CAPÍTOL II

L’hotel Tokatlian

A l’Hotel Tokatlian, Hercule Poirot va demanar una cambra amb bany. Després va apropar-se al taulell de la recepció i va preguntar si havia arribat correspondència al seu nom.

Hi havia tres cartes i un telegrama que l’estaven esperant. Les seves celles s’alçaren lleugerament en veure el telegrama. Era una cosa inesperada.

Va obrir-lo amb la seva cura acostumada, sense presses. Les paraules impreses es destacaven clarament:

Esdeveniment previst per vós en el cas Kassner s’ha presentat sobtadament. Preguem retorneu immediatament.

—Voilà ce qui est embêtant! —murmurejà Poirot, empipat. Va donar una ullada al rellotge—. Caldrà que reprengui el viatge aquesta mateixa nit —afegí, adreçant-se al conserge—. A quina hora surt el Simplon-Orient?

—A les nou, monsieur.

—Podreu proporcionar-me un llit?

—Segurament, monsieur. En aquesta època de l’any, no hi ha dificultat. Els trens van gairebé buits. Primera o segona classe?

—Primera.

—Très bien, monsieur. Per a on, monsieur?

—Per a Londres.

—Bé, monsieur. Li procuraré un bitllet per a Londres i li faré reservar un llit en el vagó Istambul-Calais.

Poirot va tornar a consultar el seu rellotge. Eren les vuit menys deu.

—Tinc temps de sopar?

—Segurament, monsieur.

El belga va moure el cap; va anular la reserva de l’habitació i va travessar el hall en direcció del restaurant.

En demanar la carta al maître, va sentir una mà que es posava damunt la seva espatlla.

—Ah!, mon vieux, quin plaer tan inesperat! —digué una veu darrere d’ell.

Qui així parlava era un home baix, d’edat madura, amb el cabell tallat en brosse. Somreia satisfet.

Poirot va posar-se ràpidament dret.

—Monsieur Bouc!

—Monsieur Poirot!

Monsieur Bouc era un belga, director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits, i la seva amistat amb l’antiga estrella de les Forces de la Policia Belga datava de molts anys.

—Us trobo molt lluny de casa, mon cher —va dir monsieur Bouc.

—Un petit assumpte a Síria.

—Ah! I quan torneu cap a casa?

—Aquest vespre.

—Estupendament! Jo també. És a dir, jo vaig fins a Lausanne, on tinc certs afers. Segurament fareu el viatge en el Simplon-Orient, oi?

—Sí, acabo de dir que em reservin un llit. La meva intenció era quedar-me aquí uns quants dies, però acabo de rebre un telegrama cridant-me, des de Londres, per a un assumpte molt important.

—Ah! —va sospirar monsieur Bouc—. Les affaires!, les affaires! Però vós…, vós sou el candeler, mon vieux!

—A vegades he tingut alguns petits èxits… —Hercule Poirot va aparentar certa modèstia, però sense resultat.

Bouc va posar-se a riure.

—Ja ens veurem després —digué.

Hercule Poirot va dedicar-se a la difícil tasca de mantenir el seu bigoti fora de la sopa.

Un cop obtinguda aquella difícil operació, va mirar al seu voltant mentre esperava que li servissin el següent plat. Hi havia només mitja dotzena de persones en el restaurant, i d’aquesta mitja dotzena només n’hi havia dues que van interessar Hercule Poirot.

Aquestes dues persones estaven assegudes en una taula no gaire lluny d’ell. La més jove era un home d’una trentena d’anys, d’aspecte molt agradable i que es veia clarament que era americà. Tanmateix, no va ésser ell, sinó el seu company, qui va atreure l’atenció del detectiu.

Era un home que estava entre els seixanta i setanta anys. A primera vista tenia l’aspecte bondadós d’un filantrop. El seu cap, amb unes grans entrades, el seu front ample, la boca somrient deixant veure una blanca dentadura postissa, tot semblava demostrar que es tractava d’una persona de gran bondat. Només els seus ulls contradeien aquesta impressió. Eren petits, enfonsats i astuts. Però no era solament això. Quan l’home, en fer certa observació al seu company, va donar una mirada circular al menjador, els seus ulls es deturaren damunt Poirot per espai d’uns segons, durant els quals va expressar una estranya malvolença, una viva expressió de maldat.

L’individu va aixecar-se.

—Pagueu la nota, Hector —va dir al seu jove acompanyant.

La seva veu era desagradable i el to autoritari. Tenia una falsa suavitat que amagava quelcom de perillós.

Quan Poirot va reunir-se amb el seu amic en el saló, els dos homes estaven a punt de sortir de l’hotel. Llurs bagatges ja estaven preparats. El més jove vigilava l’operació. Quan tot va estar a punt, va obrir la vidriera i digué en veu alta:

—Tot està a punt, mister Ratchett.

L’home més vell va remugar unes paraules i va sortir.

—Eh bien —va dir Poirot—. Què penseu d’aquest parell de personatges?

—Són americans —va contestar monsieur Bouc.

—Indubtablement, són americans. Però us pregunto quina opinió teniu de llurs personalitats.

—El més jove m’ha semblat molt simpàtic.

—I l’altre?

—Per dir-vos la veritat, amic meu, no m’he fixat massa en ell. Però m’ha produït una impressió molt desagradable. I a vós?

Hercule Poirot va esperar un moment abans de contestar.

—Quan ha passat pel meu costat, en el restaurant —va contestar finalment—, he sentit una sensació molt curiosa. Ha estat com si un animal salvatge (un animal salvatge!, compreneu?) m’hagués passat frec a frec.

—I, tanmateix, a primera vista té un aspecte dels més respectables.

—Précisément! El cos…, la gàbia…, és el més respectable, però l’animal salvatge es veu a través dels barrots.

—Teniu una imaginació, mon vieux! —respongué monsieur Bouc.

—Potser sí. Però no puc treure’m del cap la impressió de maldat que ha passat al costat meu.

—Aquest respectable americà?

—Aquest respectable americà!

—Bé —digué alegrement monsieur Bouc—, deveu tenir raó. Hi ha molta maldat en el món.

En aquell moment va obrir-se la porta i va aparèixer el conserge, el qual es dirigí cap a ells. Semblava intranquil.

—És extraordinari, senyor —digué a Poirot—. No hi ha ni un sol llit de primera classe, lliure, en el tren.

—Comment? —va exclamar monsieur Bouc—. En aquesta època de l’any? Sens dubte deu viatjar un grup de periodistes o de polítics.

—No puc dir-li-ho, senyor —respongué el conserge, adreçant-se, respectuosament, a monsieur Bouc—. Però el cas és que no n’hi ha cap.

—Està bé. —I adreçant-se a Poirot—: Estigueu tranquil, amic meu. Ja ho arreglarem d’una manera o altra. Sempre ens reservem algun compartiment, el número setze que no està compromès. El conductor se n’ocuparà. —Va somriure i mirà el seu rellotge—. Veniu, és hora de marxar.

A l’estació, monsieur Bouc va ésser saludat respectuosament pel conductor del vagó llit, uniformat de color marró.

—Bona nit, senyor. El seu compartiment és el número u.

Va cridar els maleters i aquests acostaren llurs carretons plens de bagatges cap al vagó que portava el rètol de la seva destinació:

ISTAMBUL-TRIESTE-CALAIS

—Crec que viatja molta gent, avui; és cert?

—És increïble, senyor. Tothom ha escollit aquesta nit per a viatjar!

—Malgrat tot, cal que cerqui un compartiment per a aquest senyor. És un gran amic meu. Se li podria donar el número setze.

—Està ocupat, senyor. Ja li ho he dit: anem plens…, plens de gom a gom.

—Però què passa? —va preguntar monsieur Bouc, impacient—. Hi ha alguna conferència? Alguna assemblea?

—No, senyor. És purament casual. Es veu que la gent s’ha encapritxat per viatjar aquesta nit.

Monsieur Bouc va iniciar un gest de disgust.

—A Belgrad —digué— enganxaran el vagó llit procedent d’Atenes, així també el Bucarest-París, però el cas és que no arribarem a Belgrad fins demà a la tarda. El problema és per a aquesta nit. No hi ha cap segona classe lliure?

—Hi ha una segona classe lliure, senyor.

—Bé, aleshores…

—Però es tracta d’un compartiment per a senyores. Hi ha, ja, una alemanya en el compartiment; és una cambrera.

—Là, là, això és molt delicat —remugà monsieur Bouc.

—No us preocupeu, amic meu —li digué Poirot—. Puc viatjar perfectament en un vagó ordinari.

—De cap manera. De cap manera. —Monsieur Bouc s’adreçà, de nou, al conductor—. Ha arribat ja tothom?

—Només manca un viatger.

El conductor va parlar lentament i amb titubeig.

—Quin llit és?

—El número set de segona classe. El viatger no ha arribat encara i manquen només quatre minuts per a les nou.

—Qui és?

—Un anglès. —El conductor va consultar la seva llista—. Un tal mister Harris.

—És un nom de bon presagi —digué Poirot—. Recordo Dickens. Mister Harris no arribarà.

—Col·loqui l’equipatge de monsieur al número set —ordenà monsieur Bouc—. Si arriba aquest mister Harris caldrà dir-li que és massa tard…, que els llits no poden quedar retinguts tant de temps… Ja ho arreglarem d’una manera o d’una altra. Per què preocupar-se per un mister Harris?

—Com vulgui el senyor —digué el conductor.

El conductor va parlar amb el maleter de Poirot i li va donar les instruccions per tal que portés els bagatges al seu lloc. Després es féu cap a un costat perquè Poirot pugés al tren.

—Tout à fait au bout, monsieur —li digué—. El penúltim compartiment.

Poirot va anar passant pel passadís amb força dificultat, ja que la majoria dels viatgers eren drets al passadís.

Els polits pardons de Poirot s’anaven succeint amb regularitat de rellotge. Finalment va arribar al compartiment indicat. Al seu interior, col·locant un maletí, va trobar el jove americà de l’Hotel Tokatlian.

Va posar mala cara en veure Poirot.

—Perdoni —va dir-li—. Em sembla que s’ha equivocat. —Aleshores, en un francès molt primari—: Je crois que vous avez un erreur.

Poirot va contestar en anglès:

—Sou mister Harris?

—No. El meu nom és MacQueen. Jo…

Però en aquell moment la veu del conductor del vagó llit es va deixar sentir darrere Poirot.

—No hi ha cap més llit en el tren, monsieur. Aquest senyor cal que s’instal·li aquí.

Mentre parlava va obrir la finestra del passadís i va començar de pujar els bagatges de Poirot.

Poirot va observar, amb una certa diversió, el to d’excusa de la seva veu. Sense cap dubte li devien haver ofert una bona propina si procurava que la cabina no fos ocupada només que per aquell viatger. Però fins i tot la més esplèndida propina no té eficàcia si el director de la Companyia és a bord i dóna ordres.

El conductor va sortir del compartiment després d’haver col·locat al seu lloc totes les maletes.

—Voilà, monsieur —digué—. Tot ha quedat arreglat. La seva llitera és la de dalt, la número set. Sortirem dintre un minut.

Va desaparèixer ràpidament pel passadís. Poirot va tornar a entrar al seu compartiment.

—Un fenomen que he vist molt rares vegades —va comentar alegrement—. Un conductor de vagó llit que s’ocupa, personalment, dels bagatges! És inaudit!

El seu company de viatge va somriure. Es veia ben clar que havia desaparegut la seva contrarietat…, i probablement havia decidit que era millor prendre-s’ho amb filosofia.

—El tren va extraordinàriament ple —va comentar.

Es va sentir un xiulet i la locomotora va llançar un llarg grinyol. Els dos homes sortiren al passadís.

—En voiture —digué una veu a l’andana.

—Ja marxem —expressà MacQueen.

Però no van sortir encara. El xiulet es va sentir una altra vegada.

—Voldria dir-li —digué, de sobte, el jove— que si vostè prefereix la llitera de baix, la hi puc cedir.

—No, no —va protestar Poirot—. No voldria que vostè se’n privés.

—De cap manera. Queda convingut.

—És massa amabilitat…

Corteses protestes d’ambdues bandes.

—Només és per una nit —va explicar Poirot—. Arribant a Belgrad…

—Ah! Vostè baixa a Belgrad?

—No és això exactament. Ja veurà…

En aquell moment hi hagué un violent sotrac. Els dos homes tragueren el cap per la finestra per tal de contemplar la llarga i ben il·luminada andana, que anava desfilant davant d’ells.

L’Orient Express començava el seu viatge de tres dies a través d’Europa.