CAPÍTOL XI

Declaració de miss Debenham

Quan miss Debenham va entrar al vagó restaurant, va confirmar l’opinió que Poirot s’havia ja format d’ella.

Anava correctament vestida amb un vestit de jaqueta negre i una brusa francesa de color gris, els seus cabells ondulats estaven perfectament pentinats, sense que se’n bellugués ni un de sol. Les seves maneres eren tranquil·les i tan impertorbables com els seus cabells.

Va asseure’s davant Poirot i monsieur Bouc i els va mirar com preguntant.

—El seu nom és Mary Hermione Debenham, i té vint-i-sis anys, oi? —preguntà Poirot.

—Sí.

—Anglesa?

—Sí.

—Vol ser tan amable, mademoiselle, d’escriure la seva adreça habitual en aquest paper?

Miss Debenham va fer-ho. La seva cal·ligrafia era clara i llegible.

—I ara, mademoiselle, què pot explicar-nos del succeït anit passada?

—Em temo que no els en pugui dir res. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir.

—Ha tingut molt disgust, mademoiselle, de saber que s’ha comès un crim en aquest tren?

La pregunta era completament inesperada. Els ulls grisos de la xicota demostraren estranyesa.

—No entenc què vol dir.

—És una pregunta senzillíssima que li faig, mademoiselle. Ha tingut molt disgust que s’hagi comès un crim en aquest tren?

—La veritat és que no he pensat en el crim des d’aquest punt de vista. No puc dir, doncs, que he tingut un disgust.

—Troba que un crim és una cosa corrent?

—Naturalment, un crim és una cosa desagradable que succeeix de tant en tant —respongué miss Debenham tranquil·lament.

—És vostè molt anglosaxona, mademoiselle. Vous n’éprouvez pas d’émotion.

La noia va somriure lleugerament.

—Em temo que no faig demostracions histèriques per tal de provar la meva sensibilitat. Després de tot, cada dia hi ha molta gent que mor.

—Mor, sí. Però l’assassinat és una cosa una mica més rara.

—Oh, certament!

—Coneixia, vostè, l’home mort?

—Vaig veure’l per primera vegada ahir, aquí, durant el dinar.

—Quin efecte va fer-li?

—No vaig fixar-m’hi gaire.

—No li va produir la impressió d’un personatge sinistre?

La noia va arronsar-se d’espatlles lleugerament.

—De debò, no puc dir que em causés cap impressió.

Poirot va mirar-la intensament.

—Em penso que, vostè, té una mala opinió de la manera que tinc d’efectuar els meus interrogatoris —digué maliciosament—. Un anglès no els enfocaria d’aquesta manera, deu pensar vostè. Un anglès es limitaria als fets. Com si fos un negoci, amb tot ordre i mètode. Però jo, mademoiselle, tinc les meves petites originalitats. Primerament, jo observo el meu espectador, procuro endevinar el seu caràcter i faig les preguntes segons veig. Fa un moment he interrogat un senyor que volia explicar-me les seves idees respecte a negocis. Bé, jo l’he obligat a limitar-se a l’assumpte que ens interessa, fent-li contestar, estrictament, sí o no, això o allò. Després ha vingut vostè. Comprovo que vostè és ordenada i metòdica. Que, si depengués de vostè, es limitaria a l’assumpte en concret. Que les seves respostes serien breus i precises. Però, mademoiselle, com que la natura humana és perversa, jo li plantejo preguntes completament inesperades. Jo li pregunto el que vostè sent, el que vostè pensa. No li agrada aquest mètode?

—Si em perdona, li diré que em sembla que estem perdent el temps. Que m’agradés o que no m’agradés la cara de mister Ratchett, no sembla pas que pugui ajudar a descobrir qui l’ha matat.

—Sap, vostè, qui era Ratchett, en realitat, mademoiselle?

La noia va assentir amb el cap.

—Mistress Hubbard ho va dient a tothom.

—I què opina del cas Armstrong?

—Va ser absolutament abominable —digué la noia enèrgicament.

Poirot va mirar-la pensarós.

—Crec que vostè ve de Bagdad, miss Debenham.

—Sí.

—I va a Londres?

—Sí.

—A què es dedicava a Bagdad?

—He estat institutriu de dos nens.

—Retornarà a la mateixa col·locació després de les vacances?

—No n’estic segura.

—Per què?

—Bagdad és massa lluny. M’agradaria de trobar alguna cosa que em convingués a Londres.

—Ja ho comprenc. Penso que potser vostè podria casar-se.

Miss Debenham no va contestar. Però els seus ulls van mirar Poirot fixament. Aquella mirada semblava dir: «Vostè és un home molt impertinent!».

—Quina opinió té de la senyora que ocupa, amb vostè, el mateix compartiment, miss Ohlsson?

—Sembla una persona agradable i senzilla.

—De quin color és la seva bata?

Mary Debenham va semblar sorprendre’s.

—De color marronós…, de llana natural.

—Ah! Suposo que no és cap indiscreció…, vaig observar que el color de la bata de vostè, que vaig veure en el trajecte d’Alep a Istambul, és malva pàl·lid, oi?

—Exactament.

—Té, vostè, alguna altra bata, mademoiselle? Una bata de color escarlata, per exemple?

—No, aquesta no és meva.

Poirot va inclinar-se endavant. Semblava un gat a punt de saltar damunt una rata.

—De qui és, doncs?

La noia es va redreçar, desconcertada.

—No sé a què es refereix.

—Vostè no ha dit: «No tinc tal cosa»; vostè ha dit: «Aquesta no és meva», significant amb això que aquesta cosa pertany a algú d’altre. A qui? —Ella va assentir amb el cap—. Algú que viatja en aquest tren?

—Sí.

—Qui és?

—Ja li ho he dit. No ho sé pas. Aquest matí m’he despertat aproximadament a les cinc i he tingut la sensació que el tren estava aturat des de feia molta estona. He obert la porta i he mirat al passadís, pensant que segurament érem en una estació. Aleshores he vist algú amb un quimono de color escarlata al capdavall del passadís.

—I no sap qui podia ser? Era una dona rossa, morena o de cabells grisos?

—M’és absolutament impossible de dir-ho. Duia una gorreta posada i només l’he vista d’esquena.

—I quin tipus era?

—Alta i prima, així m’ha semblat, però no puc assegurar-ho. El quimono estava brodat amb uns dragons.

—Sí, sí, exactament, amb uns dragons.

Es va fer un silenci que devia durar un minut. Poirot va murmurar per a ell mateix:

—No ho comprenc. No hi ha res que tingui un sentit!

Aleshores, alçant la vista i mirant la noia, digué:

—No necessito entretenir-la més, mademoiselle.

—Oh! —I es va aixecar ràpidament.

Quan va arribar a la porta, va dubtar un moment i va retornar cap a Poirot.

—La senyora sueca (miss Ohlsson, oi?), sembla bastant preocupada. Diu que vostè va notificar-li que ella havia estat la darrera persona de veure viu l’home assassinat. I creu que vostè sospita d’ella per aquest fet. Puc dir-li que es tracta d’una equivocació? En realitat, es tracta d’una criatura incapaç de fer mal ni a una mosca.

Mentre parlava somreia tímidament.

—A quina hora va anar a cercar l’aspirina al compartiment de mistress Hubbard?

—Després de dos quarts d’onze.

—Va durar molt la seva absència?

—Aproximadament cinc minuts.

—Va tornar a sortir del compartiment durant la nit?

—No.

Poirot es va adreçar cap al doctor.

—És possible que Ratchett hagués estat assassinat a aquesta hora?

El doctor va negar amb el cap.

—Aleshores, jo crec que pot tranquil·litzar la seva amiga, mademoiselle.

—Gràcies. —La noia va somriure a Poirot amb un somriure que convidava a la simpatia—. És com un anyell, comprèn? Està tota anguniosa i es plany.

Va dir això, es girà i sortí.