CAPÍTOL II

Deu preguntes

En el paper hi havia escrit:

—Bé, veiem ara què pot fer-se —va dir monsieur Bouc una mica més animat davant aquest desafiament al seu talent—: Comencem pel mocador. Cal procedir amb ordre i mètode.

—Exactament —respongué Poirot movent el cap amb aire de satisfacció.

Monsieur Bouc va prosseguir didàcticament.

—La inicial «H» pot referir-se a tres persones: mistress Hubbard, miss Debenham, el segon nom de la qual és Hermione, i la cambrera Hildegarde Schmidt.

—Ah! Qui d’aquestes tres?

—És difícil de dir. Però jo crec que votaria per miss Debenham. Pot fer-se anomenar pel segon nom i no pel primer. Hi ha algunes coses que la fan sospitosa. Aquella conversa que vós vau sentir, mon cher, era, certament, força curiosa, i, encara més, la seva negativa d’explicar-la.

—Doncs, segons la meva opinió, és l’americana —va dir el doctor Constantine—. Es tracta d’un mocador car, i les americanes, com tothom sap perfectament, no escatimen les despeses.

—Així doncs, eliminen, vostès, la cambrera? —va preguntar Poirot.

—Sí. Tal com ella mateixa va dir, aquest mocador pertany a una persona de classe rica.

—Anem per la segona pregunta: el netejador de pipes. Li va caure al coronel Arbuthnot, o a alguna altra persona?

—Això ja és més difícil. Els anglesos no apunyalen. En això, vostè té raó. Més aviat crec que va ser alguna altra persona que el va deixar caure…, i així fer recaure les sospites damunt el camallarg de l’anglès.

—Tal com va dir monsieur Poirot —digué, intervenint, el doctor—, dues pistes són massa descuit. Estic d’acord amb monsieur Bouc. El mocador va ser un veritable descuit…, per això ningú no admetrà de ser-ne el propietari. Però el netejador de pipes és una pista falsa. A favor d’aquesta teoria, recordarà que el coronel Arbuthnot no es va torbar gens i va confessar lliurement que fumava amb pipa i que utilitza aquesta classe de netejador de pipes.

—Raoneu molt bé —digué Poirot.

—Pregunta número tres. Qui portava el quimono escarlata? —va continuar monsieur Bouc—. Respecte a això, haig de confessar que no en tinc la més petita idea. Teniu alguna opinió formada sobre l’assumpte, doctor Constantine?

—Cap.

—Aleshores cal que ens confessem batuts aquí. La pregunta següent té algunes possibilitats. Qui era l’home o la dona disfressat amb l’uniforme dels Wagons-Lits? Respecte a aquesta pregunta podem contestar amb certesa que existeix un cert nombre de persones a les quals aquest uniforme no els aniria bé. Hardman, el coronel Arbuthnot, Foscarelli, el comte Andrenyi i Hector MacQueen són tots massa alts. Mistress Hubbard, Hildegarde Schmidt i Greta Ohlsson són massa fornides. Ens queda el criat, miss Debenham, la princesa Dragomiroff i la comtessa Andrenyi…, i cap d’aquestes persones sembla probable! Greta Ohlsson d’una banda i Antonio Foscarelli per l’altra asseguren que miss Debenham i el criat no van sortir de llurs compartiments. Hildegarde Schmidt afirma que la princesa no es va moure del seu i el comte Andrenyi ens ha dit que la seva esposa va prendre un específic per a dormir. Per tant, sembla impossible que hagi estat algú…, la qual cosa resulta completament absurda!

—Tal com diu el nostre vell amic Euclides —va dir en veu baixa Poirot.

—Cal que sigui, doncs, algú d’aquests quatre —va dir el doctor Constantine—. A menys que es tracti d’algú de fora que hagi trobat un amagatall…, i això ja hem convingut que no pot ser.

Monsieur Bouc va passar a la pregunta següent de la llista.

—Número cinc. Per què les busques del rellotge assenyalaven un quart de dues? Jo veig dues explicacions a aquesta pregunta. O bé va ser el criminal per tal d’establir-se una coartada i després va veure’s impossibilitat de sortir del compartiment quan havia calculat de fer-ho, potser perquè va sentir algun soroll, o bé… Esperin!, se m’ocorre una idea…

Els altres dos esperaren respectuosament mentre monsieur Bouc lluitava en mental agonia.

—Jo ho tinc —digué finalment—. No va ser l’assassí de l’uniforme que va tocar el rellotge! Va ser la persona a la qual anomenarem el «Segon assassí», la persona esquerrana, en altres paraules, la dona del quimono escarlata. Aquesta va arribar més tard i va moure les busques del rellotge per tal d’establir-se una coartada.

—Bravo! —digué el doctor Constantine—. Això està molt ben ideat!

—De fet —digué Poirot—, la dona el va apunyalar a les fosques, sense saber que ja era mort, però alguna cosa va fer-li deduir que tenia un rellotge dins la butxaca del pijama; aleshores el va treure, va retardar les busques i el va abonyegar.

Monsieur Bouc va mirar-lo fredament.

—No té res millor per a suggerir-nos? —va preguntar.

—De moment, no —va respondre Poirot—. Però no hi fa res —afegí—. Em penso que cap de vostès dos s’ha fixat en el punt més interessant respecte al rellotge.

—Té a veure amb la pregunta número sis? —va preguntar el doctor—. A la pregunta: «L’assassí va cometre el crim a un quart de dues?»…, jo contesto: «No».

—Jo hi estic d’acord —respongué monsieur Bouc—. «Abans d’aquesta hora?», jo responc: «Sí». Vostè també, doctor?

El doctor va assentir amb el cap.

—Sí, però la pregunta: «Després d’aquesta hora?» pot contestar-se, també, afirmativament. Estic d’acord amb la seva teoria, monsieur Bouc, i em penso que monsieur Poirot també ho està, encara que no vulgui confessar-ho. El «Primer assassí» va arribar abans d’un quart de dues, però el «Segon assassí» va arribar després d’aquesta hora. Respecte a la pregunta de la persona esquerrana, no troben, vostès, que caldria fer alguna gestió per tal d’esbrinar qui, dels passatgers, és esquerrà?

—No he negligit pas aquest punt —contestà Poirot—. Vostès hauran pogut observar que he fet escriure a cada viatger el seu nom i la seva adreça. Naturalment això no és concloent, perquè algunes persones realitzen certes accions amb la mà dreta i d’altres amb l’esquerra. Per exemple, escriuen amb la mà dreta i juguen al golf amb l’esquerra. Tanmateix, ja és alguna cosa. Cada persona interrogada ha agafat la ploma amb la mà dreta…, excepte la princesa Dragomiroff, la qual s’ha negat a escriure.

—La princesa Dragomiroff…, impossible! —digué monsieur Bouc.

—Dubto que la princesa tingui prou força per a haver pogut infligir aquell cop particular que suposem donat amb la mà esquerra —digué el doctor Constantine—. Aquella ferida especial va ser feta amb una força considerable.

—Amb més força de la que és capaç una dona?

—Jo no dic tant. Però sí que amb més força de la que pot tenir una dona vella i de la complexió física de la princesa Dragomiroff, la qual és bastant feble.

—Però pot haver influït l’esperit sobre el cos —digué Poirot—. La princesa Dragomiroff té una gran personalitat i una immensa força de voluntat. Però deixem aquest assumpte de banda, de moment.

—Passem a les preguntes números nou i deu. «Existeix la seguretat que Ratchett hagi estat apunyalat per més d’una persona?» i «Quina altra explicació pot haver-hi de les seves ferides?». Segons la meva opinió, científicament parlant, no pot haver-hi cap altra explicació d’aquestes ferides. Suggerir que un home hagi copejat primer feblement i després amb violència; primerament amb la mà dreta i després amb l’esquerra, i després d’un interval d’una mitja hora, aproximadament, va infligir noves ferides al cos, ja mort, bah!, és un contrasentit.

—No —digué Poirot—. En efecte, és un contrasentit. Però, creu, vostè, que imaginar que hi ha hagut dos assassins és més versemblant?

—Com vostè mateix ha dit, quina altra explicació pot haver-hi?

Poirot va contestar com si es parlés a si mateix:

—Això és el que jo em pregunto. És el que jo no deixo de preguntar-me.

Poirot va acomodar-se en el seu seient.

—D’ara endavant tot és aquí —digué copejant-se el front—. Ho hem escorcollat tot. Els fets són davant nostre, clarament disposats amb ordre i mètode. Els viatgers han desfilat tots per aquí, fent la seva declaració. Sabem tot el que es pot saber…, superficialment.

Va dirigir un somriure amistós a monsieur Bouc.

—Recordeu que vam fer broma sobre allò de jeure i de reflexionar? Bé, doncs, vaig a posar la meva teoria en pràctica…, aquí, davant els vostres ulls. Vostès dos cal que facin el mateix. Jaiem tots tres, tanquem els ulls i pensem… Un o més viatgers han matat Ratchett. Qui de tots ells?