III

La marca de la paret

El rosec que en Vicenç havia sentit al peu esquerre uns quants dies abans, quan s’acosta mal temps, camina una mica coix, anunciava que venia pluja i que potser tornaria a entrar aigua dintre la casa, però ningú s’havia pogut imaginar el terrible malson que els esperava. La iaia Mercè, que tenia el nas tapat i dormia malament, fou la primera a sentir la cridòria estranya del bestiar i despertà de seguida el seu home, no sé pas què tenen, tu, les vaques, amb un cop de colze a les costelles. L’avi Genís, sobresaltat, va encendre la candela de damunt la tauleta, on el despertador marcava les sis tocades, i saltant del llit d’una revolada se n’anà de dret fins al replà de l’escala amb el pressentiment que, rondinant com rondinaven les vaques i els porcs més petits, tornaven a tenir aigua dintre la casa. No s’havia equivocat, però va quedar veritablement corprès en adonar-se que ja arribava al segon graó de l’escala, més amunt que mai, i amb veu rogallosa, entrebancant-se, cridà de seguida els altres, correu, lleveu-vos, correu, conscient de la gravetat de la situació. En Ramon i en Vicenç es van presentar gairebé a l’instant, despentinats i amb cara de molta son, i, després de demanar calma al seu pare mentre encenien el llum de carbur i s’arromangaven els pijames cames amunt, els dos germans baixaren tota l’escala fins a l’entrada. Un cop a baix, les cames els van quedar cobertes d’aigua fins als genolls i, carregats d’esgarrifances de fred, avançaren fins a la primera cort de les vaques.

Les vaques bramaven amb raó. Dit més amunt, dit més avall, l’aigua els negava mig braguer i, mentre elles se’ls miraven amb els seus grans ulls com demanant una explicació sobre aquell assalt desmesurat de mullena, a en Ramon li van venir de sobte tots els mals només de pensar en els porcs petits de l’última godallada, que ja no sentia grunyir com suara. Ell i el seu germà seguiren corredor avall, amb el cor molt petit, fins a il·luminar la cort de la truja i, tal com es temien, van trobar tots els godalls morts surant al voltant de la mare, que grunyia lleument, com esbossant el primer dol, contra l’aigua que ja li fregava la gargamella. Com que en Ramon i en Vicenç van renegar unes quantes vegades seguides, hòstia puta consagrada, i després emmudiren de cop, tots els altres es posaren, frissosos, a demanar noves de l’escala estant. Callaven. Ells de moment callaven, paralitzats, saltant amb la mirada de godall en godall com si encara tinguessin l’esperança de trobar-ne algun de viu, però, en adonar-se que l’aigua ja els mullava, amenaçadora, el principi de les cuixes, finalment cridaren ben alt que calia afanyar-se, baixeu de seguida, pare, si volien salvar els animals.

Els tres homes van desfermar molt de pressa tot el bestiar, però la majoria dels animals, desorientats, eren incapaços de sortir sols de les corts i temptejar el camí de la sortida per la senzilla raó que, posessin on posessin les potes, cada vegada trobaven més i més aigua i no paraven de fer voltes sobre si mateixos enmig d’un gran desconcert, de manera que van haver de començar a empènyer i acompanyar cada animal, d’un a un, fins al corredor central, fent molta força amb les cames en totes i cadascuna de les anades i vingudes contra l’impuls creixent de l’aigua, que no parava de pujar. Van començar a evacuar els animals, no per la porta de l’entrada, que altrament la fúria del corrent estampia cap endintre i travava la barra travessera, sinó per la porta lateral, més estreta, del final del passadís, que tancada amb un simple forriac donava a la banda de tramuntana del mas, tot confiant que, amb una mica de sort, podrien esquivar el corrent i salvar-se. L’excitació del moment no destorbava el pla d’evacuació: primer l’euga, després els porcs i finalment les vaques, però cada vegada que llançaven un animal a la nit negra els fiblava el pensament que en precipitaven, potser, la mort. La Dolors, armant-se de valor, també havia baixat l’escala i, colgada d’aigua fins a sota les anques, il·luminava el corredor aguantant el llum de carbur ben enlaire perquè cada home valgués per un. La iaia Mercè, mentrestant, consolava com podia la Núria i la Rosa, que no paraven de somicar assegudes al seu llit. Estaven molt espantades.

Un cop alliberada l’euga, que havia sortit esperitada com si sabés què s’hi jugava, havia arribat el torn dels porcs, que els tres homes empenyien amb decisió agafant-los per l’orella amb una mà i tibant-los fort la cua amb l’altra. L’aigua, però, corria més que ells, i un parell de porcs més baixos que els altres, malgrat alçar-los el cap ben amunt, van començar a ofegar-se. L’aigua els va cobrir primer el cul i la carcanada i, finalment, també en va desaparèixer el morro enmig de grans esdernecs i convulsions sota la mirada esfereïda dels seus inútils salvadors, que no podien, pesaven massa, alçar-los a pes de braços. Desesperats. Pare i fills estaven molt desesperats perquè els faltava, encara, la meitat dels porcs, que movien desficiadament les potes i alçaven el cap tant com podien cercant l’aire que necessitaven, però van redoblar les forces i pogueren acabar de treure’ls tots, de manera que els tres homes, dintre del tràngol, se’n felicitaren en silenci.

En acabat, van començar a moure les primeres vaques estirant-les fort endavant amb la pròpia cadena, i a vegades arrambant, mentre passaven, els porcs grossos que no havien tingut sort. L’evacuació de les vaques va resultar molt més fàcil, perquè la majoria van trobar el camí gairebé soles seguint la que tenien al davant. La Dolors, amb l’aigua al llombrígol, tremolava de fred, però, conscient que sense el seu suport haurien evacuat molts menys animals, resistia i resistia, i, quan les maniobres successives del marit o del cunyat o del sogre ho requerien, també es desplaçava amb el llum de carbur ben enlaire fins a la punta de la cort de torn. Eren quatre, no tres, els qui treballaven sense defallir perquè tot sortís de la millor manera possible.

Aviada l’última vaca, van recular tots tres cap a l’entrada i enfilaren l’escala molt cansats i enfredorits. A dalt, la iaia Mercè i les noies ja els tenien a punt tovalloles i roba eixuta, teniu, canvieu-vos de seguida si no voleu acabar refredats com jo, i es van desempallegar dels pijames xops enmig de moltes esgarrifances. Exaltats com estaven, s’eixugaven malament amb la tovallola i després la roba, rebeca, se’ls encallava a mig braç o a mitja cama. Xarbotada des de molt endintre, la Dolors, molt a contracor seu, plorava en silenci, però tenia la sort que les gotes que li baixaven dels cabells molls a la cara li dissimulaven la pena davant dels altres, sobretot de les filles, que es volia guardar prou d’esverar més. L’escalforeta de la roba eixuta va diluir momentàniament el neguit que passaven, ningú no hauria dit que tornaven de barallar-se amb l’aiguat. La pluja, però, continuava repicant seguida i intensa a la teulada, i en Ramon, àrbitre incontestable de l’emergència que no havien triat, aventurà que, després dels animals, venien ells, i tota la família se’l mirà fixament com demanant on passarien la nit, amb el temps que feia, sense mullar-se ni prendre mal ningú. No van discutir gaire, només el temps just de sospesar tots plegats que, en comptes de patir per si l’aigua arribava o no al pis de dalt, era millor acabar de passar la nit ben abrigats al cobert de la palla tot esperant que es fes de dia i la tempura passés avall, i només als avis se’ls va fer una mica de muntanya haver de deixar la casa sortint, justament, per la finestra petita de la comuna, l’única que donava a l’era i als camps per la banda de llevant. Encara que només havien d’encongir-se una mica mentre passaven pel forat estret, i el terra de l’era quedava a un metre escàs de l’ampit, consideraven que ja no tenien edat per a segons quines ardideses.

Una vegada abrigats i calçats convenientment, saltaren a la punta de l’era l’un darrere l’altre, primer els avis i després els altres, i corregueren llestos, amb un sac posat damunt del cap, a aixoplugar-se al cobert de la palla, on, tal com es pensaven, l’euga i algunes vaques ja s’havien fet un lloc posant-se de morro o de cul contra l’estiba de bales i una mica separades del gos de la casa, escarmentades que sovint els queixalés inesperadament una cama, el qual el vespre abans en Ramon havia desfermat de la seva caseta i havia estacat a una roda del carro de trabuc. No sabien on paraven els altres animals, potser no havien trobat la drecera rosta que unia la casa amb el pla de l’era i, com que tampoc no volien pensar malament, de dues coses una: o s’havien arrecerat del temporal sota els pollancres més allunyats del corrent, o aguantaven, sofertes, la pluja cap a la banda de la carretera nova.

Es van encabir entre els animals feliçment retrobats, els avis, la Dolors i les noies a la part més fonda del cobert, i en Ramon i en Vicenç entremig dels braços caiguts del carro, i van esperar desperts, callant o xerrant segons la necessitat de cada moment, haurem de fotre el camp, al final, d’aquest collons de casa, que passessin les hores de pressa. Només la iaia Mercè, aixafada com se sentia, es va endormiscar una mica sota el sostre d’uralita, però en un moment precís la llengua rasposa d’una de les vaques li llepà una galta i es despertà sobresaltada. Enrabiada, ja no tornà a aclucar cap més ull. En Ramon, tot aprofitant que la pluja afluixava de tant en tant, encara va sortir un parell de vegades del cobert amb el llum de carbur i s’acostà a la riera per si veia els animals que faltaven. La primera vegada, endebades, perquè va tornar més xop i més confús, sense haver vist cap porc ni cap vaca enlloc, ni sota els pollancres ni en el camí de pujada que portava a la carretera nova, però la segona vegada va tirar un tros de carretera nova amunt i, una mica abans del trencant de la Teuleria, trobà juntes les tres vaques que faltaven, una arrambada a la cuneta i les altres entravessades a la carretera. Les va portar al cobert pegant-les amb un flingant. No volia ni pensar on devien ser els porcs.

Es va fer clar molt a poc a poc, com si el nou dia temés ensenyar-los el que havia passat durant la nit. Estaven molt impacients i aquella primera hora de la matinada se’ls feia inacabable. Les canals d’uralita del cobert ja no degotaven, però els arribava, inquietant, la remor sorda de la rierada. Encara no era llustre del tot quan van sortir del seu jaç provisional i, sota un cel poc núvol que no amenaçava tornar a rentar tossudament tot el paisatge de camps, boscos i camins del seu voltant, s’encaminaren cap a la punta de l’era amb un cor molt petit.

L’aigua ja s’havia retirat de dintre la casa, però encara baixava forta i sorollosa a tres metres de la façana i negava tot el magnífic hort que s’estenia ran del camí de baixada a la casa. Gairebé a l’instant, tothom es va adonar dels porcs que, si a la nit en Ramon no havia sabut veure enlloc, aleshores estaven curiosament repartits en petits grups entre el mas i la carretera nova mirant el corrent o furgant amb el morro la terra xopa, i se n’alegraren molt perquè, almenys els que havien pogut engegar a temps, s’havien salvat tots, però tot seguit la iaia Mercè, sense ni tan sols donar temps als homes a comptar els porcs retrobats, es va fer el senyal de la creu, Mare de Déu santíssima, Senyor, en veure abans que ningú els primers conills que jeien estesos dintre dels gabials baixos, sense escapatòria possible, del coniller de la pallissa, quina desgràcia, no volia ni pensar què devia haver passat a les gallines ni, encara menys, als ànecs, que no podien enfilar-se tan fàcilment a les barres travesseres. Va trencar el plor fluix, molt fluix, contenint-se perquè ningú no la sentís, però la Dolors se n’adonà i li posà ràpidament una mà damunt l’espatlla.

Mentre baixaven, vigilant de no relliscar, pel rost dret fins al davant de la casa, en Ramon va descobrir el gran munt de porqueria que tapava el pont estret de sota la carretera nova. El pont tapat. El pont tapat era la resposta que no havien sabut trobar durant tota la nit a la magnitud inexplicable de l’aiguat. Canyes, falgueres i, sobretot, troncs i branques d’arbre de totes mides i gruixos havien embussat el pont, i aquest, abarrotat de tanta brutícia, en comptes de desguassar havia començat a escopir aigua i més aigua cap enrere i, com que la paret de més de cinc metres d’alçada del marge contrari de la riera impedia, com sempre, que l’aigua s’escampés cap a l’altra banda, s’havia format una mena d’embassament fatal contra la casa. Mala sort. Hi havia hagut la mala sort que el pont es tapés, i també la mandra, ho sabrien més endavant, d’alguns pagesos —en coneixien uns quants, els de Sorribes i els de la Tria els primers— que tallaven llenya de roure i de pollancre i, en comptes d’arreplegar-la de seguida, la deixaven esbarriada, desmanegats, més que desmanegats, a sol i serena a tocar de la riera, a vegades mig abocada damunt del corrent enganyosament plàcid on sovint alguns nens del veral corrien a jugar a la sortida de l’escola.

Una estona després, quan ja havien deixat de mirar, incrèduls, l’ull cegat del pont i s’havien posat a recollir els primers animals morts, una renouera de motor que venia de la banda de la carretera nova els va alertar i es posaren a l’aguait, en actitud gairebé defensiva, com tement un nou reflux de l’aigua. Era en Fèlix venedor, que com cada dilluns de bon matí baixava del poble amb la seva furgoneta arrastellada de queviures i que, en trobar-se el pas barrat per algunes canyes i branques d’arbre que la rierada també havia deixat damunt la carretera, havia parat el vehicle uns metres abans d’arribar al pont amb la intenció d’arrambar tot aquell destorb. No va retirar res, però, perquè de seguida s’adonà del panorama desolador que li quedava a mà esquerra i baixà a peu, silenciós, amb les mans posades damunt del cap, fins al davant del Molí de Sorribes. Mirava a tot arreu i no mirava enlloc i, en arribar al costat de l’avi Genís, que seia abatut, amb la boina a la mà, damunt del safareig que la rierada havia desplaçat fins als primers pollancres, cap de tots dos no va saber què dir-se. Els dos homes es van estar uns segons muts, víctimes de l’imprevist, com enrampats, però de sobte l’avi Genís va arrencar a plorar com una criatura petita i finalment en Fèlix venedor demanà, mentre li posava una mà a l’espatlla, tranquil, Genís, tranquil, què havia passat. La resta de la família s’hi va acostar i entre tots el posaren al corrent de la nit trafegosa no sense estalonar-se, contradir-se o repetir una vegada i una altra els mateixos detalls sobre el matinejar inesperat que havien tingut i la seva estada forçosa al cobert de la palla fent companyia al gos i a una part dels animals que s’havien pogut salvar. El van conduir fins a l’interior de la casa, goita, tu, quina cuina tan emmerdada que ens ha deixat, perquè es pogués fer més el càrrec del desastre, i en acabat, en comptes de quedar-se a ajudar-los a endreçar, se’n tornà fins a la furgoneta dient-los que anava a fer-ho saber pel veral i que aviat tornaria amb més gent perquè allà, entre condicionar de nou la casa i tots els voltants i, sobretot, desembussar el pont perquè no els tornés a donar la mateixa sorpresa, hi tenien molta més feina de la que es pensaven.

En Fèlix venedor va complir la seva paraula. Poc després, el gos de la casa ja bordava als primers veïns que, batzegats per la notícia que els havia donat, es presentaven esverats al Molí de Sorribes amb la intenció d’oferir un cop de mà. Eren els avis de la Teuleria, en Quirze i la Consol, que van arribar amb en Josep, en Lluís, l’Agnès i la Montserrat, sense la Maria, que s’havia quedat, aneu, aneu, vosaltres, jo si de cas ja vindré després, a donar el pit a la nena petita, la Sílvia, que encara no caminava. Molt aviat s’hi van afegir els veïns de Sorribes, la Roureda i els parents de l’Om, i ja més tard i de manera més esglaonada, famílies apartades com les de Monells, Torrenegra, la Tria i Can Quintana. La gent quedava tan impactada, així que arribava al pont i mirava en direcció al mas bruscament escurat per la rierada, que ni els més valents podien evitar un cert entelament dels ulls o un cert tremolor de cames. La majoria de persones esbravaven el neguit o la ràbia que sentien callant i abaixant el cap sense saber què dir, o bé posant-se a xerrar i a gesticular aparatosament comentant, entesos com ells sols, carregats de lleis, el que sabien i el que no sabien del malson terrible que havia escombrat la casa, l’hort i l’humor de tothom. La Roser de l’Om i la Consol de la Teuleria llagrimejaven com unes Magdalenes talment els hagués tocat el rebre a elles, i en Pasqual de Torrenegra entrava i sortia nerviós de la casa sense respectar-se gens la cama que s’havia encertat amb la destral. Hi havia reaccions de tota mena, de les quals la família afectada, que es movia erràtica per dintre i per fora de la casa rastrejant els efectes de la rierada, només s’adonava d’una petita part. Excitats profundament, s’escoltaven la gent i feien que sí amb el cap, però tenien el pensament i els ulls clavats a les imatges d’una nit de massa corredisses.

En tornar de fer la volta pel veral amb la furgoneta, en Fèlix venedor ja va topar amb alguns curiosos que, alertats per l’agitació creixent de davant de la casa, s’havien aturat un moment i, sense ni tan sols parar el motor, havien baixat del cotxe a badoquejar una mica recolzats a la barana del pont. En Ramon, en Vicenç i la Dolors, després d’haver apilat els conills, els ànecs i els godalls al costat del femer, ja havien començat també a traginar, amb l’ajuda dels homes, el parell de porcs grossos que havien quedat estesos a les corts amb el ventre lleugerament inflat. Les dones del veral, mentrestant, juntament amb la canalla de la Teuleria, ajudaven la Núria i la Rosa, que anaven enfangades fins als genolls, a recuperar les cistelles, les aixades, les galledes, les olles, les cassoles, els plats, els gots i tots els altres estris i eines que trobaven esbarriats capriciosament, a vegades formant figures curioses, per tots els racons de l’entrada i de la cuina. Els avis, en canvi, no es veien amb cor de fer res. L’avi Genís, vivament aclaparat pel succés, estava ocupat mostrant a tothom que arribava els rastres evidents de l’aiguat, i la iaia Mercè, encara que tenia molta febre i estava rendida de cansament, donava conversa a les altres dones en comptes de ficar-se al llit a colrar el refredat pèssim que arrossegava des de feia dies i que la precipitada exposició nocturna al cobert de la palla només havia empitjorat.

Una setmana després, davant del Molí de Sorribes encara degotaven alguns veïns o parents tardaners i, cada vegada que un d’ells, així que arribava, demanava clarícies sobre el que havia passat, a la primeria l’avi Genís no li contestava pas, només assenyalava, amb posat cerimoniós i tot caparrejant, el límit de l’aigua, la marca recta, ben tirada, que havia deixat de cap a cap de la façana del mas amidant el terror viscut durant aquella nit malastruga de diumenge a dilluns. La marca, de color terrós com l’aigua que l’havia estampada amb tanta precisió a la paret, passava un parell de dits per damunt de la finestra de la cuina. Un metre i mig. Un metre i mig d’aigua impetuosa s’havia anat filtrant per les escletxes de la porta de l’entrada, pels obis i per les portetes baixes de les corts dels porcs, i per les finestres, que tancaven malament o tenien el vidre trencat, de la cuina, del rebost i dels graners, i havia xopat durant dues o tres hores o potser més, l’excitació del moment els impedia precisar-ho més, tota la primera planta de la casa, la pallissa, el femer i el galliner annex de paret de tàpia.

Una vegada els havia mostrat la marca de la paret, aleshores l’avi Genís portava el compte amb la mà dreta de les inundacions tan empipadores com inevitables que havien patit fins aleshores a partir de la construcció del pont de la carretera nova, que havia reduït sensiblement la llera de la riera i s’havia convertit en una mena de barrera durant les tardors de molta pluja. Tres vegades: el seixanta-cinc, el seixanta-set i el seixanta-vuit, feia només dos anys. Tres vegades que la riera ja havia baixat molt carregada i, com que el marge contrari tampoc no la deixava escolar cap a l’altra banda, l’aigua tèrbola i remorosa només creixia i avançava, lentament però imparable, en direcció al mas fins que, finalment, s’empassava per sota la porta de l’entrada i amarava tranquil·lament totes les estances i les corts de la planta baixa de la casa. L’aigua, però, entrava i reculava en poca estona sense malmetre res, perquè només pujava mig pam, o un pam escàs a tot estirar, que ja els donava prou enrenou, si mai no, perquè després se’ls girava la feina ingrata de treure amb la pala el pòsit de fang que havia deixat a tot arreu, i encara sort que almenys la cuina, on feien vida tot l’hivern i bona part de la tardor, estava col·locada un graó més amunt de l’entrada i se salvava sempre de la inundació. Els animals no. Els animals es mullaven i rentaven una mica les potes brutes.

Només la primera vegada, temorosos d’una crescuda massa gran, havien decidit passar la nit a la Teuleria, quin favor de tan mal tornar, esperant que l’aigua reculés. L’endemà de matinada havien reprès el camí de casa amb el cor encongit, però en arribar al pont de damunt la carretera nova s’havien adonat que l’aigua ja havia remès totalment i que, per tant, haurien pogut quedar-se tranquil·lament al mas. Era el que havien fet les altres vegades, convençuts que tenien la mida presa a les emergències de l’aigua esverada, la qual les tardors de poca pluja tenia, fins i tot, la delicadesa d’aturar-se a dos o tres metres del portal, cosa que els era un bon descans, perquè s’estalviaven les corredisses de canviar de lloc les eines i els sacs de farina i patates que tenien arrenglerats a les parets de l’entrada. Només ell de tant en tant desconfiava de la suposada innocència de les rierades, però callava i mitigava com podia les seves temences per no alertar ningú endebades.

El que havia passat aquella nit, però, superava de bon tros la imaginació més pessimista de l’avi Genís, de manera que, si algú els hagués avisat a temps de la magnitud del desastre, ell mateix l’hauria tractat de beneit en amunt. Hi anava donant voltes i s’emocionava només de pensar en tota la gent del veral que havia acudit al Molí de Sorribes a oferir-se, i, quan en Quirze de la Teuleria, acompanyat d’en Lluís, que s’havia emmarranat a seguir l’avi una altra vegada per jugar una mica amb la Núria i la Rosa, van repetir la visita un dissabte a la tarda, el veí de tota la vida se l’escoltà de nou, sense interrompre’l ni una sola vegada, malgrat que l’endemà mateix del desastre ja havia sentit les seves detallades explicacions.

L’avi Genís li va tornar a enumerar, sense equivocar-se, el dia, el mes i l’any de les tres inundacions petites, innocents, que ja havien patit abans, i després li va dir i repetir que aquell vespre ells ja havien pres, què es pensaven, tampoc no eren pas tan ases, totes les precaucions de rigor. Era el segon dia d’octubre que plovia seguit a bots i barrals, i la riera, el vespre abans, baixava prou crescuda, era veritat, i també que quan s’havia ficat al llit, tocades les deu, continuava plovent amb ganes, però ningú hauria dit el malson que els esperava, perquè en aquella hora l’aigua, espiada amb un llum de carbur, passava a més de cinc metres del portal. Estaven tranquils, i més encara després d’entrar a la cuina, com solien, els sacs i les eines de l’entrada i de portar el gos de davant la casa al cobert de la palla. Havien apagat el foc de terra de la cuina mullant una mica els tions que encara cremaven en somort i, ja sota l’escalfor agradable dels edredons, havien aclucat els ulls sentint la remor familiar de fons de l’aigua infatigable que passava avall.

Tothom s’havia adormit, els avis els últims, tenim el son molt fluix, nosaltres els vells, pensant que l’endemà només els tocaria arrambar una mica amb el tiràs el fang i la sorra de davant la casa així que minvés el corrent. També era veritat que ell, malfiat de mena, encara havia baixat una vegada, vigilant de no despertar ningú, a inspeccionar l’evolució de la rierada, però, veient que no progressava, havia tornat al llit i s’havia abandonat al son com els altres tot sentint, de passada, el roncar estrepitós i descompassat d’en Vicenç a la cambra del costat. No. Francament no era dels dies que calgués amoïnar-se d’una manera especial.