CAPÍTOL VIII

Declaració del coronel Arbuthnot

Poirot va sortir de les seves reflexions amb un lleuger sobresalt. Els seus ulls lluïen quan van trobar-se amb els de monsieur Bouc.

—Estimat amic —digué—. Ja veieu com m’he convertit en un esnob. Considero que cal atendre la primera classe abans que la segona. Interrogarem, doncs, seguidament, el ben plantat coronel Arbuthnot.

El francès del coronel era bastant deficient; per tant, Poirot va decidir fer l’interrogatori en anglès.

S’anotaren el nom, edat i adreça, així com la seva graduació militar. Poirot va seguir:

—Retorna, vostè, de l’Índia amb el que en diuen llicència i que nosaltres anomenem en permission?

El coronel Arbuthnot, completament despectiu perquè un parell d’estrangers li fessin un interrogatori, va contestar amb una brevetat completament britànica:

—Sí.

—Però vostè no ha de viatjar en un vaixell oficial?

—No.

—Per què, no?

—He escollit de viatjar per terra, per raons de la meva conveniència. —I va semblar dir: «Unes raons de les quals no haig de donar compte a ningú».

—Ve de l’Índia, vostè?

—Vaig aturar-me una nit per veure Ur, de Caldea, i tres dies a Bagdad amb un coronel amic meu —va contestar secament Arbuthnot.

—Va aturar-se tres dies a Bagdad. Tinc entès que la jove anglesa, miss Debenham, també ve de Bagdad. Potser la va conèixer, vostè, allà?

—No. Vaig trobar miss Debenham per primera vegada quan ella feia el viatge de Kirkuk a Nissibin.

Poirot va inclinar-se endavant. La seva veu va agafar un to més estrangeritzat i persuasiu.

—Monsieur, vaig a fer-li un prec. Vostè i miss Debenham són els únics anglesos que hi ha en el tren. Tinc molt d’interès a saber l’opinió que tenen un de l’altre.

—Aquesta pregunta és altament incorrecta —digué el coronel fredament.

—No ho cregui. Ha de comprendre que el crim ha estat comès, segons totes les probabilitats, per una dona. L’home ha estat apunyalat no menys de dotze vegades. Fins i tot el chef de train va dir-ho: «És una dona». Quina és, doncs, la meva tasca? Donar a totes les senyores que viatgen en l’Istambul-Calais allò que els americans anomenen «un cop d’ull». Però jutjar una anglesa és cosa difícil. Els anglesos són molt reservats. Per això recorro a vostè, monsieur, en interès de la justícia. Quina classe de persona és miss Debenham? Què en sap, vostè, d’ella?

—Miss Debenham —va contestar el coronel amb cert entusiasme— és una lady.

—Ah! —digué Poirot aparentant gran satisfacció—. Així, vostè no creu que ella pugui estar complicada en aquest crim?

—La idea és absurda! —contestà Arbuthnot—. Aquest home era un perfecte desconegut, al qual ella no havia vist mai.

—Li ho ha dit ella, això?

—Efectivament. Estàvem comentant el seu aspecte desagradable. Si realment una dona està complicada en aquest afer, segons que sembla sigui l’opinió de vostè (i segons el meu parer, sense cap fonament), puc donar-li la seguretat que no és pas miss Debenham la persona indicada.

—Parla, vostè, d’aquest assumpte molt acaloradament —va dir Poirot amb un somriure.

El coronel Arbuthnot va donar-li una mirada glacial.

—En realitat, no sé pas què vol dir —va replicar.

Aquella mirada va intimidar Poirot. Va abaixar els ulls i va començar de remenar uns papers que tenia al seu davant.

—Tot això no té importància —digué—. Siguem pràctics i anem als fets. Tenim totes les raons per a creure que aquest crim es va perpetrar a un quart de dues d’anit passada. És una de les parts de la rutina obligatòria de preguntar a tots els passatgers del tren què feien en aquella hora.

—Perfectament. A un quart de dues, si no recordo malament, estava parlant amb el jove americà, secretari de l’home assassinat.

—Ah! Era en el compartiment de vostè o en el d’ell?

—Jo era en el seu compartiment.

—En el del jove que es diu MacQueen?

—Sí.

—Era amic o conegut de vostè?

—No. Mai no ens havíem vist abans de fer aquest viatge. Vam entaular una conversa casual ahir i ens vam sentir interessats. A mi, generalment, no m’agraden massa els americans…, no els tinc gaire tractats.

Poirot va somriure, recordant l’opinió de MacQueen respecte als britànics.

—Però aquest xicot m’agrada. Les idees que té sobre la situació política de l’Índia són equivocades; això és el pitjor dels americans, són massa sentimentals i idealistes. Bé, doncs, com li deia, va interessar-li força el que jo li vaig explicar. Tinc prop de trenta anys d’experiència del país. I a mi va interessar-me molt el que va dir-me sobre la situació financera d’Amèrica. Després vam parlar de política en general. Em va sorprendre molt quan vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren tres quarts de dues.

—A aquesta hora van interrompre la conversa?

—Sí.

—Què va fer després?

—Vaig anar-me’n al meu compartiment i vaig ficar-me al llit.

—El seu llit, ja era fet?

—Sí.

—És el compartiment…, vejam…, número quinze, el penúltim de l’extrem contrari al vagó restaurant?

—Sí.

—On era el conductor quan vostè va anar cap al seu compartiment?

—Era assegut al final del passadís. Per cert, MacQueen va cridar-lo precisament quan jo entrava al meu compartiment.

—Què volia?

—Suposo, que li preparés el llit. La cabina no estava arreglada per a la nit.

—Ara, coronel Arbuthnot, desitjaria que fes memòria detingudament. Durant el temps que vostè va estar parlant amb mister MacQueen, va veure que passés algú pel passadís?

—Molta gent, suposo. Però no vaig fixar-m’hi.

—Ah!, però jo em refereixo a la darrera hora i mitja de conversa. Van baixar, vostès, a Vincovci?

—Sí, però només pocs minuts. Hi havia la tempesta de neu i feia un fred inaguantable. Teníem ganes de retornar al vagó, encara que és escandalosa la manera que tenen de calefactar aquests trens.

Monsieur Bouc va sospirar.

—És molt difícil de satisfer tothom —digué—. Els anglesos ho obren tot, en vénen d’altres i tot ho tanquen. Realment és molt difícil.

Ni Poirot ni el coronel Arbuthnot li van fer cap cas.

—Ara, monsieur, li prego que faci treballar la seva imaginació retrospectivament —digué Poirot, animant-lo—. Al defora fa fred. Vostès han retornat al tren. Seuen novament, vostè fuma; potser una cigarreta, potser una pipa?

Va fer una pausa d’una fracció de segon.

—Jo, una pipa. MacQueen fuma cigarretes.

—El tren es posa novament en marxa. Vostè fumava la seva pipa. Parlaven de l’estat d’Europa, de la situació mundial. Era ja tard. La majoria de la gent s’havia retirat ja a llurs respectius compartiments per a dormir. Algú va passar per davant de la seva porta…, recorda?

Arbuthnot va ajuntar les celles esforçant-se per recordar.

—És molt difícil de dir —respongué—. Comprèn?, jo no m’hi fixava.

—Però vostè té el do d’observació del soldat per als detalls. Vostè observa sense observar, com si diguéssim.

El coronel intentà de reflexionar de bell nou, però sense resultat.

—No recordo que passés ningú, excepte el conductor… Esperi un moment…, em sembla recordar que va passar també una dona.

—La va veure? Era jove, vella?

—No la vaig veure. Ni mirava en la seva direcció. Només recordo un cruixir de roba i una mena d’olor.

—Un perfum? Un bon perfum?

—Sí, com de fruita, no sé si comprèn què vull dir. Vull dir un perfum que se sent a cent iardes lluny. Però haig de dir-li —el coronel va afegir ràpidament— que això pot haver ocorregut més aviat. Sap?, va ser, tal com vostè mateix acaba de dir, precisament una d’aquestes coses que s’observen sense observar-les. En algun moment d’aquella nit jo em devia dir: «Dona —perfum—, quina olor més forta!». Però no puc estar segur del moment en què va passar, excepte que…, oh!, sí, devia ser després de Vincovci.

—Per què?

—Perquè recordo que vaig olorar, sap?, precisament quan estàvem parlant de l’enderrocament del Pla Quinquennal de Stalin. Ara sé que la idea —dona— em va portar la idea de la situació de les dones a Rússia. I recordo perfectament que no vam parlar de Rússia fins gairebé al final de la nostra conversa.

—No pot donar més detalls?

—N… no. Devia ser dins la darrera mitja hora.

—Fou després d’haver-se aturat el tren?

—Sí. Gairebé n’estic segur.

—Bé. Deixem-ho, ara. Ha estat, vostè, alguna vegada a Amèrica, coronel Arbuthnot?

—Mai. No he volgut anar-hi.

—Va conèixer el coronel Armstrong?

—Armstrong… Armstrong… He conegut dos o tres Armstrongs. Hi havia un Tommy Armstrong en el 60, es refereix a ell? I també Selby Armstrong, que va morir en el Somme.

—Jo vull dir el coronel Armstrong, casat amb una americana, que tenien una nena, la qual va ser raptada i assassinada.

—Ah, sí! Ja recordo haver-ho llegit. Un cas horrorós. No recordo pas d’haver-lo conegut personalment, però, naturalment, he sentit parlar molt d’ell. Toby Armstrong. Molt bon xicot. Tothom l’estimava. Tenia una carrera molt brillant. Va obtenir la Victoria Cross.

—L’home que ha estat assassinat aquesta nit passada era el responsable de la mort de la nena del coronel Armstrong.

La cara del coronel s’enfosquí.

—Si vol saber la meva opinió, aquest miserable ha tingut el que es mereixia. Però m’hauria agradat més veure’l penjat o electrocutat, tal com es fa allà.

—De fet, coronel Arbuthnot, vostè prefereix la llei i l’ordre que no pas les venjances particulars.

—Sé que no podem apunyalar-nos els uns als altres com si fóssim corsos o de la màfia —digué el coronel—. Jo dic que els judicis fets per un jurat és el sistema més just.

Poirot va mirar-lo pensarosament durant un o dos minuts.

—Sí —digué—. Estava segur que aquest seria el seu punt de vista. Bé, coronel Arbuthnot. No crec pas que hagi de preguntar-li res més. No recorda alguna cosa que li hagi cridat l’atenció, ahir a la nit…?, bé que ara, pensant-ho millor, li resulti sospitós?

—No —respongué—. Res en absolut. A no ser que… —El coronel vacil·lava.

—Sí, continuï, li ho prego.

—En realitat, no és res —va dir el coronel lentament—. Però com que vostè ha dit «alguna cosa»…

—Sí, sí, digui.

—No és res, només un petit detall. Quan vaig retornar al meu compartiment, vaig observar que el que seguia al meu, el del final, ja sap vostè…

—Sí, el número setze.

—Efectivament, la porta no era completament tancada. I l’individu que hi havia dins mirava d’una manera furtiva. Aleshores va tancar la porta ràpidament. Ja sé que no té cap importància, però va semblar-me anormal. Vull dir que és completament normal obrir una porta i treure el cap si hom sent curiositat. Però va ser la manera furtiva de fer-ho que va cridar-me l’atenció.

—Efectivament —respongué Poirot, no gaire convençut.

—Ja li he dit que és un detall insignificant —repetí Arbuthnot, excusant-se—. Però ja sap que a primeres hores del matí, tot és molt silenciós i aquest detall resultava bastant sinistre, com en una novel·la de detectius. Realment, no té sentit.

El coronel va aixecar-se.

—Bé, si no em necessiten…

—Gràcies, coronel Arbuthnot; res més per ara.

El militar va dubtar un moment. La seva natural aversió de veure’s interrogat per estrangers s’havia dissipat.

—Respecte a miss Debenham —digué, con avergonyit—, jo puc assegurar-los que és una veritable dama. És una pukka sahib.

Una mica envermellit, el coronel va retirar-se.

—Què és una pukka sahïb? —va preguntar el doctor Constantine amb interès.

—Això vol dir que el pare i els germans de miss Debenham van educar-se en la mateixa classe d’escola que el coronel Arbuthnot —digué Poirot.

—Oh! —va contestar el doctor Constantine decebut—. Això no té res a veure amb el crim.

—Exactament —respongué Poirot.

Va quedar rumiant una estona, tamborinejant amb els dits damunt la taula. Després va alçar els ulls.

—El coronel Arbuthnot fuma amb pipa —digué—. En el compartiment de mister Ratchett he trobat un netejador de pipes. Mister Ratchett fumava només cigars.

—Vostè creu…?

—Fins ara, és l’únic que ha admès de fumar amb pipa. I ha sentit parlar del coronel Armstrong; fins i tot potser va conèixer-lo, encara que actualment no vulgui admetre-ho.

—Creu, doncs, possible…?

Poirot mogué violentament el cap.

—Precisament és impossible (completament impossible) que un honorable anglès, lleugerament estúpid, apunyali un enemic dotze vegades consecutives amb un ganivet. No senten, amics meus, que és absolutament impossible?

—Això és psicologia —digué monsieur Bouc.

—I cal respectar la psicologia. Aquest crim porta una signatura i, segurament, no és pas la signatura del coronel Arbuthnot. Però anem, ara, amb el següent interrogatori.

Aquesta vegada monsieur Bouc no va citar per a res l’italià. Però va pensar-hi.