PRÒLEG

CORINT, 342 ABANS DE CRIST SEGON ANY DE LA CVIII OLIMPÍADA

L’home arribà poc després del capvespre quan les ombres començaven a allargar-se damunt la ciutat i damunt el port. Avançava a pas lleuger amb una alforja en bandolera i, de tant en tant, es girava amb una certa actitud aprensiva. S’aturà als voltants d’un templet dedicat a Persèfone i la llàntia que cremava davant la imatge de la deessa va permetre de distingir-ne l’aspecte: cabells blanquinosos propis d’aquell que ja ha depassat la mitjana edat, el nas recte i la boca fina, els pòmuls sortints i les galtes enfonsades, cobertes en part per una barba fosca. La mirada, inquieta i fugissera, conservava tanmateix una expressió de dignitat i de contenció que contrastava amb el seu aspecte descurat i amb una indumentària deslluïda que revelava una condició benestant per bé que degradada.

Agafà el carrer que conduïa al port oriental i va començar a baixar cap a la dàrsena on eren més nombroses les tavernes i hostatgeries visitades per mariners, comerciants, descarregadors i soldats de la flota. Corint vivia un moment de prosperitat i els dos ports de la ciutat bullien de vaixells que importaven i exportaven mercaderies a tots els països del mar interior i del Pont Euxí. Al barri meridional on hi havia els magatzems de blat era fàcil de sentir l’accent sicilià en totes les seves variants de to: la variant d’Agrigent, la de Catània, la de Gela, la siracusana…

Siracusa… de vegades li semblava haver-la oblidat, però n’hi havia prou amb ben poca cosa per evocar-li els dies de la seva infància i de la maduresa, per retrobar les llums i els colors d’un món ja transformat per la nostàlgia però, sobretot, per l’amargor d’una vida inexorablement marcada per la derrota.

Havia arribat davant la taverna i hi va entrar després d’haver donat un darrer cop d’ull al seu voltant.

El local començava a animar-se amb els clients habituals que hi anaven a menjar una sopa calenta i a beure-hi vi autèntic, com acostumen a fer els bàrbars i els més pobres.

Al bon temps, la gent seia a l’exterior, sota l’emparrat, per tal de contemplar els dos mars, l’un, fosc, presa ja de la nit, l’altre, roig per la darrera lluentor del capvespre, i els vaixells que s’afanyaven a entrar a port abans no es fes de nit. A l’hivern, quan el vent del nord baixava de les muntanyes a gelar els membres, tots s’amuntegaven a l’interior en una atmosfera densa de fum i d’olors fortes.

L’hostaler atià el foc, tot seguit agafà un bol de sopa i l’hi posà al davant, damunt la taula.

—El sopar, mestre.

—Mestre… —repetí l’altre en veu baixa amb un to de disgust gairebé imperceptible.

La cullera era damunt la taula lligada amb un cordill perquè, si no, la gent se l’enduia. La va agafar i començà a menjar, lentament, mentre assaboria aquell àpat senzill i gustós que li anava escalfant les extremitats ertes.

Anaven arribant les noies destinades als clients, els quals, un cop havien menjat, començaven a beure o ja anaven una mica alegres de l’estona que feia que bevien amb l’excusa que feia fred i que calia escalfar-se.

Cloe no era especialment bonica, però tenia uns ulls negres i profunds i un posat alterós tan absurd per la seva condició de jove prostituta que li recordava el de les dones sicilianes. Potser ho era, qui sap.

O potser li recordava algú altre, un amor de joventut a la seva terra d’origen. Per això de tant en tant l’observava i li somreia, i ella li tornava el somrís sense comprendre’n el significat. Se’l mirava amb ulls incrèduls i un xic burletes.

Se la trobà a la vora gairebé de sobte i primer en quedà sorprès, tot seguit va fer una indicació a l’hostaler perquè portés un altre plat i l’hi acostà mentre, al mateix temps, deixava caure algunes monedes damunt la taula.

—Amb aquests diners no t’arriba per cardar, mestre —digué ella un cop hagué comptat les monedes amb un cop d’ull.

—Ja ho sé que no —havia respost ell, tranquil—. Només vull oferir-te un plat de sopa. Estàs molt prima i, si continues aprimant-te, ja no serviràs per als clients i t’enviaran a la roda de molí. Per què m’has anomenat d’aquesta manera?

—Mestre?

L’home va assentir i continuà menjant-se la sopa.

La noia va alçar les espatlles.

—Tots et diuen així perquè ensenyes de llegir i d’escriure a canvi de diners. Però sembla que ningú no sap com et dius realment. Deus tenir un nom, oi?

—Com tothom.

—I no me’l vols dir?

L’home bellugà el cap mentre enfonsava, un cop més, la cullera a la sopa.

—Menja tu també, ara que encara és calenta —li va dir.

Cloe va dur-se el plat als llavis i xarrupà el brou sorollosament. Es va netejar amb la màniga de la túnica.

—Per què no me’l vols dir?

L’home va respondre:

—Perquè no puc.

La noia féu un cop d’ull a l’alforja que ell havia penjat al respatller de la cadira.

—Què hi ha aquí dins?

—Res que t’interessi. Menja que han arribat uns clients.

L’hostaler se’ls acostà.

—Vés a l’habitació —li digué mentre li indicava una porteta al fons del local—. Hi ha dos mariners audaços que tenen ganes de divertir-se. Han pagat per endavant. Procura que quedin satisfets.

La noia encara va engolir una altra cullerada de sopa i, abans d’anar-se’n, li va xiuxiuejar a l’orella:

—Vés amb compte, la teva bossa crida massa l’atenció. Hi ha algú que voldria saber què conté. Jo no t’he dit res. —I en veu alta va afegir—: Gràcies per la sopa, mestre. M’ha escalfat el cor.

Cloe va ser destinada a dos estrangers que ja anaven beguts. Alts, grossos i bruts. I, al cap d’una estona, ell la sentí cridar. Eren d’aquells a qui els agrada fer mal. Es va aixecar i va córrer cap a la porta del fons del local, mentre l’hostaler li cridava:

—On vas? Atura’t, maleït siguis, atura’t!

Però ell ja havia obert la porta de bat a bat i s’havia llançat a l’interior d’aquell enfony obscur mentre cridava:

—Deixeu-la estar! Deixeu-la, bastards!

Aleshores hi va haver un aldarull que es va transformar en una veritable i autèntica baralla. Tots dos alhora el van agredir empentant-lo fora cap al mig del local, però ell va reaccionar brandant una cadira. Mentrestant, la resta dels assistents s’amuntegaren al voltant dels contendents incitant-los a crits. Un tercer individu se li va apropar amb la intenció de treure-li la bossa, però ell el va colpejar amb la cadira i després va córrer a repenjar-se d’esquena a la paret.

En aquells moments ja estava rodejat. Espantat d’haver actuat d’una manera tan agosarada, suava ostentosament i tremolava mentre els seus adversaris se li acostaven amb actitud més i més amenaçadora.

L’un se li llançà al damunt, li va clavar un cop de puny a l’estómac i tot seguit a la cara però, en el moment en què l’altre també intentava tirar-se-li damunt, sobtadament van aparèixer tres energúmens que mai abans no havia vist que els deixaren estesos a terra, l’un rere l’altre, amb la sang rajant-los de la boca i del nas. Després, tal com havien aparegut, se’n tornaren a anar.

El «mestre» es va assegurar que l’alforja encara era al seu lloc, va passar entremig de la gent, que havia emmudit, i es dirigí cap a la sortida.

L’envestí una ràfega de vent fred que el va fer estremir. Només aleshores va sentir els efectes dels cops que havia rebut i, al mateix temps, com disminuïa la forta tensió que fins aquell moment l’havia tenallat. Va trontollar, es va posar les mans a les temples com si volgués bloquejar la sensació de vertigen que li llevava la terra de sota els peus, buscà un punt de recolzament que no existia i va caure de cap per avall al mig del carrer.

Va tornar en si molta estona més tard, quan va començar a ploure i l’aigua gelada li anava regalimant per la cara i avall cap a l’esquena. Va transcórrer una altra bona estona i va sentir que algú l’arrossegava cap a l’altra banda del carrer, a sota del cobert on hi havia lligats els ases.

Va obrir els ulls i la claror que sortia de les finestres de l’hostatgeria li va permetre distingir el rostre d’un vell rodamón, calb i esdentegat.

Li va preguntar:

—Qui ets?

—Potser que primer em diguis qui ets tu. No he vist mai res igual. Aquells tres han sortit del no-res i han fet una carnisseria… després han desaparegut. Tanta destrossa per un captaire…

—No sóc un captaire.

—Segur, fóra ben estrany. —El vell l’arrossegà cap a la paret i el va cobrir amb una mica de palla—. Espera, bon home —digué—. Potser m’ha quedat una mica de vi. És la paga que em correspon per fer guàrdia a aquests ases durant la nit. Beu, empassa-te’n un glop que t’escalfarà. —Se’l va mirar mentre engolia uns quants glops de vi—. Si no ets un captaire, què ets?

—Em guanyo la vida ensenyant de llegir i d’escriure, però jo…

—Tu què?

Torçà la boca amb una ganyota que hauria pogut ser un somriure.

—Jo vaig ser el senyor de la ciutat més gran i rica del món…

—Sí, oi? I tant! I jo sóc el gran rei de Pèrsia.

—I el meu pare fou l’home més gran dels nostres temps… Dóna’m una mica més de vi.

—Però quines històries m’estàs explicant?

Begué encara uns quants glops més.

—Què hi dus en aquella alforja que no deixes anar ni un moment?

—Res que valgui la pena de robar. Hi ha… la seva història. La història d’un home que esdevingué senyor de gairebé tot Sicília i de gran part d’Itàlia, que derrotà els bàrbars en un gran nombre de batalles, que va inventar màquines de guerra com mai no se n’havien vist, que va deportar poblacions senceres, que en només tres mesos va erigir la fortalesa més gran del món, que fundà colònies a la mar Tirrena i a l’Adriàtica i que es va casar amb dues dones el mateix dia… un home únic entre els grecs.

El vell li oferí un altre cop la gerra del vi i s’acostà seient al seu torn amb l’esquena repenjada a la paret.

—Pels déus! I es pot saber qui era aquest fenomen, aquest…?

Un llamp il·luminà com si fos de dia el carrer lluent de pluja i el rostre tumefacte del mestre. Un tro esclatà enmig del cel però ell no es va pas sobresaltar. Va estrènyer la seva bossa contra el pit i, escandint les paraules amb èmfasi, va dir:

—El seu nom era Dionís, Dionís de Siracusa. Però el món sencer l’anomenà… el Tirà!