CAPÍTOL VII

La identitat de Mary Debenham

Va entrar sense capell. El seu cap, alt, tirat endarrere, semblava que desafiés. Era bellíssima en aquell moment.

La seva mirada va aturar-se, per un instant, sobre el coronel Arbuthnot…, però només fou un instant.

—Desitjava veure’m?

—Voldria preguntar-li, mademoiselle, per què ens ha mentit aquest matí?

—Mentir-li, jo? No sé pas a què es refereix.

—Vostè ens ha ocultat el fet que a l’època que va ocórrer la tragèdia Armstrong, vostè vivia en aquella casa. Vostè m’ha dit que no havia estat mai a Amèrica.

Poirot observà que la xicota empal·lidia un moment, però va recuperar-se tot seguit.

—Sí —digué—. És cert.

—No, mademoiselle. És fals.

—No m’ha comprès. Vull dir que és cert que li he mentit.

—Ah!, així ho confessa?

Els seus llavis es corbaren en un somriure.

—Certament. Ja que m’ha descobert.

—Almenys és franca, mademoiselle.

—No em queda altre remei que ser-ho.

—Bé, naturalment, és cert. I ara, mademoiselle, puc preguntar-li la raó de les seves evasives?

—No l’endevina, monsieur Poirot?

—No, no l’endevino, mademoiselle.

Ella respongué en un to de veu tranquil, però on podien advertir-se senyals de duresa:

—Cal que em guanyi la vida.

—I això vol dir…?

Ella va alçar els ulls i el mirà cara a cara.

—Què pot saber, vostè, monsieur Poirot, de la lluita que cal lliurar per tal d’obtenir i de conservar una col·locació decent? Creu, vostè, que una noia que hagi estat detinguda com a complicada en un cas d’assassinat, i que el seu nom i la seva fotografia han estat reproduïts en tots els diaris anglesos, pot ser admesa com a institutriu en cap família anglesa, per modesta que aquesta sigui?

—No veig per què no —va replicar Poirot— si ningú no té res per a blasmar-li.

—No es tracta de blasmes, monsieur Poirot. És la publicitat! Fins ara, he aconseguit triomfar en la vida. He estat molt ben pagada i he tingut col·locacions molt agradables. No havia, doncs, d’arriscar la meva situació per una cosa que no valia la pena…

—Permeti que li digui, mademoiselle, que respecte a això jo hauria estat millor jutge que no pas vostè.

La noia s’arronsà d’espatlles.

—Per exemple, vostè hauria pogut ajudar-me a identificar certes persones.

—Què vol dir?

—És possible, mademoiselle, que no hagi reconegut la comtessa Andrenyi, la germana petita de mistress Armstrong, la qual va tenir com a alumna a Nova York?

—La comtessa Andrenyi? No! —Va negar amb el cap—. Li semblarà extraordinari a vostè, però no l’he reconeguda. Quan la vaig conèixer era una nena encara poc desenvolupada… D’això deu fer uns tres anys. És cert, però, que la comtessa em recordava algú…, em tenia intrigada. Però està tan canviadíssima…, no hauria cregut mai que pogués tenir relació amb la meva petita alumna americana. Bé és cert que només vaig mirar-la casualment quan va entrar al vagó restaurant. Vaig fixar-me més en el seu vestit que no pas en la seva cara —digué somrient—, les dones som així! A més…, jo tenia les meves preocupacions.

—No pot confiar-me el seu secret, mademoiselle?

La veu de Poirot era suau i persuasiva en alt grau.

Ella digué en veu baixa:

—No puc…, no puc.

I, de sobte, sense que ningú s’ho esperés, va enfonsar la cara entre les seves mans i va rompre a plorar amargament, desconsoladament.

El coronel s’aixecà d’un salt i va córrer cap al seu costat.

—Jo…

Va callar i, encarant-se furiosament amb Poirot, digué:

—Li trencaré tots els ossos del seu condemnat cos, miserable!

—Monsieur! —va protestar monsieur Bouc.

Arbuthnot va adreçar-se a la noia:

—Mary…, per Déu!

La noia va aixecar-se.

—No és res. Ja estic bé. Em necessita per alguna cosa més, monsieur Poirot? Si em necessita, vingui a trobar-me. Oh!, he estat una estúpida… Quantes ximpleries he fet!

Va sortir ràpidament del vagó. Arbuthnot, abans de seguir-la, tornà a encarar-se amb Poirot.

—Miss Debenham no té res a veure amb tot això, res, m’ha entès bé? I si torna a molestar-la, li caldrà heure-se-les amb mi!

I dit això, se n’anà.

—M’agrada veure un anglès enfadat —va dir Poirot—. És molt divertit. Quant més emocionats estan, més malament parlen.

Però monsieur Bouc no s’interessava per les reaccions emocionals dels anglesos. Se sentia aclaparat d’admiració envers el seu amic.

—Mon cher, vous êtes épatant! —va exclamar—. Una altra suposició miraculosa! C’est formidable!

—És increïble amb quina facilitat esbrina les coses! —digué, admirativament, el doctor Constantine.

—Oh!, aquesta vegada no reclamo cap mèrit. No era cap suposició. La comtessa Andrenyi pràcticament m’ho ha dit tot.

—Comment? No pot ser!

—Vostès deuen recordar que li he preguntat per la seva institutriu o senyoreta de companyia. Jo ja havia pensat que si Mary Debenham estava complicada en l’assumpte, necessàriament havia d’haver viscut amb la família Armstrong acomplint alguna ocupació.

—Sí, però la comtessa Andrenyi ha descrit la seva institutriu com una persona totalment diferent.

—Exactament. Molt alta, de mitjana edat, amb els cabells color de panotxa, de fet, exactament l’oposat de miss Debenham en tots els aspectes. Però quan ella ha inventat el nom, ha estat degut a una associació d’idees, inconscient. Ella ha dit que es deia miss Freebody, oi?

—Sí.

—Eh bien, potser vostès no ho saben, però a Londres hi ha una botiga que es deia fins fa poc Debenham & Freebody. Amb el nom de Debenham en el seu cap, la comtessa n’ha cercat un altre ràpidament i el primer que se li ha acudit ha estat Freebody. Naturalment, jo ho he comprès immediatament.

—Encara una altra mentida. Quina necessitat ha tingut de mentir?

—Ma foi —respongué monsieur Bouc violentament—. En aquest tren tothom menteix?

—Això és el que nosaltres hem d’esbrinar —digué Poirot.