CAPÍTOL XIV

L’arma

Amb més força que gentilesa, monsieur Bouc va dipositar el desmaiat cap de mistress Hubbard damunt una taula. El doctor Constantine va cridar un dels empleats del vagó restaurant, el qual va acudir tot seguit.

—Aguanti-li el cap així —digué el doctor—. Quan torni en si, doni-li una mica de conyac. Ha comprès?

I va córrer cap als altres dos. El seu interès estava concentrat en el crim i no donava cap importància als desmais de les senyores de mitja edat.

És possible, però, que mistress Hubbard es retornés molt més aviat amb el procediment ordenat, que no pas si li haguessin prodigat les més grans atencions. Pocs minuts després, ja va sentir-se millor i va trobar-se asseguda paladejant el conyac que hi havia en un vas aguantat pel cambrer. Va començar de parlar.

—No puc dir-los el terrible que és tot això! Ningú no pot comprendre els meus sentiments! Sempre he estat molt sensible…, des de petita. Només de veure sang…, oh!, estic horroritzada…!, quan ho recordo…!

L’empleat va tornar a presentar-li el vas.

—Encore un peu, madame.

—Sap que em trobo millor? Jo sóc abstèmia. No bec cap classe d’alcohol, ni de vi, mai. Tota la meva família també son abstemis. Però, ara, com que el metge m’ho ha ordenat…

Va beure uns quants glopets més.

Mentrestant, Poirot i monsieur Bouc, seguits pel doctor Constantine, sortiren ràpidament del vagó restaurant i enfocaren el corredor en direcció del vagó Istambul-París, cap al compartiment de mistress Hubbard.

Tots els viatgers del tren semblava que s’haguessin congregat davant la porta. El conductor, visiblement enfadat, guardava l’entrada.

—Mais il n’y a rien à voir —anava dient en diferents idiomes.

—Deixin-me passar, facin el favor —va dir monsieur Bouc.

Calgué que s’obrís pas bruscament per entremig dels viatgers i va entrar al compartiment. Poirot el seguia.

—Celebro que hagi vingut, monsieur —digué el conductor amb un sospir de descans—. Tothom vol entrar. La dama americana ha començat a cridar tant que, ma foi!, he pensat que l’estaven assassinant. He vingut corrents i ella seguia cridant com una boja que volia veure’l a vostè. Després ha arrencat a córrer pel passadís, esvalotant i dient a tothom què havia passat. —I va afegir, amb un gest de la mà—: És aquí, monsieur. Jo no he tocat res.

Penjada del pestell de la porta de comunicació amb el compartiment del costat, es veia una gran espongera de goma. A terra, en el mateix lloc on l’havia deixat caure mistress Hubbard, hi havia una daga de fulla recta, i d’estil pseudooriental amb un mànec repujat. La fulla presentava unes taques com de rovell.

Poirot va agafar-la delicadament.

—Sí —va murmurar—. No hi ha equivocació. Aquesta és l’arma que ens faltava, oi, doctor?

El doctor va examinar-la.

—No cal tenir tanta cura —digué Poirot—. Segurament no hi haurà d’altres impressions digitals que les dels dits de mistress Hubbard.

L’examen del doctor Constantine no va durar gaire temps.

—En efecte, no hi ha dubte que és aquesta l’arma —digué—. Amb ella s’han donat tots els cops.

—Li prego, amic meu, de no dir això —va interrompre Poirot.

El doctor va mirar, estranyat.

—Ja estem cansats de tanta abundància de coincidències. Dues persones decideixen apunyalar mister Ratchett la passada nit. Ja resulta massa casualitat que totes dues escullin la mateixa classe d’arma.

—Potser la coincidència no és pas tan gran com sembla —respongué el doctor—. En tots els magatzems de Constantinoble venen milers de dagues per l’estil.

—Em consola una mica, però només una mica —digué Poirot.

Va contemplar, pensarós, la porta que tenia davant d’ell i, traient l’espongera, va intentar de fer girar el baldó. La porta no va moure’s. Una mica més amunt hi havia el passador. Poirot va fer-lo córrer, però la porta tampoc no es va obrir.

—Recordi que la vam tancar per l’altra banda —va indicar el doctor.

—És veritat —digué Poirot, completament distret.

—Semblava que estigués pensant en altra cosa. Les seves celles expressaven perplexitat.

—Així tot s’explica, oi? —va preguntar monsieur Bouc—. L’home passa a través d’aquest compartiment. En tancar la porta de comunicació topa amb l’espongera. Aleshores té la idea d’amagar ràpidament la daga en aquesta bossa. És bruta de sang. Després, quan s’adona que mistress Hubbard s’ha despertat, s’escapoleix per l’altra porta, la que dóna al passadís.

—Així degué succeir —va murmurar Poirot.

Però la seva cara no va canviar d’expressió.

—Què passa? —va preguntar monsieur Bouc—. Hi ha alguna cosa que no li acaba de satisfer?

Poirot el va mirar ràpidament.

—No li crida l’atenció? No, evidentment, no. Bé, només és un petit detall.

El conductor va treure el cap.

—La senyora americana torna cap aquí —va anunciar.

El doctor Constantine va envermellir, sentint-se culpable. Tenia la impressió que no havia tractat massa cavallerescament mistress Hubbard. Però ella no li va fer cap retret. Les seves energies estaven concentrades en un altre assumpte.

—Haig de dir-los una cosa —anuncià així que va arribar davant la porta—. Jo no vull estar més temps en aquest compartiment! Per res del món dormiria en aquesta llitera, mal si em paguessin un milió de dòlars!

—Però, senyora…

—Ja sé què em dirà, però jo li contesto des d’ara que no ho faré. Prefereixo passar-me tota la nit, dreta, en el passadís.

Aleshores es posà a plorar.

—Ah!, si la meva filla em veiés…, si sabés què m’està passant…

Poirot la va interrompre enèrgicament.

—Senyora, no cal que s’amoïni. La seva petició és completament raonable. Els seus bagatges seran transportats immediatament a un altre compartiment.

Mistress Hubbard va retirar el seu mocador dels ulls.

—De debò? Oh, ja em sento més tranquil·la, ara. Però segurament tot estarà ple…, si no és que un d’aquests senyors…

Monsieur Bouc va prendre la paraula.

—Els seus bagatges es traslladaran immediatament a un altre vagó. Tindrà vostè un compartiment en el vagó que va annexar-se a Belgrad.

—Oh!, magnífic! No puc pas dir que sigui una dona nerviosa, però, francament, dormir en un compartiment pensant que en el del costat hi ha un home mort…, m’esgarrifo! Els asseguro que acabaria per tornar-me boja!

—Michel —va cridar monsieur Bouc—. Traslladi aquests bagatges a un compartiment buit del vagó Atenes-París.

—Sí, monsieur. El mateix número que aquest: el número tres?

—No —respongué Poirot abans que el seu amic pogués contestar—. Crec que serà millor per a la senyora donar-li un número completament diferent. El dotze, per exemple.

—Bien, monsieur.

El conductor va agafar l’equipatge. Mistress Hubbard va expressar el seu agraïment a Poirot.

—Ha estat, vostè, molt amable i molt delicat amb mi. Cregui que li agraeixo moltíssim. Li asseguro.

—No val la pena, madame. Anirem amb vostè per deixar-la confortablement instal·lada.

Mistress Hubbard va anar acompanyada pels tres homes al seu nou compartiment. Una vegada allí, va mirar tot al seu voltant i va sospirar, feliç.

—Oh, és molt agradable!

—Li agrada, madame? Com pot veure, és exactament igual que l’altre.

—És veritat…, però aquest dóna a l’altre costat. Però això no té importància. Aquests trens tan aviat van en un sentit com en un altre. Quan vaig marxar, vaig dir a la meva filla: «Voldria un compartiment prop de la màquina», i ella em va contestar: «Però, mamà, això té l’inconvenient que et poses a dormir en un sentit i et despertes en l’altre». I és cert tot el que va dir. Ahir a la nit vam entrar a Belgrad en una direcció i vam sortir per la contrària.

—De totes maneres, madame, es troba contenta, ara? —preguntà Poirot.

—No m’atreveixo a dir tant. Estem enmig de la neu i ningú no fa res per a remeiar-ho…, i el meu vaixell surt demà passat.

—Madame —digué monsieur Bouc—, tots nosaltres ens trobem en el mateix cas que vostè.

—Sí, és veritat —va admetre mistress Hubbard—. Però ningú no ha tingut un compartiment que hagi estat travessat durant la nit per un assassí.

—Encara em balla el cap, madame —digué Poirot—, intentant d’esbrinar com l’home va entrar al seu compartiment tenint la porta de comunicació tancada, tal com vostè diu. Està segura, madame, que la cosa ocorregué d’aquesta manera?

—Sí, la senyora sueca ho va comprovar davant meu.

—Anem a reconstruir la petita escena. Vostè estava estirada en la seva llitera…, així…, i no va poder veure-ho per si mateixa. És cert?

—No, no ho vaig poder veure per causa de la bossa de l’esponja. Ara que hi penso, n’hauré de comprar una de nova. Se’m regira l’estómac cada vegada que miro aquesta.

Poirot va agafar la bossa de l’esponja i la va penjar del pestell de la porta de comunicació amb l’altre compartiment.

—Précisément, ja ho veig —digué—. El passador és sota la maneta de la porta…, i l’espongera l’amaga. Vostè no podia veure, des de la llitera, si el pestell estava posat o no.

—És el que jo ja li havia dit!

—I la senyora sueca, miss Ohlsson, estava dreta, entre la porta i vostè. Va empènyer la porta i va veure que era tancada.

—Això mateix.

—Però degué equivocar-se, madame. Ja comprèn què vull dir, oi? —Poirot semblava ansiós d’explicar-ho bé—. El pestell és solament un projector de metall, així. Girat cap a la dreta, la porta està tancada, girat cap a l’esquerra, no ho està. És molt possible que la senyora sueca es limités a empènyer la porta i com que estava tancada per l’altra banda, va creure que també ho estava per aquesta.

—Bé, però això demostra estupidesa de part seva.

—Madame, els més bons i els més amables, no són sempre els més intel·ligents.

—Té raó, naturalment.

—Per cert, madame, vostè ha viatjat des d’Esmirna fent aquest mateix itinerari?

—No. Vaig embarcar-me directament cap a Istambul, i un amic de la meva filla, mister Johnson (un home simpatiquíssim; m’agradaria que el coneguessin) em va anar a rebre i va ensenyar-me Istambul, que per cert no va agradar-me gens, com a ciutat. Respecte a les mesquites i aquelles sabatilles tan grans que cal posar-se damunt les sabates… Què els estava dient…?

—Deia que mister Johnson la va anar a rebre.

—Ah!, sí, i em va portar a un vaixell francès de missatgeries que sortia cap a Esmirna, on el marit de la meva filla m’estava esperant en el mateix moll. Què dirà quan sàpiga tot el que m’està passant! La meva filla deia que el viatge seria molt més agradable, més fàcil i més segur. Va dir-me: «Només cal que seguis en el teu compartiment i sense bellugar-te arribaràs a París, on podràs agafar l’American Express». I ara, oh, Deu meu!, què faré si no ha pogut anul·lar el meu passatge en el vaixell? Hauria calgut avisar. Però molt em temo que ara ja no podré fer-ho. Això és el més terrible…

Va semblar que mistress Hubbard anava a tornar a posar-se a plorar.

Poirot, que ja començava d’estar impacient, va aprofitar l’ocasió.

—Madame, vostè ha sofert un gran xoc. Donarem ordre al cambrer del restaurant perquè li porti un te i pastes.

—No crec que se’m posi massa bé el te —digué mistress Hubbard, tota plorosa—. Això és un costum anglès.

—Aleshores, cafè, madame. Vostè necessita un estimulant —respongué Poirot.

—El conyac em fa sentir el cap tot desballestat. Sí, serà millor una mica de cafè.

—Excel·lent. Veurà com recupera les forces.

—I ara, madame, farem un tràmit de pura fórmula. Em permet d’examinar el seu equipatge?

—I això, per què?

—Hem d’examinar els bagatges de tots el viatgers. No voldria pas recordar-li el detall de la bossa de l’esponja, un detall molt desagradable.

—Oh, gràcies! Ha fet bé de recordar-m’ho. No voldria pas tenir d’altres sorpreses com aquesta.

L’escorcoll va fer-se molt ràpidament. Mistress Hubbard viatjava amb un mínim d’equipatge: una capsa de capells, un petit maletí i una maleta gran. El contingut de totes tres coses no va revelar res d’extraordinari, i l’escorcoll no hauria durat més de pocs minuts si mistress Hubbard no hagués insistit perquè veiessin unes fotografies de la meva filla i de dos nens bastant lletgets.

—Són els meus néts. Oi que són molt bufons?