XVII

Economia

Una matinada molt crua de desembre en Vicenç va trobar el gos ben arraulit, com si dormís oblidat de la nit freda, al fons de la seva caseta. Era mort. Tenia el cos glaçat, enterc. El va desfermar de la cadena que ja no li servia i l’enterrà a la punta de la primera feixa, darrere dels primers lilàs. L’animal era petit. Va remoure unes quantes palades de terra i tornà de seguida l’eina a lloc. Era el tercer gos que es moria a Monells però el primer que enterrava ell tot sol. Contràriament al que havia pensat sempre, que li feia més nosa que servei perquè era mal lladrador, va trobar a faltar molt la seva companyia i, si se li hagués presentat, com havia passat altres vegades, un gos perdut o abandonat movent la cua sense parar, potser hauria reaccionat diferent i no l’hauria aviat rostos avall abocant-li pel damunt una galleda d’aigua de la bassa o apedregant-lo amb els trossos de l’última teula que hagués caigut barbacana avall. Mentre havia tingut el gos, no li havia semblat tan veritat que visqués sol. Sense els seus lladrucs inoportuns, en canvi, sense les estrebades que donava a la cadena quan volia abordar un ànec despistat o un conill escapat del gabial que s’havien acostat massa a la seva caseta, la veritat era la veritat que la seva presència havia anat dissimulant: que vivia més sol que mai, perquè ja no tenia, ni tan sols, un gos que bordés contra la solitud que el colgava de cap a cap del dia.

Mesos després, pensava en un possible substitut sense recórrer a l’atzar d’un gos perdut o abandonat. Una tarda de les darreries de maig que plantava tomaqueres a l’hort amb l’aixada i el barret de palla ben calat fins a les celles va aprofitar que en Josep de la Teuleria, l’única persona amb qui encara li venia de gust parlar una mica, s’havia aturat davant de Monells tornant de fer una volta perduda, sense nord, pels voltants de Can Quintana i Torrenegra, on justament havia observat que obraven a marxes forçades, se’ls ha ben ficat a casa seva, aquest cony de pinsaire, una altra nau nova de porcs, per demanar-li que, si algun dia sabia que tenien cadells en alguna casa, li ho digués de seguida perquè els aniria a veure i potser se’n quedaria un. El seu antic veí, però, no sentia gaire el que, comparat amb el que passaven aquells dies a casa seva, considerava un caprici, una fotesa. Amb la veu trencada i amb llàgrimes als ulls, molt trist i enfonsat, li va explicar que els desnonaven de la Teuleria, sí, tal com ho sentia, no calia que posés aquella cara. Els desnonaven i fora. Els ho havien anunciat feia només una setmana i, malgrat saber que no eren ni els primers ni els últims masovers del món a haver de tocar el dos de la casa on havien viscut sempre, perquè amb els dits de totes dues mans no comptaven els casos que durant els darrers anys s’havien donat només al municipi, vivien el fet com una catàstrofe.

Mort i enterrat el senyor Rovira, l’amo de tota la vida i un home molt educat com ja no en corrien que mai no els havia amoïnat per a res, resultava que els seus tres fills, que es guanyaven de sobres la vida l’un fent de metge, l’altre d’arquitecte i l’altre d’economista en una multinacional, i que des dels seus despatxos professionals a la ciutat consideraven que la terra donava pocs diners, volien explotar la finca de la Teuleria d’una manera més rendible i acordada a les noves demandes socials. Un camp de golf. Els havien dit clarament que els desnonaven perquè, després de la demanda prèvia de tots els permisos reglamentaris, tenien la intenció de convertir la finca, com més carreres més malparits, aquests amos, mecàsum déna, en un camp de golf de primera classe que, si es complien els terminis previstos, pensaven inaugurar dos o tres anys després de la seva partida, depenia de la rapidesa en la tramitació dels permisos.

Havent estat informats de la rescissió del contracte de parceria abans de la Mare de Déu d’Agost de l’any agrari en curs, a partir de Tots Sants tenien només un any de coll per a estar-se al mas, el temps just d’arreplegar una sola collita més, l’última, i vendre’s els animals sense pressa, i ells no hi tenien res a fer, ho sabien del cert, perquè en Lluís, que ja treballava de mecànic de tractors a la concessionària comarcal de l’empresa John Deere, s’havia preocupat d’esbrinar quines opcions de rèplica tenien anant a veure un advocat amic de la família, que, cobrant-li, s’havia de dir tot, un bon grapat de cèntims per una visita que no havia durat ni mitja hora, li havia confirmat que els amos, com qualsevol altre propietari amb el seu masover, tenien tota la cobertura legal per a desnonar-los i que ells només podien reclamar una indemnització econòmica per les millores fetes al mas, al capdavall pocs diners en el seu cas, perquè entre sempre només havien obrat el cobert de la palla al costat de la cabana i les dues corts noves dels porcs a la part de darrere la casa.

En Josep també li va explicar, crispat, encenent-se en cada paraula però ja sense llàgrimes ni titubeigs, que els amos, per tal de rebaixar la sotragada, li havien ofert convertir-se en el cap de manteniment del futur camp de golf, necessiten algú fix que els cuidi contínuament l’herba, saps?, una dedicació exclusiva que consideraven imprescindible perquè funcionés correctament, però que ell havia refusat de seguida perquè, davant el fet innegociable que no podien continuar vivint al mas, on pensaven destinar la seu social del Club de Golf, li semblava una burla de molt mal gust, una manera poc decorosa de riure’s de la bona gent.

Les coses d’aquella manera, tota la família, la seva dona la primera, estava molt amoïnada, perquè, paralitzats com se sentien, no sabien què podien fer. Totes les filles estaven casades i emmainadades fora de casa, i en Lluís, encara solter i previsiblement per molt de temps, sempre havia dit que li interessava més la mecànica que la terra, de manera que durant tot l’any només hi anava a menjar i a dormir, a la Teuleria, llevat dels caps de setmana i de l’època de vacances, que era quan els donava un cop de mà d’un cap a l’altre del dia, però tant ell com la Maria no sabrien viure sense fer de pagesos. L’opció de trobar una casa de pagès desocupada, però, era molt i molt difícil, si no un fracàs anunciat, i ja s’imaginaven en la urgència de vendre’s tot el bestiar i la maquinària i comprar-se una casa o un pis al poble, on, arribat el moment de la jubilació, al cap dels tres anys que encara li faltarien, segurament acabaria morint-se d’avorriment sense saber què fer dintre les quatre parets de la nova, estranya, forçada vivenda. L’únic que agraïa als amos que decidien per ells era que no haguessin tingut aquella invenció en vida dels pares, perquè ni l’avi Quirze ni la iaia Consol haurien pogut travessar aquell xàfec sense morir-se del disgust.

En Vicenç, que ja havia extraviat el gos que demanava, no va saber gaire què dir sobre la transformació de tota la finca de la Teuleria en un camp de golf, perquè ignorava què era, exactament, un camp de golf, i tampoc no li havia quedat gens clar després de fer-s’ho explicar amb un cert detallisme manllevat de les imatges televisives, sí, home, carai, que van ventant cops a una piloteta fins a fer-la entrar en un forat, que en Josep retenia sobre aquell esport tan lent i romancer, però va caparrejar, apuntant un peu damunt la fulla de l’aixada, que li sabia molt de greu que haguessin d’abandonar la Teuleria i que s’adonava perfectament del gran revés que patien, perquè anys enrere ell també havia passat molts nervis darrere de la venda de Monells i que, si els podia ajudar, ja sabien on era. Els veïns eren per a fer-se costat en tot moment, a les bones i a les males.

En Josep va agrair la seva disponibilitat inútil davant l’evidència imbatible dels fets a què s’enfrontava tota la família i, després d’assegurar, esbossant un somriure forçat, que pensaria en el seu gos, se n’anà deixant sol altra vegada en Vicenç plantant tomaqueres d’un cap a l’altre de les taules de geometria imperfecta. El temps li va passar volant mentre barrinava que ell, dintre de tot, podia estar molt content, perquè havia tingut la sort d’haver-se pogut quedar a Monells, i planyia de tot cor els antics veïns que tant en vida del pare com després de mort havien estat tothora molt presents amb ells. Un privilegiat. Es va sentir gairebé un privilegiat davant el panorama incert que s’obria a tota la gent de la Teuleria.

La tardor de sobre, però, es va encarregar aviat de matisar la mena de posició avantatjada en què creia viure. Com si la mort del gos hagués encetat un camí de desgràcia sense retorn, els pocs conills que tenia als gabials vells i foradats del capdavall de l’entrada li van agafar la maleïda pesta aquella que els deixava amb el cap gros i els ulls vermells i embotornats, una mala sort que els darrers anys es repetia gairebé cada tardor al veral i afectava tant les cases xiques com les més arriades, és que arribarà que no en podrem tenir, si no para això de la maxomitosi o la miximotasi o com carai es digui, i els va haver de colgar tots al femer després de clavar-los un cop de maça ben donat als seus caps inflats. Avorrit de com havia hagut de plegar els conills, no va tenir esma de posar-ne més, de manera que se li va acabar el ritual de sang i convulsions —estabornir l’animal amb un sol cop sec de morter al cap desfigurat, lligar-lo de cap per avall al ganxo de l’entrada on penjava la balança romana i, després de fer-li unes petites incisions a les potetes del darrere, arromangar-li la pell amb totes dues mans i d’una sola estrebada fins que el cossiret rosadenc i transitat de venetes quedava a punt per a l’extirpació del budellam i l’esquarterament— que precedia el festí que es regalava de tant en tant a manera de compensació pels seus àpats frugals i desordenats. L’únic benefici de quedar-se sense conills fou que no va haver de córrer més pels voltants de la casa darrere de l’últim que se li hagués escapat empassant-se pel reixat foradat o sortint directament per la porteta quan una de les frontisses acabava desenganxant-se del bastiment del gabial.

Més endavant, va arribar el torn d’una bona part de l’aviram. Entrada la primavera, abril arrencat, els últims cinc o sis ànecs que li quedaven i que sempre s’havien afartat de caragols resseguint els marges de les feixes també se li van anar morint, l’un darrere l’altre, de tan vells i escagassats que embrutaven arreu per on passaven amb les seves habituals expansions còliques. Tampoc no en va posar més i s’estalvià de donar-los aigua i triadures de l’hort. Igualment se li van acabar tots els pollastres i, com que no va comprar més pollets, també es va quedar sense, una mica perquè li feia mandra pujar al poble a mercat, una mica perquè per al seu gust era una menja que plomejava massa, de manera que va començar a passar els Nadals sense la murga d’escaldar-se el típic ànec o pollastre. Els oncles de l’Om, el primer any, li donaren a triar, va, vinga, tu mateix, és un regal, entre un ànec i un pollastre. Va triar l’ànec. El segon Nadal no va voler res. El tercer passà avall sense cap oferiment.

Les gallines, en canvi, van sobreviure més temps i s’escampà la sensació, almenys temporalment, que s’havia acabat tota aquella mala ratxa que, acompanyada de la desídia del seu estadant solitari, minaven gradualment l’economia ja mai gaire falaguera de Monells. Les gallines esgarrapaven terra i picotejaven cucs pels voltants de la casa, s’ajocaven sota els lilàs o el saüquer a les hores de més sol o s’estaven dintre les ponedores o enfilades a les barres travesseres del galliner, la porta del qual, ja sense forriac, tancava sempre de nit amb unes quantes passades de cordill o de filferro de bala de palla per protegir-les de la guilla afamada. En tenia sis, cinc, quatre, perquè també se li anaven morint, que li ponien uns ous molt grossos, a vegades de dos rovells, i per fer algun cèntim solia vendre els sobrers a Ca l’Àngel, la botiga de queviures més assortida del poble, i als passavolants escadussers, sovint parelles d’estiuejants vestits amb roba molt cridanera que a vegades arribaven acompanyats de filles molt joves que ensenyaven el llombrígol i s’enriolaven així que descobrien la godallada de la truja que havia acabat de parir. Entre els compradors habituals de l’època estiuenca, destacaven dues monges que tot anant o tornant de passeig pel veral s’aturaven davant de Monells i, si el veien i ell no era a temps d’amagar-se, amb el cor molt petit i l’accent obert de la gent de ciutat li demanaven una o dues dotzenes d’ous, els que tingués, amb mitja dotzena potser ja passaven la setmana, perquè els ous de gallines engegades sortien molt més bons, quina diferència, no es podien comparar amb els que ponien les gallines de granja, que es passaven tot el dia tancades sense poder esgarrapar terra ni picotejar res de res.

El pitjor encara havia de venir. En Vicenç va deixar perdre tots els animals grossos. En poca diferència de temps va vendre o va enterrar les dues vaques que munyia i l’últim ramat de porcs. Es va quedar només amb quatre o cinc gats rebordonits, que es passaven tot l’hivern jaient davant del foc de terra, i amb l’ase vell i romancer que, abans de l’arribada del fred, encara enganxava a la carreta per traginar-hi molta llenya de cop, molta més que el feix que podia carregar-se a l’esquena si anava a bosc tot sol. No va recuperar cap animal gros. Animal que moria, animal que perdia irremissiblement. No va tornar a omplir les poques corts que havia utilitzat darrerament, no va demanar a ningú que li servís animals per a tornar a començar, de manera que ni el tractant de bestiar habitual ni la camioneta de la llet ja no es presentaven a Monells.

La terra abandonada també sense remei llevat d’una faixa estreta de la primera feixa, on tenia plantats uns quants restos de patateres, primer en Pasqual de Torrenegra i després el seu cosí Jaume li van oferir, conscients que si continuava d’aquella manera podia acabar en la misèria més absoluta, alguns garrins i alguna vaca jove perquè pogués tornar a començar, però ell va declinar sempre el gest amable amb què el volien ajudar dient-los que ja tirava sense el bestiar gros, gràcies, moltes gràcies, però no ho necessito, i que ja podia viure perfectament de les gallines, les patates, l’hort i del que donava el que arreplegava a bosc, què es pensaven, ell també s’espavilava sense els animals, i de seguida els deixava amb la paraula a la boca i els girava l’esquena. En Vicenç creia sincerament que ja es podia valdre ell tot sol i no acceptava res dels altres, que se n’entornaven a casa seva disgustats o empipats perquè no havien pogut torçar el seu orgull o la seva inconsciència, a vegades tampoc no tenien clar què dominava més el seu negativisme exacerbat. Sovint pensaven que era una llàstima que en Josep de la Teuleria hagués hagut d’anar a viure al poble. Estaven convençuts que era l’única persona que hauria pogut doblegar una mica el seu orgull, però vivien massa apartats i coincidien rarament, per no dir gens.

Era veritat que en Vicenç s’espavilava. Havia començat a vendre ous, patates, tomàquets, mongetes i cebes, i també pinyes petites per a encendre i bolets, sobretot llenegues i pinetells, cada cosa collida al seu temps. L’Àngel, que ja se li quedava els ous, li acceptava igualment les patates i l’hortalissa. La pinassa i els bolets, en canvi, solia vendre’ls a peu de carretera general, preferentment els caps de setmana, que eren els dies de més trànsit. Després de gairebé una hora de camí amb les cistelles plenes penjades als braços, se situava a la vora de la carretera, en algun punt espaiós on els cotxes interessats es poguessin arrambar sense fer nosa als altres, i col·locava als seus peus les cistelles de pinyes o de bolets, depenia de l’època. Moltes vegades amb la barba de dies, el cul o els genolls dels pantalons esparracats i el cap tapat amb el barret de palla esvorat, es passava bona part del matí del dissabte o del diumenge dret o assegut al damunt d’una pedra plana darrere del seu parament, amb el cap abaixat i una cigarreta, si la tenia, encesa a la boca, esperant la vènia dels compradors motoritzats.

El trànsit era constant, a vegades una bogeria. Cotxes amb el sostre farcit de bicicletes o d’esquís i els vidres tapats amb adhesius llampants. Furgonetes i tot terrenys pitjats de famílies senceres o de colles d’amics. Motos de gran cilindrada amb cossos aplanats damunt del dipòsit de la gasolina. Autocars que s’emportaven gent de la tercera edat a l’enèsim paradís perdut. Tothom passava rabent pel seu costat i només algun cotxe tenia la delicadesa d’aturar-se i mercadejar. La majoria només li deixaven el fum del tup d’escapament dels seus vehicles, i els més cretins, a vegades traient la cara ventejada per la finestra, uns cops seguits de clàxon, una escridassada o un gest volgudament ofensiu. Ell no contestava ni s’irritava mai, no feia cas de les burles que sovint tampoc interpretava clarament. No desparava fins que no ho havia venut tot, però a vegades tenia poca sort i se’n tornava a casa amb unes quantes pinyes o bolets al cul de la cistella.

Feia pocs diners. No només venia poc, sinó molt barat, per sota del preu real, temorós que pogués carregar-hi algun cèntim de més. En demanava, només, el que creia que valia, que era el que havia valgut sempre. Manejava preus vells que no apujava mai perquè, en el fons, ignorava que el món s’hagués encarit tant a la seva esquena, i, quan a vegades l’Àngel li allargava, perquè li feia consciència quedar-se un marge de benefici més alt del que era habitual, unes quantes monedes de més, en Vicenç les refusava de seguida, a cada u lo seu, a cada u lo seu, al·legant que s’equivocava, que tornés a comptar-ho, que ell el dia abans havia repassat una vegada i una altra aquell compte a la llibreta de tapes negres on sempre anotava tot el que li venia. Els compradors de carretera no li regalaven mai res, sinó tot el contrari, alguns encara s’atrevien a regatejar. Si hagués pogut vendre de tot durant tot l’any, també hauria fets més diners. Els dies que cobrava més cèntims ho celebrava pujant després fins al poble, un bon trot que hi tenia, i entrant a dinar en alguna fonda barata, i, a la tarda, solia tornar a Monells amb la cistella plena: una penca de cansalada, una llonganissa i una paperina de cigrons o de mongetes que havia comprat a Ca l’Àngel, l’una cosa anava per l’altra, i també el pa i el tabac habituals, que sempre trobava unes quantes portes més avall del mateix carrer.

Un matí de les darreries de setembre, mentre fumava tranquil·lament assegut al darrere de la paradeta, un parell de brètols van frenar les seves motos a només un parell de passes i, després de cridar unes paraules en una llengua que no podia entendre, el van empentar i el feren caure a terra, li van clavar una cossa a la cistella de les llenegues amb unes botes molt punxegudes i se n’anaren accelerant les motos com uns bojos, fent un gran escàndol. Es va espantar molt i trigà dies a tornar a la carretera. Un mes després, però, parà de nou les cistelles. No el va sorprendre cap més motorista mal educat. El van sorprendre, en canvi, la Núria i l’Eudald, que tornaven justament de collir bolets d’un lloc que quedava a més de cinquanta quilòmetres tirant carretera general amunt, on se’n feien molts. Anaven sense l’Anna, que els dies de festa ja no podien fer seguir, perquè preferia quedar-se amb el xicot i la colla d’amics que tenien, i van quedar parats, no en sabien ni la més petita, que el seu oncle vengués a peu de carretera, i van aturar el cotxe al seu costat amb una expressió evident de decepció a la cara que miraren de dissimular així que van posar els peus a terra.

En Vicenç tampoc va entomar amb gaire entusiasme aquell encontre inesperat amb els parents, però també contingué la sorpresa que li havia provocat la seva arribada. Es van interessar pel contingut de les cistelles, per les vendes, pel temps que feia que muntava la paradeta en aquell punt de la carretera general. Ells demanaven, ell responia amb monosíl·labs o només capcinejava, a vegades sense ni tan sols mirar-los a la cara. No tenia ganes de xerrar, no li agradava que el veiessin allà.

Un parell de minuts després de començar aquell monòleg inacabable, l’Eudald va perdre la paciència i, picant l’ullet a la seva dona, van decidir anar-se’n per no començar a retreure-li tot el que pensaven de la seva nova dedicació el caràcter públic de la qual, si tenien en compte que era un home que no volia veure mai ningú, només assenyalava que estava més necessitat del que s’havien pensat. Alarmats des de feia temps sobre la manera com vivia a Monells, no van gosar dir a l’oncle el que els semblava: que començava a fer una vida de pòtol resignat, una vida gairebé igual que la del perdulari que de tant en tant veien caminar pel veral amb una motxilla a l’esquena i que acabava passant la nit sota el pont de la carretera nova, perquè al Molí de Sorribes, durant molts anys ocupat temporalment per rodamons i aleshores devorat per l’heura i les bardisses, ja no s’hi podia ni tan sols entrar.

Els nebots seguien amb una certa ànsia i també impotència el procés d’aperduament general de l’oncle. El més greu no era que s’hagués llançat a la carretera, sinó el seu detonant, la misèria que el colgava. En Vicenç vivia, més aviat sobrevivia, en una casa cada dia més rònega i bruta. El desmanec regnava a Monells. Les gallines entraven i es cagaven a tot arreu, a l’entrada, a la cuina, a la seva cambra, i tot es quedava d’aquella manera, cagat, perquè l’última escombra de brucs que li havia fet servitud era pelada i plena de pols al costat de moltes altres eines, també vagaroses, abandonades darrere la porta de l’entrada.

No desenteranyinava mai cap paret ni cap sostre, de manera que sovint s’havia d’espolsar del damunt, amb un cop de mà rabent, la gasa fosca que se li entortolligava a la cara o en qualsevol altra part del cos. Durant tot l’any, tant si era hivern com estiu, tenia la cuina plena de troncs de llenya escampats arreu, al costat del foc de terra, damunt de l’escon i de les cadires, a tocar de l’última bombona de butà buida que ja no havia recanviat per una altra de nova. No canviava mai els llençols del llit, damunt del qual anaven a parar, de passada, totes les serradures que queien de l’embigat de fusta corcat del sostre.

No recollia els trossos de les teules que saltaven barbacana avall de la casa i es trencaven. Tampoc no tallava el rebrot de figuera borda que havia foradat la paret i ja entrava, rígid i ple de nusos, més d’un metre dintre la cuina, i treia una fulla tan verda i ufanosa com la mare. No comprava ni roba ni calçat nou, sinó que ell mateix s’apedaçava els pantalons foradats o les espardenyes amb tires de saques, a vegades rosegades pels ratolins, que guardava de l’època que havia tingut porcs i vaques.

La façana del davant i tota la part obaga de la casa s’escrostonaven seriosament, la paret de tàpia del femer s’esquerdava per dues bandes, i ell, del llit estant, podia veure l’ase a la cort de sota, perquè havien començat a moure’s, i finalment havien saltat, un parell de rajoles del terra de la seva cambra. Moltes parts de la casa, per tant, assenyalaven que a Monells li convenia una reforma que els amos de Torrenegra, ni que haguessin estat al corrent de tots els desperfectes, no haurien pagat, i ell cada dia s’hi movia d’una manera més apotolada. Hi sobrevivia. Hi sobrevivia com les gallines, com l’ase, com les rates del femer que ja no havien d’esquivar més la forca, perquè ell ja no tenia ni l’humor ni la força d’altres temps.

L’hivern i la primavera de sobre el van veure unes quantes vegades més a la carretera general, però no només ells acompanyats de l’Anna, que no es cansava de preguntar sobre la vida que portava l’oncle, sinó també la resta de la família més directa, sobretot la Dolors, la Rosa i en Martí. Ningú no es va parar cap vegada, ni ell, assegut tothora amb el cap abaixat, mirant fixament les cistelles que trigaven a buidar-se, tampoc va descobrir cap parent dintre dels vehicles que passaven amunt i avall pel seu costat amb la mateixa renouera. La Rosa i en Martí no el visitaven mai, i la Dolors tampoc, perquè temia ser-hi mal rebuda, de manera que només el veien accidentalment pel poble entrant o sortint de Ca l’Àngel. La Núria i l’Eudald, en canvi, potser moguts per una sensibilitat especial, es presentaven de tant a tant a Monells, encara que ell, sorrut de mena, se’ls amagués darrere el marge de la primera feixa o trigués a obrir-los, o no els obrís, la porta del mas.

No van acabar aquell any sense fer-li encara un parell de visites. En totes dues van trobar la porta barrada, perquè ell, desconfiat de mena, tant si feia fred com si feia calor, posava la barra travessera. Només van tenir sort la primera vegada. Era a les acaballes d’abril. Van trucar a la porta i, després d’esperar-se deu minuts llargs i estar a punt d’anar-se’n sense poder-lo saludar, finalment llevà la barra. Aquell dia els va demostrar que, malgrat la seva sorruderia, també podia ser molt generós. Els va dir que es desarrambessin una cadira de la taula i els convidà a fer-se una torrada al foc de terra. Van apartar uns feixos de llenya que feien nosa i, agafant el torrapà, primer la Núria, després l’Eudald, allargaren les llesques damunt les brases vives. Ni l’un ni l’altra no acabaven d’entendre l’oncle Vicenç. Un dia es podia quedar ajupit sota el marge de la feixa fins que sentia que se n’anaven, i un altre els podia convidar, si tenia pa de sobres, a fer-se una torrada. Mentre menjaven, li van demanar si pensava tallar el rebrot de figuera borda, i ell, que mirava fixament el foc, només alçà les espatlles.

La segona visita que li van fer més endavant, estiu avançat, els va deixar un record menys agradable. Malgrat que aquell dia feia una calor insuportable, l’oncle estava igualment tancat dintre la casa. Ells trucaven i el cridaven ben alt, som nosaltres, tiet, obriu-nos, si us plau, però no sentien que grinyolés cap dels perns que ballaven i que qualsevol dia es podien desagafar de la paret. L’oncle era dintre la casa, ho sabien del cert, perquè des de la finestra de la cuina el veien perfectament assegut a la taula, d’esquena a ells, menjant alguna cosa, i l’Eudald, cansat d’esperar que s’aixequés, li picà també el vidre empolsegat i cagat de mosques que els el mostrava aparentment tan tranquil i concentrat davant del plat. Tampoc no es va girar i se’n feren creus. Es van escariar cridant i picant unes quantes vegades més. Endebades. Sabien positivament que l’oncle no sordejava i que, per tant, era evident que es negava a obrir-los la porta.

Aquella vegada l’Eudald no li va voler perdonar el tracte injust que en rebien i va pensar que podria entrar, si era oberta, per la porta d’una de les corts dels porcs, la que connectava amb l’entrada. Voltaria la casa i li donaria una bona sorpresa. La Núria va provar, temorosa que l’oncle no s’enfadés, de dissuadir-lo, perquè no se sabia mai com podia reaccionar un home tan especial com ell. Li deia i redeia que encara no havien entrat mai a la casa sense el seu permís, que era un risc molt gran del qual potser s’haurien de penedir. No se’n va sortir i el seu home s’esquitllà molt decidit cap al darrere de la casa tot sentint, encara, els seus precs inútils. Va tornar al cap de poc amb els ulls esparverats. Volia que la Núria el seguís de pressa, que s’afanyés, que anés amb ell fins a la punta del femer.

L’ase de Monells era penjat de cap per avall en una branca d’un pi solitari de darrere el femer, i un esbart de mosques vironeres anaven i venien nervioses, s’aturaven i voleiaven entorn del gran esvoranc que tenia obert, com una queixalada salvatge, a l’anca dreta.