CAPÍTOL III

Poirot refusa un cas

Monsieur Hercule Poirot va entrar una mica tard, l’endemà, al vagó restaurant. S’havia llevat de bona hora, va esmorzar gairebé sol i havia passat tot el matí repassant les notes de l’assumpte que el cridava a Londres. Gairebé no havia vist el seu company de compartiment.

Monsieur Bouc, que ja estava instal·lat, va indicar al seu amic la cadira buida de l’altra banda de la taula. Poirot va asseure’s i, degut a la favorable situació de la taula, no tardaren a servir-los els primers amb els millors i escollits plats. L’àpat fou excepcionalment perfecte.

Fins que no van començar a menjar un suculent formatge ben mantegós, monsieur Bouc no va dedicar la seva atenció a d’altres assumptes que no fossin els de menjar. Va ésser aleshores que va començar de sentir-se filòsof.

—Ah! —va sospirar—. Voldria poder tenir la ploma de Balzac! Com descriuria aquesta escena!

—És una bona idea —digué Poirot.

—Vós ho trobeu, també? Ningú no l’ha tinguda encara, em penso. Es presta tant per a una novel·la. Estem voltats de gent de tota mena, de totes les nacionalitats, de totes les edats. Durant tres dies tota aquesta gent, desconeguts els uns dels altres, viuran junts. Dormiran i menjaran sota un mateix sostre; no podran separar-se. Al final d’aquests tres dies, cadascú seguirà el seu camí, potser mai més no tornaran a trobar-se.

—Malgrat tot —replicà Poirot—, suposant que un accident…

—Ah, no!, amic meu…

—Des del vostre punt de vista seria molt trist, ho confesso. Però fem aquesta suposició un moment. En aquest cas, probablement restaríem units…, per la mort.

—Una mica més de vi —digué monsieur Bouc omplint ràpidament els vasos—. Us sentiu molt pessimista, mon cher. Potser és cosa de la digestió.

—Certament. La cuina de Síria no està feta per al meu estómac.

Begué el seu vi a glopets. Després es recolzà en el seu seient i va donar una mirada observadora per tot el vagó restaurant. En total hi havia tretze clients, i tal com monsieur Bouc havia fet observar, de totes les nacionalitats i de totes les classes. Va començar d’estudiar-los.

A la taula oposada a la d’ells hi havia tres homes. Va suposar que eren simples viatgers instal·lats en aquell lloc per l’incontestable capritx dels empleats del restaurant. Un italià corpulent es burxava les dents amb evident plaer. Al seu davant, un anglès encarcarat tenia reflectida en la seva cara l’expressió desaprovadora de l’impecable majordom. Al costat de l’anglès seia un americà vestit d’una manera llampant…, possiblement era un viatjant de comerç.

—No hem menjat pas malament —digué en veu de nas.

L’italià va treure’s l’escuradents de la boca per tal de bracejar amb més facilitat.

—Efectivament —digué—. Ho he dit tota l’estona.

L’anglès va mirar per la finestreta i va tossir.

La mirada de Poirot va anar donant la volta.

En una taula petita hi havia, asseguda, molt seriosa i molt tibada, una dama vella i lletja com poques. La seva lletjor, però, era una lletjor distingida, que captivava més que no pas revellia. Al voltant del seu coll duia un collaret de perles legítimes, malgrat no aparentar-ho. Les mans eren plenes d’anells. Duia l’abric posat damunt les espatlles. Un caríssim barret negre, petitó, posat horrorosament damunt els cabells groguencs, li feia la cara més espantosa encara.

Estava en aquell moment parlant amb el cambrer, en un to cortès, però completament autoritari.

—Tindrà l’amabilitat de posar en el meu compartiment una ampolla d’aigua mineral i un vas gran de suc de taronja. Donarà ordre que em preparin per a aquest vespre, per al sopar, pollastre sense cap mena de salsa i una mica de peix bullit.

El cambrer va contestar respectuosament que compliria les seves ordres.

La dama féu una amable inclinació amb el cap i es va aixecar. La seva mirada va creuar-se amb la de Poirot i la va defugir amb aristocràtica indiferència.

—És la princesa Dragomiroff —va dir monsieur Bouc en veu baixa—. És russa. El seu marit va realitzar tot el seu capital i va invertir-lo fora de Rússia, abans de la Revolució. És extremament rica. I una veritable cosmopolita.

Poirot va assentir amb el cap; ja havia sentit parlar de la princesa Dragomiroff.

—Té una gran personalitat —reprengué monsieur Bouc—. Lletja com un pecat, però es fa admirar. No és cert?

Poirot hi estigué d’acord.

En una altra taula més gran hi havia asseguda Mary Debenham amb dues dones més. Una d’elles era de mitjana edat, amb una brusa escocesa i una faldilla de tweed. Els seus cabells groguencs estaven recollits en una trossa; portava unes indispensables ulleres i la seva cara llarga, tranquil·la i afable li donava l’aspecte d’un be. Estava escoltant la tercera dona, grassa, de cara agradable, de més edat, la qual parlava en un to clar i monòton, sense donar cap senyal de fer pauses, ni per menjar, ni tan sols per respirar.

—… i aleshores la meva filla va dir: «De cap manera cal que s’imposin en aquest país els mètodes americans. És natural que aquesta gent sigui indolent. No tenen per què córrer». Això va dir la meva filla. M’agradaria que poguessin veure, vostès, què fa el nostre col·legi allà. Cal aplicar les nostres idees occidentals i ensenyar els orientals que les reconeguin. La meva filla diu…

El tren va introduir-se en un túnel. La veu monocord va quedar ofegada pel soroll.

A la taula del costat, una de les petites, era assegut el coronel Arbuthnot, completament sol. La seva mirada estava fixada en el clatell de Mary Debenham. Tanmateix, no els hauria estat difícil d’estar junts. Per què no ho van fer?

Poirot va pensar que potser Mary Debenham s’hi va negar.

Una institutriu sap prendre precaucions. Les aparences són molt importants. Una noia que es guanya la vida cal que sigui discreta.

La seva vista va dirigir-se cap a l’altra banda del vagó. Al capdavall, tocant a la paret, hi havia una dona de mitja edat vestida de negre, de cara ampla, sense expressió. Poirot va pensar que potser era alemanya o escandinava. Probablement devia ésser una cambrera alemanya.

Després d’ella venia una parella que enraonava animadament, molt junts, inclinats damunt la taula. L’home anava vestit amb roba anglesa de tweed, però no era anglès. Poirot només podia veure-li la part posterior del cap i part de les espatlles. Es veia, però, que era un gran tipus. En aquell moment ell va girar el cap i Poirot li pogué veure el perfil. Era un home bell, d’una trentena de anys, que portava un gran bigoti ros.

La dona que era asseguda davant d’ell era una veritable criatura; devia tenir uns vint anys. Anava vestida amb una jaqueta negra, cenyida, faldilla també negra, brusa de setí de color blanc, i una toque molt chic posada graciosament de costat. Tenia una bellesa molt original, la cara d’una gran pal·lidesa, grans ulls de color castany i cabells negríssims. Estava fumant amb un broquet molt llarg. Tenia unes mans delicades amb les ungles pintades de vermell viu. Duia penjada al coll una gran maragda muntada en platí. En la seva mirada i en la seva veu hi havia una gran coqueteria…

—Elle est jolie…, et chic —digué en veu baixa Poirot—. Marit i muller, oi?

Monsieur Bouc va assentir amb el cap.

—Ambaixada hongaresa, em penso —digué—. Una magnífica parella.

Només quedaven dues altres persones al menjador: el company de viatge de Poirot, MacQueen, i el seu amo, mister Ratchett. Aquest estava assegut de cara a Poirot, que, per segona vegada, es va posar a estudiar aquella cara desconcertant, en la qual es barrejava la benvolença amb l’expressió dels ulls, petits i cruels.

Sens dubte monsieur Bouc va veure un canvi a l’expressió del seu amic.

—Esteu mirant el vostre animal salvatge? —va preguntar-li.

Poirot va assentir amb el cap.

Quan servien el cafè, monsieur Bouc es va aixecar. Havia començat a menjar abans que Poirot i havia ja acabat feia una bona estona.

—Retorno al meu compartiment —va dir—. Veniu després i parlarem.

—Amb molt de gust.

Poirot va prendre el seu cafè i va demanar una copa de licor. El cambrer anava passant de taula en taula amb la seva caixeta de diners, cobrant les consumacions. La dama vella americana es va plànyer amb la seva veu estrident i monòtona.

—La meva fila va dir-me: «Porta un talonari de xecs i no tindràs cap maldecap». Però no succeeix així. Carreguen un deu per cent de propines pel servei i m’han cobrat fins i tot una ampolla d’aigua mineral. I ni tan sols tenen Evian o Vichy, cosa que em sembla molt estranya.

—Estan obligats a servir aigua del país —va explicar la senyora de la cara de be.

—Bé, però em sembla molt rar. —La dona va mirar contrariada el petit munt de moneda posat damunt la taula, al seu davant—. Mirin què em donen: dinars o una cosa semblant. Unes porqueries sense cap valor. Ja ho deia la meva filla…

Mary Debenham va enretirar la seva cadira i es va aixecar, fent una salutació amb el cap a les altres dues dones. El coronel Arbuthnot també es va aixecar i la va seguir. La dama americana va recollir la seva menyspreada moneda i es va retirar, seguida per la senyora de cara de be. El matrimoni hongarès ja havia marxat. El vagó restaurant havia quedat buit, exceptuant Poirot, Ratchett i MacQueen.

Ratchett digué unes paraules al seu company, el qual va aixecar-se i va abandonar el menjador. Després s’aixecà ell també, però en lloc de seguir a MacQueen, va seure, inesperadament, a la cadira que hi havia davant Poirot.

—Faria el favor de donar-me un llumí? —li digué. La seva veu era suau, lleugerament nasal—. El meu nom és Ratchett.

Poirot va fer una lleugera inclinació. Després es ficà la mà a la butxaca i va treure una capsa de llumins, que va donar a l’altre. Aquest la va agafar, però no va encendre’n cap.

—Suposo que tinc el gust de parlar amb monsieur Hercule Poirot. M’equivoco?

Poirot tornà a fer una inclinació.

—De cap manera. Ha estat vostè ben informat, monsieur.

El detectiu tenia consciència que els ullets de l’altre el miraven inquisitivament.

—En el meu país —va dir— anem al gra ràpidament. Monsieur Poirot, necessito que vostè emprengui un treball per a mi.

Les celles de monsieur Hercule Poirot s’alçaren lleugerament.

—La meva clientela, monsieur, avui dia és molt limitada. M’ocupo de molt pocs casos.

—Ja m’ho han comunicat, monsieur Poirot. Però aquest cas significa molts de diners. —I va repetir la frase amb la seva veu suau i persuasiva—: Molts de diners.

Hercule Poirot va guardar un o dos minuts de silenci.

—Què desitja que faci per a vostè, mister…, mister Ratchett? —va preguntar.

—Monsieur Poirot, jo sóc un home molt ric, un home riquíssim. Els homes que estan en la meva situació tenen molts d’enemics. Jo tinc un enemic.

—Només un?

—Què vol dir, exactament, amb aquesta pregunta? —preguntà Ratchett, sorprès.

—Monsieur, segons la meva experiència, quan un home està en situació de tenir enemics, generalment no es redueixen a un de sol.

Ratchett va semblar que es tranquil·litzava amb la resposta de Poirot. I respongué ràpidament:

—En efecte, sóc del mateix punt de vista. Enemic o enemics, tant se val, no té importància. El que sí que en té, és la meva seguretat.

—La seva seguretat?

—La meva vida està amenaçada, monsieur Poirot. Malgrat tot, sóc un home que sap guardar-se. —De la butxaca de l’americana va treure’n un revòlver automàtic que va ensenyar per espai d’un moment. I va prosseguir secament—: No sóc de la classe d’homes als quals poden agafar desprevinguts. Però no hi ha mai prou precaucions. He pensat que vostè és l’home que necessito, monsieur Poirot. I recordi que hi ha molts diners.

Poirot el va observar detingudament durant alguns minuts. La seva cara era completament inexpressiva. L’altre no va poder endevinar quins pensaments passaren per la seva ment.

—Ho sento, monsieur —digué finalment—. No puc fer-li el servei que demana.

L’altre el va mirar fixament.

—Digui el seu preu, aleshores.

Poirot mogué el cap negativament.

—No em comprèn, monsieur. Jo he tingut molta sort en la meva professió. Tinc diners suficients per a satisfer les meves necessitats i els meus capritxos. Actualment, només accepto els casos que m’interessen.

—Vostè té moltes pretensions. Potser vint mil dòlars el temptarien?

—No.

—Si pretén que la quantitat sigui més elevada, l’adverteixo que no obtindrà absolutament res. Conec el valor de les coses.

—Jo també, mister Ratchett.

—No troba acceptable la meva proposició?

Poirot es posà dret.

—Si em perdona la meva opinió personal, li diré que no m’agrada la seva cara, mister Ratchett —respongué Poirot.

I amb aquestes paraules, Poirot va abandonar el vagó restaurant.