XIV

Canvi de taula

La Mariona, que després de servir els esmorzars s’havia tancat, com cada matí de dissabte, darrere la finestreta de recepció amb l’encàrrec d’atendre les trucades i les visites que sol haver-hi a la residència durant el cap de setmana, moltes més que en un dia feiner qualsevol, para de seguida, vermella de galtes, el telèfon mòbil on acaba de llegir l’última insinuació eròtica del seu xicot, a veure quin dia els teus pares et tornen a deixar sola a casa, avui t’esperaré com sempre a l’hora de plegar dintre del cotxe, i acompanya fins al despatx de la directora les dues dones que acaben de demanar per ella amb una mica d’atabalament caragolat a la veu i estampat a la cara, perquè ignoren la raó concreta per la qual la directora vol parlar amb elles i, per tant, pensen malament, molt malament, perquè no acaben d’entendre que ahir els deixés aquell missatge tan misteriós al contestador automàtic, passeu pel meu despatx així que arribeu, us he de parlar d’una cosa important, moltes gràcies, venint com vénen a veure en Vicenç cada setmana, preferiblement el dissabte o el diumenge, depèn de les obligacions familiars i dels entrebancs inesperats que es poden presentar a l’últim moment.

Mal les matessin, no saben què pensar, perquè és la primera vegada que les criden amb una certa urgència i sense avançar-los res del que passa. L’única cosa que donen per segura és que la dona seca de caràcter, casada amb un regidor de l’ajuntament, que exerceix de directora des del primer dia que la residència va entrar en funcionament, els vol parlar d’en Vicenç, sobre què exactament ja s’ho trobaran d’aquí a uns instants, suposen que no es tracta de cap bona notícia, de manera que avui no confien pas a sortir satisfetes de la residència, però segons com també pensen que potser s’equivoquen, que potser s’han alarmat innecessàriament i la directora, al capdavall, només vol tenir un breu intercanvi d’impressions amb la família; què saben elles, ben mirat, sobre com funciona una residència per a la gent gran si, fins fa quatre dies, no havien posat els peus en cap, i encara menys hi havien hagut d’acompanyar una persona tan pròxima amb la bona voluntat d’arrencar-la de la vida solitària que l’abocava a la deixadesa i l’aperduament més espantosos, feia angúnia veure com vivia a Monells, el gran apotolament a què havia arribat, i se’n donaven vergonya.

—Ja han arribat les senyores que esperava… —informa la Mariona després de trucar a la porta del despatx, situat al costat de la de secretaria, molt a prop de l’escala que s’enfila cap a la primera planta.

—Endavant, endavant! —aprova la directora, que acaba d’atendre feliçment per telèfon una família desesperada del poble del costat que, cansada de l’avi carregós que ha perdut la xaveta, sol·licitava amb un cor molt petit informació sobre les disponibilitats actuals d’acollida del centre.

—Hola! —saluden la Dolors i la Núria.

—Hola, bon dia! —els torna—. Entreu i seieu, si els plau! —les invita i, mentre la Mariona ajusta la porta i se n’entorna ràpidament a lloc amb la imatge poderosa clavada a les ninetes, encara, del cos exaltat del seu xicot ficant-se a la banyera de casa seva on ella ja l’espera coberta de sabonera, mare i filla li donen la mà i ocupen el parell de cadires de davant la taula.

—Perdoneu que us hagi fet córrer d’aquesta manera! —s’excusa amb les mans encreuades damunt la taula i mirant-les fit a fit—. Però us he cridat per ennovar-vos d’un canvi que no m’agrada gens en el comportament d’en Vicenç…

—I doncs? —l’interromp la Núria, bocabadada i amb la veu una mica esquerdada—. Que no es porta bé?

—Sí, molt bé, ell rai! El vostre parent és una persona molt tranquil·la, molt pacífica, potser massa i tot, mireu què us dic!

—Què vol dir amb això? —s’impacienta mentre remou el cul a la cadira.

—Mireu, jo sóc relativament nova aquí al poble, i per tant desconec encara moltes famílies, sobretot les que veniu de pagès… Per això un dia, ja ho sabeu, molt al començament del seu ingrés, vaig aprofitar que éreu aquí a la residència per comentar-vos que en Vicenç es passava tot el matí o tota la tarda aclofat en un racó del menjador o assegut en un banc de fora sense parlar mai amb ningú, i em vau dir que no us venia gens de nou, perquè ell era un home molt tancat i sorrut de mena que parlava molt poc i només amb qui li venia de gust, amb un o dos homes de pagès a tot estirar, recordo que em vau dir, que per veïnatge o per família s’havien ajudat sempre, i que hauríeu quedat molt parades que us hagués dit que xerrava i que es feia amb tothom… Doncs bé: avui he demanat que em passéssiu a veure per dir-vos que, últimament, en Vicenç s’ha aïllat encara molt més de tothom i evita parlar tant com pot amb els altres residents fins al punt que no es mou de la seva habitació en tot el sant dia…

—Com? Vol dir que no baixa per a res? —intervé la cunyada, capturant a temps i recol·locant-se la bossa de mà que li relliscava faldilles avall.

—No, això no. Vull dir que només baixa al menjador a les hores dels àpats i que, així que ha acabat de menjar, se n’entorna de seguida cap a dalt…

—Deu estar més bé sol! —dedueix la Dolors mirant-se la seva filla, que li dóna la raó amb un lleu caparreig.

—Sí! Segurament que sí! —hi torna la directora, descloent les mans—. En Vicenç és un home solitari, d’acord, això ja es veu de seguida, però no ens acabem d’explicar que abans es quedés per baix i que ara no s’hi quedi gens… Alguna cosa o altra li deu haver passat!

—Potser no s’acaba de trobar bé amb els companys… —aventura la Núria.

—M’heu llegit el pensament! —somriu—. Sabíeu que ja no menja a la mateixa taula?

—Ah no? —exclamen totes dues—. Ja no menja amb aquells dos homes del començament? —demana sorpresa la Núria.

—No! Justament deu fer un parell de setmanes que ja no comparteix taula amb ells… Ara seu sol en una taula que quedava buida, a l’altra banda del menjador, i sospito que els homes que dieu, que són un corcó, creieu-me, li deuen haver fet la guitza, no sé què m’hi jugaria, i que ell s’ha escarmentat…

—Podria ser! En Vicenç és molt sentit… —rumia en veu alta la Dolors.

—… però tant les noies del menjador com jo mateixa hem parlat amb tots ells separadament un parell o tres de vegades, i no n’hem pogut treure l’aigua clara: per un costat aquests homes neguen rotundament que li hagin tocat el botet, i per l’altre en Vicenç abaixa el cap i calla, no ens vol explicar res…

—Ui, ni crec que ho arribi a fer… —conclou la Núria, plegant-se de cames, amb un evident aire de derrota.

—És el que ens pensem! Però potser us ho explicarà a vosaltres, que sou de la família, si li ho pregunteu… Justament us volia demanar que provéssiu de parlar amb ell… Si arribem a saber que és per culpa d’aquests homes, o de qualsevol altre resident, que no gosa estar-se per baix amb els altres, llavors jo podré prendre les mesures oportunes, ho enteneu? Com a directora del centre em pertoca resoldre, o almenys mitigar tant com sigui possible, els conflictes que es poden presentar entre els interns…

—Sí, és clar… —accepta la Núria—. Ho podem provar, oi mare?, però jo no crec pas que en traguem res de bo… El tiet no gasta gaires paraules! —aventura un fracàs clamorós mirant-se la Dolors, i ella capcineja.

—Els estaria molt agraïda! —dóna un copet damunt la taula—. A veure si sabem el què i podem trobar-hi una solució… Alguna cosa li passa, al seu parent! A més a més, hi ha una altra cosa, que suposo que hi està relacionada directament: les noies del menjador també m’han dit que ha perdut una mica la gana, que no menja com abans…

—Ah no? —demana la Núria—. No ens diu tota la veritat, doncs… Molts dies li demanem si menja, i ell sempre ens diu que sí movent el cap…

—Doncs no! En Vicenç no menja com menjava… I jo el veig més apagat, amb l’estat d’ànim canviat…

—A veure si agafa una altra anèmia, mecàsum déna! —s’espatufa la Núria.

—No, de moment no, però, si anés deixant de menjar, no sé on podríem arribar… Mireu, us he de parlar amb tota franquesa: no voldria tornar-vos a cridar més endavant per dir-vos que en Vicenç no s’acaba d’adaptar al nou règim de vida que li suposa estar-se aquí a la residència, no seria ni el primer ni l’últim, tot i que ara mateix, i això voldria que us quedés molt clar, no és, ni de bon tros, el seu cas… —els planta la mirada.

—Carai! No ens convindria pas, que no s’adaptés! Potser que hi anem a parlar de seguida i a veure si sabem què coi tragina, no, nena? —decideix la Dolors mirant-se la seva filla.

—Sí, sí! A veure si li podem arrencar alguna paraula…

—Molt bé! Quedem que hi parlareu i que avui mateix o el dia que sigui me’n direu alguna cosa… Jo no les entretinc pas més… —la directora tanca la reunió i, després d’alçar-se, els dóna la mà i les acompanya fins a la porta, on la Dolors arriba l’última perquè ha hagut de collir de terra la bossa de mà que li ha caigut en el moment d’alçar-se, no és pas la primera vegada que li rossola de la falda just a l’hora d’aixecar-se d’un seient, quina ràbia, abans no li passava, la vergonya que sent només se la sap ella.

—Gràcies per avisar-nos de tot això! Adéu! —li agraeixen mare i filla, ja fora del despatx.

—De res! Era la meva obligació… Adéu!

La directora es tanca de nou al despatx mentre la Dolors i la Núria enfilen l’escala que porta a les plantes superiors. Com cada dissabte o diumenge que vénen, ben a l’inrevés del dia que van venir entre setmana i que no van trobar ni una sola ànima en tot el recorregut d’anada i tornada de la cambra d’en Vicenç, ensopeguen amb gent durant el trajecte, avui mateix amb tres persones només durant l’anada. A mitja escala, abans d’arribar a la primera planta, coincideixen amb dues dones de la neteja que baixen, cadascuna, amb una galleda i un pal de fregar a les mans i les saluden amablement, i, una vegada al passadís de la segona planta, s’encreuen i s’aixequen el cap amb la senyora matinera que ja torna de veure, no falla ni un sol dissabte, l’home cridaner i fastigós de mena, no sé si és veritat, però diuen que un dia, tot estossegant, li va caure la dentadura postissa dintre el plat i que va continuar menjant com si res, de la cambra del final de tot, que s’encén com una pólvora viva així que sent el que no vol sentir; gairebé cada dia que vénen el senten renegar sense voler per poc oberta que hagi quedat la porta de la seva cambra. Encara que ja són les onze tocades, ni l’una ni l’altra no han dit, conscients que sempre hi pot haver algun resident descansant o ocupat amb alguna visita, ni una sola paraula mentre passaven a frec de totes les portes que les separaven de la d’en Vicenç, i, en ser davant la cambra vint-i-quatre, truquen lleument a la porta, giren la maneta del pany i l’empenyen cap endintre.

—Hola! Bon dia! —el saluden una darrere l’altra, i en Vicenç, que seu en una cadira ran de la finestra, amb una mà sobre l’altra, alça el cap i les mira un moment.

—Hola! —els contesta secament, i abaixa el cap de seguida.

—Què fem, tiet? —demana de seguida la Núria asseient-se al capdavall del llit, alhora que la seva mare ocupa la cadira de la tauleta—. Esteu bé?

—Sí… —piula sense mirar-les.

—Ja heu esmorzat? —inicia l’assalt sense atrevir-se a preguntar directament el que volen saber.

—Sí… —torna a piular, tampoc sense mirar-les.

Les respostes de l’oncle són com sempre, brevíssimes i preferentment monosil·làbiques, i la Núria se sent temptada, una vegada més, a deixar-lo en pau i ocupar l’estona de companyia de mitja horeta o una mica més que li solen fer intercanviant comentaris amb la mare sobre qualsevol dels assumptes domèstics que comparteixen diàriament, sortint d’aquí, hem de pensar a passar per Ca l’Àngel a buscar la carn i la fruita encarregada, o bé, quan cap de totes dues ja no saben què dir-se després d’esfilagarsar encara més, per si calia, els pantalons estripats que es posa l’Anna i els seus retards d’escàndol tornant a casa les matinades de dissabte i diumenge amb el xicot de les arracades a la cella, el nas o el llombrígol que no els acaba d’agradar, mirant de tant en tant des de la finestra de la cambra el moviment humà de davant la residència i dels carrers pròxims que hi desemboquen. La raó afegida de la visita d’avui, però, no la deixa rendir-se d’una manera tan fàcil.

—I què? Què expliquen aquell parell d’homes que seuen amb vós a taula…? —contraataca amb més malícia, i en Vicenç no obre ni la boca, només alça les espatlles.

—Voleu dir que no parlen de res? —continua, i la Dolors, per a no interferir o per comoditat, calla i roman expectant davant el nou envit de la filla—. No m’ho crec! Vós potser no els doneu conversa, però ells segur que sempre en tenen alguna per dir! —el mira molt fixament.

L’oncle Vicenç calla com un mort i la Núria es mira la seva mare, temorosa, com ella, que s’hagi tancat absolutament i que no els en vulgui dir ni un borrall. La neboda rumia que elles no poden afectar cap rastre de coneixement sobre el canvi de taula. Ell. Ha de ser ell, si volen saber la veritat, la que sigui, el qui els ha de dir que ara seu sol, per gust o per necessitat, a l’altra banda del menjador. En qualsevol cas, aquest silenci tan complet avala, pel cap baix, que parlar dels dos homes no li genera cap entusiasme especial, més aviat una certa mandra, circumstància que alimenta la teoria, esbossada per la directora, sobre una més que probable mala relació entre ell i aquest parell de residents en concret.

—Escolteu! I el menjar què, tiet? —assaja una nova via de penetració tot posant-li una mà a l’espatlla—. El continueu trobant bo?

—Sí… —recupera la veu, no sap si en agraïment pel gest d’afecte que li ha demostrat tocant-lo, o pel canvi sobtat de tema.

—I ja us mengeu tot el que us posen al plat aquelles noies tan maques i eixerides? —el vol estampir contra la paret amb un somriure i una picada d’ullet calculats.

—Sí, sí… —contesta, i elles es pensen que menteix, però dissimulen.

—Molt bé! I amb el dia asolellat que fa avui, com és que us esteu tancat aquí a l’habitació? —no desdiu i assaja un nou assalt—. No us agradaria baixar i seure una estona en un dels bancs de fora parant el sol? Què us sembla si hi anem una estona? Us distraureu més que estant-vos aquí…

En Vicenç torna a alçar les espatlles i, sorprenentment, s’aixeca de la cadira i comença a sortir de la cambra, i elles, totalment desarmades, es piquen l’ullet i surten darrere de l’home que acaba de convertir el seu suggeriment en una mena d’ordre de compliment ràpid, aquesta sí que no se la pensaven després de tot el que els ha dit la directora. Ni la Núria ni la Dolors són capaces de saber què li hauran d’explicar si al cap d’una mica se la troben a baix i els demana clarícies sobre la seva particular investigació alçant-los una mà o enlairant lleument el cap d’amagat d’en Vicenç. Incapaces de violentar l’oncle amb preguntes directes, estan igual que abans, sense saber res de nou, i segurament necessiten, a més de sort, una mica més d’atreviment si volen rendibilitzar el temps que passaran assegudes amb ell en un dels bancs de davant la residència sota el sol benigne d’aquest matí de dissabte de la primeria de juny.

Ara mateix no poden fer gaire contenta la directora, perquè el parent encara no els ha dit, ni tan sols insinuat, que ha canviat de taula, tampoc que ha perdut una mica la gana, i encara menys la raó de pes que justifiqui aquests canvis recents en el seu comportament. Només es veurien amb cor de dir-li que ha acceptat baixar, sense fer-se pregar gens, i prendre una mica el sol en companyia seva davant la façana lluminosa de la residència, i, doncs, que acaba de contravenir l’absoluta voluntat d’aïllar-se de tothom de què suara els parlava amb una certa preocupació. El que pensen de tot plegat, de moment, és que encara fa cabal, una mica de cabal, de la família més pròxima, i que algunes persones del centre, el parell d’homes que ja no seuen amb ell o qualsevol dels altres residents, deuen ser els culpables del seu canvi d’actitud.

Mentre passen per davant de recepció, la Mariona no veu pas les dues dones que ja recordava haver vist algun dia per la residència i que abans ha acompanyat fins al despatx de la directora. Només observa atentament l’home que camina amb el cap abaixat i arrossegant una mica el peu esquerre, i, davant la desaparició sobtada, inevitable, del xicot del seu costat, la nena espantada de trenetes boniques que torna a ser durant uns segons, només durant uns segons, imagina que no li queda cap altra opció que quedar-se quieta i ben colgada de sabó dintre la banyera de la felicitat més nova i completa.