CAPÍTOL XV

Els bagatges dels viatgers

Després d’haver pronunciat unes paraules de cortesia, però completament insinceres, i havent dit a mistress Hubbard que de seguida li servirien el cafè, Poirot va sortir del compartiment, acompanyat dels seus dos amics.

—Bé, no hi havia res d’interès —va dir monsieur Bouc—. A qui atacarem, ara?

—El més senzill serà de recórrer el tren, compartiment per compartiment. Haurem de començar, doncs, pel compartiment número setze, el de l’amable mister Hardman.

Mister Hardman estava fumant i va rebre els seus visitants molt amablement.

—Passin, senyors, és a dir, si humanament poden fer-ho. Això és una mica petit per a celebrar una reunió.

Monsieur Bouc va explicar l’objecte de la seva visita i el corpulent detectiu va consentir comprensivament.

—O.K. Si volen que els sigui franc, m’estranyava molt que no ho hagin fet abans. Aquí hi ha les claus dels meus bagatges, senyors, i si volen escorcollar les meves butxaques no hi tinc cap inconvenient. Els baixaré les maletes.

—Ja ho farà l’empleat. Michel!

El contingut de les dues maletes de mister Hardman també va ésser examinat ràpidament. No contenien altra cosa sinó una exagerada quantitat de licors. Mister Hardman va fer l’ullet.

—No passa gaire sovint d’escorcollar les maletes a les fronteres, si hom procura tenir el conductor de la seva banda. Un bon grapat de bitllets turcs i no t’has de preocupar de res més.

—I a París?

Mister Hardman va tornar a fer l’ullet.

—D’aquí que arribi a París —respongué— tot això haurà minvat molt, i el que quedi ho posaré en qualsevol ampolla de loció capil·lar.

—Ja veig que vostè no és partidari de la llei seca, monsieur Hardman —digué monsieur Bouc somrient.

—Efectivament —va contestar Hardman—. Però cal que digui que la llei seca no m’ha molestat mai gaire.

—Ah! L’speakeasy! —respongué monsieur Bouc, pronunciant lentament la paraula, com assaborint-la—. Aquest terme americà, trobo que és molt expressiu.

—M’agradaria molt d’anar a Amèrica —digué Hercule Poirot.

—Tindria ocasió d’aprendre molts mètodes sobre aquests assumptes —va contestar Hardman—. Cal que Europa comenci a despertar-se. Fa massa temps que dorm.

—És cert que Amèrica és el país del progrés —va convenir Poirot—. Sento molta admiració pels americans. Però (i en això potser estic passat de moda), al meu entendre, les dones americanes tenen menys encís que les meves compatriotes. Com la francesa o la belga, coqueta, atractiva, em sembla que no n’hi ha cap que se’ls pugui comparar.

Hardman va mirar per la finestreta, contemplant la neu.

—Potser té raó, mister Poirot —digué—. Però jo crec que a cadascú li agraden les dones del propi país.

Va parpellejar com si la neu li ferís la vista.

—Enlluerna, oi? —va observar—. Senyors, aquest assumpte m’ataca els nervis. L’assassinat per un costat, la neu per l’altre i aquí sense fer res. Només es mata el temps. M’agradaria ocupar-me en alguna cosa.

—Ja surt el veritable esperit occidental de les presses —digué Poirot irònicament.

El conductor va tornar a col·locar les maletes al seu lloc i es traslladaren tots al compartiment següent. El coronel Arbuthnot estava assegut en un racó fumant una pipa i llegint una revista.

Poirot va explicar la seva missió. El coronel no va posar cap dificultat. Tenia dues petites maletes de cuiro.

—La resta dels meus bagatges van per mar —va explicar.

Com la majoria dels militars, el coronel era un bon empaquetador. L’examen del seu equipatge va ésser fet en molt pocs minuts. Poirot va observar un paquet de netejadors de pipes.

—Les usa sempre de la mateixa classe? —va preguntar.

—Generalment, sí. Quan puc aconseguir-les.

—Ah! —respongué Poirot.

Aquests netejadors de pipes eren idèntics al que va trobar a terra a la cabina de l’home assassinat.

El doctor Constantine va fer també l’observació quan es trobaren en el passadís altra vegada.

—Tous de même —va murmurar Poirot—. No puc acabar de creure-ho. No entra dans son caractère…, i amb això ja queda tot dit.

La porta del compartiment següent era tancada. Era el que ocupava la princesa Dragomiroff. Van trucar a la porta i es va sentir la profunda veu de la princesa que deia:

—Entrez.

Monsieur Bouc era qui portava la veu cantant. Va estar molt deferent i cortès quan va explicar-li la seva missió.

La princesa escoltava en silenci i la seva carona de gripau seguia impassible.

—Si això és necessari, messieurs —digué tranquil·lament quan ell va haver acabat de parlar—, aquí hi ha tot el que es pot examinar. La meva cambrera té les claus. Ja s’entendran amb ella.

—La seva cambrera porta sempre les claus, madame? —va preguntar Poirot.

—Naturalment, monsieur.

—I si durant la nit, en alguna de les fronteres, els duaners demanen que s’obri alguna de les maletes?

La dama va arronsar-se d’espatlles.

—No és gaire probable. Però en tal cas aquest conductor aniria a cercar-la.

—Confia plenament en ella, madame?

—Ja li ho he dit abans —respongué tranquil·lament la princesa—. No ocupo gent en la qual no puc tenir-hi confiança.

—Sí —digué Poirot pensarós—. La confiança és, naturalment, una cosa que compta en els nostres dies. És, segurament, millor tenir una xicota senzilla, però fidel, que no pas una cambrera chic, una elegant parisenca.

Va veure que els seus foscos i intel·ligents ulls giraven lentament fins a trobar els seus.

—Què vol dir, exactament, amb això, monsieur Poirot?

—Res, madame. Jo? Res.

—Sí, no ho negui. Vostè creu, oi?, que jo necessito una elegant francesa perquè s’ocupi de la meva toaleta.

—Potser seria més natural, madame.

Ella va negar amb el cap.

—Schmidt m’és completament devota. —La seva veu recalcava totes les paraules—. I la devoció c’est impayable.

L’alemanya va arribar amb les claus. La princesa va parlar-li en el seu propi idioma i li va demanar que obrís les maletes i ajudés a aquells senyors a fer l’escorcoll. Ella va romandre en el passadís mirant la neu al defora i Poirot anà a reunir-se amb ella, deixant a monsieur Bouc la tasca d’examinar els bagatges.

La princesa el va mirar somrient irònicament.

—Bé, monsieur. No desitja veure el contingut de les maletes?

—Madame, només és una petita formalitat.

—N’està segur?

—En el seu cas, sí.

—Tanmateix, jo vaig conèixer i vaig estimar Sònia Armstrong. Què pensa, doncs? Que jo no seria capaç d’embrutar les meves mans matant un canaille com Cassetti? Bé, potser sí que té raó —explicà la princesa.

Va guardar silenci durant un o dos minuts i després va afegir:

—Sap què hauria fet, jo, amb aquest home, si ho hagués pogut fer? Hauria cridat els meus servents i els hauria dit: «Mateu-lo a garrotades i llenceu-lo al pilot de les escombraries». Així es feien les coses quan jo era jove, monsieur.

Poirot no deia res; només escoltava atentament.

Ella el va mirar amb sobtada impetuositat.

—No diu res, monsieur Poirot? Què està pensant, vostè, si ho puc saber?

Ell va aguantar-li la mirada i digué:

—Penso, madame, que la seva força és en la voluntat…, i no en els seus braços.

Ella va mirar-se els seus braços secs, enfundats de negre, els quals acabaven en una mena de grapes grogoses, amb els dits plens d’anells.

—És cert —digué—. No tinc ja força…, cap força. No sé si m’haig d’entristir o m’haig d’alegrar.

Va girar-se bruscament i va entrar al compartiment, on la cambrera ja estava ocupada guardant les coses.

La princesa va tallar en sec totes les excuses que li presentava monsieur Bouc.

—No és pas necessari que s’excusi, monsieur —va dir—. S’ha comès un assassinat. Cal complimentar certs tràmits. Això és tot, i cal fer-ho.

—Vous êtes bien aimable, madame.

Ella va fer una inclinació en acomiadar-los.

Les portes dels compartiments que seguien eren tancades. Monsieur Bouc s’aturà i es rascà el cap.

—Diable! —va exclamar—. Això sí que serà delicat. Són passaports diplomàtics. Els seus bagatges estan exempts.

—Per qüestió de duanes, sí. Però tractant-se d’un assassinat, ja és diferent.

—Ja ho sé. Amb tot, no cal que hi hagi complicacions…

—No us preocupeu, amic meu. El comte i la comtessa seran raonables. Ja ha pogut veure l’amabilitat i comprensió de la princesa Dragomiroff.

—És realment une grande dame. Aquesta parella són de la mateixa classe, encara que el comte em fa la impressió de tenir un caràcter bastant truculent. No li va satisfer que insistíssiu volent interrogar la seva muller. I això encara li desagradarà més. Fem una suposició…, prescindim d’ells. Després de tot, probablement no tenen res a veure en l’afer. Per què ens cal molestar-los?

—No estic d’acord amb vós —digué Poirot—. Estic segur que el comte Andrenyi serà raonable. Pel mateix preu, deixeu que ho intenti.

I abans que monsieur Bouc pogués replicar, Poirot va trucar a la porta del número tretze.

—Entrez —va dir una veu des de dins.

El comte estava assegut en el racó més proper a la porta, llegint un diari. La comtessa estava arraulida en el racó oposat, al costat de la finestra, tenia el cap recolzat en un coixí i semblava dormir.

—Pardon, monsieur le comte —va començar Poirot—. Perdoni’ns, els ho prego, la nostra intrusió. Estem examinant tots els equipatges del tren. Es tracta només d’una petita formalitat. Però cal fer-la. Monsieur Bouc suggereix que, com que vostè té passaport diplomàtic, té el dret de fer respectar l’exempció de l’escorcoll dels seus bagatges.

El comte va reflexionar un moment.

—Moltes gràcies —digué—. Però no vull ser una excepció. Prefereixo que els nostres equipatges siguin examinats igual com els dels altres viatgers.

Es va adreçar a la seva muller.

—Suposo que no hi tens cap inconvenient, oi, Elena?

—En absolut —va contestar la comtessa sense titubejar.

Va seguir un ràpid i superficial escorcoll. Poirot semblava voler amagar la seva perplexitat fent diverses insignificants observacions, com, per exemple:

—En aquest petit maletí hi ha una etiqueta que es encara humida, madame —digué aixecant el maletí de pell blava, amb unes inicials i una corona.

La comtessa no va respondre a aquesta observació. Semblava que estigués ofesa per tots aquells tràmits, seguint arraulida en el seu racó, completament indiferent i com mig somiadora contemplant el paisatge, mentre els homes examinaven els bagatges en el compartiment del costat.

Poirot va acabar l’escorcoll obrint un petit armariet col·locat damunt el lavabo i va donar una ràpida ullada al seu contingut: una esponja, un pot de crema, pólvores i un petit flascó amb una etiqueta: «Trional».

Després d’això, amb frases de cortesia per ambdues bandes, el grup va retirar-se.

Seguien els compartiments de mistress Hubbard, el del mort i el del mateix Poirot.

Van continuar cap als compartiments de segona classe, el primer dels quals, número deu i onze, eren ocupats, respectivament, per Mary Debenham, la qual estava llegint un llibre, i Greta Ohlsson, que estava profundament adormida, però que va despertar-se amb un sobresalt quan van entrar els tres homes.

Poirot va repetir la serva fórmula. La senyora sueca va semblar tranquil·la; Mary Debenham, tranquil·lament indiferent.

Poirot s’adreçà, primerament, a la sueca.

—Si vostè ens permet, mademoiselle, examinarem primerament el seu equipatge i després podrà anar a veure com es troba la senyora americana. L’hem feta traslladar-se a un dels compartiments del vagó del costat, però encara està molt nerviosa, de resultes del descobriment que ha fet. He ordenat que li portin cafè, però és una senyora a la qual parlar li és tan necessari com l’aigua.

La bona dona es va compadir immediatament. Hi aniria de seguida. «Naturalment ha estat un terrible xoc per als seus nervis i això després del cansament del viatge i el disgust d’haver deixat la seva filla». Sí, certament, aniria a trobar-la tot seguit i li portaria un flascó de sals.

Les seves maletes aviat van ésser examinades. Contenien molt pocs efectes. Era evident que la bona dona no s’havia assabentat encara de la sostracció de l’armadura de la seva capsa de capells.

Miss Debenham va deixar el llibre. Estava observant Poirot. Quan aquest va demanar-les, va lliurar-li les claus de les seves maletes. Després, en veure que ell baixava una maleta i l’obria, va preguntar-li:

—Per què ha fet marxar la meva companya, monsieur Poirot?

—Jo, mademoiselle? Perquè tingui cura de la senyora americana.

—Pretext excel·lent…, però pretext, tanmateix.

—No l’entenc, mademoiselle.

—Jo crec que m’entén perfectament.

Ella va somriure.

—Ha volgut que em quedés sola, oi?

—Mademoiselle, m’està atribuint fets…

—I també idees en el seu cap? No ho crec. Les idees ja les té. No és cert?

—Mademoiselle, nosaltres tenim un proverbi…

—Qui s’excuse, s’accuse; és això el que anava a dir? Ha de convenir que tinc una bona quantitat d’observació i de sentit comú. Per alguna raó o altra que desconec, se li ha ficat al cap que jo estic assabentada d’alguna cosa respecte a aquest sòrdid afer…, l’assassinat d’un home al qual jo no he vist mai.

—Vostè s’imagina moltes coses, mademoiselle.

—No, jo no m’imagino res. Però tinc la impressió que estem perdent miserablement el temps parlant…, en lloc d’anar directament al gra.

—I a vostè no li agrada perdre el temps. A vostè li agrada anar directament al gra. Li agrada el mètode directe. Eh bien, procuraré complaure-la. Anem al mètode directe. Començaré preguntant-li el significat d’unes paraules que vaig sentir en el viatge de Síria. Vaig baixar del tren per tal d’estirar una mica les cames, a l’estació de Konya. La seva veu i la del coronel, mademoiselle, arribaren a les meves orelles, en el silenci de la nit. Vostè deia al coronel: «Ara no. Ara no. Quan tot hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres». Què signifiquen aquestes paraules, mademoiselle?

Ella, completament tranquil·la, va contestar:

—Vostè creu que jo em referia a l’assassinat?

—Sóc jo qui pregunta, mademoiselle.

La noia va deixar anar un sospir i es quedà pensarosa durant uns moments. Finalment, com si retornés de la seva abstracció, va contestar:

—Aquelles paraules, naturalment, tenien un significat, monsieur, però m’és impossible de confessar-lo. Només puc donar-li la meva paraula d’honor que els meus ulls no s’havien posat mai damunt aquest home, Ratchett, fins que l’he vist en aquest tren.

—Haig d’entendre, doncs, que vostè es nega a donar-me l’explicació d’aquestes paraules?

—Sí…, si vostè ho planteja d’aquesta manera. M’hi nego. Aquelles paraules es referien a un…, a una tasca que jo havia emprès.

—Una tasca que ara ja s’ha acabat?

—Què vol dir amb això?

—Que ja està acabada, no és cert?

—Què li ho fa suposar?

—Escolti, mademoiselle. Ara li vull recordar un altre incident. Aquest tren va arribar amb retard el dia de la nostra arribada a Istambul. Vostè estava molt nerviosa, mademoiselle. Vostè, que és tan tranquil·la i tan serena i posseeix un control de si mateixa tan extraordinari. Vostè havia perdut la calma.

—No volia perdre la meva correspondència.

—És això el que vostè va dir. Però, mademoiselle, l’Orient Express surt d’Istambul cada dia de la setmana. Encara que vostè hagués perdut l’enllaç, només li hauria representat un retard de vint-i-quatre hores.

Miss Debenham, per primera vegada, va començar de donar mostres de nerviositat.

—Sembla que vostè no pugui comprendre que es poden tenir amics a Londres esperant la nostra arribada i que el retard d’un dia sigui causa de trastorns i molèsties.

—Ah, és per aquest motiu? Té amics que l’estan esperant? No vol causar-los molèsties?

—Naturalment.

—I…, és curiós…

—Què és curiós?

—En aquest tren s’ha produït novament un retard. I aquesta vegada és molt més greu, ja que no existeix la possibilitat de trametre cap telegrama als seus amics, ni de parlar amb ells…, telefonar-los, ja ho comprèn, oi?

Mary Debenham va somriure, malgrat ella.

—Efectivament, és amoïnós no poder-los avisar ni per telègraf, ni per telèfon.

—Malgrat això, mademoiselle, aquesta vegada les seves maneres són totalment diferents. Vostè no demostra cap impaciència. Se la veu tranquil·la i filosòfica.

Mary Debenham va tornar-se lleugerament vermella i va mossegar-se el llavi. No se sentia amb ànim de somriure.

—No contesta, mademoiselle?

—Ho sento. No veig que hi hagi res a contestar.

—Sí, l’explicació del seu canvi d’humor.

—Crec, monsieur Poirot, que està donant massa importància a una cosa que realment no en té cap.

Poirot va allargar les mans en un gest d’excusa.

—Potser és una falta pròpia de nosaltres, els detectius. Nosaltres esperem sempre que el comportament sigui conseqüent. No admetem els canvis d’humor. —Mary Debenham no va contestar—. Vostè coneix bé el coronel Arbuthnot, mademoiselle?

Va semblar que s’animava amb el canvi de tema.

—L’he vist per primera vegada en aquest viatge.

—Té, vostè, alguna raó per a suposar que el coronel coneixia mister Ratchett?

Va negar amb el cap decisivament.

—Estic segura que no.

—Per què n’està tan segura?

—Per la seva manera de parlar.

—Tanmateix, mademoiselle, hem trobat un netejador de pipes a terra del compartiment del mort. I el coronel Arbuthnot és l’únic home del tren que fuma amb pipa.

Poirot no treia els ulls del damunt de la noia, però ella no va demostrar ni sorpresa ni emoció, va limitar-se a dir:

—Això és un contrasentit. És completament absurd. El coronel Arbuthnot és el darrer home de qui pot sospitar-se d’haver comès un crim…, especialment un crim tan teatral com aquest.

Això era exactament el que pensava Poirot i va estar a punt de confessar-ho. Però, en canvi, va dir:

—Cal que li recordi que no el coneix pas massa bé, mademoiselle.

Ella va arronsar-se d’espatlles.

—El conec suficientment.

Poirot va contestar molt amablement:

—Segueix negant-se a dir-me el significat d’aquelles paraules: «Quan tot hagi acabat»?

Ella va respondre fredament:

—No haig d’afegir res més.

—Perfectament. És igual —contestà Hercule Poirot—. Ja ho descobriré.

Va fer una inclinació de cap i va abandonar el compartiment, tancant la porta darrere d’ell.

—Vol dir que ha estat prudent, amic meu? —va preguntar monsieur Bouc—. L’ha posada en guàrdia…, i, de retruc, també al coronel Arbuthnot.

—Mon ami, si vostè vol caçar un conill, posi una fura en el seu cau, i si el conill és dins, sortirà corrents. És això el que jo he fet.

Van entrar al compartiment de Hildegarde Schmidt.

La dona els esperava dreta, ben disposada, respectuosa, però la cara era completament inexpressiva.

Poirot va donar un cop d’ull al maletí posat damunt el seient. Després va fer un senyal a l’empleat perquè baixés la maleta gran del portabagatges.

—Les claus? —va dir.

—No està tancada, monsieur.

Poirot va obrir les tanques i aixecà la tapa.

—Ah! —exclamà, girant-se cap a monsieur Bouc—. Recorda què vaig dir-li? Miri aquí un moment.

Damunt de tot de la maleta hi havia, tot rebregat, un uniforme de color marró dels Wagons-Lits.

—Ach! —va exclamar la cambrera—. Això no és pas meu! No he tocat aquesta maleta d’ençà que vam sortir d’Istambul. Poden creure’m. És cert! És cert!

Mirava l’un i l’altre amb cara suplicant.

Poirot va agafar-li el braç, amb gest tranquil·litzador.

—No, no —digué Poirot amablement—. Tot és correcte. La creiem. No es posi nerviosa. Estic tan segur que vostè no va amagar l’uniforme, com que és, vostè, una excel·lent cuinera. Perquè, vostè, és una bona cuinera, oi?

La bona dona va somriure, malgrat el seu espant.

—Sí, naturalment, totes les senyores m’ho han assegurat. Jo…

Va callar, amb la boca oberta, i espantada novament.

—No, no —va dir-li Poirot—. Pot estar segura que tot és conforme. Miri, ara li explicaré com va succeir. Aquell home, l’home que vostè va veure amb l’uniforme dels Wagons-Lits, surt del compartiment del mort. Topa amb vostè. Això és una contrarietat per a ell. Esperava que no el veuria ningú. Què fa, aleshores? Cal desfer-se de l’uniforme. Per a ell no és ja una salvaguarda, sinó un perill.

La mirada de Poirot es va dirigir a monsieur Bouc i al doctor Constantine, els quals estaven escoltant atentament.

—Està nevant, com poden veure. La neu destarota tots el seus plans. On pot amagar aquella roba? Tots els compartiments són plens. No, passa per davant d’un en què la porta és oberta i el veu desocupat. Deu pertànyer a la dona amb la qual acaba de topar. Entra al compartiment, es treu l’uniforme i el fica ràpidament a la maleta que hi ha en el portabagatges. D’aquesta manera és possible que passi algun temps abans no es descobreixi.

—I després? —preguntà monsieur Bouc.

—Això és el que hem de tractar de descobrir —respongué Poirot amb mirada significativa.

Va agafar l’uniforme. Li mancava un botó, el tercer. Va ficar la mà a la butxaca i va treure una clau de pas com les que fan servir els conductors per a obrir els compartiments.

—Aquí hi ha l’explicació de com el nostre home va poder passar a través de les portes tancades —digué monsieur Bouc—. Les seves preguntes a mistress Hubbard eren innecessàries. Tancada, o no tancada, a l’home va ser-li fàcil de passar per la porta de comunicació. Després de tot, si es té un uniforme de vagó llit, també es por tenir una clau de pas.

—Per què no?, això és —respongué Poirot.

—Ho hauríem hagut d’imaginar, certament. Recordeu que Michel va dir que la porta del compartiment de mistress Hubbard que dóna al corredor era oberta quan ell va acudir a la trucada de la senyora.

—Exactament, monsieur —va dir el conductor—. És per això que vaig pensar que la senyora devia somiar.

—Ara serà molt fàcil —va afegir monsieur Bouc—. Sens dubte el criminal va voler tancar la porta de comunicació, però segurament degué sentir algun moviment en el llit i es va espantar.

—Ara ens toca de cercar el quimono de color escarlata —digué Poirot.

—Exactament. Però els dos darrers compartiments que ens falta examinar, són ocupats per homes.

—Amb tot, els examinarem.

—Oh!, segurament. A més, recordo perfectament la seva profecia.

Hector MacQueen va accedir amablement a l’escorcoll.

—Creia jo que vindrien més aviat —va dir amb un trist somriure—. Decididament, sóc el viatger més sospitós de tot el tren. Només falta trobar un document en què s’especifiqui que el vell em deixa tota la seva fortuna i això aclarirà les coses.

Monsieur Bouc va dirigir-li una mirada plena de desconfiança.

—Dispensin la meva broma —digué, ràpidament MacQueen—. No m’ha deixat cap cèntim, en realitat. Jo només li era útil per als idiomes i coses per l’estil. Qui parli només un bon americà, no és apte d’anar pel món. Jo no sóc un gramàtic, però sé anar de compres i m’espavilo en francès, alemany i italià.

La seva veu era una mica més greu que de costum. Semblava com si estigués lleugerament intranquil per l’escorcoll, malgrat la seva voluntat.

Poirot va alçar el cap.

—Res! —digué—. Ni tan sols un llegat comprometedor! —MacQueen va sospirar—. Bé, m’he tret un pes del damunt —digué humorísticament.

Es traslladaren al darrer compartiment. L’examen dels bagatges del robust italià i del criat no va donar cap resultat.

Els tres homes van reunir-se al final del vagó, mirant-se els uns als altres.

—Què cal fer? —preguntà monsieur Bouc.

—Retornem al vagó restaurant —digué Poirot—. Nosaltres sabem, ara, tot el que podem saber. Tenim les declaracions dels viatgers, el testimoniatge dels seus equipatges i la prova dels nostres ulls. No podem esperar cap més ajut. Ara ens toca de fer treballar els nostres cervells. —Es va palpar les butxaques per tal de cercar l’estoig de cigarretes. Aquest era buit—. Tornaré dintre un moment —els digué—. Necessito cigarretes. L’assumpte és molt difícil, un assumpte molt curiós. Qui portava el quimono escarlata? On ha passat? Voldria saber-ho. Hi ha alguna cosa en aquest cas…, algun factor…, que se m’escapa! És difícil perquè ho han fet difícil. Ja ho discutirem. Perdoneu-me un moment.

Va allunyar-se ràpidament pel passadís en direcció del seu compartiment. Sabia que tenia una provisió de cigarretes en una de les maletes.

Va baixar-la del portabagatges i va obrir-la. Va quedar parat.

Curosament plegat, damunt la primera safata de la maleta hi havia un quimono fi de seda de color escarlata amb uns dragons brodats.

—Bah! —va murmurar—. Això és un desafiament. Molt bé. L’accepto.