I

El jutge

L’avi Genís del Molí de Sorribes va aprovar satisfet que en Ramon s’hagués animat a treballar, estaria pla arreglat si m’hagués de refiar d’en Vicenç, en la construcció del pont de la carretera nova damunt de la riera que l’ajuntament volia començar a la primeria de setembre. El projecte era reprendre les obres de la carretera nova, que havien quedat interrompudes dos anys enrere pel pas de la riera, i deixar finalment el poble i tot el veral de pagès ben comunicats amb la carretera general que duia cap a Barcelona, de manera que els últims dies tant l’alcalde com el president del sindicat dels pagesos havien fet córrer que encara feien falta uns quants manobres més per poder tenir acabat el pont abans de l’arribada del fred i les glaçades criminals dels últims hiverns, una qüestió gens secundària de la qual depenia, a més de la millora de les condicions de treball dels operaris, el grau de resistència i, per tant, la qualitat final de la construcció. Cinc. Calculaven que amb cinc manobres ben treballadors i disposats es podia complir el calendari previst, i, com que del poble se n’havien apuntat només tres, confiaven cobrir les dues vacants amb pagesos que, després de munyir les vaques, atipar els porcs i arrambar fems amb el tiràs, volguessin guanyar uns quants diners segurs cada setmana ajudant els paletes a construir el pont de formigó armat.

El president del sindicat, en Pere de Cal Baster, un home alt i gros amb mostatxo i fama de faldiller reconsagrat que els pagesos respectaven tant o més que a l’alcalde, havia fet la proposta directament a l’avi Genís una tarda covada d’agost que havia pujat al poble a pagar la quota mensual del subsidi. El president l’atenia al seu petit despatx assegut darrere d’una taula atapeïda de papers, sota el retrat cagat de mosques del general emmedallat, i, després d’espolsar-se amb la mà dreta un parell o tres de vegades la mosca porfidiosa, mecàsum la mare que va parir aquest bestiar, que torturava la seva paciència, havia aprofitat que no hi havia cap altre pagès fent cua per a ennovar-lo, amb un aire d’inequívoca complicitat, que al setembre recomençaven les obres de la carretera nova i que l’alcalde li havia demanat que pensés quins pagesos del veral podien estar interessats a fer de manobres en la construcció del pont damunt de la riera, que era la feina prèvia que calia enllestir amb una certa rapidesa, si podia ser només en tres mesos. Li havia afegit que ell no havia dubtat ni un sol instant, que de seguida havia pensat que la gent del Molí de Sorribes, els seus fills en Ramon i en Vicenç en particular, tenien com una mena de preferència, com un dret a ocupar, si volien, totes dues places pel simple fet de viure a un cop de roc del lloc on anava el pont tan necessari per a la continuació de la carretera nova l’acabament de la qual havia de reportar, de seguida es veuria, molts avantatges per a tothom, el progrés era el progrés, ningú que tingués dos dits de front podia negar una veritat com aquella.

L’avi Genís, que s’havia llevat la boina i l’anava rebregant amb els dits sense adonar-se’n, estava sorprès i content alhora i li havia agraït la delicadesa de l’oferiment amb un punt de nerviosisme en les paraules, com si no acabés de fer-se’n el càrrec, però al cap de poc s’havia refet de l’atordiment momentani i li havia avançat, quequejant una mica, que tots dos fills segur que no, que si de cas només un, el qui volgués, perquè al setembre tocava arrencar i collir les patates i, com que les dones només les collien i les ensacaven, ell tot sol s’hi moriria, clavant l’aixada tot el sant dia d’un cap a l’altre del camp. El president mig caparrejava, mig assentia, com donant a entendre que cada u se sabia les seves coses, i, després d’acompanyar-lo fins al carrer, només li havia demanat que li donés una resposta ben aviat, perquè, si resultava que ni en Ramon ni en Vicenç no acceptaven la feina, hauria d’afanyar-se a demanar a uns altres si volien cobrar els trenta-sis duros que pagaven de setmanada. Anaven justos de temps i no podien badar gens. La construcció del pont corria molta pressa.

Mentre se n’havia entornat avall pel dret, seguint la drecera acostumada que travessava les finques de Sorribes, la Roureda i la Teuleria, l’avi Genís havia sentit una mena de pessigolleig molt agradable calculant de nord els diners que podien arreplegar de més: trenta-sis duros multiplicats per onze o dotze setmanes, depenia de la durada exacta de les obres, donaven cap a quatre-cents duros, unes dues mil pessetes tot plegat, si no més. Masovers com eren avesats a tapar i destapar tota la vida, es tractava d’uns diners que feien, francament, de bon aprofitar, només faltava que a un dels seus fills li vingués de gust llogar-se de manobre. Tenint com ja tenien tot el blat i l’ordi als graners i el paller aixecat amb molta gràcia al costat de l’era, esperava que l’un o l’altre acceptés aquella feina ocasional, perquè, si no, el sentirien a botzinar temps i temps per casa.

En arribar al davant del Molí de Sorribes amb els diners de totes les setmanades ja a la butxaca, el gos s’havia posat a bordar remenant, com sempre, la cua, i la Núria i la Rosa havien corregut de seguida a cridar-lo excitades, vermelles de galtes, des de dalt de l’era, va, avi, va, vine a atrapar-nos, perquè s’enfilés pel petit rost que els separava i les empaités una mica pel voltant del paller, però estava tan cansat i acalorat de la caminada, i tan encaboriat, que les havia pregades de deixar-ho per a més tard. Les nétes, creient que no els mentia, no havien insistit més i havien desaparegut rabent de la seva vista, i ell havia anat a trobar immediatament la seva dona, que en aquell moment sortia del galliner amb el vol del davantal aixecat fins a l’alçada de la panxa ple d’ous acabats d’agafar de les ponedores. La iaia Mercè, sense abaixar ni un mil·límetre la delicada càrrega, li havia explicat que en Ramon encara no havia tornat d’ajudar els oncles de l’Om, que amb tanta collita tornaven a ser els últims del veral a despatxar la màquina de batre, i que en Vicenç, si no s’havia adormit mentre seia, mà sobre mà, a l’escon de la cuina, devia estar mortificant rates a la banda de darrere del femer, un dels seus entreteniments habituals durant les estones vagaroses que tenia i que no sabia com omplir.

L’avi Genís se n’hi havia anat i, efectivament, només de treure el cap per la cantonada de la casa, havia atrapat el fadristern empunyant amb totes dues mans una forca d’escampar fems a un pam del forat estret que havia acabat de negar d’aigua amb la galleda que tenia als peus, tombada de costat. En Vicenç esperava ansiós, concentrat, que en sortís la rata que volia sorprendre de mala manera, i el pare prenia paciència per no esguerrar l’operació que el fill petit solia resoldre sempre amb èxit. L’animal, però, no es decidia i, acabada la paciència, l’avi Genís l’havia cridat i ell s’havia girat en el precís moment que, justament, la rata treia, desesperada, el musell pilós i botava lluny del perill com una endimoniada en direcció a la pallissa. En Vicenç, naturalment, havia fet un gest indissimulat de desànim, i havia deixat d’apuntar amb les pues de la forca el forat que ja no li podia escopir la presa, però no li havia pas retret, al pare, la seva inoportuna intervenció, perquè ni retreure ni enfadar-se ni alçar la veu no eren el seu costum. Davant d’una contrarietat, el seu costum era simplement callar i girar-se d’esquena, el bo i dolent del caràcter sorrut que el dominava i que, incomprensiblement, s’havia agreujat des que havia tornat del llarg servei militar a Saragossa, un període com mort de la seva vida que, quinze anys després, encara constituïa un veritable enigma per a tota la seva família, perquè durant els tres anys que havia durat no havia enviat ni una sola carta i, posteriorment, tampoc no havia explicat res, ni una sola facècia, de la seva experiència d’aprenent de soldat per molt que s’haguessin escarrassat a sepultar-lo amb les preguntes habituals sobre les activitats casernàries, la qualitat del menjar, la camaraderia dels companys, les distraccions permeses i la inexistència de permisos.

Aquell dia, però, li havia donat l’esquena poca estona, perquè el pare, decidit com anava, l’havia tornat a cridar de seguida i li havia exposat molt ràpidament la proposta urgent d’en Pere de Cal Baster. Separats entre si uns deu o dotze metres, en Vicenç escoltava el seu pare sense mirar-lo, fixant els ulls en la punta de la forca que anava rebatent, nerviós, contra la llarga filera d’ortigues mig músties del sol que els quedava a l’esquerra. L’avi Genís ja no se n’esperava res de bo i, per tant, no s’havia estranyat gaire quan en Vicenç, aixecant la vista de l’eina fins a l’altura de la pitrera, no pas fins als ulls, li havia respost amb determini, sense deixar cap escletxa al regateig, que ell s’estimava més quedar-se a arrencar patates, a mi doneu-me l’aixada, si em voleu fer content, i que hi anés en Ramon, si era cert que pagaven tant, a fer de manobre amb els paletes que havien de construir el pont amb tanta rapidesa, perquè ell no havia pas de mantenir cap família ni tampoc tenia despeses, de la manera que ni els diumenges, ho sabia prou de sobres, no es movia del Molí de Sorribes en tota la santa tarda.

El pare, descontent, s’havia retirat de l’escena remugant en veu baixa que ja en parlaria amb el seu germà, que no hi pensés més, i en Ramon, després de tornar al cap d’una estona de cals oncles i entrar a la cuina a fer una mossegada abans de posar-se a munyir les vaques amb ells, havia alçat força les orelles en sentir els diners que pagaven puntualment cada cap de setmana per a barrejar grava, sorra, aigua i ciment amb la pala. L’hereu no havia donat gaires voltes a la proposta de llogar-se de manobre a partir del setembre, perquè la feina li quedava a un salt de la casa i, com el seu pare, també estava convençut que eren uns diners de molt bon aprofitar. La Dolors, després de retreure a les nenes que, pensant només a córrer i a rebolcar-se pel paller, s’haguessin saltat el berenar de mitja tarda, també havia acceptat contenta l’ocupació eventual del seu marit, i l’endemà de bon matí, abans que el sol comencés a picar de valent, en Ramon mateix havia pujat al poble pel dret a comunicar la seva decisió al president del sindicat per tal d’estalviar al pare el matament de recórrer una altra vegada els més de vuit quilòmetres que hi tenien entre l’anada i la tornada.

La construcció del pont va començar amb uns dies de retard, un dimecres una mica núvol, però amb tots els paletes i els manobres emparaulats, perquè l’hereu de la Teuleria, en Josep, avisat amb corredisses a última hora, ocupà la segona plaça que havia quedat lliure. Els primers dies tant en Ramon com en Josep, volent quedar com uns senyors, que no sigui dit, mecàsum déna, que els de pagès no complim, davant les autoritats que els havien encomanat la nova tasca, hi van deixar gairebé la carcanada ajudant els paletes a remoure terra a pic i pala de cada banda de la riera on calia assentar sòlidament les grans pilastres del pont, operació que va comportar el desembardissament previ de tota la zona i talar i arrencar de soca-rel un parell de pollancres i uns quants verns que destorbaven. Solucionada la nosa dels arbres, durant dos matins i dues tardes es van dedicar només a cavar, ben fondes i ben encarades entre si, dues grans fosses rectangulars, una a cada banda de la riera, i a apilar tota la terra fosca i humida en la qual sovint es retorçaven, mutilats, ferits de mort, cucs immensos que a vegades tenien el gruix del dit petit de la mà. Mentre enfondien la fossa que donava a la banda del Molí de Sorribes, van ensopegar amb una roca duríssima i la van haver de barrinar, amb molta paciència, durant gairebé quatre dies sencers. L’endemà mateix, però, es van posar a pastar sorollosament amb les pales al costat dels munts de grava i sorra que dies abans havia descarregat, l’un a tocar de l’altre, un Barreiros molt fumós, i de seguida van començar a omplir els dos grans forats amb formigó i també, perquè la base de la pilastra quedés més consistent, amb els còdols llisos de totes mides que havien descalçat amb el pic i guardat a posta en una pila a tocar de l’aigua escassa de la riera.

Dos dies després van començar a encofrar i a col·locar barres cilíndriques de ferro damunt de la primera base, la de la banda del Molí de Sorribes, fins a l’alçada que havia de mesurar la pilastra corresponent, sis metres passats, operació durant la qual un dels paletes es va obrir tan calamitosament la mà esquerra amb un clau, que l’encarregat el va haver d’apartar uns quants dies de l’obra. Havia començat la feina dura i monòtona de pastar i carretejar formigó fins a la part alta de l’encofrat, i en tenien per molts dies, tants dies com els que el formigó que hi abocaven a dintre, alçant ben enlaire els braços dels carretons de rodes xiscladisses que aturaven just a la seva punta, triguessin a guanyar l’alçada vertiginosa de l’encofrat. Com tots els altres manobres, en Ramon i en Josep no paraven de pastar formigó durant tot el sant dia atents a la mesura exacta de grava, sorra, ciment i aigua, que agafaven de la mateixa riera, i vinga cops de pala cap a la dreta, vinga cops de pala cap a l’esquerra, sempre mirant que la barreja no quedés ni massa clara ni massa espessa, i al vespre, a les set tocades, quan només feia cinc minuts que havia xiulat l’últim tren que havia passat escapat via avall en direcció a Barcelona, tornaven a casa seva francament rebentats, amb les mans adolorides i encetades de tant fer força amb la pala, perquè l’encarregat desapareixia rarament del seu costat i només podien reposar i amagar-se del sol al migdia, durant l’estona que passaven dinant a casa seva amb la família. Els diners que rebien cada dissabte al vespre a l’hora de plegar dintre d’un sobre petit de color crema, amb el seu nom escrit amb una lletra barroera al centre, eren fixos i segurs, mai no hi faltava cap dels bitllets promesos, però era evident que no els regalaven ni un sol ral.

Setembre avançat, mentre la construcció del pont seguia el ritme desitjat, al Molí de Sorribes ja havien començat a arrencar i collir les patates, el tràfec de cada tardor. L’avi Genís i en Vicenç anaven al davant, drets al rest corresponent, i clavaven quatre o cinc cops ben fondos al voltant de cada patatera, sempre dibuixant un bon perímetre per no escapçar cap patata, amb les aixades acabades de llossar pel ferrer del poble, i la iaia Mercè i la Dolors anaven al darrere, a una distància prudent, de genolls damunt la terra esbotzada i arrossegant amb elles les cistelles que omplien de seguida i buidaven dintre els sacs que tenien posats en fileres. El sol picava de valent i de tant en tant deixaven la feina un moment i s’esbandien la suor del front amb un mocador rebregat o amb el dors de la mà, depenia de la paciència o del costum de cada u, i tiraven novament rest enllà sense entretenir-se més, conscients que no es podien adormir, però cada mitja hora o tres quarts feien petites parades per enlairar el porró del vi o el càntir d’aigua fresca que la iaia Mercè, previsora de mena, guardava sempre a l’ombra generosa de l’arbre o de l’esbarzer que els quedava més a la vora. Eren unes estones que també aprofitaven per a comptar els sacs de patates plens i aventurar, amb una simple multiplicació, el que donaria la collita: si un rest tants sacs, tants rests tants sacs totals de patates; no es podien equivocar de gaire, i, com que el camp, que arrencava de davant de l’era i s’enfilava lleugerament cap a la primera llenca de bosc, els feia de mirador perfecte sobre la fondalada estreta per on serpentejava la riera, sovint es lliuraven a la distracció nova d’encertar en Ramon entre la bellugadissa dels homes esquifits que feinejaven entorn del pont en construcció. No se’n sortien pas sempre, i molts dies, incapaços d’endevinar l’hereu posat a fer de manobre circumstancial, es rendien de seguida perquè el flux de les figures en moviment constant els quedava força lluny, però sovint el sol fet de recordar el color de la camisa que duia posada al matí en el moment d’esquitllar-se pel portal de la casa resolia satisfactòriament el joc, un sistema que només fallava quan la calor excessiva obligava a tothom a treballar a pit descobert.

Tarda enllà, la Núria i la Rosa arribaven de col·legi i el camp de patates s’inundava d’alegria i de cridòria amb la seva felicitat despreocupada. Les menudes de la casa per berenar menjaven pa amb vi i sucre assegudes al damunt dels últims sacs acabats d’omplir, tota l’estona bellugant nervioses les cames que els penjaven sac avall, i en acabat, seguint instruccions de l’avi, es posaven a collir amb una cistelleta les patates més petites, colliu el rebuig, maques, per als porquets de la cort del costat del galliner, que la seva mare i la seva iaia deixaven expressament per a elles. No creien gaire estona. Feien bondat cinc, deu minuts a tot estirar, perquè quan els semblava desemparaven la cistelleta i començaven a empaitar-se per entremig dels sacs i a saltar pel seu damunt completament borratxes de joc, a veure quina d’elles arribava abans al final de la filera que havien triat sense tocar-ne cap amb les cames llestes, però passava que més d’hora o més tard qualsevol d’elles, la Rosa sobretot, s’entrebancava amb un dels sacs i nena i sac queien inevitablement per terra, i aleshores l’avi, seriós, amb la boina a la mà, se n’anava fins al lloc de l’incident i obligava la néta maldestra a collir totes les patates esbarriades. La Núria i la Rosa ni feien ni deixaven fer, al camp de patates, però tothom hauria trobat a faltar les seves corredisses i les seves trenes desfetes i brutes de terra voleiant per entremig de les fileres de sacs durant l’últim tram de la jornada.

Si l’avi Genís perdia els estreps amb les nenes, la Dolors maleïa les estones de repòs a l’ombra de l’arbre on guardaven el beure, perquè en Vicenç, valent-se de l’absència del seu germà, l’observava d’amagat. Li feia tanta malícia que a vegades, fins i tot, es desdeia de fer mitja part i es quedava sola al mig del camp a omplir unes quantes cistelles més. No podia sofrir-ho. Sentia el pes dels ulls del cunyat sorrut a la pitrera, a les cames o al cul, depenia de com ella estigués posada, i, així que el mirava de sobte acusadorament, en aquell precís instant en Vicenç es girava cap a una altra banda o abaixava el cap i es posava a examinar, amb la punta dels dits, el llos encara prou tallant de la seva aixada. Anava molt de pressa i mai no topava directament amb els seus ulls. No era la primera vegada que el descobria. Ja feia un cert temps que s’havia adonat que en circumstàncies i llocs de la casa molt concrets, sobretot mentre esclaria roba ajupida al safareig o sortia del galliner amb la vora del davantal alçat carregat d’ous, en Vicenç espiava impunement els seus moviments. Un dia s’havia vist amb cor de parlar-ne a en Ramon, però ell, a més de posar-se a riure, li havia respost que eren manies seves i que valia més que no en digués mai res a ningú. La gent era dolenta i podria començar a fer córrer el que no era.

Una vegada van tenir totes les patates ensacades, van començar a fer viatges del camp a la casa amb el carro de trabuc i l’euga, la qual, a l’inrevés de quan traginava el blat i l’ordi cap als graners durant el segar, estirava el carregament molt tranquil·la, sense necessitat d’espolsar-se del damunt els tàvecs obstinats. Aculaven el carro al costat de la pallissa, prop de la figuera borda de la cantonada, i, tot buidant els sacs amb molta cura, vigilem, vigilem, que pelades es faran lletges, apilaven les patates en munts diferents segons la classe sabent per endavant que, uns dies després, caldria tapar-les amb un bon gruix de falgueres per tal de protegir-les de les glaçades malmetedores de l’hivern, una previsió totalment necessària si volien que el patataire de confiança els fes un bon preu a l’entrada de la primavera, a vegades la meitat més del que pagaven a la tardor, qualsevol s’afanyava a vendre-les, valia més guardar-les i controlar si hi puntejaven grills bo i aixecant de tant en tant un feix de falgueres de cada munt i tornant a tapar, després, totes les obertures.

Un cop collides les patates del Molí de Sorribes, l’avi Genís i en Vicenç no van pas tornar les aixades al seu lloc, sinó que se n’anaren a donar el cop de mà de cada any a la gent de la Teuleria. L’avi Quirze solia plantar-ne el triple o més que ells, i aquell any, com que tampoc podien comptar amb en Josep, encara tenien la feina més endarrerida, de manera que tant ell com en Salvador, el fill encara solter, l’Andreu, el gendre casat amb la petita que els ajudava sempre que podia, i les dues dones de la casa, la iaia Consol i la Maria, que ja estava embarassada del tercer fill, es van alegrar molt el dia que van veure com saltaven el marge alt de la feixa de sobre amb l’eina penjada a l’esquena i es posaven de seguida a arrencar patates en una punta del camp, l’avi Genís amb la boina ben calada al cap i en Vicenç sorrut com sempre al rest del costat.

Els menuts de la casa, en Lluís i l’Agnès, que sempre anaven amb els genolls pelats, també irrompien esverats al camp a la sortida del col·legi i feien enrabiar els grans, sobretot la Maria, que sempre es valia de la mateixa amenaça ineficaç, mireu que aquest vespre ho diré tot al vostre pare, quan torni de treballar del pont, així que es posaven a córrer i saltar com bojos per entremig de les fileres de sacs de patates. En arribar l’hora de mullar-se la gola, deixaven estar les aixades i les cistelles i se n’anaven a alçar el càntir o el porró a l’ombra de les dues pomeres sobrecarregades de pomes, les unes dolces i les altres aspres, que esquitxaven de color vermell aquella punta del marge que donava a la banda de la riera, ocasió en què sovint els grans en mossegaven alguna. La canalla, en canvi, preferia llançar-se la fruita pel cap, voleu fer el favor, si us plau, d’agafar només les podrides del terra, o fer punteria contra el mànec d’una aixada deixada dreta uns quants metres enllà o contra el tronc d’un pollancre de vora la riera, no contra el botons o els raigs irresistibles de les rodes del carro de trabuc, l’únic objectiu que ja no els temptava d’ençà de la vegada que havien encertat una de les anques de l’euga espantadissa de la casa, i l’animal, en comptes d’aguantar, sofert, el patac, havia fugit camp enllà tan esverat que havia bolcat el carro mig carregat de sacs de patates al daltabaix d’un marge. El marge, sortosament, no era gaire alt, però aquell vespre ells se n’havien anat al llit sense sopar.

Una tarda que es va girar un aire de llevant molt fi, quan quedaven pocs rests i les llargues fileres de sacs drets embotits de patates eren l’orgull dels masovers de la Teuleria, en Vicenç va tenir la mala sort de clavar-se un cop d’aixada molt fort al peu esquerre. Una mica abans el seu pare, ben refiat que ell, col·locat força més endavant, no el podia sentir, havia comentat amb veu baixa a les dones de la Teuleria algunes excel·lències d’en Ramon, la seva iniciativa i la seva capacitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies, la valentia i la tossuderia amb què abordava els reptes, el seu caràcter emprenedor, tota una sèrie de qualitats, en definitiva, que l’hereu reunia de sobres i que ningú més del Molí de Sorribes, començant per ell mateix, no tenia ni tindria mai. Mentre que la iaia Consol i la seva nora assentien discretament, una mica nervioses, amb lleus moviments de cap, en Vicenç no havia sentit, no havia volgut sentir, cap dels elogis que el pare dedicava al germà gran. Havia anat tirant rest amunt, dissimulant, més capcot que mai i estrenyent fort l’aixada amb totes dues mans cada vegada que l’aixecava i la rebatia contra la patatera de davant seu. Havia anat avançant com si no hagués sentit res, ja podia dir el que volgués i a qui volgués, el seu pare, sobre el que tenia o no tenia de bo cada u de la família.

L’eina se li va esquitllar no sabia com, va sentir com una ganivetada fonda a l’empenya del peu i, després de fer-se-li fosc un instant, va caure a terra i començà a gemegar de mal. Tothom es va espantar molt en veure que l’estadant més alt i gros del Molí de Sorribes es queixava com una criatura petita, i l’avi Genís, fent-se el càrrec de la fondària del trau i de la taca de sang que ja li amarava l’espardenya, es va llevar la camisa d’una revolada, però en què carai pensaves, cristià de Déu?, i li embolicà el peu fent-li dues o tres passades ben estretes entorn de la ferida. En Lluís i l’Agnès van plegar d’empaitar-se a l’instant i de seguida s’afegiren a la rotllana nerviosa que s’havia format entorn del veí gemegós demanant encuriosits, amb els ulls molt oberts, mentre tibaven els pantalons dels homes o les faldilles de les dones, què era el que havia passat. En Salvador va córrer cap al pont a ennovar en Ramon de l’accident, i ell i l’encarregat de les obres van acompanyar de seguida en Vicenç al poble amb el Barreiros perquè el metge de capçalera li inspeccionés i curés aquella sagnia, a veure com se’n sortia. El pare descontent de moment s’havia vist amb cor d’embolicar-la amb la seva pròpia camisa, però tots plegats veien a venir que caldria cosir una mica aquella mala ferida.

Carretera amunt, tant l’encarregat de les obres com el seu germà provaven de rebaixar el mal que li feia el tall sostenint que encara n’hauria sortit més malparat amb una forca o una destral, tal com li havia passat dos anys enrere a en Pasqual de Torrenegra mentre esbrancava un roure al llenyer, però ell no sentia cap ni una d’aquelles paraules volgudament mitigadores, ni tan sols la renouera escandalosa del camió que l’encarregat embalava tant com podia per arribar a cal metge al més aviat possible.

Completament marejat, la cara blanca, en Vicenç no sabia què era el que li feia més mal, si les fiblades seguides del peu ensagnat, o el xiuxiueig indiscret del pare doblat de jutge implacable de virtuts i defectes filials al mig de l’esplèndid camp de patates de la Teuleria.