IX

Balanços

Era un matí rúfol, amb ganes de posar-se a ploure i, després d’una llarga caminada des de Monells amb el paraigua a la mà, l’avi Genís esperava el tren a l’estació del poble del costat perquè, al veral, els trens no s’aturaven, només passaven de llarg i xiulaven eixordadorament quan s’acostaven al pas a nivell sense barreres de sota l’Om. Seia en un banc de davant l’estació tot moix, les mans encreuades damunt la falda, amb una cigarreta mig apagada a la boca que xuclava de tant en tant, i des de feia una estona mirava de reüll el parell de nois amb barba i cabells llargs, vestits de qualsevol manera, que no paraven de xutar, pòtols, més que pòtols, unes ampolles buides de cervesa andana amunt andana avall, com dues criatures, fent un escàndol terrible. No hi havia ningú més i, malgrat que no era un home valent, un altre dia, potser un altre dia s’hauria armat de valor i, llevant-se la boina, s’hauria aixecat del banc i els hauria dit alguna cosa sobre la seva lamentable conducta, però aquell dia no disposava de l’humor mínim exigible. Sol. Era la primera vegada que baixava sol a Barcelona a casa dels amos i, encara que coneixia el camí de sobres, se li feia una certa muntanya.

Sempre s’havia presentat acompanyat, primer per en Ramon, després per en Vicenç, a dinar i passar els comptes de tot l’any al pis cèntric i espaiós on vivien el senyor Colomer i la seva dona. Una setmana abans d’aquell Tots Sants, però, mentre eren a la cort de les vaques munyint costat per costat, en Vicenç, marrà com ell sol, s’havia negat en rodó a acompanyar-lo dient que estava cansat, molt cansat, de fer la mateixa comèdia cada u de novembre, que vinguin ells a buscar els calés, si els volen, i tot seguit li havia girat, com solia, la seva ampla esquena, però sense enfadar-se, només convençut del seu determini, i se n’havia anat cap a fora a buidar la galleda al pot gros de la llet. El desaire que li havia fet, només se’l sabia ell, aquella reacció inesperada li havia petat com una autèntica bufetada, però, coneixent com coneixia el seu fill, no havia volgut insistir més i, com sempre, per covardia o per desconfiança, ho havia deixat estar. En acabat, mentre tornava a agafar-se al braguer de la vaca que munyia en aquell moment, havia donat una mica la raó al fill tossut tot rumiant que estaven realment molt mal acostumats tots els amos que, com els seus, no es presentaven mai a les masoveries a buscar els diners que els corresponien en virtut del contracte anual que, si no hi renunciava cap de les dues parts dins del termini legal previst, es renovava automàticament cada Tots Sants. En el fons a ell també li feia mandra invertir tot un dia de festa per desplaçar-se fins a la sorollosa i anònima Barcelona.

El tren va arribar amb una mica de retard i l’avi Genís, en aixecar-se del banc i veure que els peluts volien enfilar-se al mateix vagó que ell, es va ficar la mà a la butxaca dreta dels pantalons i engrapà fort el sobre botit de diners que hi portava. Va pujar expressament darrere seu i, ja a la plataforma, entrà al compartiment de la dreta després que la parella tirés cap al de l’esquerra. Aquell compartiment no anava gaire ple de gent i va poder seure sol i al costat de la finestra, les dues coses que li agradaven més dels viatges amb tren, la primera perquè no se sentia ni observat ni obligat a xerrar amb ningú de davant seu ni del seu costat, estalviant-se de passada els tocaments involuntaris tan molestos d’un genoll o d’un colze erràtics, i la segona perquè podia veure millor la cinta ampla de cel, boscos, serres, masos, camps, pobles, camins i pals elèctrics que corria enganxada al vidre de la finestra. Els passatgers que li quedaven més a la vora eren un home i una dona de mitjana edat que dormien feliçment com dos socs, amb les mans agafades, als seients de l’altra banda del corredor, encarats endavant com ell, en la mateixa direcció cap on els havia d’estirar el tren. En el moment que arrencaven es va treure la mà previsora de la butxaca i tot ell es va remoure lleugerament al seient, cercant la posició més còmoda per al viatge de gairebé una hora i mitja que tot just començava. Instants després, l’última cendra que tenia a la punta de la cigarreta ja apagada li va caure de sobte damunt de la camisa i se la va haver d’espolsar amb totes dues mans amb un parell o tres de passades nervioses, un incident petit però empipador que va resoldre llençant de cop la cigarreta al cendrer del seu costat. Va respirar tranquil quan va comprovar que els únics que haurien pogut veure la seva acció sobresaltada, si no ridícula, continuaven dormint.

Corrent el tren ja a la velocitat habitual, ell mirava i no mirava el trànsit incansable de paisatge, gairebé idèntic al del Tots Sants de l’any abans, ni tampoc el cel ennuvolat que ja esclafava les primeres gotes contra la finestra. No ignorava què havia empès de sobte la seva memòria dolguda a reiniciar, una vegada més, el balanç sentimental familiar inevitable dels últims anys. La felicitat, justament, de la parella que dormia com evaporada del món a un parell de metres li recordava, sense voler, el matrimoni de casa seva que havia quedat esguerrat amb la mort d’en Ramon, víctima d’un atac de cor a la meitat de la vida, quaranta-cinc anys i prou, quan tornava de la Teuleria amb el cotxe. Cinc anys. Ja feia cinc anys d’aquell migdia horrorós en què el cunyat, l’Alfons de l’Om, s’havia presentat a Monells molt esverat i plorós a l’hora de dinar i els havia ventat que, tot tornant a casa seva amb el tractor i el remolc d’escampar fems, havia trobat el Dyane entravessat al mig del camí, a dos revolts del trencant de l’Om, amb el motor engegat i en Ramon mort a dintre, pobre, que només havia tingut temps de frenar i posar la maneta del canvi de marxes en punt mort abans de rendir-se totalment a les punxades del mal irreversible i capitombar-se damunt del volant. No havia pogut ni sortir del cotxe i demanar auxili a cals oncles, i havia acabat morint abraçat a la seva última joguina.

Un atac de cor ràpid, gairebé fulminant, el metge no havia tingut cap dubte a pronunciar-se. No era pas una mort misteriosa: de tant en tant es donava algun cas, fins i tot en criatures molt petites, i ni que hagués tingut el millor metge al seu costat s’hauria pogut salvar, de manera que no es podien culpar del fet que hagués mort tot sol, com un gos abandonat. El cor li havia dit prou en la plenitud de la vida i, molt a disgust seu, unes setmanes després havien venut el Dyane seminou a l’Andreu de la Teuleria, que volia casar-se i justament anava al darrere d’un cotxe, perquè per casa, sense que ningú el pogués conduir, només hauria criat pols, i havien tornat a anar a peu a tot arreu, tal com havien fet tota la seva santa vida.

Tota la família havia quedat marcada per culpa d’aquella mort brusca i traïdora. L’havien plorat tant, en Ramon, que a vegades encara pensava com es podien arribar a tenir tantes llàgrimes. No només el dia de la tràgica notícia, que no havien ni dinat ni sopat de l’ennuec que se’ls havia fet a la gola, o durant l’enterrament, quan l’església del poble havia quedat petita i tothom, coneguts i desconeguts, els havia acompanyat en el dol, sinó l’endemà i una setmana després i al cap d’un any sencer i encara aleshores podia passar que una paraula o una feina o un lloc, qualsevol detall, en fi, relacionat amb ell els pogués tornar a fer somicar a tots, sovint d’amagat dels altres. Tothom se n’havia sentit molt i les dones, tant la Dolors com la iaia Mercè, s’havien posat mig malaltes. En Ramon era, per a ell i la iaia Mercè, el segon fill que perdien, se n’ha anat com la petita Cecília, pobrot, una pena sobre una altra pena, mai uns pares haurien de veure la mort d’un fill, i la Dolors s’havia quedat sola, sense la companyia del marit, només confortada per la Núria i la Rosa, i vivint amb els sogres i un cunyat sorrut, que, si bé se li negaven els ulls quan algú o altre anomenava el seu germà, a ella li dirigia ben poc la paraula, menys que a ningú, i es dedicava, en canvi, a mirar-la d’amagat sempre que podia, sobretot mentre rentava i esclaria roba al safareig, des del darrere dels lilàs de davant la casa.

La mort sobtada d’en Ramon havia anat seguida, a més, de moltes altres facècies que s’havien escaigut a un ritme vertiginós, indigerible. En poc temps havien passat massa coses, a Monells, moltes més de les que podien atrapar. Tres anys després de la desgràcia, la Núria i l’Eudald, cansats de festejar, s’havien casat i vivien al poble en un pis que havien comprat a molt bon preu, i al cap d’un any havia nascut l’Anna, la primera besnéta, que aleshores ja caminava segura, sense entropessar-se amb els mobles del pis diminut. La Núria havia seguit un ordre, primer havia festejat durant uns quants anys i després s’havia casat, tot sense presses, com era normal i esperable, de manera que el seu casament no els havia vingut gens de nou. Els havia vingut molt de nou, en canvi, l’embaràs imprevist de la Rosa només vuit mesos després de començar a festejar amb en Martí, un noi també del poble, molt educat i amb posat de no haver trencat mai cap plat, que havia conegut durant un sopar d’amics al pis de la germana i del cunyat. La mera inconsciència de l’edat, o la gelosia que pogués sentir veient la Núria tan feliç, potser una mica de totes dues coses, l’havien empesa a sacrificar la joventut despreocupada i ignorant de les obligacions de la vida. No era la primera noia que avergonyia la família fent Pasqua abans de Rams, al poble en sabien un parell o tres, però la Rosa era la primera noia del veïnat de pagès a casar-se amb la panxa grossa.

El disgust que havien passat tots plegats no es podia explicar amb paraules. Les dues famílies s’havien posat d’acord, que es casin i tinguin el fill, ja veuran el pa que hi donen, i havien dedicat tota la tardor passada a preparar amb corredisses el casament inesperat. Ells havien insistit molt perquè la parella es quedés a viure a Monells, però en Martí era fill únic i la seva mare, una dona vídua de poc i de mena depressiva que sempre es queixava de tot, s’hauria mort de pena si no s’haguessin instal·lat a casa seva. L’estiu passat havia nascut en Jordi, un nen gros de molta vida que es passava tot el dia agafat al pit de la mare, i la majoria de diumenges totes dues famílies baixaven a dinar a Monells i feien unes llargues sobretaules durant les quals sempre acabaven comparant els avenços que protagonitzaven, setmana rere setmana, les dues criatures, exercici que sovint encobria malament un deler exagerat de competència entre pares molt orgullosos i satisfets dels seus incomparables fills. Malgrat aquelles dilatades vetllades dominicals, però, que funcionaven com una mena de bàlsam per a tothom perquè mitigaven una mica el trist i dolorós pensament insistent que en Ramon era mort i ben mort per sempre, la Dolors se sentia com robada perquè passava tots els dies feiners sense veure ni la Núria ni la Rosa, i havia començat a insinuar als seus sogres que Monells, sense el marit ni les filles, potser ja no era el seu lloc malgrat el bon tracte que hi rebia de part seva. Tant ell com la iaia Mercè, però, li havien deixat molt clar que se l’estimaven com si fos una filla i que, mentre hi estigués bé, mentre no s’hi sentís massa estranya, Monells era casa seva, deixa’t de beneiteries, dona, que tot el que és nostre és teu, i no en volien sentir parlar més.

Una parella jove que s’havia enfilat al tren a l’última parada, i s’havia assegut de cara a ell al seient que li quedava de biaix, va distreure l’avi Genís de la teranyina de les cavil·lacions familiars que l’ocupaven. Ell no hauria pas volgut mirar ni al noi ni a la noia, perquè trobava que era lleig fixar la mirada en l’altra gent, però resultava que, després d’esbandir-se els cabells molls de la pluja movent bruscament el cap unes quantes vegades, havien començat de seguida a petonejar-se d’una manera francament poc discreta. Embolicats en una abraçada molt apassionada, s’estampien furiosament els llavis afamats i, mentre la noia tenia passada una cama, la dreta, pel damunt de les del noi, de manera que el genoll li quedava a frec de la bragueta, ell li baixava i pujava lentament la mà esquerra per l’esquena.

Tenien els ulls tancats i les galtes enceses i, abandonats al seu deliri, no s’adonaven de res. No paraven ni per agafar una mica d’aire, i l’avi Genís, incòmode davant aquell espectacle que no havia demanat, es va alegrar molt que aleshores el revisor entrés al compartiment, es plantés davant seu i, escurant-se sorollosament la gola, els demanés els bitllets. La parella es va desagafar, espantada, a l’instant i, malgrat la desorientació del moment, li allargaren de pressa el que els demanava. En tornar-los els bitllets degudament foradats, el revisor els recordà, seriós, la veu greu, que viatjaven en un mitjà de transport públic. No semblaven avergonyits ni tampoc es van disculpar, però a partir d’aleshores feren el viatge només agafats de les mans i completament callats, sense dir ni una sola paraula, com si poguessin viure sense. L’avi Genís havia deixat de mirar-los de reüll i només esperava arribar a la propera estació per saber exactament per on passaven i calcular les parades que faltaven. La parella de l’altre costat, que el revisor havia despertat per la mateixa causa, se’l mirava una mica encuriosida, una mica enlleganyada, però ell, girat cap a la finestra, no ho sabia.

Va baixar a l’estació de Plaça Catalunya i, ficant-se de nou la mà dreta a la butxaca dels diners, avançà amb una certa celeritat entre la multitud de gent que saturava l’andana. El senyor Colomer els tenia dit que, si un any arribaven a temps, anirien plegats a missa de dotze a l’església de Santa Anna, i finalment aquell Tots Sants més solitari que mai havia agafat el tren una hora abans i li volia donar una sorpresa. Els amos no podien viure en un lloc de Barcelona més cèntric: sortit al xamfrà on l’havia escopit l’escala de sortida de l’estació subterrània, s’encaminà, sense necessitat ni d’obrir el paraigua, cap a la boca grossa de l’edifici de cinc plantes que li quedava al davant, coronat per un rètol ample i cridaner de pastes Gallo. Una vegada dins el vestíbul, indicà al porter vestit d’uniforme el pis on anava i en acabat, com que l’ascensor li donava ànsia, començà a pujar l’escalinata. Va arribar al replà de l’última planta una mica cansat i, després d’agafar aire i de llevar-se la boina, tocà el timbre de la porta esquerra, on una placa daurada assegurava que el senyor Colomer es dedicava al món de les lleis, i de seguida va aparèixer, mudat i amb les ulleres a la punta del nas com sempre, l’advocat petit i rodanxó de cada u de novembre, que li donà cordialment la mà, endavant, Genís, endavant, i el féu passar cap a dintre.

La seva dona va sortir aviat d’una estança i també li allargà la mà, moment en què tant l’un com l’altra li van fer, estalonant-se i amb una evident cara d’estranyesa, la pregunta de rigor que ell esperava i temia alhora. Es va inventar que en Vicenç estava una mica malalt, que des de feia uns dies tenia la maleïda passa del ventre que aquella temporada feia anar de bòlit a tanta gent, i que no s’havia vist amb cor de fer un viatge com aquell lliure de les molèsties pròpies del cas. Van mirar el temps que feia des de la finestra de la sala d’estar i, en veure la bellugadissa de gent travessant, amb paraigua o sense, la plaça de Catalunya, el senyor Colomer es repassà el nus de la corbata i, mirant la seva dona molt segur de si mateix, anuncià, gairebé ordenà, que ells dos se n’anaven a missa de dotze a Santa Anna. Només roinejava. No tenien excusa.

L’església de Santa Anna era plena fins a la meitat i es van asseure a la banda esquerra, a tocar de la capella de la Verge de Montserrat, a la qual el senyor Colomer tenia una gran devoció. El capellà que oficiava parlava fent cantarella i amb un accent tan obert que la missa, a l’avi Genís, acostumat a sentir tota la vida el senyor rector del poble, li resultà francament llarga i carregosa. La culpa no era només del capellà. Contínuament pensava en el sobre que embotia la butxaca dreta dels seus pantalons i de tant en tant, quan es posaven drets o s’agenollaven, s’hi ficava la mà, talment li convingués estirar un mocador i, mirant de reüll tant el seu amfitrió com la gent dels bancs de l’altre costat, el palpava un moment i en acabat tornava a plegar-se de braços o a repenjar-los al respatller del banc, depenia de si estava dret o agenollat.

En sortir de l’ofici, no queia ni una sola gota i es van estalviar desplegar els paraigües. En el camí de tornada al pis, es van aturar en una pastisseria grandiosa que els venia de pas i el senyor Colomer demanà a l’avi Genís que triés les postres que volgués, a ells els agradava tot, la crema i la nata i la xocolata i el cabell d’àngel i la pasta fullada, qualsevol mena de rebosteria. Va triar un braç de gitano de crema cremada i l’advocat el va pagar sense que ell en sabés el preu exacte, perquè els números verdosos i brillants que sortien de cop i canviaven quan volien a la màquina enregistradora li feien sempre pampallugues als ulls, no entenia per què no podien ser més clars.

Tornats al pis, mentre la dona del senyor Colomer i la minyona que tenien fixa enllestien el dinar a la cuina, els dos homes van començar a fer temps parlant i badant en silenci de tant en tant per l’ampla finestrada del menjador i la sala d’estar, el magnífic mirador de luxe dels amos barcelonins damunt de la plaça de Catalunya. La bateria de temes que tractaven era molt limitada a causa, segurament, de la distància social i cultural que els separava. Ben mirat, el que es produïa entre dues persones tan diferents de formació i professió era, més que una conversa, un interrogatori pur que naturalment conduïa, per deformació professional, l’homenet versat en dret penal. En efecte, asseguts en el llarg i còmode sofà que dominava la sala d’estar, el senyor Colomer preguntava invariablement i educada, i l’avi Genís responia, sobre els últims avatars relacionats amb la família, la climatologia i la feina que havia tingut lloc durant el darrer any a Monells amb la collita i el bestiar. Conscient de la seva inferioritat, l’avi Genís rarament introduïa algun element d’elaboració pròpia, de manera que només es limitava a respondre, i encara amb una veu lleugerament trencada, com si temés desairar el senyor Colomer amb alguna resposta equivocada o estrambòtica. Per iniciativa seva, solament va aventurar, aprofitant alguna de les escletxes de silenci que obria l’amfitrió durant l’interrogatori, el comentari recurrent sobre la gran foto de família en blanc i negre que penjava a la paret del seu davant, damunt del trinxant de noguera, amb les cinc filles del matrimoni, tres ja casades i emmainadades, una altra encara soltera i la petita novícia en un convent de la ciutat, que voltaven, somrients i mudades a consciència amb roba molt extremada, els pares més cofois del món, que seien al mig d’elles en unes grans butaques. L’avi Genís va assenyalar amb un dit el quadre des del sofà i el senyor Colomer s’emocionà explicant les novetats més recents, sobretot laborals i procreadores, corresponents al quintet femení que estarrufava poderosament la seva sensibilitat paterna, i tot seguit ell també li féu saber, content i avergonyit alhora, que havia nascut impensadament, contra tot pronòstic, de sobre rostoll, és aquest, de sobre rostoll, el seu segon besnét. El senyor Colomer alçà un moment les espatlles com donant a entendre que hi havia coses a la vida contra les quals no s’hi podia fer res. La família era la família, i no se’n podia tenir una altra.

Les dues tocades, van començar a dinar a la petita taula ovalada del menjador. Estovalles, vaixella i coberteria, precioses, les mateixes de cada Tots Sants. Un breu aperitiu a base d’olives farcides, anxoves i patates de xurreria, canelons de primer plat, conill a la cassola de segon, el braç de gitano de crema cremada de postres, una tassa de cafè i una copeta de conyac, tot sense abundància, sense que ningú es pogués empatxar gaire. L’avi Genís, sempre tan panarra, va menjar poc pa perquè el trobava estireganyós com un xiclet, poc cuit. En el moment que havien buidat un plat, la dona del senyor Colomer s’alçava invariablement de la taula, s’esmunyia cap a la cuina i tornava al menjador amb la menja següent. La minyona que els ajudava no va aparèixer cap vegada al seu davant, ni tan sols per a portar-los la panera o un simple gerro d’aigua, de manera que l’avi Genís es va haver de conformar a veure-la només d’esquena o de cantó traficant per la cuina, com una presència gairebé fantasmal, les vegades que en quedava una mica oberta la porta. Cada Tots Sants passava el mateix. La mestressa sempre s’aixecava de la taula, i ell es quedava sense veure la cara bonica o lletja, greu o somrient, de la minyona misteriosa de cals amos.

Havent dinat, van enretirar totes les coses de la taula i començaren, emboirats pel fum dels caliquenyos que havien triat d’una gran capsa, la sobretaula d’operacions matemàtiques, el ritual habitual del ball de números. El senyor Colomer es va presentar amb una llibreta i una estilogràfica, i l’avi Genís estirà de la butxaca de la camisa el plec d’albarans que guardava dels remenadors del gra i de les patates. La senyora de la casa absent mentre durava la sessió, l’aire de la sala s’enrigidia i quedava com en suspens entorn dels dos homes que, una vegada més, es disposaven a calcular el rendiment econòmic anual de la finca de Monells. Era el moment important, revelador, de deixar els comptes clars, d’assignar a cada una de les parts el que li pertocava segons el sistema de deu quatre, un tracte de l’any de la picor que ja havien practicat al Molí de Sorribes i que, atès els pocs beneficis que donava la terra, no feia gaire content ni a amos ni a masovers.

L’advocat va omplir tota una pàgina sencera de la llibreta a còpia de regles de tres, sumes, divisions i restes. Va calcular el quaranta per cent dels diners que l’avi Genís havia cobrat pel blat, l’ordi, la civada i les patates, concepte a concepte, sense presses, amb cal·ligrafia numèrica molt menuda i entenedora i, una vegada feta la suma total, en restà la tercera part del que havien costat les llavors i els adobs, la quota sencera de la contribució rústica anual que en el seu moment la gent de Monells havia pagat, com sempre, a través del sindicat de pagesos del poble, i finalment hi afegí, a més de la quantitat simbòlica de l’arrendament, el que costaven un parell de pollastres i una dotzena d’ous, relíquia encara de l’època en què els amos s’emportaven, en espècies, totes dues coses a casa seva.

Els càlculs havien quedat tancats. Cent trenta mil quatre-centes deu pessetes, arrodonint-ho cent trenta mil quatre-centes, era la quantitat total que l’avi Genís havia de pagar i, traient-se definitivament el sobre de la butxaca dels pantalons que tants maldecaps li havia donat, li anà passant els feixos de deu mil pessetes amb bitllets nous, tan nous i tan llampants que s’enganxaven i costava separar-los, que el dia abans, després de la caminada de rigor, havia retirat de cop, un bon greu que li sabia, de l’única caixa d’estalvis del poble. El senyor Colomer els revisava un per un, llepant-se de tant en tant el dit polze amb la llengua, a mesura que li arribaven, compti, compti, que no sigui que els del banc se m’hagin equivocat, i, quan ja els va tenir tots, caparrejà ostensiblement, amb les ulleres cada vegada més a la punta del nas i rebatent el plec sencer de diners contra la taula per deixar-los ben ordenats, que com més anava menys donava la terra i que estaria pla arreglat si s’hagués de refiar de Monells i de les altres dues finques que tenia en propietat, Sorribes i el Molí de Sorribes, els camps i les feixes de la qual menaven, com ja sabia, els seus antics veïns de la Roureda d’ençà que ells havien hagut d’abandonar la casa escarmentats per l’aiguat. No li va agradar gaire aquella reflexió desencantada, si no menyspreadora, sobre el que rendia i no rendia aleshores la terra, però li donà la raó dient que ells tampoc anaven sobrers amb el que donaven els camps pedregosos de Monells i que, a pagès, si aguantaven, en podia estar molt segur, era gràcies al bestiar, sobretot gràcies als ingressos que feien amb la venda dels porcs i amb la llet de les vaques, observació que va merèixer, no obstant això, l’aprovació de l’advocat desanimat mentre feia un parell de pipades seguides al que li quedava de caliquenyo.

El to escèptic i malagradós, però, que s’havia ensenyorit de l’ambient el va acovardir de tal manera que, malgrat que hi havia anat pensant durant molts dies i abans de sortir de casa encara estava ben decidit a fer-ho, no es va atrevir a parlar-li del tram de teulada de Monells que convenia arreglar amb una certa urgència. S’imaginava la resposta i no la volia sentir.