VI

A Hermòcrates només li van dir que Dionís demanava ser rebut i que amb ell hi havia una persona que desitjava veure’l, així que, de sobte, es trobà al davant la filla que ja creia morta.

Era un home dur, amb el caràcter format a partir de les vicissituds d’una vida plena d’aventures, un aristòcrata altiu i seriós, però en veure-la quedà commogut. Areté no va gosar córrer a abraçar-lo pel respecte a les relacions amb el pare al qual s’havia acostumat des de ben petita i només va iniciar alguns passos dubtosos cap a ell, sense atrevir-se a mirar-lo als ulls. Per a ella sempre havia estat més una imatge, un ídol, que un pare i aquella situació tan extrema, aquella sobtada i dramàtica intimitat li donava un sentit de pànic i de vertigen, un batec de cor que la sufocava. Va ser el pare qui es va aixecar un cop es va haver refet de la sorpresa i corregué a trobar-la, estrenyent-la contra ell en una abraçada llarga i emocionada. Aleshores ella s’abandonà; tota la tensió es dissolgué en un plor alliberador, se li penjà al coll i s’hi quedà, dreta al mig d’aquella cambra nua i austera, submergida en la calidesa d’una abraçada que havia desitjat des de sempre.

Va ser la veu de Dionís que els va fer tornar a la realitat:

—Príncep…

Hermòcrates semblà no haver-se adonat de la seva presència fins aquell moment: se’l mirà amb una expressió interrogadora perquè no arribava a explicar-se de quina manera aquell jove guerrer havia aconseguit dur a la seva presència la filla que havia cregut perduda per sempre.

—Pare —digué Areté— és a ell a qui dec la vida. Em va trobar exhausta i gairebé sense sentit pels carrers, i em va recollir, ajudar, protegir… —Hermòcrates mirà fixament als ulls el jove que tenia al davant amb un esguard sobtadament ombrívol i torbat—… i respectar —acabà Areté.

Hermòcrates la va deixar anar i es va apropar a Dionís.

—Et dono les gràcies pel que has fet. Digue’m com puc recompensar-te…

—Ja he tingut la meva recompensa, príncep, conèixer la teva filla és la sort més gran que m’hagi pogut correspondre. El privilegi de parlar-hi i d’escoltar les seves paraules m’ha canviat profundament…

—Tot s’ha acabat bé —el va interrompre Hermòcrates—. T’estic molt agraït, jove, no et pots imaginar fins a quin punt. Quan em vaig haver assabentat de la caiguda de Selinunt i de cap manera no aconseguia notícies de la meva filla, em vaig turmentar amb els pensaments més angoixosos. La incertesa sobre el seu destí em feia encara més mal que si l’hagués sabut morta, la idea que estigués presonera, arrossegada qui sap on com a esclava, sotmesa a qualsevol possible ofensa i violència no em permetia viure en pau ni de nit ni de dia. Per a un pare no hi ha tortura que pugui igualar la del dubte sobre el destí d’una filla. Les meves propietats i les meves riqueses m’han estat confiscades, però encara em queda alguna cosa: deixa que et recompensi.

—El que tinc intenció de demanar-te, príncep, no té preu —digué Dionís amb la veu ferma mentre el mirava directament als ulls—, perquè és precisament la filla que acabo de tornar-te el que et vull demanar.

—Però què dius?… —començà Hermòcrates.

—Pare, m’he enamorat d’ell —va intervenir Areté—. Així que el vaig veure, tan bon punt vaig obrir els ulls, ho entens? I des d’aquell moment no he desitjat res més que poder ser la seva esposa i poder viure amb ell tots els dies que els déus vulguin concedir-me.

Hermòcrates va quedar mut i immòbil, com fulminat per tantes emocions imprevistes.

—Ja ho sé, sóc un home de condició humil —va continuar Dionís—, i ni tan sols hauria de gosar posar-li la vista al damunt, però és l’amor que li professo allò que em dóna el coratge d’aspirar a tant.

Sabré ser digne de la teva filla i també de tu, príncep. No et penediràs d’haver-me lliurat un tresor tan gran. Jo no te la demano pas perquè vulgui formar una família i assegurar-me una descendència, o per establir un lligam de parentiu amb una de les més il·lustres nissagues de la meva ciutat i molt menys amb la intenció d’exigir que se’m reconegui el mèrit d’haver-te-la tornada. Hauria salvat qualsevol altre que hagués trobat en les seves mateixes condicions. Te la demano perquè, sense ella, la meva vida no tindria sentit, perquè vull estimar-la i protegir-la de tota amenaça i de tot perill, encara que això arribés a costar-me la vida.

Hermòcrates inclinà lleument el cap sense dir res i Areté, que havia entès que donava el seu consentiment, l’abraçà ben fort, mentre li xiuxiuejava a l’oïda:

—Gràcies, pare, gràcies… Sóc feliç perquè estic amb les dues persones que veritablement m’importen al món.

La cerimònia se celebrà l’endemà i, com que, d’una banda, Areté no tenia amigues que poguessin acompanyar-la a la casa del marit i, de l’altra, ell no tenia cap casa a Messina, les famílies més nobles de la ciutat van oferir un habitatge per a Dionís i les seves filles verges, que haurien d’acompanyar l’esposa fins a la cambra nupcial i deslligar-li el cinturó del vestit. I Areté va pensar en els focs d’Agrigent i en el cant solitari del poeta que ressona des del cim dels temples mentre anava pujant cap a la casa on l’esperava Dionís, l’heroi que més s’assemblava al seu pare i que ella sempre havia somniat, des de ben petita, quan escoltava aquelles històries meravelloses asseguda als genolls de la mare.

El seguici era festiu, els joves que recorrien el camí cridaven i feien gatzara, els infants cantaven la rondalla tradicional que desitjava a la parella descendència d’ambdós sexes.

Les noietes que acompanyaven la núvia i que anaven escampant pètals de roses salvatges davant seu eren gairebé totes agraciades i anaven vestides amb les seves túniques de festa, però cap no igualava l’elegància de l’esposa que la felicitat feia encara més encisadora: perquè havia volgut deixar de banda qualsevol record angoixós per pensar només en l’home jove que l’esperava al llindar d’aquella modesta caseta al peu dels turons.

El sol ja s’amagava darrere les muntanyes quan va arribar davant l’habitatge. Dionís l’esperava a la porta vestit amb una elegant túnica blanca llarga fins als peus que duia palmeretes brodades amb fil d’argent i que, ben segur, li devia haver deixat per a l’ocasió algun amic benestant. Al seu costat, esperava el sacerdot per unir les seves mans amb la banda sagrada i per beneir l’esposa.

Les noies van acompanyar Areté a la cambra nupcial, un cop enceses al llum de l’atri les torxes que duien a la mà, i anaven cantant l’himne nupcial. Li van deixar anar els cabells i la van pentinar, tot seguit li van deslligar el cenyidor que li lligava la túnica, la van despullar i la ficaren al llit coberta amb els llençols de fil blanc.

Van anar baixant per les escales amb una cridòria maliciosa i Dionís va esperar que tot estigués tranquil i silenciós. Després va pujar i s’apropà a la porta de la cambra. Parà l’orella i, finalment, sentí des de fora el ressò de la serenata que havia demanat li fos cantada a la seva esposa aquella nit. A baix al carrer, un cantant de Messina, acompanyat amb una flauta i un instrument de corda, havia entonat el seu cant: una bella història d’amor que parlava d’un xicot pobre que s’havia enamorat d’una princesa havent-la vista passar només una vegada damunt del seu palanquí.

Va empènyer la porta amb delicadesa, obrint una petita escletxa, però sorprenentment el llit era buit. Va entrar a la cambra alarmat: també la trobà buida i, de sobte, va sentir-se el cor en un puny. Va mirar de calmar-se, tornà a tancar la porta al seu darrere i es girà. Areté s’havia amagat darrere la porta i es trobava desafiantment nua davant seu, dreta contra la paret, mentre l’observava amb un somriure maliciós i divertit.

Dionís bellugà el cap i se li va acostar.

—Ja ho saps que una esposa jove hauria d’esperar tímida i tremolosa sota els llençols? Et sembla que aquest és moment de fer gracietes?

Areté va somriure.

—Continues pensant que estic massa prima?

—Penso que ets molt preciosa —respongué Dionís—, i que em vaig equivocar de ple. —Va allargar la mà per acariciar-li la galta i ella la hi va besar amb delicadesa, tocant-la lleument amb els llavis semioberts. Ell va anar abaixant l’altra fins acariciar-li el pit de bellesa escultural i el ventre. Va veure que Areté tancava els ulls i sentí que la seva pell s’estremia quan els dits la tocaven.

De sobte, la prengué en braços, amb un gest delicat i natural com si ella fos lleugera com una ploma i la deixà damunt del llit. Tot seguit, ell també es despullà i a ella li semblà una de les estàtues dels atletes olímpics que adornen les places o una de les dels déus que coronen els frontons dels temples. A la cambra es filtrava la darrera reverberació rosada del capvespre que queia damunt la pell d’Areté com la mirada d’Afrodita. Ara la serenata ja se sentia més lluny i més fluixa, semblant a la del cantant d’Agrigent, acompanyada pel so lleu de la flauta i de l’aguda vibració de les cordes.

Dionís s’ajagué al seu costat i se sentí embolcallat pel seu escalf i pel seu perfum; va veure com s’anava transfigurant a mesura que ell anava desvetllant el plaer del seu cos encara verge: els ulls li brillaven amb una llum daurada, els llavis se li anaven inflant i el rostre se li relaxava i presentava una transparència gairebé de vidre. Ella responia a cadascuna de les seves carícies, a cadascun dels seus besos amb el mateix desig, amb una luxúria innocent. Va ser ella mateixa que el va atreure cap al seu interior mentre desfeia la seva fredor de guerrer amb la càlida intensitat del seu esguard, amb l’atractiu del seu pit immaculat, mentre estrenyia com una amazona els seus malucs entre les pròpies cuixes. Es van estimar mentre cremà la flama de la torxa, fins que van caure, exhausts, en un estat de semiconsciència, com immersos en una felicitat tèrbola i humida. Sense adonar-se’n, van lliscar de l’amor cap a la son: la llum perlada d’una albada marina els va sorprendre encara abraçats l’un a l’altra, només coberts amb la seva respectiva bellesa.

Hermòcrates no tenia altre desig que tornar a la seva pàtria i per això va contactar amb amics que encara tenia a Siracusa perquè sol·licitessin a l’Assemblea que promogués un decret que el reclamés des de l’exili. Dionís també envià diversos missatges a Filist perquè mobilitzés tots els membres de la Companyia i votessin en favor de la petició d’Hermòcrates, i en va enviar un bon nombre a casa perquè prenguessin part en la votació. Però, arran de les vergonyoses derrotes de Selinunt i d’Himera, Diocles temia que la presència d’Hermòcrates l’ofusqués del tot i que l’atractiu del comandant i la seva vehement oratòria entusiasmessin el poble i l’incitessin a la revenja. Temia que arrossegués la ciutat a una guerra llarga i sagnant i que les institucions democràtiques capitulessin davant la força de la seva personalitat. Al llarg d’una sèrie de trobades tempestuoses, les faccions oposades van protagonitzar durs enfrontaments a l’Assemblea però, finalment, es va fer palès que el poble no volia, amb Hermòcrates, el retorn del poder excessiu dels aristòcrates, i la moció que en proposava el reclam de l’exili fou refusada amb una diferència de vots mínima.

Va ser Dionís mateix qui féu arribar la notícia a Hermòcrates i aquest, amb el rostre entristit, el va rebre assegut a l’atri auster de casa seva, amb l’aspecte d’una divinitat enrabiada. Encara tenia plenes forces de cos i d’ànima i en la seva mirada s’amagava un poder feréstec i amenaçador que infonia temor fins i tot als amics.

El parentiu que els acabava d’unir no havia fet minvar en Dionís el sentit de reverent respecte que sempre li havia tingut i, com qualsevol altre simple soldat, el va continuar anomenant príncep.

—Així que s’hi han negat —va dir Hermòcrates mentre contenia el seu menyspreu amb dificultat.

—Només hi ha hagut una petita majoria —va intentar de consolar-lo Dionís.

—En democràcia no hi ha cap diferència entre ser vençut per un vot o per mil.

—Es cert. I ara què penses fer, si t’ho puc preguntar?

Seguí un llarg silenci i després Hermòcrates contestà:

—No era per ànsia de poder que volia tornar, sinó per dirigir la revenja contra els bàrbars.

—Ja ho sé, príncep.

—Però atès que la meva ciutat no em vol, la dirigiré des d’aquí. —S’aixecà i el to de la seva veu ressonà com si estigués arengant el poble a l’Assemblea—. Fes que entre els fugitius que encara són a Messina corri la notícia que tornem a Selinunt i que reocupem la ciutat. Digue’ls que els dies d’humiliació ja s’han acabat, que demanin als seus companys supervivents que s’agrupin, allà on siguin. Nosaltres mateixos els ajudarem a retrobar-los, si ens en donen notícies. Escriuré una proclama que farem circular en centenars i milers de còpies, una proclama en la qual convocaré els fugitius i els derrotats, tots aquells que han perdut les seves famílies i les seves cases i que encara tenen dins les orelles els crits esquinçadors dels fills assassinats i de les esposes violades; els convocaré perquè acampin entre les ruïnes encara fumejants de la pàtria destruïda, els tornaré les armes i l’honor, tornarem a aixecar als temples les imatges dels nostres déus i els símbols sagrats de la nostra religió. I després atacarem, traurem del seu refugi els enemics allà on es trobin, els empaitarem sense treva i sense pietat. Ara, vés-te’n!

Dionís s’acomiadà d’ell amb una inclinació de cap gairebé imperceptible i va sortir per convocar els companys i explicar-los el projecte i la voluntat d’Hermòcrates. En menys de set dies mil himeresos i uns cinc-cents selinuntins estaven disposats a marxar a les seves ordres.

Areté l’hauria volgut seguir on fos però no va poder oposar-se a les voluntats conjuntes del marit i del pare que projectaven tornar-la a enviar a Siracusa, a un lloc segur, per no exposar-la al considerable cansament d’una marxa extenuant i als perills d’una campanya plena d’incògnites.

Estava tan enfurida per aquella exclusió que Dionís no va aconseguir que l’escoltés ni tan sols al moment del comiat.

—Ets un bastard i un fill de puta —cridava fora de si—. Què t’he fet perquè em tractis així?

—Torna’m a parlar així i t’inflaré de bufetades com un bocoi.

—Prova-ho!

—I tant que ho provaré! Sóc el teu marit, per Zeus!

—Te’n penediràs, d’haver-me fet fora!

—Què és això? Una amenaça?

—Pren-t’ho com vulguis!

—Però si no et faig fora, redéu, si t’envio a casa!

—I et sembla poc? Per a què et serveix una dona a tu, només per cardar? Per això busca’t una puta o dóna pel cul a qualsevol dels teus amics.

Dionís alçà la mà per donar-li una clatellada, però ella se’l va mirar de fit a fit sense parpellejar, en actitud clarament desafiant:

—Vés-te’n, en mala hora —l’imprecà, després es girà i se’n va anar cap a la porta a grans passes.

—Dionís… —la veu d’ella el va aturar abans de sortir.

Dionís s’aturà sense girar-se.

—Ho he provat —digué la noia.

Ell no va respondre.

—La veritat és que no puc estar sense tu, mentre que tu no hi tens cap problema, i això em torna boja.

—No és cert.

—Què no és cert?

—Que no hi tingui cap problema. Comptaré els dies i les hores que em separin de tu i cada instant em semblarà sense fi.

—Ho dius perquè així me n’aniré sense emprenyar-te amb les meves escenes.

—Ho dic perquè és veritat.

—Seriosament? —Ara ella estava molt a prop seu i ell podia sentir l’olor de la seva pell i el perfum de violeta dels seus cabells.

—Seriosament —respongué ell girant-se. Se la trobà al davant amb el rostre enrojolit pel despit i per la commoció.

—Aleshores porta’m al llit abans d’anar-te’n, bastard. La teva partença pot esperar. Ells et tindran durant qui sap quant de temps. Jo no.

Ell l’agafà en braços, com havia fet la nit del seu casament i la pujà cap dalt per les escales fins a la seva habitació.

—Però on has après a parlar d’aquesta manera? —li va preguntar mentre es deslligava la cuirassa i les gamberes que ja s’havia calçat—. Ets filla d’un noble, ets una aristòcrata: jo pensava que…

—En vaig aprendre al camp de batalla amb els guerrers. De vegades el meu pare m’hi feia anar i m’hi estava durant uns dies. En algunes ocasions fins i tot durant un mes o més… I ara —digué mentre deixava caure per terra el seu vestit—, fes de manera que això em basti per a tot el temps que estaràs lluny.

Van caminar durant onze dies per la part interior de l’illa seguint l’abrupte vessant de les muntanyes sense que ningú gosés destorbar-los, ni tan sols apropar-s’hi; només de tant en tant es veia algun home a cavall que els observava des de les zones més altes situades a banda i banda del camí; tot seguit esperonava la bèstia al galop. Hermòcrates marxava al davant de la columna, infatigable. Era el primer que s’aixecava i es vestia l’armadura i l’últim que seia al voltant del foc de nit per engolir un àpat lleuger. I, abans d’anar a dormir, s’assegurava que tots haguessin menjat prou i que tinguessin una flassada per protegir-se del fred encara punyent en aquella època, tal com un pare fa amb els seus fills.

El vespre del dotzè dia van arribar davant de Selinunt i els guerrers s’aturaren per mirar-la, palplantats. Semblava impossible que una ciutat tan bonica i tan gran hagués estat destruïda, que la població hagués estat tan cruelment massacrada i disgregada.

Hermòcrates va trencar files i els selinuntins es van escampar per la ciutat, rondant com fantasmes entre les muralles clivellades, entre els carrers obstaculitzats per les runes, entre les restes dels cossos carbonitzats. Cadascun intentava trobar la pròpia casa que a la primavera feia olor de calç fresca i a l’estiu de romaní i de menta, la casa on havien crescut, on durant tants anys s’havien reunit als vespres per compartir el sopar, per riure i fer gresca, per explicar-se tot allò que havien fet durant el dia, repassar les estances en les quals havien ressonat les veus dels infants que jugaven i que ara, mancades de sostre, es veien envaïdes pels gemecs del vent que bufava de les muntanyes.

Quan la trobaven, en resseguien les parets a punt de caure i les tocaven, gairebé les acariciaven, i el mateix feien amb els bastiments de les portes. Plorant, recollien qualsevol senyal de la vida d’un temps passat, per conservar-lo com un preciós talismà: un bocí de vaixella, un modest guarniment per als braços o els turmells, un passador que havia recollit els cabells d’una persona estimada.

Pertot arreu, en els indrets on hi havia hagut les hortes i els jardins, algun magraner havia arribat a florir, però les corol·les vermelles, abans signes festius de la primavera, ara semblaven només taques de sang damunt de les parets ennegrides pels incendis. Els sarments de les vinyes reptaven per terra trenant-se amb els esbarzers que havien anat estenent les arrels.

No fou fins a l’arribada del capvespre que, l’un rere l’altre, els guerrers selinuntins van començar a sortir de l’entrellat de les ruïnes seguint el reflex del foc que havia estat encès a l’àgora. Allí els esperava Hermòcrates, juntament amb els himeresos i siracusans que l’havien seguit.

Van menjar gairebé tota l’estona en silenci, intercanviant molt poques paraules i oprimits per l’angoixa dels records i, tanmateix, amb el lent transcórrer de les hores, el caliu del foc i de l’àpat que havien pres tots junts, amb la sensació d’estar moguts pels mateixos sentiments i per la mateixa decisió, el reflex de les flames damunt les façanes dels temples deserts els retornava una sensació d’orgull recuperat, de territori reconquerit, de sòl de nou consagrat.

L’endemà recolliren les restes dels morts i les van enterrar a la necròpolis propera, després es van dividir en grups segons les tasques que els havien estat assignades. Alguns van baixar al mar a pescar amb arc i sagetes per falta de xarxes, d’altres es dispersaren pels camps buscant parcel·les conreades susceptibles d’oferir alguna collita. D’altres van escollir les cases menys malmeses i van començar a desembarassar-les dels enderrocs i a posar-les en condicions. N’hi va haver que es van anar escampant pels boscos per tallar-hi troncs que servissin de bigues per als sostres o de taulons per a portes i finestres o per construir embarcacions. En poc temps la ciutat va canviar d’aspecte, almenys als barris pròxims a l’àgora.

Als pobles dels turons, els focs que hi brillaven de nit i les ombres que voltaven entre les ruïnes van començar a esdevenir objecte de llegendes de tota mena. Es deia que eren les ombres dels morts que, de nit, vagaven sense pau entre els enderrocs de la ciutat destruïda i que aquells focs eren els seus esperits que cremaven d’odi contra els enemics que els havien privat de la vida. Ara ja ni tan sols els pastors no s’aventuraven a arribar fins a sota muralla perquè temien encontres no desitjats. Però no va passar gaire temps fins que la veritat es va fer evident i es va difondre pels extrems de Sicília i més enllà.

La crida d’Hermòcrates havia tingut l’efecte desitjat i de tota l’illa van començar a arribar voluntaris, en bona part selinuntins i himeresos. Primer, centenars, després, milers, a peu i a cavall, de totes direccions, fins i tot del mar. Fins i tot en va arribar un que havia escapat de l’esclavatge travessant el mar des de l’Àfrica amb una mena de rai que ell mateix s’havia construït amb troncs de palmera. Un matí el van trobar a la platja, més mort que viu, i, quan recuperà els sentits i va veure centenars de guerrers que s’exercitaven a l’àgora amb la llança i l’espasa, va començar a cridar que ell també volia una armadura i que immediatament calia envair l’Àfrica. Els fou molt difícil calmar-lo.

Al cap d’un parell de mesos s’havien reunit sis mil combatents disposats a tot, perfectament ensinistrats i cegament fidels al seu comandant. Dionís esdevingué segon al poder i li va ser encomanada la missió de conduir incursions en territori enemic per recaptar provisions de menjar i de farratge. Però ben aviat les accions van passar a ser més contundents i agressives. Al llarg de l’estiu, Hermòcrates va guiar una sèrie d’autèntiques expedicions, atacant per sorpresa Lilíbeu i Palerm i infligint duríssimes pèrdues a les guarnicions de mercenaris que estaven al servei dels cartaginesos. Fins i tot a l’illa de Motye van protagonitzar un desembarcament nocturn amb infanteria lleugera calant foc a un parell de naus de guerra al ventre mateix del buc. Els destacaments de mercenaris que estaven al servei de Cartago i que patrullaven pel territori van ser interceptats i anihilats. Per bé que, tant Hermòcrates com Dionís miraven de contenir els seus homes de fer excessos, no van poder impedir que es produïssin atrocitats de tota mena que van ressuscitar de manera exagerada els odis i les rancúnies.

Des de Siracusa, Filist enviava contínuament notícies mitjançant amics de la Companyia, com ara Bitó, Dorisc i Iolau, companys d’infància de Dionís, i fou així com es van assabentar de la grandíssima preocupació de Diocles per aquestes accions militars —que ben segur acabarien provocant una reacció cartaginesa— i també de l’enorme popularitat que Hermòcrates i Dionís tenien a la pàtria gràcies a les seves actuacions, particularment entre els joves. Dels mateixos missatgers Dionís també rebia fervents cartes d’amor d’Areté que invariablement s’acabaven amb la petició de retrobar-lo al més aviat possible.

Durant l’hivern següent, Dionís la va tornar a veure d’amagat unes quantes vegades, aprofitant les interrupcions de les operacions militars, però mai no va poder romandre amb ella massa dies per evitar de ser descobert. Passava tot el temps a casa, la qual cosa agradava extraordinàriament a Areté que el tenia per a ella sola.

En començar la primavera Hermòcrates va prendre una decisió destinada a provocar sensació: comandant el seu exèrcit, va travessar la Sicília occidental i va arribar a Himera. Desitjava que el valor del seu acte quedés palès: tenia intenció de reunir els grecs de Sicília en una única i potent aliança, formar un exèrcit sense precedents i fer fora els cartaginesos de tota l’illa. Precisament a Himera i setanta anys abans s’havia desenvolupat i vençut una altra guerra sota el guiatge de Siracusa: així, doncs, el contraatac s’iniciaria a Himera.

Però, per aquella mateixa raó, l’acarnissament dels enemics sobre la malaguanyada ciutat havia estat espantós. Per als supervivents la visió del que quedava d’Himera va resultar encara més punyent que el retorn entre les ruïnes de Selinunt. Aquí la ferotgia dels bàrbars no havia conegut límits: havien destruït casa per casa, rebentat les muralles, calat foc als temples, enderrocat i malmès les estàtues, torturat fins a la mort tots els que havien trobat amb les armes a la mà. Els seus cossos esquinçats encara estaven escampats entre la runa i, al lloc de la darrera matança, prop de la gran pedra que havia servit d’altar per als sacrificis, la visió era tan terrible que un dels guerrers més joves es desmaià. Els cossos jeien amuntegats a milers i la terra de sota havia quedat negra de tanta sang.

Hermòcrates en quedà corprès. Pàl·lid de ràbia i de despit, caminava amunt i avall al voltant d’aquell munt d’horror mastegant entre les dents paraules que ningú no podia interpretar.

De seguida va donar l’ordre que fossin celebrades les exèquies per aquelles malaguanyades despulles i que els donessin sepultura, després envià altres homes al camp, al lloc on havia tingut lloc la darrera contesa sagnant, i va fer recollir els ossos dels combatents siracusans caiguts al llarg del malaurat intent de socórrer Himera que Diocles havia deixat abandonats sobre el camp de batalla. Sense les armes i despullats de qualsevol objecte de valor, només se’ls podia reconèixer pel braçal de salze —un branquilló partit per la meitat en sentit longitudinal que duia gravat el nom del guerrer a la part interior— que duien al voltant del canell, segons el costum espartà.

Va fer construir taüts de pi amb el nom de cada caigut gravat al damunt i es preparà a tornar-los a la pàtria perquè hi rebessin sepultura. Era un gest de gran valor i no tan sols des del punt de vista ètic. Evidentment, Hermòcrates no ignorava el fortíssim impacte propagandístic que això tindria sobre el poble del qual ell encara esperava un decret oficial que el reclamés a la seva pàtria. Amb aquell acte, la diferència d’alçada moral entre ell i el cap democràtic i adversari seu, Diocles, esdevenia manifesta. D’una banda, el comandant exiliat —mai vençut però privat del comandament per raons exclusivament polítiques— tornava a reivindicar l’honor de Siracusa i de tota la grecitat pel fet de retornar, a la mateixa pàtria que l’havia humiliat i menystingut, els fills caiguts en la batalla. De l’altra, el seu rival Diocles encara pagava la vergonya de no haver impedit que els bàrbars destruïssin dues de les més il·lustres ciutats de Sicília i d’haver fugit ignominiosament abandonant els aliats a la més ferotge de les represàlies i els cossos dels soldats a la profanació, sense digna sepultura, amb la qual cosa condemnava les seves ànimes a vagar sense pau a les portes de l’Hades.

La notícia que Hermòcrates retornava a la pàtria les restes dels seus fills caiguts en combat suscità una violenta emoció entre el poble, que es reuní en Assemblea per decretar un solemne funeral públic. De sobte hi va haver qui proposà que es fes tornar Hermòcrates a la pàtria immediatament.

Diocles, que fins aquell moment s’havia mantingut al marge, en adonar-se de la mesquinesa de la pròpia situació, es va presentar quan la discussió ja havia començat i demanà la paraula.

Davant la seva sobtada aparició tothom va callar: un silenci sepulcral caigué damunt l’Assemblea.