XVI

La pàgina d’esports

Els ulls, ja prou cansats de dormir poc, li fan pampallugues davant el parell de fotografies que il·lustren la crònica sobre la propera inauguració del camp de golf, els promotors, satisfets de la iniciativa, esperen obrir la nova instal·lació el mes entrant, que ocupa tota una pàgina sencera d’esports de l’últim número del setmanari comarcal, el que va sortir divendres i que ell encara no havia vist perquè en Lluís, sempre tan amatent a comprar-lo, no va pensar a aturar-se al quiosc que li ve de pas, un bon greu que li sabia al vespre, ni anant ni tornant de treballar a la concessionària. Atordit. Es queda tan atordit que, de moment, mancat de la calma i la concentració necessàries, demora la lectura del text relativament extens que les acompanya.

La primera fotografia mostra els seus promotors, els tres germans propietaris de la finca, el metge, l’economista i l’arquitecte, que, justament, és l’autor de la remodelació completa del mas, ara convertit en l’edifici de recepció del Club de Golf La Teuleria, posant riallers en un dels greens que han construït, ho juraria per la torre elèctrica que corona el turó de darrere seu, a la banda més baixa, pròxima a la riera, del que havia estat l’esplèndid camp de patates que sempre havia requerit la presència de la gent del Molí de Sorribes, eh que ens vindreu a donar un cop de mà, Genís, quan acabeu de collir les vostres?, si volien arreplegar totes les patates abans de l’arribada de les pluges, acompanyats, segons avisa el peu de foto, de la filla d’un d’ells, una noia alta i prima que amb un pal de golf simula que colpeja la pilota que hi ha damunt la gespa de davant seu i també esbossa, més tímid, un somriure de circumstàncies, mentre un dels tres homes, potser el pare, li passa el braç esquerre per damunt de l’espatlla.

La segona fotografia, en canvi, d’una mida lleugerament més reduïda, presenta la façana completa del mas rehabilitat la fesomia del qual, malgrat que s’ha volgut conservar l’estructura general, queda molt desfigurada pel restaurant que s’hi ha construït annex, enganxat a la paret de llevant, on hi havia hagut els graners, el rebost i el racó sempre fresc de la bóta del vi, de manera que el mas la Teuleria, on ell i la seva família, des de la generació dels avis, havien viscut tota la vida, sembla pràcticament desconegut, gairebé com si l’haguessin aterrat i n’haguessin alçat un altre al seu lloc.

Les cinc tocades de la tarda del primer diumenge de juny, al bar Can Dachs, carregat de fum i de la xerrameca del televisor i del crit eufòric del jugador de torn que estampa de sobte damunt la taula la carta de la victòria, en Josep de la Teuleria no se sap avenir de la felicitat que desprenen els tres germans doblats d’empresaris i, escudant-se darrere el got de cervesa alçat a posta, llambrega ràpidament, per si s’han adonat del seu astorament, els clients habituals que seuen als tamborets o es recolzen drets al taulell amb un cafè o un conyac al davant i també el grup d’homes que juguen animadament a cartes a la taula del fons, sota el televisor engegat que ningú no mira ni escolta, mentre fumen una cigarreta o un havà de marca sense amoïnar-se gaire pel destí de la cendra, que sovint els cau damunt la panxa o la bragueta despreocupades.

No el mira ningú. Tothom està pendent de si mateix, i en Rafel, que com més va més li compta les cerveses i els conyacs que demana obeint, s’ho pensa, instruccions de la Maria i en Lluís, ni tan sols és darrere el taulell accionant la cafetera o traficant amb les ampolles de conyac i de licor que abasta del llarg prestatge que li queda damunt del cap; deu haver entrat un moment a la cuina, millor, ja s’hi pot quedar fins a l’hora de tancar, perquè ell no necessita pas ningú que controli el que fa i el que deixa de fer com si fos un nen petit. Tranquil, ben convençut que cap dels coneguts que són al bar a aquesta hora s’ha adonat de l’impacte que ha rebut, finalment es veu amb cor d’endinsar-se en la lectura de la crònica que signa, justament, el cap d’esports del setmanari.

El periodista hi destaca: que el primer camp de golf de divuit forats de què disposarà la comarca, propietat del Club de Golf La Teuleria, obrirà finalment les portes als socis i al públic en general el primer diumenge de juliol, data en què els promotors confien tenir enllestits tots els treballs preparatoris; que els divuit forats amb els corresponents greens d’aquesta instal·lació sense precedents a la comarca ja estan acabats, però que la rehabilitació de la casa com a edifici de recepció i restaurant, i la construcció del pàrquing i la zona de pràctiques, s’han alentit més del compte i es treballa, per tant, a un ritme molt accelerat; que el camp de golf ocupa una extensió total de vint hectàrees de terreny i que per a mantenir-lo caldran 60.000 metres cúbics d’aigua anuals; que els propietaris disposen de l’autorització corresponent per a utilitzar les aigües subterrànies de la finca, però que en un termini de dos anys el camp es podrà connectar a la depuradora local, mesura amb la qual esperen tranquil·litzar el grup ecologista comarcal, que d’ençà de l’inici de les obres tres anys enrere no ha parat de polemitzar amb articles i declaracions a la premsa, la ràdio i la televisió sobre l’hipotètic perill de dessecament dels pous de les finques veïnes i dels gorgs de la riera pròxima; que l’Il·lustríssim Conseller d’Esports del govern autonòmic presidirà, juntament amb el batlle de la vila, el senyor Joaquim Terricabras, l’acte d’inauguració oficial al qual hom preveu una bona afluència de públic i l’assistència, encara pendent de confirmació, d’alguna figura d’elit del món del golf.

Una vegada llegida la crònica, en Josep salta immediatament a l’article de combat del president del grup ecologista comarcal, que figura com a davantal de la pàgina i en el qual, després de recordar que els promotors del Club de Golf La Teuleria havien iniciat les obres sense les llicències ni les autoritzacions necessàries, de tal manera que durant un cert temps havien infringit, entre d’altres, la Llei de camps de golf, la Llei d’aigües i la Llei del sòl, alerta sobre el procés general de terciarització del territori que implica la proliferació de camps de golf i dels seus succedanis, els anomenats pitch and putt, tot assenyalant la mena de problemes mediambientals i econòmics que se’n deriven: la destrucció d’espais naturals i la pèrdua irreparable de sòl agrari, el consum excessiu d’aigua potable, el malmetement del subsòl per l’ús excessiu d’herbicides i l’increment desmesurat, en molts casos, de places hoteleres o residencials amb la construcció especulativa d’urbanitzacions properes a aquest tipus d’instal·lacions esportives d’última generació a casa nostra.

—Rafel: eh que no et sap greu si m’emporto un moment aquest diari? Te’l torno de seguida! —li demana i li assegura en Josep amb una punta de nerviosisme aprofitant que el cafeter passa pel seu costat amb un parell de copes de conyac en direcció a la taula dels homes que juguen a cartes.

—El diari et vols endur? —demana una mica parat.

—Sí… Ensenyo una cosa a la meva dona i torno de seguida! —aclareix mentre s’esforça a aparentar una certa calma.

—Ah, d’acord, fes, fes! —li dóna permís imaginant que hi deu haver trobat alguna cosa del seu interès—. Però pensa a tornar-lo, sents? —li recorda, i continua cap a la taula on esperen les dues copes de conyac que han demanat.

—I tant! No pateixis pas! Ara torno! —s’hi compromet i, després d’escurar el got de cervesa, s’alça de la taula i surt del bar de pressa, sense saludar ningú, amb el diari plegat sota el braç.

Cinc minuts després, en Josep toca insistentment el timbre del pis sense èxit. La Maria no li obre la porta i comença a neguitejar-se. Crida, primer fluix, després més alt, unes quantes vegades tocant la porta gairebé amb els llavis, no fos que encara no s’hagués aixecat de la migdiada que sol fer havent dinat, després de desparar la taula, els diumenges que dinen sols ells i en Lluís, sense cap de les filles, però tampoc sent cap passa ni cap veu a l’interior de la vivenda i maleeix la seva mala sort, perquè el problema no és, se n’ha adonat mentre pujava l’escala, que s’hagi descuidat la clau, cosa que cada vegada li passa més, sinó que la Maria no és a casa, però on collons s’ha ficat, aquesta dona?, i no li podrà ensenyar la maleïda pàgina del diari.

A casa de l’Agnès. Ara hi pensa de cop. Li ha dit que aquesta tarda tenia ganes d’anar a casa de l’Agnès a veure què feia la Laura, a veure com es recupera de les angines tremendes, agressives, que durant un dia o dos no li han deixat empassar-se res de sòlid, només líquids i encara somicant, pobra criatura, recorda prou que li ha parlat d’aquesta visita, i també que al final s’ha empipat molt amb ell perquè, en comptes d’acompanyar-la a veure la néta malalta, ha preferit anar a passar tota la santa tarda de diumenge a Can Dachs, segons ella el cau de la seva perdició, pensa que si tornes a beure trobaràs la porta tancada, aquest vespre, durant els últims mesos.

Amoïnat per la reaparició del recordatori familiar que ja havia enterrat, gira cua i baixa de nou al carrer decidit que se n’entorna al bar i que la seva dona es queda sense veure el diari. Ni una ombra de dubte entela la decisió ràpida que acaba de prendre. En Josep no es vol presentar, ni mort, a casa de l’Agnès i exposar-se a rebre els envits ferotges de la dona i la filla sobre la vida tavernària que porta o la compassió estranya del gendre fuster, que sempre que el veu no para de repetir-li que li dol molt haver hagut de prescindir d’ell després de complir els seixanta-cinc anys i haver-lo deixat sense una ocupació fixa que l’entretingués i li fes les setmanes més passadores.

El bar és més ple de gent i fum i cridòria cinc minuts abans de les vuit del vespre. El partit de futbol que pot sentenciar el campionat de lliga d’aquesta temporada tan incerta està a punt de començar al primer canal català i l’expectació domina el local, segon rere segon, entre els seguidors de l’equip favorit, que, a mesura que entren, ocupen les seves posicions habituals entorn de les taules que ells mateixos col·loquen en semicercle davant del televisor. Però no tothom està en condicions òptimes de seguir el partit de futbol aquest capvespre.

—Escolta, Rafel! Vols dir que li has de servir una altra cervesa? —demana l’Àngel, repenjat al taulell, en veure l’estat deplorable d’en Josep, que seu sol a la taula de sempre—. Jo el veig molt malament, aquest home!

—Tens tota la raó: no li hauria de servir! —accepta el taverner—. Però me l’ha demanada molt enfadat, i jo tampoc vull un espectacle cada dia! Ara: ja li he dit que era l’última que li obria i que després, si no se n’anava, faria anar a buscar la seva família, com la setmana passada! Saps quantes cerveses porta, aquesta tarda? Digues! No crec pas que ho endevinis!

—Ostres! No ho sé… —s’arronsa davant l’endevinalla que no es pensava—. Durant l’estona que fa que sóc aquí, ja ha buidat dues ampolles…

—Sis! Sis amb aquesta! —li confessa mentre li mostra la cervesa freda que acaba d’agafar de la nevera i l’obre amb molta mala gana amb l’obridor que penja d’un cordill part ensota del taulell—. I sense menjar res, ja em diràs tu el què!

—Mare de Déu santíssima! —exclama.

—I vinga pixar, saps? S’ha passat la tarda anant i tornant del lavabo i no vulguis pas saber com l’embruta… Sembla una cort de porcs! —afegeix malhumorat.

—Ja és un bon cas, ja, acabar d’aquesta manera! —caparreja l’Àngel—. A mi em recorda molt un altre pagès, en Vicenç de Monells, saps qui vull dir?

—Sí! El que ara viu a la residència, oi? —aventura.

—Exacte! Un veí seu de tota la vida… És un cas diferent, perquè ell no es torrava, que jo sàpiga, però goita com ha acabat, tancat en una residència i havent-se de refiar de la família…

—Sí, i content que pot estar, perquè molts altres no tenen pas aquesta mateixa sort… —argumenta, alçant lleugerament les dues celles, i se’n va a portar la darrera cervesa d’aquest diumenge a en Josep.

L’àrbitre xiula el començament del partit, i tant la gent de les taules com la que seu als tamborets del taulell, molts amb la tapa o l’entrepà i la cervesa ben fresca que ja han demanat o estan a punt de demanar, es disposa a seguir amb molta atenció les evolucions de la pilota i a acompanyar els jugadors de l’equip favorit fins a la victòria final. L’Àngel s’acosta a la taula solitària d’en Josep i s’asseu a la cadira buida del seu costat amb la intenció de donar-li, si és possible, una mica de conversa.

—Què, Josep? No em diguis que et quedes a veure el futbol aquí, avui? —demana.

—Encara no sé què faré… —contesta amb la veu esquerdada, titubejant, sense deixar de mirar el televisor amb els ulls mig aclucats, i en acabat beu un glop de cervesa.

—T’ho dic perquè jo pensava anar-me’n aviat a sopar a casa i podríem marxar plegats, si vols, després que hagis acabat de beure aquesta cervesa… Què et sembla? —s’ofereix per fer el camí junts.

—Jo no tinc pressa, avui… —refusa la invitació—. Ah, per cert: has vist el que diuen aquí? —li mostra tot seguit, obert per la pàgina d’esports que ha descobert, el setmanari rebregat de tant consultar la crònica que l’enquimera des de mitja tarda—. La mare que va parir els amos!

—Sí, ja m’ho has ensenyat fa una estona, això del camp de golf que volen inaugurar… —li recorda, molt parat que se n’hagi oblidat.

—T’equivoques! No te l’he pas ensenyat! —el contradiu, mirant-lo per primera vegada amb uns ulls molt vermells—. Té, fixa’t bé en aquesta colla de malparits que riuen… Ah que no els havies vist, encara? —insisteix tot assenyalant els germans feliços damunt la gespa sembrada a la mateixa terra on abans ell i la seva família havien plantat i arrencat tantes patates.

—Sí, Josep, sí, m’has ensenyat aquestes mateixes fotografies i m’has demanat que llegís tota la notícia, no te’n recordes? —es fa fort, sorprès de la rapidesa amb què l’alcohol ja li ha dissipat la memòria recent.

—Et dic que no, cony! Devia ensenyar-ho a un altre, si de cas! —s’hi torna, ja enfadat, sense treure-li del davant el diari, just quan tots els parroquians del bar pendents de la pilota esclaten d’alegria i visques amb el primer i potser decisiu gol marcat per l’equip de casa.

—Ai, ai, que ja en portes més al cap que als peus! —li venta l’Àngel esperant que l’enrenou per la celebració del gol, que acaba de paralitzar momentàniament en Josep i fer-lo girar com tothom cap al televisor, amorteixi també les seves paraules.

—Tu no vols sentir les misèries dels altres, ja ho veig! —interpreta en Josep, dolgut, arrossegant la veu, així que els espectadors més fanàtics paren de cridar visques amb el puny clos i les galtes vermelles, i tot seguit s’alça amb gest vacil·lant de la cadira i avança, tentinejant, portant el diari obert per la pàgina d’esports, cap a les taules de la gent contenta que s’arremolina sota la pantalla esquitxada de samarretes en constant moviment darrere de la pilota.

—Ei, nois! —crida uns joves que seuen en una de les taules del darrere i que es giren de cop a veure què—. Ja heu vist aquests fills de puta que surten al diari… —acusa amb un dit els promotors somrients, però els joves, després de mirar-se sorpresos un moment, li donen de nou l’esquena esperant que el bevedor compulsiu de cervesa els deixi tranquils de seguida.

—Hòstia puta! —s’enfada—. Vosaltres…, vosaltres tampoc no us ho creieu? No m’invento res, mireu com ha quedat la casa d’on em van fotre fora…

En Josep no té prou temps per a ensenyar-los la fotografia del mas la Teuleria rehabilitat com a edifici de recepció i restaurant del camp de golf pendent d’inauguració, perquè de sobte sent que perd l’equilibri, s’estintola amb la mà dreta al respatller de la cadira buida del seu costat, però el moble no resisteix el seu impuls i finalment cauen a terra ell, diari i cadira provocant un gran terrabastall. Llevat de l’Àngel, que ja no havia desemparat cap dels seus moviments i ara mateix vola de seguida a collir-lo, totes les altres persones es giren cap al lloc de l’incident i es queden amb la respiració en suspens un moment, els nois que no li feien cas i la resta de seguidors de l’equip golejador, en Rafel, que para a l’instant, hòstia puta consagrada, només ens faltava aquesta, ara, d’esbandir vasos a la pica, i dues parelles alegres que, com acostumen a fer molts diumenges a la sortida del cinema, suara han entrat a prendre una beguda.

Al marge de la irritació que senten algunes persones contra el borratxo que ha decidit caure amb el partit ja començat, la llàstima, una llàstima profunda governa espontàniament i silenciosa la majoria de la gent davant aquesta aparatosa caiguda que no es pensaven, de manera que, passat aquest moment d’indecisió inicial en què tothom ha pogut fer-se el càrrec del que succeïa, esclaten de seguida, encavallant-se, planys i laments i interjeccions escanyades a favor del dissortat que acaba de caure, i dos homes que s’han trobat amb un braç o una cama d’en Josep ficades sota el cul de les seves cadires s’ajupen al costat de l’Àngel i, entre tots tres, amb un relatiu esforç, mirant de coordinar-se adequadament, l’ajuden a alçar-se del terra i l’asseuen a la mateixa cadira que fa uns instants li ha fallat estrepitosament. Un dels nois que no li havia prestat atenció cull el diari que ha quedat esbarriat pel terra i, després d’ordenar-ne les pàgines, el deixa damunt d’una taula.

—T’has fet mal enlloc, Josep? —li demana l’Àngel.

—No, no! Estic bé! —nega de seguida amb el cap abaixat, espantat i avergonyit alhora.

—Doncs què et sembla si marxem cap a casa? —decideix dir-li—. Ja és molt tard i la Maria deu passar ànsia…

—Anem.

Al carrer, avancen en silenci, l’Àngel perquè no sap què dir, en Josep com si amb la caiguda s’hagués desempallegat de la quimera que mortificava seriosament el seu humor. El botiguer li passa un braç per la cintura mentre caminen lentament per la vorera, però aparta tant com pot la cara de la seva per estalviar-se la forta bravada de cervesa que desprèn. La sort, dintre de tot, és que en Josep no viu gaire lluny i que al cap de deu minuts arriben davant del bloc de pisos. Una vegada a l’entresòl, l’Àngel no dubta un sol instant a cridar l’ascensor i, una vegada al replà del pis, toca el timbre.

—Què n’hem de fer, de tu? —venta de cop al seu home la Maria, molt empipada, després d’obrir la porta i veure l’estat en què arriba—. Ja li has dit, a l’Àngel, el que et passaria avui si tornaves borratxo a casa? —remata, dreta davant l’entrada, sense deixar pas, mentre li cerca inútilment els ulls abaixats.

—Deixa’m en pau, mala puta! —esbotza de cop i, bo i arrambant de bursada amb totes dues mans la seva dona, passa rebedor enllà sense que el seu acompanyant hi pugui fer res.

—Ja veus com estem! —reconeix visiblement alterada—. Però gràcies, moltes gràcies, Àngel, per dur-lo fins aquí…

—Escolta: ja hi tens en Lluís, per casa? Vols que em quedi fins que… —li demana amb la veu molt fluixa.

—No cal, Àngel, gràcies! —refusa l’oferiment, també amb la veu baixa, sortint una mica al replà, a tocar de l’ascensor—. En Lluís no pot trigar gaire, potser cinc, deu minuts… —calcula molt segura.

—Tu mateixa, doncs, com vulguis! —es rendeix—. Jo només ho deia per si…

—Sí, ja t’entenc, ja, però estigues tranquil! Jo el perdono, perquè és el meu home i perquè, ja ho veus, no sap el que es diu ni el que es fa… Per desgràcia no és la primera vegada que arriba d’aquesta manera, però de moment encara no ens hem de penedir de res, gràcies a Déu!

—Molt bé, doncs, adéu!

—Adéu! —li torna, i tanca la porta.

La Maria va directament a la cambra de matrimoni i, tal com s’esperava, troba en Josep al damunt del llit, tombat de costat, vestit amb la roba que duia. No li diu res, el deixa reposar. Coneix per experiència que demà al matí tornarà a ser un home normal i que, a la tarda, anant bé, tornarà a deixar-ho de ser. Entra a la cuina i s’asseu rendida, abatuda de tant esperar endebades, al seu tamboret. Damunt la taula plegable, enganxada a la paret, que el gendre fuster, la cuina és petita, però tots tres sols hi cabreu molt bé, els va fer a mida, hi ha els plats amb el tall de truita de patates que ha preparat per sopar. Un altre dia. Un altre dia haurà de guardar a la nevera el seu menjar i, mentre hi pensa, es posa a plorar en silenci i una llàgrima li llisca de seguida galta avall. S’aixeca, estira un tovalló de paper del rotlle que hi ha damunt del marbre de la cuina i s’eixuga aquesta llàgrima i totes les altres que la segueixen. El tovalló se li humiteja molt de pressa i n’estira un altre.

Un altre vespre. Un altre vespre que l’insulta després de tornar borratxo del bar, una cosa porta l’altra, ja s’acumulen moltes borratxeres i massa insults, mala puta, cabrona, beneita acabada, malparida, i l’endemà, com que no es recorda de res, li diu mentidera, o que ho ha somiat, o que vagi a la consulta del doctor Abelló, a veure si, almenys a ella, li pot curar la bogeria. No es torna a asseure. Més enrabiada que somicosa, aferra el plat d’en Josep i se l’emporta fins a la cambra de matrimoni.

—Escolta, Josep! Qui se l’ha de menjar, aquesta truita? —trona exaltada tocant-li l’espatlla amb la mà que li queda lliure, però ell no reacciona—. Vinga, desperta’t: qui se l’ha de menjar? —hi torna a dos pams de la seva orella, com fora de si.

—Què passa? —pregunta finalment, desconcertat, amb la veu enrogallada.

—Què vols que passi? Que vull que et mengis el que et toca per sopar…

—No vull sopar! No tinc gana! —titubeja.

—Ah! No tens gana! I saps per què no tens gana? Perquè has begut fins que el cor t’ha dit prou i ara no t’aguantes dret…

—Escolta, no m’emprenyis més! —es defensa mentre s’aixeca amb un gran esforç i s’asseu a la vora del llit, i la seva dona recula una passa, esporuguida—. I tu on collons eres aquesta tarda, quan he vingut a ensenyar-te el diari on sortien retratats els fills de puta dels amos? —contraataca.

—Què t’empatolles, ara? Jo només et demano qui s’ha de menjar això… —insisteix plantant-li el plat davant seu.

—Collons! Fot el camp d’aquí i fica’t aquest plat on vulguis! —en Josep perd finalment els nervis i del llit estant li venta un cop a l’estómac amb el puny clos, i, així que la Maria xiscla i es doblega de mal i de por, el plat se li escapa de la mà, peta sorollosament al peu de l’armari i es trenca i es vessa, deixatant-se, el tall de truita de patates.

—M’has fet molt mal! —es queixa plorosa, encara mig doblegada, la Maria, davant la mà alçada d’en Josep, que s’ha acabat d’incorporar del llit—. Torna-hi, sents, torna-hi i ho diré tot a en Lluís quan arribi! —el posa a prova, sorpresa que l’hagi pegada.

En Josep abaixa la mà i es torna a estirar al llit en silenci, com si no hagués passat res. La Maria es queda quieta i se sent el cor gros, com si no li cabés al pit, li bat esverat al ritme de la immensa por que sent davant la primera mà alçada del marit que li ha caigut al damunt de veritat. No s’entreté gaire. S’afanya a sortir de la cambra i es tanca al lavabo a passar-se una tovallola per la cara. En el moment que en Lluís, puntualíssim, giravolta la clau al pany de la porta, ella ja torna a ser a la cuina.

—Hola! —la saluda així que la veu repartint tovallons de paper—. On és el pare?

—Ja pots pensar! —contesta amb to resignat—. Al llit, dormint! Ja he tret el seu plat de la taula i tot… Vol dir que tu i jo ja podem sopar quan vulguem… Vols que engeguem el televisor? Vares dir que feien un partit important, oi, avui? —demana assenyalant el petit aparell que el gendre servicial de la família els va instal·lar no fa gaire collant un prestatge a la paret de damunt de la nevera.

—No cal, mare! —refusa la invitació, decebut que les coses no vagin millor per casa.

En Lluís no diu res més. Deixa les claus del cotxe damunt del moble del rebedor i s’asseu a taula, davant per davant de la mare, que, malgrat els seus esforços, no pot dissimular la profunda tristesa que l’aclapara.

—Que m’amagueu alguna cosa que no m’heu dit, mare? Us veig, no ho sé, molt estranya… —insinua abans de posar-se a la boca el primer tros de truita.

—I ara! Estic com sempre… —dissimula malament.

—Com sempre no! Teniu els ulls vermells…

—Ja pots pensar! —comença a rendir-se, caparrejant—. El teu pare, que ha vist els amos fotografiats al diari del bar i ha tornat cridant i renegant com mai, ja et pots imaginar com estava, i tu ja saps com em poso, jo, quan sento que alça la veu… —menteix i no menteix.

—Hòstia puta! Així no va servir de res que divendres llencés el que havia comprat… —conclou, desairat.

—De res, Lluís, de res! —confirma la Maria, esperant que la mà alçada que en cap moment ha deixat de veure com queia repetidament damunt seu no li faci arrencar de nou el plor que s’aguanta com pot.