CAPÍTOL XII

Declaració de la cambrera alemanya

Monsieur Bouc va mirar el seu amic amb curiositat.

—No acabo d’entendre, mon vieux. Per què heu fet un interrogatori tan estrany a miss Debenham?

—Estava cercant de trobar una falla.

—Una falla?

—Sí…, en l’armadura de la seguretat d’aquesta noia. Volia sacsejar la seva sang freda. He reeixit? No ho sé pas. Però estic convençut que ella no esperava pas que jo presentés les coses d’aquesta manera.

—Sospiteu d’ella —digué monsieur Bouc lentament—. Però, per quin motiu? Sembla una noia encisadora, la darrera persona del món de la qual jo pensaria que pogués estar complicada en un assassinat d’aquesta mena.

—D’acord —digué Constantine—. És una noia freda. No sent. Crec que mai no apunyalaria un home, sobretot si el podia portar davant els tribunals.

Poirot va sospirar.

—Han de deixar de banda l’obsessió que tenen que aquest crim és un acte impremeditat o sobtat. Respecte a les raons que em fan sospitar de miss Debenham, n’hi ha dues. Una són unes paraules que jo vaig tenir ocasió de sentir i que vostès no coneixen encara.

Aleshores Poirot va explicar el curiós intercanvi de frases que ell havia sorprès en el viatge des d’Alep.

—Certament, és molt curiós —va dir monsieur Bouc quan Poirot va haver acabat—. Però cal una explicació. Si significa el que vostè suposa, aleshores tots dos, ella i l’encarcarat anglès, resulten complicats en l’afer.

Poirot va fer un gest assentint.

—Però això és el que precisament no demostren els fets —va dir—. Vegi, si no; si hi estiguessin tots dos complicats, caldria esperar que cadascú proporcionés una coartada a l’altre. No és cert? Però no, res d’això ha passat. La coartada de miss Debenham la proporciona una dona sueca, a la qual no havia vist mai abans d’ara, i la del coronel Arbuthnot la proporciona MacQueen, el secretari de l’home assassinat. No, la solució d’aquest trencaclosques és massa fàcil.

—Ha dit, vostè, que hi havia una altra raó per a les seves sospites —va recordar-li monsieur Bouc.

Poirot somrigué.

—Ah!, però és una raó purament psicològica. Jo em pregunto si és possible que miss Debenham hagi planejat aquest crim. Darrere aquest cas, estic convençut que s’amaga un cervell fred, intel·ligent i ple de recursos. Miss Debenham és una persona que pot respondre a aquesta descripció.

Monsieur Bouc va moure el cap, dubtant.

—Em sembla que esteu equivocat, amic meu. No veig pas aquesta noia anglesa com una criminal.

—Bé, ja ho veurem —respongué Poirot recollint el darrer passaport—. Anem amb el darrer nom de la nostra llista: Hildegarde Schmidt, cambrera.

Avisada per l’empleat, Hildegarde Schmidt va presentar-se al vagó restaurant i es va mantenir dreta en actitud respectuosa.

Poirot va indicar-li un seient.

Va asseure’s, va encreuar les mans i va esperar tranquil·lament que Poirot la interrogués. Tenia l’aspecte d’una pacífica criatura, exageradament respectuosa, però no pas massa intel·ligent.

Poirot va mostrar-se bondadós i cordial, per tal de tranquil·litzar-la. Aleshores va fer escriure el seu nom i l’adreça i va començar de preguntar-li amablement.

L’interrogatori va tenir lloc en alemany.

—Necessitem saber tot el possible respecte al que ha succeït aquesta nit passada —digué Poirot—. Ja comprenem que vostè no ens podrà dir gran cosa, ni massa detalls sobre el crim, però pot haver vist o sentit alguna cosa que, encara que a vostè li sembli que no pot tenir cap significat, pot ser molt valuosa per a nosaltres. Suposo que ho comprèn, oi?

No semblava pas haver comprès res. La seva cara ampla i bondadosa seguia amb una plàcida expressió d’estupidesa.

—Jo no sé res, monsieur —respongué.

—Naturalment, però deu saber, per exemple, que la seva mestressa va fer-la cridar anit passada, oi?

—Sí, en efecte.

—Recorda quina hora era?

—No, monsieur. Jo dormia quan l’empleat va venir i em va despertar.

—Perfectament. Està, vostè, acostumada que la despertin així?

—Sí, monsieur. La meva senyora té necessitat molt sovint dels meus serveis a la nit. No pot dormir gaire bé.

—Eh bien, aleshores, vostè va rebre l’encàrrec i es va llevar. Va posar-se una bata?

—No, monsieur, vaig posar-me un vestit. No m’agrada presentar-me amb bata davant Sa Excel·lència.

—I això que vostè té una bata molt bonica, de color escarlata, oi?

La cambrera el va mirar astorada.

—No, monsieur, la meva bata és de franel·la de color blau fosc.

—Perdoni! Era una broma. Així doncs, vostè va anar al compartiment de madame la princesse. Què va fer un cop va arribar allí?

—Vaig fer-li un massatge, monsieur, i després vaig llegir-li una estona en veu alta. No és pas que jo llegeixi massa bé en veu alta, però Sa Excel·lència diu que ja és suficient. Diu també que li va bé per a dormir. Quan agafa el son, jo tinc ordre d’anar-me’n, així és que tanco el llibre i me’n torno al meu compartiment.

—Sap quina hora era?

—No, monsieur.

—Bé, quanta estona va estar amb madame la princesse fent-li lectura?

—Aproximadament una mitja hora, monsieur.

—Perfectament, segueixi.

—Primerament, vaig portar a Sa Excel·lència una manta del meu compartiment. Feia molt de fred, malgrat la calefacció. Vaig arreglar-li, doncs, la manta i ella va desitjar-me bona nit. També vaig posar-li al seu abast aigua mineral. Aleshores, vaig apagar el llum i vaig retirar-me.

—I després?

—No hi ha res més, senyor. Vaig tornar al meu compartiment i vaig posar-me a dormir.

—No va trobar ningú pel passadís?

—No, senyor.

—No va veure, per exemple, una senyora amb un quimono de color escarlata, amb uns dragons brodats?

Els seus ulls aigualits se’l van quedar mirant.

—No, no, monsieur. No hi havia ningú, excepte el conductor. Tothom estava dormint.

—Però vostè va veure el conductor?

—Sí, monsieur.

—Què estava fent?

—Sortia d’un dels compartiments, monsieur.

—Què? —Monsieur Bouc va abocar-se endavant—. De quin compartiment?

Hildegarde Schmidt el va mirar espantada i Poirot va llançar una mirada reprovadora al seu amic.

—Naturalment —digué—. El conductor cal que respongui molt sovint a les trucades, durant la nit. Recorda, vostè, quin compartiment era?

—Era un compartiment situat cap a la meitat del vagó. Dues o tres portes més enllà del de madame la princesse.

—Ah!, bé. Faci el favor de dir-nos exactament què va passar.

—Gairebé va ensopegar amb mi, monsieur. Era quan jo tornava del meu compartiment al de la princesa, portant-li la manta.

—I ell sortia d’un compartiment i gairebé va ensopegar amb vostè? Cap a quina direcció anava?

—Cap a mi, monsieur. Ell va excusar-se i va seguir corredor enllà cap al vagó restaurant. En aquell moment estava trucant un timbre, però em sembla que ell no va acudir-hi. —La xicota va fer una pausa i després afegí—: No comprenc. Per què m’ho pregunta?

Poirot la va tranquil·litzar de seguida.

—És només una qüestió d’horaris —digué—. Tot és una rutina. Aquest pobre empleat es veu que ha tingut una nit molt ocupada. Primerament calgué avisar-la a vostè, després va haver d’atendre els timbres…

—No era pas el mateix empleat que va venir a avisar-me, monsieur. Era un altre.

—Ah!, un altre! Ja l’havia vist, vostè, abans?

—No, monsieur.

—Ah! Creu, vostè, que el podria reconèixer, si el tornés a veure?

—Em penso que sí, monsieur.

Poirot va murmurar algunes paraules a l’orella de monsieur Bouc. Aquest va aixecar-se ràpidament i va dirigir-se cap a la porta per tal de donar una ordre.

Poirot va seguir amb el seu interrogatori, emprant les maneres més amables possible.

—Ha estat mai a Amèrica, Frau Schmidt?

—Mai, monsieur. Crec que és un gran país.

—Ha sentit dir, potser, qui era, en realitat, aquest home al qual han assassinat? Era el responsable de la mort d’una nena petita.

—Sí, ja ho sentit dir, monsieur. Una cosa abominable…, monstruosa. El bon Déu no hauria de permetre aquestes coses. A Alemanya no som tan malvats.

La bona dona tenia els ulls plens de llàgrimes. Els seus instints maternals estaven trasbalsats.

—Fou un crim abominable —digué Poirot, greument.

Va treure’s un trosset de roba de batista molt fina, de la butxaca i el va ensenyar a la dona.

—És de vostè aquest mocador, Frau Schmidt?

Es féu un moment de silenci mentre ella l’examinava. El color va pujar-li a la cara quan va contestar:

—Ah!, no, naturalment. No és meu, monsieur.

—Té la inicial «H», veu? He cregut que és de vostè.

—Oh, monsieur. Això és un mocador de gran dama. Un mocador molt car. Brodat a mà. Segurament és de París.

—No sap pas de qui pot ser?

—Jo? Oh, no, monsieur.

Dels tres homes que estaven escoltant, només Poirot va percebre una lleugera vacil·lació en la resposta de la cambrera.

Monsieur Bouc digué alguna cosa a l’orella de Poirot. Aquest va assentir amb el cap i digué, adreçant-se a l’alemanya:

—Ara vindran els tres empleats dels vagons llit. Voldrà fer el favor de dir-nos quin és el que vostè va trobar la nit passada quan anava amb la manta per la princesa?

Van entrar el tres homes. Pierre Michel, el robust i ros conductor del vagó Atenes-París i el no menys corpulent conductor del vagó de Bucarest.

Hildegarde Schmidt va mirar-los i immediatament va moure negativament el cap.

—No, monsieur —va dir—. No és cap d’aquests tres el que vaig veure ahir a la nit.

—Doncs, són aquests els únics conductors que hi ha al tren. Deu estar equivocada.

—N’estic completament segura, monsieur. Aquests són tots alts i corpulents. El que jo vaig veure era baix i moreno. Portava un petit bigoti. La seva veu quan va dir-me: «Pardon», semblava la d’una dona. Naturalment, el recordo perfectament, monsieur.