CAPÍTOL X

Declaració de l’italià

—I ara —digué Poirot, brillant-li els ulls maliciosament—, donarem satisfacció al desig de monsieur Bouc i farem venir l’italià.

Antonio Foscarelli va entrar al vagó restaurant amb pas decidit i lleuger, com un gat. Tenia una cara riallera. Era una cara típicament italiana, rodona i colrada.

Parlava bé i molt correctament el francès, només amb un lleuger accent.

—El seu nom és Antonio Foscarelli?

—Sí, monsieur.

—Pel que veig, vostè està naturalitzat americà.

L’americà va somriure.

—Sí, monsieur, és millor per als meus negocis.

—Vostè, és un dels agents de la casa Ford?

—Sí, veurà…

I es va llançar a una voluble explicació, al final de la qual no van entendre res dels procediments de venda de Foscarelli, dels seus viatges, dels seus ingressos i de la seva opinió dels Estats Units, considerant els altres països europeus com un factor menyspreable. Era un home al qual no calia treure-li les paraules de la boca, les deixava anar sense aturador.

El seu rostre bonàs i infantil demostrava gran satisfacció quan, amb un gest eloqüent, va fer una pausa i s’eixugà el front amb un mocador.

—Com poden veure —digué—, el negoci és molt important. Sóc un home del dia. Conec la manera de fer vendes!

—Així doncs, fa ja més de deu anys que viu als Estats Units?

—Sí, monsieur. Ah!, encara recordo el dia que vaig agafar el vaixell: me n’anava a Amèrica, tan lluny! La meva mare, la meva germaneta…

Poirot va tallar aquesta ratxa de records.

—Durant la seva estada als Estats Units, va tenir ocasió de conèixer el difunt?

—Mai. Però conec el tipus. Oh, sí! —Va fer petar els dits expressivament—. Molt respectable. Molt ben vestit, però a l’interior, tot podrit. Segons la meva experiència, jo diria que era un estafador. Li ofereixo la meva opinió pel que valgui.

—La seva opinió és molt encertada —digué Poirot secament—. Ratchett era Cassetti, el segrestador.

—Què li he dit? He après de conèixer la gent, només veient les cares. És necessari. Només a Amèrica poden ensenyar la manera de fer vendes.

—Recorda el cas Armstrong?

—No ho recordo bé. Em sembla que van raptar una nena, una nena petiteta. Recordo el nom. Sí, un cas molt tràgic. Aquestes coses només poden succeir —digué filosòficament— en les grans civilitzacions com Amèrica.

Poirot va tallar-li el discurs.

—Va conèixer, vostè, potser, algun dels membres de la família Armstrong?

—No. Em penso que no. És difícil de dir. En conec tanta, de gent! L’any passat jo vaig vendre…

—Monsieur, li prego que es limiti a parlar de l’assumpte.

Les mans de l’italià expressaren un gest d’excusa.

—Li demano mil perdons.

—Digui’m, faci’m el favor, què va fer, vostè, anit passada, tots els moviments exactes, a partir de després de sopar.

—Amb molt de gust. Vaig quedar-me al vagó restaurant tot el temps que vaig poder. És molt divertit. Vaig estar parlant amb un senyor americà, amb el qual compartia la taula. Ell ven cintes de màquines d’escriure. Després vaig anar-me’n cap al meu compartiment. Era buit. El desgraciat John Bull que l’ocupa junt amb mi, havia anat a veure què volia el seu amo. Finalment, va tornar, amb la cara llarga, com de costum. És un home que no parla; només diu sí i no. Una raça molt desgraciada, l’anglesa…, i molt poc simpàtica. Va asseure’s en un racó, tot encarcarat, llegint un llibre. Aleshores el conductor va venir i va fer els llits.

—Números quatre i cinc —va murmurar Poirot.

—Exactament…, el compartiment del final. Jo tinc la llitera de dalt. Vaig ficar-me al llit. Vaig posar-me a fumar i a llegir. El petit anglès tinc entès que patia de mal de queixal. Va treure una ampolleta que feia una olor fortíssima. Es va estirar al llit i anava gemegant. Jo vaig adormir-me. Quan vaig despertar-me encara seguia gemegant.

—Sap, vostè, si va sortir del compartiment durant la nit?

—No ho crec pas. Segurament l’hauria sentit. El llum del passadís ve al davant i hom es desperta automàticament, creient que són les formalitats duaneres d’alguna frontera.

—Ha parlat alguna vegada del seu amo? S’ha expressat amb odi en contra d’ell?

—Ja li he dit que no parla. No és simpàtic. Sembla un peix!

—Vostè fuma, què?, pipa, cigarretes o cigars?

—Només cigarretes.

Poirot li’n va oferir una, que ell va acceptar.

—Ha estat alguna vegada a Chicago? —preguntà monsieur Bouc.

—Oh, sí. Una ciutat preciosa. Però conec molt millor Nova York, Washington, Detroit. Ha estat, vostè, als Estats Units? No? Cal que els conegui.

Poirot va empènyer un full de paper davant l’americà.

—Faci el favor de signar aquí i posi la seva adreça habitual.

L’italià va escriure i va posar la rúbrica. Després va aixecar-se, sempre somrient.

—Això és tot? No em necessiten per a res més? Bon dia, senyors. Desitjo que puguem sortir ben aviat de tanta neu. Tinc un compromís a Milà. —Va moure el cap tristament—. Em sembla que perdré el negoci.

Va allunyar-se.

Poirot va mirar el seu amic.

—Ha viscut molt de temps a Amèrica —va dir monsieur Bouc— i és italià, i els italians manegen el ganivet. I són uns grans mentiders! No m’agraden els italians!

—Ça se voit! —digué Poirot amb un somriure—. Bé, és possible que tingueu raó, però haig de dir-vos, amic meu, que no hi ha cap prova en contra d’aquest home.

—I la psicologia? No apunyalen els italians?

—Sens dubte —respongué Poirot—. Especialment quan es disputen acaloradament. Però aquest, aquest és una altra classe de crim. Amic meu, jo tinc una petita idea que és un crim molt ben preparat, planejat i executat amb molta cura. No és pas…, com ho podria dir?, un crim llatí. És un crim que demostra un cervell fred, resolt i reflexiu. Jo crec que és un cervell anglosaxó.

Va recollir els dos darrers passaports.

—Caldrà veure, ara —va afegir—, miss Debenham.