XV
Confitura de codony
En Vicenç va canviar el senyor colomer, que no veuria més i del qual tampoc no sabria, tres anys després, que havia mort estavellat amb el cotxe contra un plàtan immens, per en Pasqual i l’Hermínia de Torrenegra. Els veïns que tenia més a tocar s’havien convertit, quines sorpreses donava la vida, en els nous amos de Monells quinze mesos després de la conversa que havia tingut a la cuina amb l’advocat petit i rodanxó l’estiu de l’any abans. Com a masover, amb la llei a la mà en Vicenç podia comprar la finca sencera: la casa, els camps, les arbredes i els serrats de cop. Hi tenia tot el seu santíssim dret, se’n diu dret de retracte, d’aquesta preferència; ell passava, que ho tingués ben clar, al davant de qualsevol altre comprador per molt interessat que hi estigués, segons li havia dit i repetit el senyor Colomer assegut a l’escon i mirant-lo fixament pel damunt de les ulleres, que com sempre portava a la punta del nas, i el gran entès en lleis, després d’alçar-se i palpar-se dissimuladament amb la mà dreta la mullena que li havia deixat al cul dels pantalons el tros de tomàquet que havia aixafat sense adonar-se’n, se n’havia entornat a Barcelona tot demanant-li, amb una mà posada damunt l’espatlla, que s’ho rumiés i li donés una resposta per Tots Sants, en el moment de passar els comptes. Esperava una resposta afirmativa.
Havien quedat per quedar. Aquell mateix dia ja li hauria pogut dir de sobres que la compra de Monells era, més que una remota possibilitat, una operació impossible que no es podia permetre ni boig, perquè no tenia els milions de pessetes que en demanava i tampoc no es volia embolicar amb cap banc, que anaven tan ràpids a concedir préstecs com a exigir-ne el retorn carregat d’interessos a cop de terminis, però ell, en comptes d’interrompre’l i deixar-li molt clar que trobava totalment inassequible la seva proposta, callà com un mort tota l’estona atuït profundament per les paraules que sentia i no es volia acabar de creure. L’oferta inimaginable que sortia de la seva boca com si res, sense cap esforç aparent, l’havia impactat tant que només s’havia limitat a escoltar i assentir amb el cap l’exposició irrefutable de les raons econòmiques i familiars, la terra no dóna prou i vull deixar alguns diners segurs a les meves cinc filles, que el forçaven a vendre amb molt de disgust, s’ho podia ben creure, la mateixa finca que els havia ofert amb tanta il·lusió vint-i-un anys enrere, després que el Molí de Sorribes se’ls hagués inundat de mala manera, pensant tant en la pressa que els corria a trobar una nova casa com en la certesa que un mas habitat tenia molta més resistència i aguant i perillava menys d’enrunar-se que si es deixava abandonat.
Havia arribat Tots Sants i, després de passar els comptes de rigor, en Vicenç li havia contestat el que ja tenia pensat des del primer dia, que ell no podia comprar Monells ni que en rebaixés cinc vegades el preu i que fes tranquil·lament, que no quedés ni patís per ell i que la vengués a algú més solvent econòmicament. El senyor Colomer s’havia quedat mut i s’havia gratat el clatell un parell de vegades. S’havia quedat moix i pensatiu, la mirada clavada en el porró amb un cul de vi de damunt la taula, com decebut, com si realment hagués cregut de debò que no podien sinó acabar entenent-se, i, després de donar-ho per perdut i just abans d’entornar-se’n, mentre obria nerviosament la porta del cotxe amb què es mataria, li havia promès que no vendria Monells sense exigir abans al nou propietari, ja pots pujar-hi de peus, Vicenç, que mantindré la meva paraula, que l’acceptés igualment a ell de masover ateses les circumstàncies dramàtiques que havien hagut de viure ell i tota la seva família. La inundació del Molí de Sorribes i la mort prematura del seu germà eren dues desgràcies que havien patit massa seguides, dos revessos de molt mal aixecar-se, i, com que se’n feia el càrrec, no volia que els quedés un mal record de la seva persona. Ell tenia escrúpols o almenys volia tenir-los, a l’inrevés de certs propietaris que, quan venien les seves finques, tant els feia què els passava als seus masovers, si es podien quedar igualment a la casa o si havien de tocar el dos i cercar una altra masoveria o instal·lar-se al poble i posar-se a treballar en una fàbrica, un taller o allà on fos, a vegades amb prou dificultats per a adaptar-se a les noves circumstàncies.
La gent de Torrenegra es va veure amb cor de comprar Monells després d’un llarg regateig, i, encara que només fins a un cert punt, tothom respirà tranquil amb aquella operació que semblava feta a mida per a totes les parts en joc. En Vicenç, certament, es va poder quedar a viure a la casa, el senyor Colomer va vendre la finca encara a un bon preu, menys rebaixat del que havia temut al principi, sense carregar la seva consciència amb la culpa d’haver-ne foragitat el masover, i en Pasqual, a més d’augmentar de passada el patrimoni familiar, trobà al costat mateix de Torrenegra la terra que necessitaven de més, unes dotze hectàrees si fa no fa, per a començar a criar un parell o tres de milers de porcs per a l’empresa pinsaire més important de la comarca, aventura nova i incerta a la qual havien donat voltes darrerament, no sense discussions entre ell i el seu fill en Joan ni sense perdre-hi hores de son, perquè, a més de no disposar de les hectàrees suficients de terra, base territorial, en diuen ara els polítics que ens governen, per a escampar-hi tots els purins que generaria l’augment espectacular de caps de bestiar que els oferia el pinsaire, tampoc no acabaven de saber si farien un pas endavant o un pas endarrere, aquella era la qüestió de fons, acceptant la intromissió d’interessos forasters en el moviment econòmic familiar que sempre havia funcionat valent-se únicament dels seus propis recursos. Un parell de pagesos, però, que coneixia del poble del costat li havien parlat de la tranquil·litat que donava limitar-se a engreixar centenars i centenars de porcs a les granges grans i modernes, equipades amb les instal·lacions més còmodes i pràctiques, s’ha acabat arrossegar galledes, tu, amb un cop de maneta els raja tot el pinso i l’aigua que necessiten al davant dels morros, que construïa el mateix pinsaire amb diners de la seva butxaca. De manera que, davant la possibilitat de compra de la finca veïna, finalment havien decidit escoltar-se el pinsaire i embrancar-se en aquella fórmula econòmica nova dita d’integració que començava a posar-se de moda entre certs porcaters als quals no preocupava gaire perdre de cop la independència que havien tingut sempre i convertir-se en treballadors a sou de l’empresa pinsaire.
Les noves necessitats de Torrenegra van afectar directament el futur immediat de l’estadant de Monells. En Vicenç en sortia, evidentment, perjudicat. En Pasqual i l’Hermínia es van presentar un dia davant de Monells i li explicaren suaument, triant les paraules, eh que ho veus, Vicenç, que així podem anar bé tots plegats?, les seves pretensions. El tracte era que podia quedar-se a viure a la casa, però havia de renunciar, un bon greu que els sabia, a tota la terra de conreu que havia menat fins aleshores llevat de l’hort i les tres feixes llargues, dues quarteres totes plegades a tot estirar, que donaven al mas per la banda de ponent, perquè a més d’una mica de blat i ordi primerenc pogués plantar-hi patates per a ús propi i els naps o el farratge que necessités per a la mitja dotzena de vaques que tot just atipava aleshores. Malgrat que sense la terra que deixava de menar perdia la part més important de la collita de gra, calculaven que, vivint sol i amb la vida austera que duia, en tenia de sobres per a tirar endavant. Els diners guanyats amb la mica de blat i ordi, la llet de les vaques, els godalls, l’aviram i les patates que pogués ensacar cada temporada li permetien cobrir perfectament les seves necessitats. Els de Torrenegra havien fet molts números, els seus i els d’en Vicenç. Havien pensat en tothom.
En Vicenç, malgrat sentir-se com robat sense poder conrear, més bé o més malament, les quarteres de terra que a partir d’aleshores necessitaven els seus nous amos, va acceptar el tracte enganyosament enraonat que li oferien els veïns, que, d’altra banda, també li havien fet costat i s’havien preocupat d’ell d’ençà de la mort dels pares. En aquella ocasió, però, considerava que en Pasqual i l’Hermínia de Torrenegra l’arrambaven sense gaires contemplacions. L’arrambaven, se n’adonava prou, amb bones paraules i amb escadussers tocaments d’espatlla pretesament cordials, però tampoc estava en condicions d’exigir res si, al capdavall, li oferien un lloc on caure mort i s’estalviava, per tant, el trasbals de cercar vivenda a una altra banda, una peripècia que a la seva edat, els seixanta repicats, començava a fer muntanya de seguida.
No hi va voler pensar més i s’abandonà, disgustat, a la nova situació. No li calia pensar més en els camps, que ja menaven els amos amb el seu potent tractor, només en els pocs animals que mantenia i en l’hort de davant la casa i en les tres feixes que li havien deixat, veritables relíquies de tota la terra que havia cultivat, de manera que, si en Josep de la Teuleria va quedar descarregat de moltes hores de tractor, ell, pel seu cantó, molt més desocupat que abans i com aclaparat per una mena d’atordiment estrany, s’anà convertint de mica en mica en un home sense esma que ni tan sols pensava a avisar el veí de tota la vida quan tocava passar l’arada o l’estripadora, i sovint tampoc trobava el moment d’abocar pinso a l’obi dels porcs, recollir els ous de les ponedores, netejar els gabials dels conills, cavar les patateres o regar les tomaqueres que havien estat la distracció preferent del pare cada vespre d’estiu, abans de la posta, quan el sol ja no picava i podia voltar amb l’aixada pels taulons esplendorosos d’hortalissa sense la molèstia de llevar-se la boina i rascar-se el cap per culpa de la gratera que li donava la suor. Tenia més temps lliure, però, en comptes de perfeccionar els resultats de la feina comptada, va començar a tirar-se a l’esquena les obligacions més bàsiques, és que podria tenir l’hort com un jardí, si volgués, com si la reducció sobtada de l’activitat hagués minvat, encara més, la poca empenta i capacitat de reacció tan indestriables del seu caràcter apocat. Era un fet que en Vicenç, davant la feina de cada dia, desaccelerava progressivament la marxa.
Un parell d’anys després, quan des del marge de la bassa de Monells es distingien perfectament les siluetes superposades de les llargues naus de porcs noves de Torrenegra aixecades en molt poc temps amb diners posats pel pinsaire més important de la comarca, en Vicenç ja havia deixat perdre la meitat dels ànecs i de les gallines, munyia només dues vaques, atipava un sol ramat de porcs i havia enterrat l’euga. En canvi, mantenia l’ase, que, comprat pel pare poc abans de morir a un tractant de bestiar murri i baladrer, enganxava a la carreta i li feia traginar la llenya que continuava arreplegant, llenya tota la que vulguis, agafa’n tanta com en necessitis, de les pinedes i les rouredes que clapejaven i feixaven d’ací d’allà tota la finca.
Tenia la casa molt bruta i desmanegada, menjava malament i a deshora i se saltava àpats importants, es rentava i s’afaitava molt de tant en tant i cada dia portava la roba més esparracada. S’aperduava. En Vicenç s’aperduava progressivament i incrementava la seva desconfiança cap a tothom, la família inclosa, que moltes vegades el visitava endebades. Els nebots més presents, la Núria i l’Eudald, que alguns caps de setmana tenien el costum de desviar-se de la carretera nova i el passaven a saludar, es van cansar de presentar-se al mas i entornar-se’n al poble sense haver pogut parlar amb ell per la senzilla raó que no el trobaven malgrat els farts de cridar que es feien per dintre i per fora de la casa.
L’oncle s’amagava. Es pensaven que no hi era, que s’havia entretingut a casa d’algun veí i que encara no havia tornat, però resultava que s’amagava d’ells, com si estigués dolgut per alguna ofensa que desconeixien. No els volia veure, aquella era la simple veritat. Ho van saber del cert un dia d’estiu que l’Eudald, després de cridar-lo com un desesperat pertot arreu de la casa, el va veure com botava escapat, llest com una rata, el marge més alt de la primera feixa. L’hauria pogut descobrir dintre del catau, ajupit i respirant de pressa, potser sentint-se el cor, damunt del rostoll, però havia quedat tan parat del salt imprevist de l’oncle Vicenç que se n’estigué. Va haver d’aturar la Núria d’anar-hi. La Núria es va enfadar tant que trigà temps i temps a baixar on no la volien rebre.
La gent de Torrenegra no ignorava què passava a Monells. Tothom n’estava molt al corrent, sobretot l’Hermínia, que sentia com una recança difícil d’explicar que a vegades li treia el son. La recança de creure que potser ells mateixos, comprant la finca i prenent-li els camps, havien abocat l’estadant solitari de Monells a aquell procés d’aperduament imparable que, de moment, no semblava tenir aturador. Era un pensament que l’amoïnava de tant en tant, sobretot quan el veia passar pel davant de Torrenegra brut i desmanegat, amb el cap baix, camí del poble, i només aconseguia descarregar-se gairebé de tota culpa quan recordava l’eixutesa del seu caràcter i com sovint els mal agraïa els favors que li volien fer i com, ja des de molt abans de la compra de la finca, havia començat a esquivar-los sense cap motiu aparent. Malgrat el refús que rebien del veí malagradós i esquerp, ella no escarmentava i li continuava tenint algunes atencions. Li proposava rentar o cosir roba endarrerida: ell que no en tenia. Baixar-li del poble el que necessités: ell que ja tenia de tot. Veure un partit de futbol previsiblement emocionant que en Pasqual i en Joan esperaven amb candeletes un diumenge al vespre al televisor que havien estrenat a Torrenegra: ell que no en tenia ganes.
Només acceptava una sola cosa de les nombroses que li oferia: la confitura de codony. La famosa confitura de codony que cada any feien a Torrenegra. Els sortia molt bona i era, sens dubte, la millor de tot el veral. En Vicenç n’era molt llaminer i cada tardor se li’n quedava un pot o dos, la mateixa quantitat que havia acceptat sempre la seva mare quan vivia. Li donava les gràcies amb la veu molt baixa, a vegades escurant-se la gola, i ella ja se sentia ben pagada, no demanava res més, i se n’entornava a casa molt contenta, satisfeta que l’únic masover que tenien s’hagués quedat confitura d’aquella que tothom elogiava. Encara ella no havia desaparegut pel caminet que arrencava de la bassa, en Vicenç, assegut a l’escon o a peu dret, se n’untava de seguida una llesca de pa o se la menjava directament del pot, agafant-la amb els dits. No tenia manies. Se l’empassava d’una manera tan goluda que a vegades n’hi queia damunt la taula, a l’escon o a terra de dret, que més tard trepitjava amb les seves espardenyes despistades. Un golafre. En Vicenç era un golafre acabat de la confitura de codony de Torrenegra.
Un dia de mitjan octubre, però, que ella no es trobava gens fina de les cames, quan no és un ai és un gemec, maleït siga, l’Hermínia es va penedir moltíssim d’haver-li fet arribar la ració anual de confitura a través de la néta petita, la Mariona, que ja tenia vuit anys i era, a més de bufona com una marededéu trobada, molt entenimentada. No era la primera vegada que l’enviava a Monells amb aquell o qualsevol altre encàrrec, però aquell dia hauria valgut més que no hi hagués anat. La nena va tornar molt plorosa i espantada de Monells, perquè en Vicenç s’havia presentat davant seu amb els calçotets abaixats.
En arribar davant del portal, la Mariona havia esperat que els lladrucs del gos fessin sortir en Vicenç de la casa. Endebades. No sortia de cap manera, i aleshores, tot traient el cap a l’entrada, l’havia cridat unes quantes vegades, escolti, que em sent?, vinc de part de la meva iaia, fins que una veu que venia de dalt l’escala li havia demanat que entrés a la cuina i s’esperés una mica, que ell acabava una feina que no podia deixar empantanegada, i baixava de seguida. La Mariona havia entrat a la cuina i havia començat a esperar-se amb el pot a la mà, davant la taula, on encara hi havia un plat mal escurat, brut d’oli i engrunes de pa, amb les restes d’una amanida, com si l’únic menjaire de la casa no hagués tingut temps d’acabar-se-la.
En Vicenç era a la comuna i tenia un bon empantanec entre les cames en el moment precís que la nena arribava a la casa, ell ja havia vist de la finestra estant com s’acostava a Monells, de la manera que el caminet li quedava al davant. El cap en doina per la presència sobtada de la veïna, s’havia masegat uns segons més, amb mà llesta i implacable, el desig insatisfet, i trigava i trigava a baixar més del compte, i a la Mariona ja li havia passat pel cap deixar el pot damunt la taula i entornar-se’n a casa sense veure’l, només dient-li que se li havia fet tard. El que no li havia passat pel cap era que la pogués espantar d’aquella manera.
Sense saber com, havia descobert en Vicenç palplantat com un estaquirot ran del bastiment de la porta de la cuina amb tot l’entrecuix ofert sense reserves als seus ulls destarotats, i, mentre arrencava un crit terrible de no sabia quines fondàries, el pot li havia caigut a terra, s’havia trencat i ella havia quedat esquitxada amb la confitura de codony tan bona de la iaia que aquella tardor en Vicenç s’hauria de menjar bruta. Malgrat aquella trencadissa sobtada, ell no s’havia mogut de lloc i li havia com demanat, sense paraules, sense mirar-la directament, però deixant caure avall els seus ulls esbarriats, que acabés aquell empantanec, i la Mariona havia sortit esperitada i cridant de la cuina per l’escletxa prima que havia trobat no sabia com i havia corregut tot el camí sense girar-se en cap moment. En la fugida precipitada, el braç dret li havia fregat el cinturó dels pantalons abaixats i encara en sentia, esgarrifada, la fredor del cuir a la pell eriçada de por.
L’Hermínia, que en aquell moment estava sola a Torrenegra, perquè en Pasqual i en Joan traficaven per les naus dels porcs colgats de cridòria i la Isabel i els nens collien mongetes a l’hort, va consolar la néta espantada de la millor manera que va saber i, després de dir-li que el veí era un solitari, un pobre home, ja t’ho dic jo, que ja veurem com acabarà, que havia perdut la xaveta i que es guardaria prou de donar-li un altre encàrrec com aquell, li va fer prometre, tot demanant-li que la mirés als ulls, que no ho explicaria mai a ningú, ni a la seva mare ni a cap dels seus germans, per moltes ganes que en tingués. Un secret. Li va dir que seria com un secret que només elles dues sabrien i guardarien. Veient, però, que no mitigava el desassossec de la criatura, se la va emportar a la seva cambra per distreure-la amb el que li agradava més, mirar fotografies, sobretot les antigues, perquè podia veure com es vestien i quins pentinats duien els avis i els pares quan eren més joves. No volia que ningú entrés a la casa i l’atrapés en aquell estat.
Entre fotografia i fotografia, entre comentari i comentari més o menys forçat, perquè tampoc no les tenia totes, l’Hermínia donava voltes a l’episodi desagradable de què havia estat víctima la Mariona. Seien damunt del llit i, mentre la nena estirava d’una a una, ja més assossegada, les fotografies de la capsa que havien abastat del capdamunt de l’armari, es demanava inútilment com era que en Vicenç havia comès una indecència com aquella. No ho entenia. No entenia què esperava a trobar una dona si realment tenia ganes de divertir-se de la manera que els homes, ho sabia pel de casa, que de tant en tant encara la sorprenia amb alguna audàcia nova, es volien divertir.
El que havia fet no tenia perdó de Déu. Si ho explicava, sense que la nena ho sabés, un secret era un secret, al seu home i al seu pare, el masover poca-solta tindria, n’estava segura, els dies comptats d’estar-se a Monells, només hi duraria el que trigarien a arribar a la casa i comunicar-li que ja es podia espavilar, fot el camp, vés-te’n i que no t’haguem de veure mai més, a cercar un altre aixopluc. Tenia clar que qualsevol dia aniria a dir a en Vicenç tots els penjaments del món i que ja estava bé que els pagués d’aquella manera, quina barra que tenia, se n’hauria de donar vergonya, el favor que li feien de deixar-lo estar a Monells, però dubtava seriosament sobre si dir-ho o si callar-ho a la família. Estava confosa i no sabia com administrar aquella peripècia molesta i estranya que havia trasbalsat la pau de la Mariona i la seva de passada. Tampoc no volia ni pensar que darrere d’aquella extravagància hi pogués haver un desig de venjança pel que havia passat d’ençà de la compra de Monells. Suposava que no. Almenys no de manera conscient.
L’entrada sobtada a la cambra de la Isabel i els nens, no els havia ni sentit a pujar l’escala, mentre ella debatia, la mirada perduda entre les fotografies que no li feien ni fred ni calor, quina era la millor manera d’afrontar el cas, va precipitar la presa d’una decisió que, si era prou valenta de mantenir, podia quedar com a definitiva. La Isabel va demanar a la seva filla com havia anat l’encàrrec que li havia donat la iaia, i la nena, després de mirar dissimuladament un instant la seva respectable companya de secret, va respondre, sense que li tremolés la veu, que en Vicenç havia acceptat molt content el pot de confitura de codony que li havia dut.
No calia donar-hi més voltes. La Mariona creia de debò que un secret era un secret.