XIII
Sense els pares
Camí del cementiri, a la capçalera de la nodrida i silenciosa comitiva endolada, just darrere del capellà, en Vicenç aguantava malament, de cantó, el paraigua gros i de barnilles torçades de Monells i la seva mare s’hi arrambava tant com podia, posa’l més dret, noi, no te’l quedis tot tu, per no mullar-se sota la pluja intensa que li esquitxava les mitges i li amarava el calçat de les festes, embolat endebades no a la matinada, abans de vestir-se i baixar a la cuina a desdejunar-se una mica, tal com era la intenció primera, sinó a hores petites de la nit, quan la son triganera no venia, en un rampell sobtat de geni. La Dolors, les seves filles, els gendres, la néta gran, els parents de l’Om i la resta de familiars arribats de diferents punts de la comarca anaven al seu darrere tancant el cercle íntim estalonats de prop per les famílies de la Teuleria, la Roureda, Sorribes, Torrenegra, la Tria, Can Quintana i tota l’altra gent que acompanyava el llarg cotxe mortuori.
Van entrar al cementiri i formaren un semicercle gairebé perfecte al davant de l’únic nínxol que hi tenien els de Monells o, com encara els anomenaven molts veïns, els del Molí de Sorribes estats, que era el número cent quaranta-sis, el tercer, començant a comptar per baix, de la cinquena columna de la paret que arrencava del xamfrà que quedava a mà dreta de l’entrada. Vestit amb un impermeable molt balder, el paleta lleig i escardalenc de sempre de la brigada municipal en va treure la caixa d’en Ramon que, de tan podrida com era, li va quedar mig estifollada als seus peus i deixà al descobert bona part de l’ossada engrunadissa a què havia quedat reduït el seu cadàver, una circumstància imprevista que va provocar, amb la discreció i el respecte que demanava l’ocasió, més d’un tocament de colze i més d’una trepitjada de sabata entre els assistents, hòstia santa, tu, mira en què ens hem d’acabar tornant, i, després de carregar i empènyer amb una pala tots els ossos fins a fer-los caure, per no fer nosa, a l’interior del forat del fons de tot del nínxol, el paleta es va apartar cap a la seva esquerra i, tot seguit, els operaris de la funerària hi van introduir, immutables, amb una traça i una professionalitat realment esfereïdores, el taüt de fusta senzilla de l’avi Genís sota un xàfec de mirades entelades. La majoria somiquejava o s’empassava les llàgrimes com podia mentre posaven la làpida que recordava les dues darreres morts de Monells. Poc després, l’estesa fosca de paraigües s’estiregassava novament sota els esvelts xiprers que assenyalaven la sortida i refeia el tram comú obligat, flanquejat de camps de naps, que anava del cementiri fins al davant de l’església abans que cada u es dispersés al seu aire per diversos carrers i carrerons del poble o s’enfilés al cotxe per entornar-se’n a casa seva. Havien acabat la sempre desagradable feina d’enterrar una persona certament molt apreciada que mai no havia volgut, de seguida es deia, cap mal per a ningú.
La iaia Mercè i en Vicenç no tenien pas la intenció de quedar-se a dinar a casa de la Núria, però el xàfec que no parava de caure aquell migdia emplujat de novembre que amenaçava d’estanyar els camps d’aigua els va fer seure a taula amb la Dolors per primera vegada després que ella se n’hagués anat de Monells de la manera més indecorosa. Ells i l’Eudald en una banda, i la Núria, la Dolors i l’Anna en l’altra, irremeiablement encarats entre si. Va ser un àpat callat i trist sotmès a la tensió lògica del moment, marcat pels esdeveniments familiars presents i passats que no convidaven, justament, a la conversa distesa, només compensat per la vitalitat encara inconscient de l’Anna, xerrameca de mena, els comentaris espontanis i graciosos de la qual sobre què feien i deixaven de fer a l’escola ella i les seves amigues quan els nens no les deixaven en pau disparaven sovint els somriures controlats dels grans en una jornada especialment dramàtica com aquella. Va arribar a explicar tantes i tantes facècies escolars bo i saltant de l’una a l’altra sense cap ordre ni concert que el seu pare, cregut que atabalava la iaia Mercè, la féu callar posant-se un dit dret davant la boca i indicant-li de passada, amb un lleu moviment de la forquilla, que mengés. Un error segurament inevitable. El silenci immediat de la nena obedient els va descobrir el silenci més feixuc i terrible amb què fins aleshores havien tapat, covards, la veritat que encara no volien acabar d’admetre. La mort de l’avi Genís havia tornat a crear un buit enorme, abismal, que només podien omplir amb paraules, tal com ja havia passat amb en Ramon, quina reculada que feien tots plegats, semblava impossible que encara no haguessin entès la lliçó coneguda que els havia repetit l’Anna parlant del que fos, donant voltes al que li demanaven els seus despreocupats nou anys acabats de complir, tampoc no calia parlar directament del difunt, perquè les paraules, qualssevol paraules, sempre eren balsàmiques i solien alleugerir de la llosa pesada i asfixiant del silenci que no s’havia pogut triar.
Uns segons després, incapaç de resistir el silenci atroç que l’Eudald havia imposat, la iaia Mercè es va enfonsar i es posà a plorar sonorament xarbotada des de molt endintre. La Núria, que s’havia alçat un moment a llescar una mica més de pa, abans de tornar a seure li va posar una mà a l’espatlla i la hi premé una mica, enfonsant suaument tots cinc dits en el niló del vestit de vídua que li havia deixat la seva cunyada, la Roser de l’Om, que des de l’any abans ja no portava dol del seu Alfons, però sense dir tampoc cap paraula. Més endavant, ja més assossegada, ella mateixa va purgar tot el dolor que la fiblava recordant en veu alta que, mal la matessin, no es podia treure del cap la imatge del seu home estirat de bocaterrosa al llenyer sense coneixement i respirant amb moltes dificultats, fent espeternegar una mica la cama esquerra contra el tibosc on tallava llenya menuda amb la destral, i amb la boina tombada al seu costat, prop de la mà dreta, com si hagués tingut temps de llevar-se-la, que curiós i terrible alhora, instants abans de caure víctima de l’embòlia irreversible que havia interromput bruscament, torno de seguida, Mercè, que aquest foc no vol tirar, el seu últim viatge d’emergència al llenyer. No va voler fer postres. L’esbravada li havia acabat de tancar el coll que ja tenia prou estret, i havent dinat l’Eudald, acompanyat de l’Anna, que s’havia emmarranat a veure tant sí com no els conills i les gallines de la iaia, els baixà de seguida a Monells amb un cop de cotxe. Encara plovia, i en Vicenç, que només s’enfilava a un cotxe quan no se’n podia escapar, no havia pogut sortir-se amb la seva d’entornar-se’n a peu baixant pel dret. Ningú no va badar boca en tot el camí llevat de la nena, que ja no es recordava de l’avís de la taula i deixà el seu pare, no la iaia Mercè, no l’oncle Vicenç, amb un cap com un timbal.
En Vicenç no sabia, els primers dies, com afrontar la feina que li donava, de moment, el bestiar, perquè la terra no l’havia d’ocupar de valent fins al març o l’abril, amb el sembrar primerenc de les feixes de les quals aleshores arreplegava els naps, i, més endavant, amb el tragí del segar que, com els últims estius, d’ençà de la mort d’en Ramon, confiava rematar amb l’ajuda d’en Josep de la Teuleria i, eventualment, dels parents de l’Om. De cada feina coneixia què calia fer, com i quan, l’ordre i el ritme que havia seguit durant anys com una rutina, primer al Molí de Sorribes, després a Monells, entrant i sortint de cada cort i cada quadra, però li faltava, a més del seu cop de mà, tan necessari com perdut per sempre, la supervisió aprovatòria o desaprovatòria, sovint callada, anava com anava, del pare, la seva companyia com una ombra de si mateix, en definitiva.
La seva mare, mentrestant, aixafada doblement per la pèrdua trasbalsadora del marit i la sorruderia permanent, si no creixent, del fill, que encara cuidava com una criatura petita perquè no havia sabut espavilar-se quan tocava, què li hauria costat, digueu-me, casar-se amb alguna bona noia i muntar una família com tothom, va començar a sentir-se més sola i trista que mai i caigué en una mena de desànim profund, en un xaragall molt fondo del qual no veia la manera de sortir, que la va deixar com paralitzada i sense ganes de fer res, ni tan sols amb l’al·licient setmanal de pujar al poble a mercat o a missa i visitar de passada els besnéts i tota la família, com havia fet sempre acompanyada de la Roser de l’Om i la seva nora, la Marta, a qui en vida de l’avi Genís, i quan encara la Dolors era amb ells, no havia molestat mai fer volta amb el cotxe per a anar-los a buscar i tornar-los a Monells. Elles insistien, ella es negava a acompanyar-les quan passaven a buscar-la a l’hora de sempre. Molts dies s’empipaven i aleshores trigaven a passar. Els costava entendre que ella ja no era ella.
La primavera de sobre no li va tornar l’alegria perduda, no li va girar del revés el seu humor destarotat. No volia sortir de casa ni morta i es passava moltes hores aclofada a l’escon, amb la mà sobre la mà i el pensament perdut qui sap a on, de manera que, si no cada dia, molt sovint, o deixava apagar el foc de terra perquè no pensava a picar de tant en tant la llenya amb els esmolls, o es descuidava de remenar la cassoleta o la paella que havia posat als fogons de butà i aleshores se li cremava el menjar i tota la cuina quedava tan empudegada de fum que no s’hi podia ni respirar, o no trobava el moment ni d’escurar les gàbies dels conills ni de portar aigua i blat de moro a les gallines i recollir de passada els ous frescos del dia de dintre les ponedores. La Mercè vivia estacada a l’ensopiment, com el gos de davant la casa a la seva cadena.
Només l’Hermínia de Torrenegra, a qui veia moltes tardes quan collien corretjola i ravenisses per als conills costat per costat, aconseguia esquinçar una mica la nuvolada negra que ella sola no se sabia esbandir del damunt. Abans d’entornar-se’n totes dues a casa seva, tenien el costum d’asseure’s a reposar una mica en un marge amb les cistelles ja plenes i els aixadells posats a la falda o al seu costat, i començaven a xerrar de tot, del temps ennuvolat o assolellat, dels néts o besnéts i de les seves entremaliadures, de la vaca que havia parit un vedell mort o de la conilla que havien tirat al mascle o de la gallina que havia post un ou gargot, de les cames carregades o del dolor com un rosec del capdavall de l’os de l’esquena o de la punta del dit gros del peu, i se li esquitllava tan de pressa, el temps, sense necessitat de donar voltes al que li passava per casa mentre conversava amb la millor veïna que havia fet d’ençà que s’havien traslladat a Monells, que moltes vegades, si l’Esteve no passava abans amb el ramat de les ovelles i el seu esquelleig inconfusible o en Pasqual no cridava la seva dona de Torrenegra estant, calia que una formiga, una llagosta o qualsevol altre insecte nerviós se’ls enfilés de sobte per les cames o se’ls tirés al clatell d’un bot perquè s’aixequessin corrent del seu seient ocasional d’herba, que emprenyadores que arriben a ser aquestes cuques dels pebrots, i emprenguessin xino-xano el camí de retorn a casa seva. Sense rebaixar gens la qualitat de l’amistat vella i sempre grata de la Consol de la Teuleria, amb qui aleshores es veia poc perquè, a més de viure més separades, ella encara no havia recuperat l’esma de pujar al poble a mercat o a missa els diumenges, l’Hermínia s’havia convertit en la seva nova millor amiga malgrat els anys de diferència que es portaven, i, tot balancejant el seu cos apesarat, se n’entornava a Monells ben confortada pel record de les paraules que s’havien dit. Era com si hagués fet net de tot el que la desconsolava.
Una vegada s’havia entaforada a l’entrada de Monells, però, es tornava a consumir de tristesa. La casa li queia de nou al damunt, i ningú de dintre la podia arrencar de sota la llosa que l’oprimia i asfixiava. La veritat era que no li servia de gairebé res la companyia que no era companyia del fill sorrut que, sense el pare fonedís estalonant-li els moviments, anava més a la seva que mai i se la campava una mica, una revelació dels últims mesos que també la corsecava de valent. Tampoc no sofria que en hores vagaroses que no haurien hagut de ser-ho, com els vespres, que era quan tocava posar-se a feinejar per entremig del bestiar, l’atrapés ben silenciós i amb una forca d’escampar fems a les mans, valdria més que la fessis servir per escurar les corts, al darrere del femer esperant que alguna rata sortís ben enganyada del forat que abans havia negat d’aigua per matar-la o només ferir-la, depenia del pols i l’habilitat de cada moment, amb un moviment ràpid i precís, sense cap mena de mirament, de l’eina temible contra el coll o l’esquena de l’animal indefens. En Vicenç tenia el maleït vici de mortificar amb les pues de la forca, a vegades encara brutes de merda de les corts, les enormes rates que apareixien de sobte i s’amagaven llestes, la cua ben tesa, als cataus amb què minaven alegrement tot el terra que anava de cap a cap de la paret de tàpia de darrere el femer.
Mig any després, un matí de setembre que no havia trobat l’esmorzar preparat a taula, en Vicenç va córrer esverat cap a Torrenegra pel dret, seguint el caminet que donava a la font, sense adonar-se en cap moment que duia una espardenya perillosament descordada. En arribar a l’era es va entrebancar de mala manera amb la veta voleiadissa i, després d’un parell d’intents frustrats per a mantenir l’equilibri, se n’anà de lloros pel terra, mecàsum la mare que m’ha parit, i es quedà de braços oberts molt a la vora del remolc d’escampar fems que, aquell dia, treia una mica el cul enfora del cobert de la palla perquè en Pasqual el tenia enganxat al tractor i no cabia sencer sota el sostre d’uralita. Es va aixecar a l’instant amb la mirada molt esbarriada i una inequívoca ganyota de dolor a la cara, i, sense torbar-se a examinar ni les mans ni els genolls, que li coïen de mal per culpa d’aquella caiguda tan aparatosa, es va cordar l’espardenya, va agafar aire i acabà d’arribar fins al davant del gran portal dovellat de Torrenegra caminant, sense córrer, però fent encara uns grans esbufecs i amb seriosos entrebancs per a començar a articular la urgència que havia motivat la seva apressada visita.
Morta. La seva mare era ben morta al llit, amb els ulls tancats i la boca una mica oberta, allò era el que van entendre en Pasqual i l’Hermínia i la Isabel malgrat l’explicació erràtica i atropellada que en Vicenç, nerviós i confós, els donà dels fets. El van fer seure dintre la cuina en una cadira de boga que la nora havia desarrambat de la taula i li digueren que fes el favor de calmar-se, que no corregués, perquè no el podien seguir. No plorava, però tenia la veu trencada mentre recordava la seqüència de la descoberta inesperada que primer l’havia deixat com enrampat al costat del llit de matrimoni buit, acabat definitivament com a tal, i tot seguit, després de sacsejar endebades el cos inert, havia provocat la seva correguda frenètica cap a Torrenegra. Veient que eren les deu tocades i que encara no l’havia vista ni per la cuina ni pel galliner ni per l’hort, l’havia cridada unes quantes vegades al peu de l’escala d’anar cap a dalt, mare, vinga, que ja és hora de llevar-se, ben cregut que s’havia tornat a adormir per culpa de l’ensopiment que arrossegava d’ençà de la mort del pare.
La cridava, parava l’orella i se n’entornava. La cridava, parava l’orella i se n’entornava sense que ella hagués respost cap vegada. Entre intent i intent, ell, mentrestant, havia remenat una mica de farina per a les vaques o havia abocat una galleda de pinso a l’obi de la cort dels porcs. Li havia donat temps, tampoc la volia fer córrer, el temps que, com cada dia, necessitava per a vestir-se, anar i tornar de la comuna, rentar-se una mica la cara i arreglar-se davant del mirall el monyo que se li havia desfet durant la nit. Perduda la paciència de fer-la baixar d’aquella manera, finalment havia enfilat l’escala molt inquiet i havia entrat a la seva cambra pensant i no pensant en l’escena que l’esperava: la mare morta, ben morta, freda com el glaç, sota el llençol i l’edredó que ja no la podien escalfar i que aquell matí no s’havia pogut treure del damunt com si fossin la mortalla definitiva.
En Vicenç, sol i desorientat com havia quedat, no se n’hauria pas sortit, de la feina molesta i anguniosa que se li havia girat de la nit al dia, i, com ja havia passat amb la mort de l’avi Genís, la gent de Torrenegra, els parents de l’Om i, un cop correguda la brama, també els de la Teuleria i els de la Roureda es van oferir de seguida i li passaren al davant en els preparatius de l’enterrament de la mare, que encara no havia trigat deu mesos a seguir el seu home. Una caixa semblant, una esquela semblant, el mateix capellà, les mateixes absoltes, el mateix paleta lleig i escardalenc de la brigada municipal, la mateixa sequedat professional dels operaris de la funerària, si fa no fa la mateixa gent entre familiars, veïns i curiosos, però sense paraigües, sota el sol d’un setembre molt benigne, i un nínxol nou llogat a corre-cuita a la part nova, ampliada, del cementiri, perquè encara no feia dos anys que havia estat ocupat el que tenien de compra, van marcar la cerimònia del sepeli de la iaia de Monells, traspassada, com fet exprés, als vuitanta anys justos, ni un de més ni un de menys, sense haver conegut mai cap metge ni cap apotecari, només la pena que l’havia començada a enterrar en vida sense que ningú, o gairebé ningú, ho sabés.
Endemés de la Dolors i les nebodes que anaven acompanyades dels seus marits, estalonaven de prop en Vicenç, que anava amb el cap baix i estrenyia de nord les mans que cercaven la seva, la tieta i els cosins de l’Om, la família completa de la Teuleria, primer els avis i després en Josep, la Maria i tota la canalla, en Lluís ja fet un home, molt seriós tota l’estona, i, just darrere seu, tot Torrenegra, el pastor Esteve inclòs, que havia deixat el ramat tancat al corral atès el veïnatge. Mentre li estrenyien la mà tova, mentre se’n distanciaven perquè mai no havien tingut una conversa de tu a tu amb ell i no temptaven la mentida de la comèdia amb un home la sorruderia del qual tampoc convidava a fer cap mena de pas, molts dels assistents pensaven, i alguns comentaven en veu baixa si podien, com de sol es quedava en Vicenç a Monells i com es podia espavilar, d’aleshores endavant, una persona que sempre, fins a l’últim moment, havia depès dels altres, tant que el dia de la mort de la seva mare s’havia quedat sense esmorzar.
La presència d’en Fèlix venedor al cementiri acompanyat de la seva dona va arrencar, allunyada del desconsol propi d’un enterrament, una certa curiositat morbosa, una certa reacció picant entre els més tafaners. Se’l miraven per si mirava la Dolors, i a l’inrevés, es miraven la Dolors per si controlava el botiguer que l’havia emboscada amb la furgoneta unes quantes tardes de dimecres de seguida que havia acabat de vendre-li davant de Monells tots els queviures que necessitava per a passar la setmana. En Vicenç tampoc badava i se li remogueren les entranyes en adonar-se de la coincidència al cementeri de la seva cunyada i en Fèlix venedor.
Tres anys després de viure sol en Vicenç ja va acusar el nou règim de solitud no triada. Va deixar endarrerir una mica la feina, de manera que ni la terra ni el bestiar, l’aviram de la mare inclòs, ja no donaren el que tocava, i, a més a més, es va tornar més tancat i eixut amb tothom, fins al punt de deixar de saludar veïns de tota la vida, com els de la Roureda i els de Sorribes, sense cap motiu aparent, i de tancar la porta als morros als passavolants de diumenge al matí —colles d’excursionistes, parelles de motoristes, famílies senceres en bicicleta o algun automobilista perdut— que s’aturaven davant de Monells a demanar-li qualsevol cosa: on parava la font de Torrenegra, cap a on tirava el camí rost que començava ran de la bassa o quina era la millor marrada per a tornar al poble.
L’única persona amb la qual no tenia mal tracte, perquè li tenia una estima especial o el necessitava massa o potser una mica de totes dues coses, era en Josep de la Teuleria. Les temporades de molta feina, durant el sembrar i el segar i durant la collita de les patates, els dos homes s’ajudaven seguint el costum iniciat pels pares. En Josep es presentava puntualment amb el John Deere a llaurar, estripar, sembrar, rasclar, trullar, femar i carregar els sacs de gra i les bales de palla al remolc, alguna vegada abans i tot d’ocupar-se dels camps i les feixes de la Teuleria, una generositat que, com ja havia passat, mentre havia agafat el tractor, al seu pare, en Quirze, que tampoc no havia mirat mai prim amb l’avi Genís, li valia el retret obert o dissimulat de la Maria, que trobava el seu marit massa donat als altres, acusació que en Josep s’esbandia del damunt recordant que, si ell hi posava hores de tractor, en Vicenç hi posava, si no tots els diners que costaven, perquè sempre li feia un capmàs, és que ens coneixem de tota la vida, collons, almenys més hores de braços i d’anar a rossegons per terra quan els ajudava a omplir, un favor anava per l’altre, les llargues fileres de sacs de patates que, com sempre, continuaven plantant a la Teuleria. En Lluís, que tenia una gran afició a les màquines i una traça realment admirable a menar el tractor, substituïa el pare els dies que, per una indisposició passatgera, un imprevist amb el bestiar o per qualsevol altra raó, no podia acudir a Monells.
Si durant les temporades de més tragí es podia refiar de la Teuleria i, eventualment, també del seu cosí en Jaume de l’Om, en el dia a dia també li feien costat en Pasqual i l’Hermínia de Torrenegra, que plegats o per separat es presentaven de tant en tant a Monells i li demanaven què li feia falta del poble, que ells hi pujaven i no els costava gens baixar-ne una mica més de pa, oli, sucre o el que calgués, que digués el què i després ja els ho pagaria. En Vicenç rarament aprofitava l’ocasió. En acabat de sentir l’oferiment, se solia escurar la gola i els deia que gràcies, que no li faltava res, o que ell mateix, l’endemà o un altre dia, volia pujar al poble a peu pel dret a resoldre uns encàrrecs pendents. A vegades era veritat, i a vegades mentida. Un sentit excessiu de la prudència o l’orgull propi tan legítim com egoista no li permetien acceptar l’ajut dels altres i el refusava una i altra vegada amb una simple escurada de gola i bones paraules, sobretot bones paraules, sense cap signe d’irritació en la resposta negativa i molt segur de si mateix, com si volgués demostrar a la gent que no necessitava ningú, que podia sortir-se airós de tot, que no estava desesperat malgrat la soledat definitiva que li oferien les parets cada dia més velles de Monells.
Una tarda de finals de juliol, quan la màquina de segar ja havia arranat feia dies els camps i les feixes de blat i ordi que havia sembrat aquell any, i en Josep de la Teuleria havia acabat d’ajudar-lo a entrar totes les bales a la pallissa, la botzinada ronca d’un BMW de gran cilindrada aparcat al mig de l’era de Monells va despertar de la migdiada tant en Vicenç com el gos. Mentre el gos es posava a bordar de seguida, ell, mig marejat, va treure el cap per la finestra de damunt del portal de l’entrada i, en veure el senyor Colomer tafanejant, per fer temps, els porcs de la primera cort, s’enretirà com un llamp, com si hagués rebut una enrampada. Li havia desaparegut la son de cop. L’home mudat que romancejava al peu de la porteta amb el forriac mig desclavat no era cap passavolant perdut de diumenge, un visitant qualsevol. Era l’amo de tota la vida i no es podia escapar de baixar, però, sobtat que es presentés tres mesos abans de Tots Sants, encaboriat amb la teranyina de preguntes estranyes que es feia i de les quals desconeixia la resposta, trigava a rebre l’advocat petit i rodanxó que, després de la mort del pare, passava sense protestar cada u de novembre a comptar i recollir, un ritual que els costava poques paraules, els diners que a dreta llei li pertocaven.