III

Dionís es llevà amb el primer cant del gall i va pensar en Areté. Aquella noia poruga i orgullosa, tendra i agosarada i tanmateix fràgil com un flascó de perfums li inspirava un sentiment que no volia admetre ni acceptar, una admiració que ja l’havia colpit la primera vegada que l’havia vista a la processó de Siracusa el dia de la festa d’Atena.

La filla d’Hermòcrates, el seu ídol, el seu model. Ella mai no s’hauria dignat mirar-lo, havia pensat aleshores, ella, filla d’un aristòcrata, i tampoc no s’hauria imaginat mai que arribaria un dia en què la supervivència de la noia dependria d’ell. Sentia una mena d’incomoditat quan s’adonava que n’havia quedat captivat. I certament no era pas per compassió, tot i que en un primer moment així ho havia volgut creure.

La nit abans havia baixat a mirar-la un cop ella ja havia caigut en un son profund. L’havia contemplada una llarga estona mentre amb la llàntia s’entretenia examinant cada tret del seu rostre, cada corba del seu cos suau com l’escuma i els seus peuets plens de nafres. Després havia tornat a la terrassa, sota l’emparrat, a mirar el sol que anava caient cap al mar.

Va posar un pa a l’alforja, omplí la gerra d’aigua fresca, preparà el cavall i va baixar cap a la plaça del mercat tot aguantant-lo per la brida.

Els seus homes ja l’esperaven preparats i equipats; en aquell moment estaven menjant-se l’esmorzar i, de tant en tant, llançaven trossets de pa als peixos del llac artificial que ja estaven acostumats a rebre’n. Es posaren en camí gairebé a l’acte i, un cop van haver sortit per la porta oriental i baixat cap a la vall que hi havia sota, es giraren a contemplar l’espectacle meravellós dels raigs de sol del matí que queien en vertical damunt del temple d’Atena a dalt de l’acròpolis abans no descendissin, lentament, a il·luminar els vessants del sagrat turó. Les muralles, altíssimes, la rodejaven pertot arreu i milers de mercenaris ajudaven les tropes ciutadanes en l’objectiu de protegir el poderós recinte emmurallat.

—Massa gran —digué Dionís mentre observava aquella meravella.

—Què has dit? —va preguntar Filist, que cavalcava al seu costat.

—El recinte emmurallat és massa gran. Podria resultar impossible de defensar.

—Quines bestieses estàs pensant! —exclamà Filist—. Agrigent és inexpugnable. Massa elevada per ser abatuda amb torres d’assalt i, a més, és riquíssima i es pot dotar de qualsevol mitjà per assegurar-se la pròpia defensa.

Dionís tornà a mirar la ciutat cridant:

—Massa gran, massa gran.

Van passar pel costat del campament del contingent siracusà que teòricament hauria hagut de socórrer Selinunt i que romania allí mentre esperava ordres que no arribaven i, consegüentment, van continuar avançant durant tot el dia. Marxaren encara durant cinc dies més i el sisè, cap al tard, van arribar davant de Siracusa. La ciutat era com una gemma encastada entre la terra i el mar. El seu centre, l’Ortígia, contenia l’illot rocós damunt del qual havien posat els peus els avantpassats arribats d’ultramar amb un puny de terra de la pàtria d’origen i el foc pres del sagrat braser que cremava a dalt de l’acròpolis.

Els pares fundadors havien escollit un lloc perfecte tant per a la defensa com per al comerç. Efectivament, la ciutat tenia dos ports, l’un al nord, el Lakkios, a redós del vent africà, i l’altre al sud, a recer del vent del nord. D’aquesta manera mai no estava aïllada si bufava qualsevol dels vents desfavorables i rodejar-la en un assalt era empresa gairebé impossible.

Això ho havien après, a desgrat dels errors comesos, els atenesos que havien sofert una duríssima derrota després de molts i inútils intents d’expugnar-la. Allí, en els aiguamolls insalubres a prop de les gorges de l’Anap, havien romàs mesos i mesos turmentats per la calor, per la disenteria i les febres, mentre veien com es podrien lentament les seves superbes trirrems ormejades a les boies. I Dionís encara recordava —llavors encara era un adolescent— quan els havia vist presoners desfilant encadenats fins a les terribles tàvegues, les coves de pedra on consumiren la seva existència sense que mai més poguessin veure la llum de sol. Els van marcar amb foc, al front, un per un, amb les mateixes marques que utilitzaven per als cavalls i se’ls endugueren a podrir-se en aquella immensa caverna obscura on el soroll dels cisells ressonava, compassat, obsessiu i sense treva, i on l’aire era una espessa polseguera que encegava els ulls i cremava els pulmons.

Havien estat perdonats només els que sabien de memòria els versos de Les Troianes d’Eurípides que lloaven la pau. Que no fos dit que els siracusans eren rudes i ignorants! I tanmateix la ciutat havia acabat copiant les institucions de l’odiada enemiga: s’havia establert una constitució democràtica que reduïa de manera radical els poders i la influència política dels grans terratinents del sòl i dels nobles.

A mesura que s’anaven acostant, podien veure el moll que unia l’illeta d’Ortígia a la terra ferma, on un nou barri es trobava en plena expansió, i més amunt, a l’Epípoli —l’altiplà que dominava la ciutat— veien una sèrie de posicions de guàrdia que vigilaven cap a l’interior de la terra.

Van passar pel costat de la font Aretusa, gairebé miraculosa, que brollava a pocs passos del mar, rica d’unes aigües claríssimes, la font que havia permès de néixer i d’existir la ciutat i que els siracusans veneraven com una divinitat.

Dionís s’hi aturà a beure, com feia sempre que tornava d’un viatge, i a mullar-se els ulls i el front. Amb aquell gest li semblava fer circular de nou en el seu cos la mateixa limfa vital que fluïa a les venes ocultes i secretes de la seva terra.

La pàtria.

Ell l’estimava amb un amor possessiu i gelós, en coneixia la història i la llegenda des del dia mateix de la fundació, en coneixia cada mur i cada pedra, els sorolls discordants del mercat i del port i les olors, tan intenses, de la terra i del mar. Hauria pogut recórrer-la d’un cap a l’altre amb els ulls embenats sense ensopegar. En coneixia els poderosos i els captaires, els guerrers i els delators que posaven preu, els sacerdots i les ploradores, els artesans i els lladres, les prostitutes del carrer i les cortesanes més refinades procedents de Grècia i de l’Àsia. Perquè sempre havia viscut al carrer, hi havia jugat de petit amb el seu germà Leptines, mentre desafiaven les bandes rivals a cops de pedra.

Tot això era la pàtria per a ell, una unitat indivisible, no pas una multitud d’individualitats diferents amb les quals dialogar, discutir o barallar-se. I la pàtria havia de ser la més gran, la més forta i la més poderosa del món: més que Esparta, que precisament els havia ajudats durant la gran guerra, més que Atenes, que encara plorava els seus fills caiguts als aiguamolls insalubres de l’Anap i als marges incendiats de l’Assinar.

Mentre anava avançant al pas, sostenint el cavall per la brida i responent amb un gest a tots aquells que el saludaven, remugava per dins: estava furibund pel destí que li havia tocat de viure a Selinunt, que s’hauria pogut evitar si Hermòcrates hagués estat present, i també estava indignat per la sort que Siracusa havia reservat al seu coratjós almirall, al qual havia privat del comandament d’una manera vergonyosa i que havia estat obligat a fugir ben lluny per salvar la vida. I al cap de pocs dies hauria hagut d’informar Diocles, el principal culpable d’aquella acció indigna, l’home que, si no hagués estat per la sort que l’havia assistida, hauria pogut ser responsable fins i tot de la mort d’Areté.

Diocles el va rebre, juntament amb Filist, a la sala del Consell, més o menys a l’hora en què el mercat bullia de gent. Coneixia la seva fidelitat a Hermòcrates, però també era conscient que ja s’havia fet molt popular i estimat pel seu coratge temerari, per la seva incansable dedicació, per la impulsivitat del seu caràcter i pel seu esperit combatiu que mai no adreçava als febles però si contra els prepotents i els prevaricadors. A més a més, agradava a les dones, i aquest detall no s’havia d’obviar.

—Ha estat una massacre, oi? —començà a dir tan bon punt el va veure entrar.

—Tret de dues mil sis-centes persones, totes les altres han estat assassinades o fetes esclaves. Els temples han estat saquejats, les muralles destruïdes i la ciutat està arruïnada.

Diocles abaixà el cap i, durant uns instants, va semblar que aquella catàstrofe li pesés damunt les espatlles i damunt l’esperit.

Dionís no afegí res més perquè era inútil: a partir de la seva expressió ja quedava clar què en pensava i, a més, Filist li premia el braç amb la mà com si d’aquella manera en pogués contenir les reaccions.

Diocles sospirà.

—Hem donat ordres de fer marxar una ambaixada que es reuneixi amb Anníbal de Ghiskon al més aviat possible.

—Vols fer pactes? —preguntà Dionís escandalitzat.

—Oferirem un rescat. Els esclaus es poden comprar, oi? I nosaltres podem ser compradors com qualsevol altre. Millor dit, he disposat que es pagui una quantitat més elevada que la del preu de mercat per rescatar com més gent millor. L’ambaixada ja ha sortit per trobar el cartaginès abans no es mogui. La comanda Empedi.

—Un tou! —va esclatar Dionís. Filist li enfonsà inútilment els dits al braç—. Aquell bàrbar li escopirà a la cara i el farà fora a puntades de peu al cul.

—Tens una solució millor? —li va preguntar Diocles, enrabiat.

—Naturalment. Utilitzem els diners per allistar mercenaris, que costen força menys. Caiem damunt dels cartaginesos que no s’ho esperen, els assassinem i, si hi ha supervivents, els venem com a esclaus. Amb el que en recaptem paguem els presoners de manera que puguin reconstruir les seves cases i les muralles de la ciutat.

—Sentint-te, tot això sembla fàcil.

—Ho és si es té coratge.

—I et penses que només en tens tu?

—Així ho hauríem de dir atès que allí només hi era jo amb els meus homes. La meva era l’única unitat en condicions de moure’s.

—Ara el passat, passat està. Si l’ambaixada aconsegueix el seu propòsit, ja serà un resultat.

—Es qüestió de punts de vista —intervingué Filist, que encara no havia obert la boca—. Espero que no ens estarem de braços creuats esperant que aquell bàrbar faci altres estralls. Si li permetem que destrueixi les ciutats gregues una per una, al final ens quedarem sols i no tindrem salvació.

—El nostre exèrcit aguaita.

—Més val així —va rebatre Dionís—. I després no diguis que no t’he avisat. —I es va dirigir a Filist—: Anem-nos-en, em sembla que ja no hi ha res més a dir.

Van sortir al carrer i van anar cap a la casa de Dionís, a la part meridional de l’Ortígia. Els carrers estrets i ombrívols de la ciutat vella bullien de gent i ressonava el brunzit confús del migdia, quan tothom està enfeinat a tractar els propis negocis o a fer les pròpies activitats. La catàstrofe de Selinunt semblava llunyana en el temps i en l’espai, igual que la caiguda de Troia. Només el record d’Areté era pròxim i present i Dionís hauria donat el que fos per poder-la veure un instant.

Empedi arribà fins on Anníbal era acampat entre Selinunt i Segesta i va demanar de ser rebut, la qual cosa obtingué sense haver d’esperar gaire. Per arribar fins a ell, Empedi i el seu intèrpret van ser conduïts al llarg de la zona on els presoners eren vigilats, així que van assistir a escenes de tal grau de desesperació que en quedaren completament commoguts. Persones que fins només uns quants dies abans vivien lliures, en una posició benestant en cases confortables, que duien vestits nets i elegants, jeien ara damunt dels seus propis excrements i es nodrien amb les deixalles que els llançaven a l’interior del recinte com si fossin animals. Algunes cridaven proferint xiscles estridents i paraules sense sentit. D’altres encara cridaven més fort per fer que les primeres callessin.

Qui s’adonava que l’home que passava escortat pels guàrdies era un grec començava a córrer al llarg del recinte per adreçar-li consiroses peticions d’ajut. Li suplicaven en nom de tots els déus que tingués compassió d’ells i que els alliberés d’aquelles condicions miserables. Ell responia que era allí precisament per ajudar-los, que aviat serien lliures i sentia que el seu esperit s’omplia d’orgull i de satisfacció mentre parlava, convençut que la seva missió acabaria amb èxit. Els cartaginesos eren mercaders, no pas guerrers: per quina raó haurien de refusar un bon negoci?

—Tingueu coratge —els deia—. He vingut precisament per alliberar-vos. Us rescatarem. Estigueu tranquils que els vostres sofriments s’acabaran aviat.

El comandant cartaginès era força gran, de més de setanta anys, tenia els cabells i la barba blancs, la pell fosca i els ulls blaus i freds. Entre els seus avantpassats s’hi devia haver creuat alguna mare berber de les tribus d’Atlant. El va rebre, junt amb el seu intèrpret, a la seva tenda: un envelat de llana blanca sostingut amb pals de cedre, amb el terra cobert d’estores de colors i de catifes de Numídia. Damunt d’una taula hi havia vaixelles d’or que, per l’aspecte que tenien, devien provenir dels temples saquejats de Selinunt.

Empedi va pensar que una ostentació tan gran no podia prometre res de bo, però tanmateix va fer la seva oferta parlant en nom de la ciutat i del seu govern:

—Reconeixem que els selinuntins t’han ofès en atacar una ciutat aliada vostra, però pensem que ja han rebut el càstig més gran. Som aquí per oferir un rescat i pagar un terç més sobre el preu del mercat, en argent i en diner comptant.

Anníbal va arquejar una cella imaginant la muntanya de diners que aquell home estava disposat a gastar i se l’escoltà atentament sense que l’expressió del seu rostre traís cap mena de sentiment. Tot seguit digué:

—El crim que els selinuntins van cometre contra nosaltres no mereix cap indulgència. Em van desafiar, per bé que tenien la possibilitat de rendir-se, i van causar així moltes pèrdues al meu exèrcit. Es just que visquin en esclavitud per a la resta dels seus dies. Però si entre aquests presoners hi hagués per casualitat algun parent teu, el faré alliberar com a prova de la meva bona disposició d’ànim i, com a do d’hospitalitat, ho faré gratuïtament. Pels meus informadors sé que se n’han salvat uns quants. A tots ells, si decideixen tornar, els concediré que puguin rehabilitar les seves cases, cultivar els camps i viure a la seva ciutat amb la condició que no en reconstrueixin les muralles i que paguin un tribut anual als nostres recaptadors. Sobre aquestes decisions no admetré discussió possible. —Dit això, va acomiadar el seu interlocutor.

Empedi va declarar que alguns dels presoners eren parents seus i n’obtingué l’alliberament: una jove parella amb dos fills van ser els únics, entre els sis mil presoners, que va aconseguir retornar a Siracusa. No obstant això, un resultat tan modest va donar un sentit a la seva missió i per aquesta raó pensà que no l’havia pas intentada debades. Al camí de retorn, es va aturar a Agrigent per explicar als fugitius selinuntins l’èxit del viatge i les condicions que Anníbal de Ghiskon havia posat en cas que volguessin tornar-se a instal·lar a la seva ciutat.

Ningú no les va acceptar i el seu odi va créixer desmesuradament un cop van haver sentit els cruels sofriments dels seus conciutadans i parents, condemnats a l’esclavitud perpètua i a tota mena d’humiliacions i d’injúries, i també la insolència amb què el bàrbar havia refusat el rescat que, de fet, hauria hagut d’acceptar segons el dret de la gent i la voluntat dels déus.

Els caps de família que havien sobreviscut es van reunir al temple de les divinitats ctòniques —déus sense rostre que presideixen el món dels morts i de les tenebres— i van jurar que d’aleshores ençà només viurien per venjar-se i que quan arribés el moment cap ésser humà de sang cartaginesa no quedaria indemne: ni home, ni dona, ni nen. Dedicaren i consagraren a les divinitats de l’infern els caps dels seus enemics mortals i al damunt d’aquests llançaren una maledicció eterna, un anatema que s’estengués de generació en generació fins que aquell llinatge odiós quedés eradicat.

Després Empedi va tornar a Siracusa a explicar a Diocles tot el que havia passat.

Mentrestant Anníbal es traslladà cap a orient i ben aviat va quedar clar que anava en direcció a Himera, la ciutat on havia mort el seu avantpassat Amílcar feia setanta anys. Conduïa un exèrcit de seixanta mil homes als quals també s’havien unit contingents de captaires atrets per les promeses de botí i d’esclaus. El terror s’escampà pertot arreu i els himeresos es van afanyar a defensar-se fins a l’últim alè. La sort de Selinunt no deixava dubtes sobre la intenció de l’enemic i totes les esperances les abocaven al coratge i a les armes.

A Siracusa, el col·legi dels estrategs, sota la presidència de Diocles, va decidir enviar un cos d’expedició que anés en socors d’Himera: si queia, ningú no tornaria a confiar en els siracusans i les ciutats dels grecs d’occident serien eliminades com si mai no haguessin existit.

Però també aquesta vegada les accions d’Anníbal de Ghiskon foren bastant més ràpides que les del govern siracusà i, abans que Diocles hagués pres qualsevol decisió, el seu exèrcit ja havia arribat davant d’Himera. Va instal·lar el campament a les zones més elevades que dominaven la ciutat per estar a recer d’eventuals incursions i, contra les muralles, va llançar les torres mòbils, els ariets i uns vint mil homes de les seves tropes d’assalt que havia reforçat amb un cert contingent d’indígenes sículs i sicans, guerrers molt coratjosos i combatius.

Per als grecs, Himera era un símbol de la mare pàtria i de les colònies perquè, setanta anys abans, mentre els hel·lens del continent vencien els perses a Salamina, els de Sicília vencien els cartaginesos i, al cap d’un temps, també van vèncer els etruscs en aigües de Cumes. Fins i tot es deia que les tres batalles havien tingut lloc el mateix dia, el mateix mes i el mateix any, com un símbol que els déus havien volgut el triomf dels grecs en tots els fronts contra els bàrbars d’orient i d’occident. Però per a Anníbal de Ghiskon aquella ciutat estava maleïda. El seu avi Amílcar hi havia estat derrotat i s’hi havia donat la mort després d’haver vist exterminar el propi exèrcit. Des de la matinada fins a la posta del sol, al llarg de tota la batalla, havia anat oferint víctima rere víctima als seus déus per demanar-los la victòria, però quan, en pondre’s el sol, va veure els seus derrotats i empaitats pertot arreu com bèsties que intenten fugir, es va llençar a la foguera proferint invocacions de venjança entre les flames.

El pare d’Anníbal, en canvi, hi havia estat derrotat i després condemnat a l’exili. Ell era el tercer de la família que intentava aquella operació i estava decidit a venjar els desastres i les humiliacions soferts pels seus predecessors i a rescabalar l’honor de tots ells i el propi.

Diocles aconseguí reunir un total de quatre mil homes perquè també reclamà el contingent que tenia a Agrigent i es va posar en marxa amb l’objectiu de portar socors a Himera i, si reeixia, evitar a la ciutat el destí amarg que li havia tocat a Selinunt.

Mentrestant, els cartaginesos van col·locar les torres d’assalt en diversos emplaçaments de la murada i l’atacaven amb els ariets sense treva, des de la matinada fins a la caiguda del sol i, de vegades, fins i tot durant la nit, tot i que no aconseguien destruir-la com havien fet a Selinunt. I és que, de fet, els himeresos havien construït les defenses amb grans blocs enganxats tant en sentit longitudinal com transversal.

Havent considerat inútil o molt limitats els efectes dels ariets, els cartaginesos els van retirar i van decidir excavar una mina. Van treballar dies i nits sense parar ni un moment, fent torns, i van obrir un túnel fins a sota les muralles. A mesura que avançaven, el reforçaven amb cintres de fusta de pi que tallaven de les muntanyes dels voltants i que estava impregnat de resina liquada. A fi que els defensors no els veiessin, aprofitaven la nit per excavar les galeries de ventilació que proporcionaven aire als miners, o que permetrien alimentar el foc quan arribés el moment.

Quan van haver acabat, poc abans de la matinada, una nit en què el cel era cobert, un grup d’incursors es va introduir al túnel fins a l’extrem oposat i va calar foc a les cintres, les quals es van inflamar a l’instant tant perquè eren fetes de fusta com per les substàncies combustibles amb què estaven amarades. Des de la part superior de la muralla els sentinelles van veure que una fila d’ulls vermells s’encenien a la plana: eren els reflexos del foc que cremava sota terra, visibles a través dels conductes de ventilació, des dels quals, al cap de poca estona, es van anar desprenent, amb fressa, remolins de flames i de fum i terbolines d’estalzí que van pujar cap al cel escampant per tota la plana una forta olor de cremat. En poca estona les cintres i les estaques de suport van ser reduïdes a cendres i un tram de la muralla, que havia romàs sense reforç, caigué a terra amb un gran estrèpit arrossegant una part dels defensors que van acabar trinxats entre els munts de runa.

Tot seguit, fins i tot abans que es dissolgués el núvol dens de fum i de polseguera, van començar a sonar les trompes i els corns de guerra i les tropes d’infanteria líbies, mores i sícules de l’exèrcit d’Anníbal es van llançar a l’atac. Mentrestant, la resta de l’exèrcit s’anava posant en formació per irrompre a la ciutat tan bon punt els assaltants els haguessin alliberat el pas i reduït els qui intentessin oposar-s’hi.

Però aquella horda cridanera no va ni tenir temps d’arribar a la base de la bretxa que el pas ja bullia de defensors. Cap maniobra no havia passat desapercebuda, cap eventualitat no havia estat inesperada, cap home capaç d’agafar les armes no havia quedat enrere. Tan considerable havia estat l’efecte de les atrocitats comeses pels bàrbars a Selinunt que els himeresos no només estaven disposats a morir des del primer fins a l’últim abans de donar-se per vençuts, sinó que fins i tot es llançaven damunt dels assaltants amb una violència i un odi tan vius que no deixaven dubtes sobre la seva audàcia.

Van ser a la base de la bretxa ben abans que hi arribessin els assaltants i van prendre posicions en falange, primer en una línia, després en dues, per acabar en tres, a mesura que anaven acudint els nous combatents, disposats en un front en corba per impedir qualsevol accés des de la bretxa. Tot seguit, a un senyal del seu comandant, es llançaren endavant brandant ben altes les llances que sostenien al puny mentre que darrere seu els homes i les dones que havien romàs dins la ciutat es posaren immediatament a reparar l’esfondrament general portant tota mena de materials que permetés tancar el pas que havia quedat obert des de la mina.

Tan terrible va ser l’impacte i tan fort l’ímpetu dels himeresos que els assaltants vacil·laren i van començar a retirar-se. En veure-ho, Anníbal, que encara estava dalt del turó amb les seves millors tropes, indicà que hi enviessin reforços, i les reserves preparades a la plana van ser enviades a la contesa. La batalla va continuar durant hores sense que cap de les dues parts cedís ni un pam de terreny. Només l’arribada del capvespre posà fi al combat. Els mercenaris d’Anníbal s’atrinxeraren a la plana i els guerrers himeresos se’n tornaren cap a la bretxa i es van reunir amb les seves famílies. Els més ancians, que havien quedat en reserva, es van apostar a les grades, afavorits per la fosca, per vigilar que els bàrbars no intentessin cap acció.

Les dones també van donar exemple d’un coratge extraordinari. Mares de família i noies que havien treballat tot el dia portant armes als defensors i pedres per tancar la bretxa, sense aturar-se ni un instant ni per menjar ni per beure, ara corrien a l’encontre dels seus homes que tornaven del camp de batalla extenuats, sagnants i coberts de pols. Els ajudaven a treure’s les armes, se n’ocupaven de totes les maneres possibles portant de les cases aigua calenta, roba neta, aliments i vi perquè es rentessin, reprenguessin energia i es refessin. Esposes, mares, filles i promeses feien prova d’una força d’ànim fins i tot superior a la dels guerrers que, tanmateix, havien combatut amb un coratge excepcional, evidenciant que no tenien gens de por, que no temien la mort i que la preferien a l’esclavatge i al deshonor. Lloaven el coratge dels seus homes, estimulaven el seu orgull, demostraven que creien en la victòria i en l’ajut dels déus no menys que en el seu coratge i en el seu sacrifici. Als fills que encara no tenien edat per combatre els posaven com a exemple el valor dels pares i dels germans i miraven d’ensenyar-los que cap sacrifici no és prou gran per defensar la pàtria.

La nit, amb la brisa del mar, va dur una mica d’alleujament a la xafogor opressora; la foscor i el silenci que seguiren a la llum enlluernadora del dia i als crits de la batalla portaren una mica de descans a molts dels homes.

Vetllaven els ancians, massa febles per assumir qualsevol responsabilitat, però també massa angoixats per cedir a la son. Reunits sota els porxos de l’àgora, recordaven les guerres en què havien combatut de joves i els perills que havien superat, buscaven qualsevol pretext per encoratjar-se entre ells o les paraules més escaients per consolar aquell que no havia vist tornar un fill del camp de batalla. Alguns explicaven episodis del passat, referits a homes que havien donat per morts però que havien reaparegut miraculosament, tot i que ja sabien que la mala sort és bastant més freqüent que la bona; d’altres els animaven a resistir amb fermesa amb la idea que els reforços no tardarien a arribar.

El soroll baixet de la seva conversa fou interromput per una remor d’armes, per crits en la foscor i per un sobtat terrabastall. Instintivament, es van agrupar tots, repenjant-se a la muralla, preparats per al pitjor, quan se sentí una veu:

—Estem salvats! Els reforços han arribat!

Els ancians van córrer cap al punt on s’havia sentit la veu i s’aplegaren al voltant d’un jove d’uns quinze anys mentre el cosien a preguntes:

—Els reforços?

—Qui?

—On són?

—Quants són?

—Qui els comanda?

—D’on vénen?

El noi alçà les mans per demanar una mica de calma.

—De moment en són una vintena.

—Una vintena? Que te’n rius, de nosaltres?

—Són més o menys una vintena —confirmà el jove—. Els comanda un oficial siracusà que ha travessat les línies enemigues. Ha dit que allà a baix, en algun punt de la plana, hi ha un exèrcit de quatre mil homes comandats per Diocles. Està parlant amb els nostres comandants.

Els ancians corregueren cap a la porta oriental on havien estat encesos uns quants focs per il·luminar la zona de la bretxa: els comandants s’havien aplegat al voltant dels arribats, conduïts per un jove armat només amb una espasa i un punyal, que duia els cabells llargs lligats amb un cordill de pell i que semblava tenir no gaire més de vint anys. S’aproparen per no perdre’s ni una paraula del que deia.

—Diocles vol entrar a la ciutat d’amagat aquesta mateixa nit i demà atacar per sorpresa amb les forces disponibles que té.

—Entrar a la ciutat? —preguntà un dels oficials—. I com ho pensa fer?

—Els bàrbars es troben gairebé tots al campament amb uns quants piquets de guàrdia al voltant d’aquelles tendes que es veuen allà a baix. Hi ha una duna que passa al llarg de la costa i que és prou alta per amagar a la vista qualsevol que camini per la platja. Els nostres homes travessaran per allí, però vosaltres haureu de fer formar un contingent que vigili la porta del nord mentre estigui oberta. Si hi esteu d’acord, podem llançar el senyal ara mateix. —Va fer un senyal a un dels seus homes, que llançà al foc una fletxa embolicada amb estopa.

—Un moment —va dir un dels comandants himeresos—. Qui ens assegura que això no és un engany?

—Jo —respongué el jove—. Perquè em quedaré aquí com a hostatge amb els meus homes.

—I tu qui ets? —va preguntar un altre oficial.

—Dionís —va respondre el jove—, fill d’Hermòcrit. I ara ràpid. —Va prendre l’arc de mà a l’arquer, va encendre la fletxa i la llançà cap amunt.

Lluny, a la cresta de la duna, dos sentinelles van veure com el petit meteor solcava el cel fosc i van bescanviar un senyal de complicitat.

—El senyal —digué un dels dos—. Aquesta vegada també se n’ha sortit. Avisa el comandant.