, i ell no podia ni amagar-se al darrere de cap marge ni tancar-se dintre la casa passant la barra travessera i ignorant els cops a la porta de l’entrada o al vidre de la finestra de la cuina. Li sabia greu fer-ho així, però era l’única manera que sempre, o gairebé sempre, el pesqués. Ella podia aplicar-se aquella picaresca ingènua, al capdavall pietosa, perquè Torrenegra era un mirador privilegiat damunt de Monells i vivia tan a prop que es podia arrencar a córrer i reeixir-hi. La seva família, en canvi, ho tenia més malament. L’Hermínia havia perdut el compte de les vegades que havia vist la Núria i l’Eudald o els seus parents de l’Om cridant davant la porta o voltant endebades tota la casa.

L’Hermínia, no obstant això, no va poder descarregar mai la seva mala consciència perquè en Vicenç, malgrat que ella hi insistís molt, té, home, agafa, carai, que a casa en tenim de sobres, no li va voler acceptar mai cap dels presents que li oferia, de manera que, cada vegada que es presentava amb el cabàs davant la casa, perquè tampoc no volia que fos dit que l’ajudava, l’intent acabava en fracàs i li tocava entornar-se’n a Torrenegra amb la botifarra, la llonganissa o una penca de cansalada de l’últim porc que havien matat, el pa rodó que li havia sobrat de casa o els ous que les gallines inexistents de Monells ja no podien pondre. En Vicenç no volia res dels altres, gràcies, no em falta res, ja tinc de tot, no acceptava la caritat de ningú, cada viatge a propòsit era un viatge inútil perquè l’oferiment que li sortia de l’ànima s’estavellava sempre contra el seu refús imbatible. Després de diversos intents frustrats, l’Hermínia va rumiar que havia de ser una de dues coses: o que el seu orgull era més poderós que la necessitat que passava, o que la seva necessitat, dintre de l’estat deplorable en què vivia, encara no havia tocat prou fons, i mirà de no pensar-hi més. Ella havia obrat com bonament havia cregut i provà d’espolsar-se del damunt qualsevol mena de remordiment que pogués sentir cap al masover malagraït.

Els seus nebots, en canvi, que quan tenien sort podien entrar dins la casa i observar què hi feia i com s’hi movia, a partir d’un moment determinat es van inquietar de debò en adonar-se que l’oncle estava més necessitat del que es pensaven, molt més que a l’època que havien descobert l’ase vell penjat al pi solitari de darrere el femer i que ell anava descarnant al ritme de la seva gana sense amoïnar-se gaire per la competència de les mosques vironeres que també pretenien l’animal. La brutícia havia augmentat arreu de la casa, el fum que la campana esbotzada del foc de terra no treia xemeneia amunt ja havia deixat completament ennegrides de sutja totes les parets i el sostre embigat de la cuina, el matalàs vell on dormia presentava moltes taques de podridura i, cosa que els cridà enormement l’atenció, la seva alimentació havia degenerat encara molt més, fins a límits alarmants, de manera que van comprendre de seguida per què els dos o tres últims anys l’oncle s’havia aprimat tant i feia tan mala cara, una cara com de mort que no explicava, només, la poca cura que posava a afaitar-se.

Es van esverar de veritat. L’oncle havia arribat al punt, per a ells incomprensible, de menjar arrels i beure aigua bruta de la bassa o dels tolls del camí que quedaven plens després de la pluja. En un mateix dia van fer les dues descobertes inesperades, l’una accidentalment, l’altra moguts per la simple curiositat, i no s’ho volien creure. Era octubre avançat, i aquell dia l’Eudald i la Núria passaven pel camí del cantó de dalt de la casa tornant de buscar llenegues i s’adreçaven cap a la banda de la segona feixa, on de bon matí havien deixat el cotxe, i van atrapar l’oncle, que els donava l’esquena, ajupit al marge de la bassa omplint un dels seus cassons abonyegats, i van quedar parats, molt parats, que, així que es va redreçar, s’amorrés al cassó i begués una mica d’aquella aigua talment fos un animal dels que ja no tenia a la cort.

Es van esperar uns instants i, quan ell ja feia via cap al davant de la casa arrossegant una mica els peus, dissimuladament, com si haguessin acabat d’arribar aleshores, es presentaren darrere seu amb les cistelles de bolets als braços. No li van comentar res sobre el que havien vist i, una vegada a la cuina, l’oncle va redoblar la seva sorpresa en abocar tranquil·lament, sense amagar-se’n, tota l’aigua que havia collit a la bassa dintre del cassó més gran que tenia posat al foc de terra per fer-se sopes escaldades, una de les menges més habituals amb què enganyava baratament l’estómac. Estaven tan perplexos pel que veien que, de moment, no li van voler dir res. Uns minuts després, però, la Núria, aprofitant que l’oncle s’havia alçat un moment de davant del foc per arrambar unes pinyes que feien nosa, va arreplegar amb una cullera que havia estirat de damunt la taula una mostra de la mena de tubercle estrany que no parava de sortir i d’amagar-se a l’aigua de l’olla que també bullia al foc, i s’adonà que no era cap tubercle sinó arrels, unes arrels molts llargues i gruixudes de no sabia pas quin arbre o arbust, però al cap i a la fi arrels que, es va afigurar, devia haver collit al mig del bosc de la mateixa manera que hi arreplegava llenya, pinassa o bolets.

La Núria mostrà la segona descoberta al seu home i, així que en Vicenç va tornar al davant del foc, ella mateixa va ser la primera a obrir la boca malgrat que ignorava tant les paraules exactes com el to especial que havia d’utilitzar en un comentari tan delicat que, segurament, per més que el vestís d’amabilitat, prendria l’aire inconfusible d’un retret, el primer retret obert que adreçava a l’oncle sorrut. Certament no va endevinar gaire ni el to ni les paraules, perquè el va abordar de dret, mossegant una mica, descontenta amb la vida aperduada que feia i que com més anava més empitjorava. La neboda li demanà decidida, amb les galtes enceses, com era que menjava arrels i com era que bevia i cuinava amb l’aigua tèrbola i bruta de la bassa tenint com tenia a tocar l’aigua clara i fresca de la font i un parell de càntirs d’aram per a anar-ne a cercar, però ell, en comptes de contestar-li, es posà a remenar parsimoniosament el cassó de sobre el caliu amb la mateixa cullera que havia fet servir ella. La Núria es va atrevir, fins i tot, a posar-li una mà a l’espatlla i sacsejar-lo una mica per si queia una resposta, que no veieu, tiet, que l’aigua de la bassa no us pot anar bé de cap manera, però ell mantingué igualment el mutisme.

Davant del punt mort en què es trobaven, l’Eudald va afegir més llenya al foc dient-li que no podia ser que visqués més d’aquella manera tan insana, que potser haurien d’avisar un metge perquè el visités a fons, digués com estava de salut i li expliqués si era realment bona aquella manera d’alimentar-se que tenia, i aleshores l’home, que encara no havia posat mai els peus al consultori de cap metge, els va respondre, mentre picava un tronc amb els esmolls i sense mirar-los a la cara, que ell ja feia molt de temps que agafava aigua tant de la bassa com dels bassals del camí, bec aigua de tot arreu i tota la trobo prou bona, i que encara mai no havia tingut ni un sol mal de ventre. El convenciment i la naturalitat del seu aclariment els petà als morros amb la contundència d’una bufetada ben donada, i, per més que van insistir perquè deixés de beure’n, no van aconseguir que els donés la raó. Se n’anaren després de deixar-li tant sí com no unes quantes llenegues, que no volia de cap manera, damunt la taula plena de plats, cassons i altres potingues, i quedant que un altre dia ja tornarien a parlar del mal costum que havia agafat. L’oncle no els havia tornat cap resposta i, en acabat de passar ells la porta, s’havia afanyat a alçar-se de la cadira i a posar la barra travessera.

Els nebots van complir la seva amenaça i, abans de dues setmanes, es presentaren de nou a Monells amb dues garrafes d’aigua de marca, de cinc i vuit litres respectivament, una botifarra i una llonganissa, tot comprat una estona abans al supermercat on treballava l’Anna. Ell era a dintre però no els obria la porta. Es van esperar un quart, mitja hora endebades, i finalment li ho van deixar tot davant la porta, us deixem unes coses aquí a fora, a veure si us agraden, i se n’entornaren cap a casa enrabiats i una mica temorosos que un gos perdut, un senglar o qualsevol altre animal li passés al davant i esbotzés els embotits. Van tornar, amb un cor molt petit, al cap d’un mes just. El davant de la porta era buit i s’alegraren que, encara que tard, l’oncle hagués claudicat i acceptat el seu oferiment. Tampoc no els va voler obrir i se n’anaren després de deixar-li dues garrafes més d’aigua, un bull i una penca ben llarga de cansalada. Van tornar, amb un cor ja no tan petit, un mes després i també el van estar cridant inútilment durant uns minuts. Li van deixar quatre garrafes més d’aigua, una botifarra negra, dues llaunes de sardina, dues altres de tonyina, uns iogurts i uns sucs de taronja. Van tornar un mes després, i aquella vegada no es van esgargamellar ni poc ni molt. Van fer un sol truc a la porta perquè sabés que eren ells i se n’anaren. Barraven el pas, sense cap intenció de variar respecte als lots d’aliments anteriors, quatre garrafes més d’aigua, una altra llonganissa, un altre bull, unes altres llaunes de sardina i uns altres iogurts.

La veritat era que s’havien posat d’acord sense paraules. Ells li deixaven sempre els aliments davant la porta, ell els entrava cap a dintre d’amagat seu, quan ja havien tocat el dos. Era una mena de pacte tàcit que totes dues parts complien fidelment cada mes i, en definitiva, una victòria clara i contundent, de la qual els nebots s’alegraven d’una manera especial, sobre la vella tossuderia de l’oncle Vicenç de no voler acceptar res dels altres.

Entre viatge i viatge a Monells, un diumenge de març al migdia, el telèfon de casa de la Núria i l’Eudald sonà amb una certa insistència. Va despenjar l’Anna, que acabava de dutxar-se i s’havia embolicat a corre-cuita amb una tovallola, pensant-se que li trucava l’amic que no agradava gaire als seus pares, perquè portava una arracada penjada al nas, una altra a la cella i una altra al llombrígol, ignoraven si també en alguna altra banda més amagada del cos. No era l’amic. Era l’Hermínia de Torrenegra i, després de demanar pel pare o la mare, la Núria va deixar estar la cassola del conill que preparava per al dinar i agafà l’auricular.

La mestressa de Monells no els volia pas espantar, però de seguida li demanà què sabien d’en Vicenç, el temps que feia que no el veien, si li passava res. Tothom de casa seva, ella la primera, trobava estrany, molt estrany, que durant l’última setmana ningú d’ells no l’hagués vist cap vegada ni entrant ni sortint de la casa ni traficant per l’hort ni per cap feixa ni per enlloc, i al final, amb veu de preocupació, es va atrevir a apuntar, és que si no, no entenc que s’hagi pogut fondre d’aquesta manera, que potser estava malalt i no es podia valdre tot sol. La Núria li va agrair molt la trucada i li assegurà que aquell mateix diumenge passarien per Monells. Coneixent com coneixien la vida retirada que feia l’oncle, es van alarmar i no es van alarmar, però dinaren amb una certa rapidesa i amb el pensament tirat que, encara que no toqués, perquè hi havien estat feia només dues setmanes, hi anirien a treure el cap un moment. La veritat era que la trucada de Torrenegra els havia intranquil·litzat i s’afanyaven a menjar. La Dolors tampoc no sabia què pensar, però també li havien encomanat la pressa, com si els hagués d’acompanyar a la casa que no trepitjava feia un munt d’anys.

Una vegada hagueren arribat a Monells, la Núria i l’Eudald se n’anaren de dret a espiar per la finestra de la cuina per si podien veure l’oncle a dins i saber què hi feia. Van tenir tota la certesa que no seia al davant del foc, però, com que les altres parts de la cuina quedaven molt fosques per culpa de la poca il·luminació de l’estança i la brutícia permanent del vidre, no van estar segurs de res, ni si hi era, ni si no hi era. Van picar al vidre unes quantes vegades i es van esperar endebades. La inèrcia i el nerviosisme del moment, no cap esperança, els conduí, després, al davant de la casa i de seguida l’Eudald quedà sobtat en adonar-se que la porta estava entreoberta, que badava una mica cap endintre, de manera que la petita escletxa oberta mostrava la paret escrostonada de l’entrada. Es van espantar. Es van espantar de veritat, perquè van trobar molt estrany que l’oncle no hagués passat la barra travessera, i davant aquella novetat inesperada s’estigueren uns segons mirant-se, com dubtant, abans d’acabar d’empènyer la porta i passar cap a dins, sense ni tan sols haver trucat, després de les esperes fracassades dels últims mesos.

La Núria el va veure de seguida assegut a terra i d’esquena a la paret, però què feu, tiet, què us passa, a l’altra banda de la taula de la cuina, a tocar de la figuera que li tapava la meitat dreta del cos. L’Hermínia de Torrenegra havia tingut raó. En Vicenç feia molta mala cara i semblava veritablement desvalgut, com tocat per alguna malura que ningú podia saber quan havia començat a covar. En adonar-se de la seva presència, ell va provar d’incorporar-se, però fallí i restà igualment al seu racó inhabitual, tot sense mirar-los ni dir-los cap paraula. La neboda, agenollada davant seu, li va posar la mà al front i el trobà bullent de febre, li cremava com si hi tingués foc. També s’adonaren que tremolava una mica. Era evident que l’oncle Vicenç estava malalt i, entre tots dos, després de vèncer amb determini i bones paraules, vinga, va, tiet, deixeu-vos ajudar una mica, la punta de resistència inicial que els oposava esbandint-se del damunt les mans que li plovien, el van aixecar del costat de la figuera i el van asseure en una cadira perquè els feia angúnia veure’l prostrat allà a terra en aquell estat.

Es van mirar un moment com demanant-se què havien de fer, i l’Eudald, mentre acceptava, caparrejant ostensiblement, que calia treure’l de Monells i acompanyar-lo de seguida a cal metge o a l’hospital de dret, fixà la mirada en la cassola de terra on es coïa un animal que a l’instant no va saber, de tan fosca que quedava la cuina, si es tractava d’un conill, un pollastre o què, i li passà molt ràpidament pel cap que potser ells ja no eren els únics a presentar-se a la casa carregats d’aliments. La curiositat el va acostar al foc i, després d’inclinar-se una mica, la cua llarga i prima que sortia pel damunt de la cassola i tocava, socarrant-s’hi, el sembrat de caliu el deixà primer paralitzat i després esgarrifat, Mare de Déu santíssima, mira tu què es fot aquest carai d’home, davant l’impacte d’una resposta tan inimaginable. Era una rata cellarda. L’oncle Vicenç es coïa una rata cellarda a la cassola de terra.

Malgrat la sotragada per l’escena increïble que no havien demanada, tots dos van callar per no haver de carregar més amb retrets la seva salut tocada. L’Eudald va treure la cassola del foc amb la rata cellarda que ja no es menjaria ningú, i tot seguit es van disposar a acompanyar l’oncle abatut que ja no oferia resistència fins al cotxe ignorant que encara els reservava una altra sorpresa. En el moment que sortien cap a fora agafant-lo per sota els braços, primer la Núria, després l’Eudald, van descobrir, estupefactes, una enorme estiba d’aliments al peu de l’escala que pujava fins a la seva cambra. Garrafes d’aigua de cinc i vuit litres sense destapar. Botifarres, llonganisses, bulls i una penca de cansalada florides. Llaunes de sardina i de tonyina tancades. Iogurts caducats. Sucs de taronja sense encetar. Tot el que li havien portat, i ell no havia acceptat, resultava que tenia l’alçada justa, exacta, de la seva caritat inútil. No li van dir res de la mentida en què els havia fet viure els últims mesos, van callar, com tantes altres vegades, que no estaven gens d’acord amb la seva actitud tan esquiva com ingrata, però el van acabar d’acompanyar fins al Patrol amb una punta més de força als braços i amb la cara sensiblement desdibuixada més per l’orgull propi ferit fins a l’arrel que no per la sorpresa impensable del moment.

La setmana de sobre, quan l’oncle ja es recuperava a l’hospital atès per una munió de metges i infermeres, la Núria i l’Eudald van tornar a Monells per tal d’endur-se el que encara es podia aprofitar de tot el que li havien portat endebades, i llençar la resta al femer. En un moment precís, l’Eudald se n’anà cap al darrere de la casa a orinar i, aleshores, mentre descarregava la seva necessitat contra una de les nombroses mates de fonoll olorós que voltaven tota la casa, s’adonà de la ratera metàl·lica que tenia als peus amb un tros de cansalada —no era veritat que no hagués aprofitat res— penjat estratègicament a dintre, el reclam infal·lible que poc després, voltant la casa del revés de retorn a la cuina, va trobar repetit dues vegades, la darrera amb tota la cua fugitiva de l’última víctima que havia caigut en la trampa.

Inapel·lablement, víctimes i tècniques havien variat en la transformació de l’antic joc en necessitat. Les rates cellardes que rondaven pels boscos dels voltants havien rellevat les rates que ja no tenien vida al femer inactiu, i l’astúcia desconeguda i eficaç, la vella habilitat perduda en el maneig brutal de la forca.