XII

El jardiner impossible

Entre enrabiat i entristit per les circumstàncies que no van poder triar en el seu moment, en Josep s’havia fet el ferm propòsit de no tornar a llegir mai més el contracte de parceria que el seu avi, cent cinc anys enrere, havia signat amb l’amo de la Teuleria i havia valgut durant tres generacions, des de l’avi fins a ell passant pel pare, renovant-se automàticament d’hereu a hereu. L’ha guardat sempre, això sí, continuant el costum que tenia a pagès, al primer calaix ple de roba seva de la calaixera de la cambra de matrimoni, dintre de la carpeta de color blau que una de les noies, ja no recorda quina d’elles exactament, havia deixat mig nova, si no n’has de fer res, me la quedaré jo, a l’acabament de l’escola, perquè, juntament amb els documents del servei militar, el feix dels resguards de les contribucions rústiques anuals i el permís de l’escopeta de caçar, forma part dels pocs papers oficials que conserva, però, des que van començar a viure al poble, evitava tant com podia, com si fos un escurçó, com si fos el culpable de tot el que havia passat, rellegir el paper notarial que donava i dóna a la nissaga de masovers que han estat, si més no, un cert reconeixement, una certa entitat, un segell especial a la història familiar centenària profundament arrelada a la Teuleria, de la qual tres anys enrere van viure, contra tot pronòstic, el seu final sobtat.

No en volia saber res més, aquesta és la veritat, però ara mateix, després de saltar del llit i cridar endebades la Maria, que ja se n’ha anat a comprar el pa i les altres coses per al dinar a Ca l’Àngel sense esperar la vènia del marit que cada dia es lleva més tard i més engronyat, no me’n puc refiar gens, nenes, no sé pas on arribarem, obre el calaix, estira uns calçotets nets, qualssevol dels que hi ha, i davant dels seus ulls apareix, cridanera, tramposa, la carpeta dels papers importants. La descoberta inesperada de l’embolcall és tan rotunda que enterra el pensament que el guiava, que era posar-se de seguida els calçotets, i durant uns segons resta indecís, com enrampat, davant del calaix obert, caçat per la teranyina poderosa del passat recent. Incapaç de trobar la manera valenta d’esbandir-se del damunt la temptació de remenar la ferida encara oberta, encara coent, finalment agafa la carpeta, en lleva les gomes embrutides, n’estira el contracte, que sobresurt una mica de sota la pila dels resguards de les contribucions, i, asseient-se a la vora del llit tal com va, nu de cintura en avall, sense els calçotets que ha deixat caure al seu costat, es posa a llegir de nou, malgrat saber-los de memòria, els pactes ratificats davant de notari pel seu avi Josep i l’amo de la Teuleria el dia 1 de maig de 1893:

Davant les signatures del propietari, el parcer i el parell de testimonis que tanquen, a la meitat de la segona pàgina, el text específic del contracte, en Josep es fixa sobretot, com sempre, en la nota inquietant que figura damunt l’espai destinat a la signatura de l’avi Josep: «Per no saber de firmar, firmo ab son permís: Bernat Sala, testimoni». Una punyida. Sent novament com una punyida de compassió i de tendresa alhora per l’avi analfabet que devia passar, suposa, una bona vergonya en el precís moment d’admetre, davant de tot un senyor notari i de totes les altres persones que l’acompanyaven, en concret el senyor Salvador Rovira, l’amo de la Teuleria en aquell moment, i els testimonis Bernat Sala i Lleïr Montaner, que no tenia ni la més remota idea de com s’escrivia el nom i els cognoms que li havien posat els seus pares, presumiblement tan o més analfabets que ell i per tant víctimes potencials de la mateixa incomoditat si alguna vegada la vida els havia posat una ploma d’escriure a la mà. Mentre torna el contracte al cul de la carpeta, rumia si aquesta ineptitud de l’avi Josep, si aquest desavantatge del fundador de la nissaga de masovers envers tots els altres presents al despatx del notari, sobretot envers la cal·ligrafia clara i rotunda, victoriosa en darrer terme, de l’amo de la Teuleria, no va ser, ja, una mala manera de començar, una mena d’auguri del desenllaç fatal, propi de perdedors, que ha tingut la història de la seva família. Una cabòria. Una cabòria tan legítima com inútil del nét desterrat de sobte del tros estimat, dels camps que sempre havia sembrat i treballat com si fossin seus. Tornada a lloc una altra vegada, tapa la carpeta amb unes quantes samarretes i uns quants mitjons, com si volgués prevenir-se de tornar a tenir aquella mateixa sorpresa, i tanca el calaix en el precís instant que sent la fressa d’una clau al pany de la porta d’entrada del pis. Sobtat, recupera els calçotets abandonats i s’afanya a vestir-se.

—Joseeep! —crida la Maria del rebedor estant, però no respon ningú—. Que encara no t’has llevat? —afegeix traient el cap endebades a la cuina i al menjador—. Mira que ja són les onze tocades, eeeh? —aclareix finalment mentre deixa el cabàs de la compra damunt del primer tamboret de la cuina.

—Sí, ja ho sé, ja, quina hora és! —botzina el seu home des de la cambra de matrimoni—. M’acabo de vestir i, després d’esmorzar una mica, aniré a comprar…

—No farà falta! —l’informa la Maria entreobrint la porta de la cambra, que havia ajustat per no despertar-lo, i l’atrapa cordant-se el cinturó dels pantalons—. Ara mateix en torno… —argumenta apujant una mica el to de veu, amb una aresta de retret.

—Hòstia puta consagrada! —esbotza en Josep—. Em pensava que havies anat a casa de l’Agnès! Que no baixo sempre jo, els matins, a comprar a Ca l’Àngel i allà on calgui? Ja és la tercera o la quarta vegada que me la fas, aquesta…

—Sí que hi sols anar! —accepta ella—. Però avui el rellotge corria, tu encara no et llevaves i jo patia que ens quedéssim sense pa…

—El pa, el pa! Tu sempre patint per si ens quedem sense pa! Una distracció que tinc i tu encara me l’aixafes… —caparreja, mentre es calça les espardenyes assegut al llit.

—Ai, noi, tranquil, que no hi aniré pas més! —s’enfada—. Però deixa’m dir-te una cosa, Josep: si et volies distreure de veritat, no sé per què no vas agafar la feina de Torrenegra… —li retreu obertament sabent de sobres que trepitja un territori molt arenós.

—Una altra vegada em surts amb la cançó enfadosa de Torrenegra? —crida en Josep mentre es posa dret—. Que se’ls cuidin ells, els porcs i les truges! No els havies d’haver dit mai res, sents? No necessitem la caritat de Torrenegra ni de ningú! —assegura, encès de ràbia i mirant de fit a fit la seva dona.

—No necessitem ningú, no, nosaltres… Per això anem tan i tan bé, com hi ha món! —caparreja i, girant cua, se’n va passadís enllà.

—Què vols dir amb això? —salta furiós, anant-li al darrere—. Explica’t més bé, que no t’entenc!

—Què és el que no entens? —demana envalentida tot girant-se cap a ell, que ja estava a punt de tocar-li l’espatlla perquè s’aturés—. Que tot el que saps fer, des que no treballes, és dormir fins molt tard, arrossegar-te com una ànima en pena pel pis fins al migdia i, després de passar tota la tarda fora, tornar molts vespres a casa ben… No em facis dir com! —li reconstrueix un dia vagarós qualsevol, de dilluns a diumenge, mossegant-se una mica la llengua cap al final.

—La mare que t’ha parit! —trona agitant un moment la mà dreta a un pam seu, i ella, acovardida, s’enretira una mica i tanca momentàniament els ulls davant la primera mà alçada del marit—. Estem ben arreglats! A veure si, jubilat com estic, no em puc llevar l’hora que em sembla…? —es defensa només d’allò que li interessa.

—Sí, és clar, no volia pas dir que no poguessis… —es desdiu de burxar més i després no sap cap a on tirar—. L’Agnès també estaria molt contenta que cada tarda li anessis a buscar la nena a la sortida del col·legi, de la manera que sempre va justa de temps! —s’esquitlla finalment cap a un assumpte més suau.

—Collons! Ja l’he anada a buscar, la Laura, quan m’ho ha demanat!

—Sí, ja ho sé! —reconeix—. Però l’altre dia em deia que li aniria bé cada tarda, perquè a la fusteria, ja ho saps, ella no dóna l’abast a portar els comptes i molts dies ha de deixar feina empantanegada per a l’endemà si vol arribar a temps a l’escola… De seguida li toquen les cinc!

—Cony! I què espera a dir-m’ho? —la renya, com si fos l’Agnès—. Primer puc anar a buscar la Laura i portar-la a casa seva, i després, quan arribi ella, ja me n’aniré a fer la volta o a veure en Vicenç a la residència… —s’organitza arrossegant la veu, com si parlés amb una punta de reserva.

—Home! Et veu sempre tan aixafat que no gosava! Però si ara t’hi veus amb cor, ella t’estarà molt agraïda i jo molt contenta… La canalla sempre distreu! —proclama amb els ulls esbatanats, eufòrica, com si endevinés una petita sortida a l’ensopiment i la deixadesa que tragina.

—Aquest diumenge, quan vingui a dinar amb tota la colla, ja li diré que hi pot comptar… —avança sense gaire entusiasme, mentre entra a la cuina i s’asseu al seu tamboret, davant per davant del rellotge de la paret.

—Ja m’agrada, això, ja m’agrada! —confessa la Maria, aparentment contenta, i de seguida li posa a escalfar una tassa de llet dintre el forn microones, que, com que no els cap damunt del marbre de la cuina, tenen penjat a la paret del costat de la nevera, damunt d’uns braços metàl·lics una mica agressius.

Ni l’un ni l’altra no diuen res mentre la tassa de llet comença a voltar lentament a l’altra banda de la porteta del forn. En Josep, capitombat damunt la taula, mira fixament cap a la finestra, i la Maria, dreta a la seva esquena, no desempara, com imantada pel sorollet del seu motor, l’electrodomèstic eficient que la Montserrat els va regalar el Nadal passat convençuda, no vull, mama, que hagis d’escalfar més les coses als fogons, dels seus enormes beneficis.

—Saps on m’hauries de portar, Josep, amb un cop de cotxe, un matí d’aquests? A l’Om! —demana i es contesta de seguida ella mateixa, adoptant un to de veu amorós, mentre li posa la tassa de llet al davant i s’asseu al tamboret del seu costat.

—A l’Om? —se la mira molt estranyat.

—Sí! A l’Om! M’agradaria veure la Roser, que es veu que ja no s’aixeca del llit, pobra dona… Sortint de Ca l’Àngel m’he trobat la Marta pel carrer i m’ho ha dit…

—Carai! Però que no s’havia recuperat, de l’atac de feridura?

—Sí, però ja ha passat molt temps, d’aquella caiguda tan aparatosa a l’escala, i l’edat no perdona! Coi, no eren del mateix any la teva mare i ella? —demana, i en Josep assenteix—. Doncs mira: se’n deu anar cap als noranta!

—És clar, és clar… —alça la tassa—. Escolta: vols que t’hi porti ara, a l’Om, en acabat d’esmorzar de seguida? —la invita tot seguit.

—Ara? —la Maria se sorprèn de la immediatesa de la proposta.

—Sí, ara, si vols! Et deixo a l’Om fent una estona de companyia a la Roser i jo, mentrestant, m’arribo amb un salt a la Tria… Fa molt temps que tampoc no veig en Rossend… En Sebastià em va explicar que tenen aquelles obres molt avançades… S’han ben complicat la vida, ficant-se gent dintre de casa! —proposa i opina.

—Va, doncs, vinga, et dic que sí! —la Maria no aprova ni desaprova la seva darrera opinió, només es decideix aprofitant l’humor sobtat, estrany fins a un cert punt, del seu home—. El que passa és que no ens hi podrem estar gaire: encara he de fer el dinar i en Lluís, ja ho saps, és molt puntual, encara que des que és encarregat a vegades s’hagi de quedar més estona a la feina…

—Amb una hora podem anar i tornar… —aventura amb la seguretat d’una certesa incontestable, i s’empassa el darrer glop de llet.

Un quart d’hora després, en Josep descarrega la seva dona al davant de l’Om i, després de saludar de l’era estant a en Jaume, que passa la cavadora pel camp de blat de moro, accelera i desapareix engolit pel primer revolt. Arribat de nou al trencant de l’Om, davant del camí general que travessa tot el veral es queda uns segons parat, gira el volant ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, dubtós, un parell de vegades, i finalment tira avall, en direcció contrària a la Tria, com si volgués agafar una altra vegada la carretera nova i entornar-se’n al poble.

Tira carretera nova amunt, però no se’n va al poble perquè, en arribar al pont de damunt la riera, posa l’intermitent dret i comença a aplanar l’espessa matada d’herba, fonoll i ortigues del camí de pendent suau que baixa fins al Molí de Sorribes. No para davant de l’antic molí cobert d’heura i bardisses, totalment desconegut, sinó que s’arramba a la paret soleia del vell galliner, on el vehicle queda ocult a la mirada dels conductors eventuals que passen carretera nova amunt o carretera nova avall. Tanca la porta del cotxe a poc a poc, amb la cura de qui no vol cridar l’atenció, i enfila el camí per on acaba de baixar amb les mans a les butxaques dels pantalons, atent a les ortigues.

En acabat de mirar esbarriadament en totes dues direccions, cap al poble i cap al veral, travessa la carretera nova de dret i, un cop a l’altra banda, recorre, zigzaguejant entre verns, pollancres, alguna alzina i esbarzeram, reinventant-se el corriol estret que sempre havien fet a peu les famílies de la Teuleria i del Molí de Sorribes seguint la riera, els cent metres escassos que el separen del filat amb què els amos han tancat la finca, que han convertit en un camp de golf de primera categoria i, així que hi arriba amb el cos mig ajupit, cerca de seguida la protecció del marge que hi ha davant del filat en sentir la renouera d’una màquina. El cor li va de pressa, avui s’imaginava que hi hauria més calma. Alça una mica el cap i el torna a abaixar de seguida: no gaire lluny del seu parapet un home sega herba de cara a ell amb un tractoret de color vermell. Espera ajupit i, quan dedueix, pel so diferent del motor durant la maniobra, que el jardiner acaba de girar i ja li dóna, per tant, l’esquena, aixeca tot el cap.

Amagat del trànsit de la carretera i, sobretot, de la porta d’accés al Club de Golf La Teuleria, que queda només a uns dos-cents metres, a mà dreta, el masover desnonat contempla la desfiguració brutal que han sofert les terres que ell i la seva família havien conreat amb molta paciència durant més de cent anys, el contracte que guarda a la calaixera de la seva cambra ho deixa ben clar. L’enorme extensió d’herba uniforme, ben cuidada, que s’obre davant seu i que properament, pel poble corre la brama que a la primeria de l’estiu, ha d’obrir les portes a aquesta mena de públic desenfeinat que es distreu picant amb un pal unes pilotes molt petites que han de fer entrar, però quina paciència que tenen, Mare de Déu santíssima, en un dels forats que estan marcats amb una bandereta, ha esborrat definitivament la geografia irregular que feien les distintes formes dels camps i les feixes, els recs, els camins i les dreceres i algunes petites llenques de bosc que esquitxaven certes parts de la finca. Esbotzats els marges a l’ombra d’alguns dels quals havia fet la migdiada tantes vegades al pic de l’estiu, arrencats els arbres que molestaven massa, les dues pomeres incloses, i desplaçats de lloc uns altres, la bellesa i la gràcia de l’aparent desordre que tenia el paisatge de la Teuleria s’ha perdut per sempre, només queda, i encara en un extrem del camp de golf, l’esvelta torre elèctrica que s’alça al peu del turó de la punta final del que havia estat l’esplèndid camp de patates, sense dubte el millor del veral.

Una altra vegada espiant, agenollat davant del filat i d’amagat dels operaris, com avancen les obres del camp de golf que han arrasat per sempre l’excel·lent terra de conreu que havia donat, adobada any darrere any, treballada fins a l’últim moment, les collites de blat, ordi, patates, naps, sorgo, blat de moro, llegums i tota mena d’hortalissa. No és la primera vegada que en Josep ve a apostar-se aquí, sinó la tercera o la quarta. Abans del tancament de la finca amb el filat plastificat de color verd, abans de caure tan malalt ja s’havia acostat a aquest marge protector i havia tingut, encongit de cos i amb la mirada esbarriada, la confirmació punyent que torna a tenir ara mateix: que els amos han destrossat la Teuleria. Durant el primer any i mig de viure al poble, se’n recorda perfectament, cap operari no va tocar ni moure res de lloc, només que els camps es van quedar sense sembrar i van fer una llàstima que ell no havia vist mai enlloc, i aquella quietud, aquell passar els mesos i les estacions sense que hi hagués cap moviment el van fer arribar a creure, fins i tot, que potser no el volien fer, aquest camp de golf, que potser només volien la Teuleria esbandida de la família de masovers que hi vivia des de ja feia massa temps. Una cabòria ben inútil. Un dia que ell i en Lluís travessaven el veral en direcció a la carretera general, ja van veure-hi moviment de màquines i, d’aleshores ençà, sempre més tot ha anat endavant, amb més o menys rapidesa però sense aturador, fins a la composició final, desconeguda, de la fesomia nova que avui presenta la finca de la Teuleria. La finca més verda i arranada de tot el municipi i comarca.

Sumit en una tristesa molt profunda, immers en l’estat depressiu que li ha escampat els núvols més negres, ha aguantat i aguanta el revés com pot, sovint bevent a Can Dachs o en algun dels altres bars del poble des d’un any abans de la jubilació, per tant molt abans del que es pensa la família, primer només una cervesa petita, després una o dues de les grosses, a la sortida de la feina, retardant-se pel camí de tornada al pis on sempre s’ha sentit com engabiat i empescant-se, després, qualsevol excusa, he trobat aquell pesat, m’ha torbat aquell torracollons, mitjanament creïble, perquè l’ocupació a la fusteria del gendre només mitigava fins a un cert punt l’ansietat que li provocava el seguiment obert o clandestí de les obres que han anat devorant el seu món, no s’ha perdut ni una sola fase del procés, es pensa, passant amb el cotxe per la carretera nova, sentint casualment, a vegades preguntant, els comentaris de certes persones suposadament informades del poble o arrossegant-se expressament com avui, amb qualsevol excusa relacionada amb el veral, me’n vaig a veure en Rossend de la Tria, no sé pas si en Vicenç m’obrirà la porta de Monells, fins aquest marge estratègic després d’aparcar el cotxe al costat del galliner del Molí de Sorribes.

La tala dels arbres més inconvenients i l’arrasament de tot, camps i marges i camins, deixant la finca de la Teuleria com un sol camp llaurat. El moviment de terres d’una banda a l’altra amb aquella màquina excavadora que ha deixat el modelatge d’aquestes ondulacions suaus en determinats punts del camp de golf. La construcció d’un sistema de drenatge per tal d’evitar la formació de bassals en èpoques de molta pluja. La instal·lació subterrània del reg automàtic amb centenars i centenars de metres de canonades colgades sota terra ben fondo, les gruixudes a vuitanta centímetres, les primes a cinquanta, segons li va explicar a la fusteria un client del seu gendre mesos abans que ell plegués de la feina. I finalment la sembra meticulosa de l’herba que l’home de la segadora rega i arrana contínuament des de fa tres o quatre mesos perquè vagi fillolant de manera imparable i seguida i es formi finalment una gespa ben atapeïda, la mena de catifa que demanen els jugadors més exigents.

En adonar-se que el jardiner gira el tractoret a l’altre extrem del camp i es disposa, per tant, a segar de nou de cara a ell, abaixa una altra vegada el cap malgrat la distància que els separa, no es vol deixar veure. En Josep pensa un moment, dividit entre la ràbia i el desconcert, que ell hauria pogut ser aquest home que mena la segadora si, en el seu moment, el segon dissabte d’agost al migdia en què els amos es van presentar a la Teuleria per comunicar-los el desnonament, hagués acceptat convertir-se en el responsable del manteniment general, podríeu regar i segar l’herba, recollir les fulles dels arbres esbarriades per terra, recuperar pilotes perdudes a l’altra banda del filat, del futur camp de golf. Va refusar a l’instant, abans que tanquessin la boca, aquelles paraules increïblement insultants. No va acceptar aquella plaça de jardiner. Que estudiada que duien la lliçó els fills del senyor Rovira, perquè resultava que els feien fora i, segons com, no els feien fora, ningú hauria pogut dir que quedaven malament del tot, però la proposta de convertir-se en el jardiner de la finca li semblà, davant del fet imbatible que els treien de la casa i que se n’havien d’anar a viure a un altre lloc, una autèntica burla, una escopinada a la cara, una manera com una altra de riure’s de la bona gent.

No va acceptar la plaça ni aquell dia ni més endavant, malgrat la insistència dels amos en viatges repetits al mas o per telèfon. Un dia van parar d’insistir en sec. El gran dels tres germans, l’arquitecte, va trucar a la Teuleria i, després de demanar a en Lluís si el seu pare es podia posar al telèfon, en Josep va deixar la vaca que estava munyint en aquell moment i entrà a la cuina esverat, gairebé com fora de si, cridant que ja estava tip d’aquella comèdia amb la veu tan alta que segurament el devia sentir. No ho havia sentit tot, encara no havia desembolicat totalment, la cara encesa, exaltat de veritat, el manyoc de ràbia que havia acumulat les últimes setmanes. Malgrat els intents desesperats de la Maria, que es posava un dit dret davant la boca perquè callés, el masover enfadat els va tractar de tot, explotadors, especuladors, enganyapagesos, i els demanà que fessin el favor de no emprenyar més la gent que es dedicava a guanyar-se la vida tan dignament com podia. L’amo a qui havia tocat el rebre se’n va defensar dient que no calia posar-se d’aquella manera, perquè, al capdavall, només intentaven solucionar el buit de feina que els deixaven. En Josep, però, despatxat del mas, no sé si enteneu que nosaltres volíem fer vida i mort a la Teuleria fent de pagesos, no es conformava ni poc ni molt amb aquella proposta que li semblava, s’ho mirés pel cantó que s’ho mirés, una almoina.

Després d’aquest episodi, els uns i els altres es van concentrar a parlar, només, de la indemnització econòmica que ells, en qualitat de masovers desnonats, tenien el dret de cobrar per les millores fetes a la casa i a la finca en general. Un amic advocat de l’Agnès els assessorà, embutxacant-se els honoraris corresponents, sobre el que podien legalment demanar. No podien badar. Havien de calcular el cost actual de les obres, no el que havien valgut en el seu moment. Van demanar al seu paleta de confiança un pressupost sobre el que valdria aixecar de nou el cobert de la palla i les corts dels porcs que havien obrat amb diners de la seva butxaca quinze i dotze anys enrere respectivament, i els amos van pagar, sense protestar, sense regateig de cap mena, els números inflats que els havia presentat el paleta. Inexplicablement, s’havien posat d’acord de seguida. Era evident que els volien fora de la Teuleria dins del termini previst i que havien evitat qualsevol mena de discrepància que hagués pogut alentir el procés de desnonament. La construcció del camp de golf corria pressa.

En Josep ha sentit novament que la segadora girava i torna a alçar a poc a poc el cap en el precís moment que un dels amos, justament el que va rebre la bordada telefònica, s’acosta molt decidit cap al jardiner, que s’atura així que veu la mà que li alça, aquesta sí que no se la pensava. Es queda tan travat que, si el visitant inesperat girés una mica el cap, el descobriria.

El jardiner impossible fulmina amb la mirada un dels tres homes que han estripat el contracte centenari que lligava la seva família a la Teuleria. El fulmina sense sort, perquè, en acabat de parlar amb el seu substitut, l’arquitecte gira cua i se n’entorna tranquil·lament cap al mas, que, amagat com queda darrere d’una de les poques llenques de bosc que han respectat, ell no pot veure des de la posició que ocupa, però del qual sap que renoven teulada i façana, i engrandeixen per la banda de llevant, ja fa molt de temps que des del davant de la Roureda hi va veure bastides amb xarxa i homes que s’hi enfilaven, entre altres, com sabria poc després, l’esverat trucatimbres d’en Manel, que hi treballa des del primer dia, em sap greu, un llogat és un llogat, no hi puc fer res, per molt amic que sigui d’en Lluís.