XXVI

La mort d’Himilko i la difusió de la pesta a l’Àfrica van fer esclatar una revolta dels pobles aliats a Cartago, els libis i els moros a l’interior, i la ciutat va haver d’invertir totes les energies que li quedaven a fi de garantir la pròpia supervivència.

D’aquesta manera, Dionís tenia les mans lliures a Sicília. Va ocupar la costa septentrional de l’illa fins a conquerir Solunto, antiga colònia cartaginesa a pocs quilòmetres de Palerm, i va consolidar la seva autoritat sobre els sículs. Es va adonar que per dur a terme el seu projecte d’assolir una Sicília plenament grega, situada al centre del mar i de la terra, els recursos dels quals disposava no eren suficients. Primerament havia d’ampliar els propis dominis, crear el gran estat grec d’occident que anhelava des de feia tant de temps: un imperi personal que tingués el propi fulcre a Siracusa i que s’estengués fins a l’istme scil·lètic, el fragment de terra en el qual la península del davant de Sicília és més angosta, entre les mars Jònica i Tirrena. D’aquesta manera tindria el control de l’estret, el pas marítim per mitjà del qual tot sovint arribaven les amenaces més perilloses.

L’escull més important que calia llimar era Reggio, tan pròxima que des de Messina se’n podien veure els temples i, de nit, les llums. La ciutat li havia estat sempre contrària. Hi habitaven Heloris —el pare adoptiu que l’havia repudiat i que feia anys s’havia convertit en el seu enemic més acèrrim— i tots els cavallers exiliats. Els vells aristòcrates havien educat els seus fills en l’odi més feroç contra el tirà, que havia privat Siracusa de la llibertat i a ells de la pàtria. No perdien cap ocasió per difondre i escombrar cap a casa el contingut de la propaganda més negativa i la mala maror que generaven les calúmnies més vergonyoses, farcides d’anècdotes infamatòries.

Dionís, per part seva, se’n despreocupava, i continuava endavant amb els preparatius de la guerra, segons havia acordat amb els aliats italians de Locri, amb els quals tenia lligams familiars.

Però també calia dur a terme una última empresa abans de marxar contra Reggio: conquerir Tauromenio, la formidable «Fortalesa del Brau» en mans dels sículs, aliats dels cartaginesos. La consideraven una mena de lloc sagrat de la seva nació, protegida com estava per una ubicació gairebé inaccessible sobre el cim d’una punta rocosa. Des d’allà es dominava el camí costaner que unia Siracusa a Messina i a l’estret, des d’allà es veien les temibles convulsions de l’Etna durant les erupcions, o també, durant els capvespres tranquils de l’hivern, el cim immaculat del volcà tenyint-se de vermell abans que es fes de nit.

Dionís va intentar fer-hi un atac nocturn, en ple hivern, durant l’enfuriment d’una tempesta de neu. Amb els seus assaltadors en va escalar la paret rocosa per la banda més escarpada i, per tant, menys vigilada, encapçalant personalment les seves tropes.

De bon començament, l’empresa va ser reeixida, però tan bon punt els sículs es van adonar de la invasió, hi van acudir en massa i van engegar un ferotge cos a cos amb els assaltadors, els quals, en pocs segons, es van trobar en una incòmoda inferioritat de condicions.

Dionís, que es batia al capdavant dels seus homes, fou ferit, i tan sols la potència d’Aksal el va salvar de la mort. El celta gegantí va decapitar l’adversari amb un únic cop de destral, es va llançar de cap contra el grup d’enemics atònits i tot seguit els va agredir amb una fúria salvatge, rugint com una fera i en va massacrar una gran quantitat. D’aquesta manera, Dionís va poder ser rellevat i el van dur cap a posicions de rereguarda, prop del mur de la muralla. Iolau va cridar la retirada reagrupant els homes just al punt pel qual havien entrat, en formació ben serrada.

Aksal va fer baixar el seu senyor ferit amb l’ajut d’una corda, mentre altres guerrers ascendien per rebre’l a la primera esplanada que s’obria al llarg de la roca. Van aconseguir salvar-lo, si bé, a causa del descens precipitat, varen perdre molts companys sota la granissada de pedres i de tota mena de projectils que els sículs llançaven des de les muralles.

Entretant, Cartago no havia oblidat la humiliació viscuda i tan bon punt es va refer de la pesta va enrolar mercenaris ibers i balears, sards i sicans i en pocs mesos va posar fi a la resistència dels libis i els va sotmetre de nou a l’obediència. Tot seguit va confiar a l’almirall Mago el deure de donar resposta a l’arrogància siracusana.

Els mitjans eren escassos i la flota estava força reduïda quant a dimensions, però tot i així Mago va reeixir a avançar sense entrebancs fins a Cephaloedion. Des d’allà va enfilar cap al sud, a l’interior, en direcció a Agira on regnava un tirà local, amic de Siracusa. Dionís li va anar al darrere amb l’exèrcit i el va empènyer dues vegades a enfrontaments parcials. Ara bé, quan l’estat major i els seus aliats el van obligar a infligir-li el cop final, ell s’hi va negar al·ludint que ja era el vencedor i que no pagava la pena arriscar les forces en un atac frontal. De fet, ja pensava en l’expedició contra Reggio i no volia perdre ni un sol home en un enfrontament que considerava inútil, un més entre mil, un episodi estúpid d’enfrontament amb els cartaginesos que no hauria resolt res.

Però els seus seguidors es van indignar en veure aquell comportament i en pensar que els bàrbars els titllarien de covards. I aleshores, atès que en gran mesura eren tropes formades per ciutadans, aquests van decidir tornar-se’n a casa i deixar-lo sol.

Iolau els va seguir per mantenir controlada la situació que en qualsevol moment s’hauria pogut desbocar amb l’absència d’un cap major. Filist i Leptines es van quedar amb Dionís i es van encarregar de comandar-ne la guàrdia personal juntament amb un contingent de mercenaris peloponesis.

Van aconseguir tornar sense problemes, però Dionís es va sentir inquiet fins al final mateix del retorn, aterrit amb la idea que, aprofitant la seva absència, la ciutat es rebel·lés i les tropes ciutadanes ocupessin l’Ortígia. No va passar res i gairebé va ser per causes prodigioses.

Mago, per la seva banda, es va sentir satisfet d’haver-lo obligat a retirar-se i va retornar a l’interior del territori de la província cartaginesa en companyia de l’exèrcit. Des d’allà va enviar una ambaixada per proposar la pau.

Dionís havia de retornar Solunto i els altres centres del nord que havia conquerit últimament i a canvi Mago li havia de reconèixer el domini sobre els sículs, incloent-hi el de Tauromenio. Les condicions convenien a ambdues parts i la pau es va establir.

Amb la pau, van florir novament el comerç, el trànsit i el flux de mercaderies entre Pont Euxí i el golf Adriàtic, entre Espanya i l’Àfrica, entre Grècia i la Gàl·lia, l’Àsia i Egipte. Els dos ports de Siracusa eren un formiguer de vaixells procedents de tots els punts del món, d’artesans i de mercaders, d’operaris i de mossos que descarregaven llenya d’Itàlia, ferro de l’Etrúria, coure de Xipre, papir d’Egipte, silfi de Cirene, i que carregaven per exportar: gra, oli d’oliva, productes manufacturats de qualsevol naturalesa, cavalls, armes.

Dionís es va recuperar de la ferida i va recordar la força i el valor que havia demostrat Aksal.

—Si tinguéssim uns quants milers de mercenaris com ell —va dir una vegada a Filist— ningú no ens podria aturar. Deuen ser combatents indomables.

—Vés amb compte —va respondre Filist—, també podrien esdevenir una amenaça. Des del nord s’està produint una invasió. Ho he sabut per mitjà dels nostres informadors venecians que han arribat d’Adria amb un carregament d’ambre. Sembla que hi ha moltes tribus procedents de les contrades dels Alps a les quals segueixen les famílies. Es tracta d’una migració vertadera i real. Han tingut un enfrontament molt dur amb els etruscs entre els Apenins i el riu Po i els etruscs han hagut de demanar ajut als seus germans que viuen a la pàtria originària, entre l’Arno i el Tíber.

—Si tots són com Aksal, els etruscs no tenen cap esperança de fer-los recular —va observar Dionís.

El pretext per intervenir contra Reggio el va oferir una escaramussa sobre els límits entre la ciutat de l’estret i Locri, la qual de seguida es va traduir en una guerra declarada. Doris, l’esposa originària d’aquella ciutat, es va mostrar immediatament preocupada pel fet perquè a la seva pàtria tenia persones a les quals s’estimava molt.

—La teva ciutat no ha de témer res —la va tranquil·litzar Dionís—. Es més, quan acabi la guerra, encara serà més gran i més rica. Els qui són amics meus saben que de mi només poden obtenir beneficis.

—Aleshores, tan bon punt desembarquis a la meva ciutat, has d’oferir un sacrifici al nostre heroi nacional, Àiax Oileu.

—Així ho faré, encara que no crec que el vostre Àiax em doni un cop de mà si tinc problemes.

—Això no és veritat. Ho sabies que els habitants de Locri sempre deixen un espai buit a primera línia perquè Ell ocupi un lloc a la batalla?

Dionís va somriure i va semblar que es mirava un instant els moviments que feia el seu fill mentre jugava amb un cavall de fusta.

—De veritat? —va dir a continuació distretament—. No ho sabia.

—Doncs, sí. Fa més d’un segle, els nostres van combatre en una batalla terrible contra els de Crotona, prop del riu Sagra. El comandant dels crotoniates, en veure el forat que havien fet a la nostra primera línia, s’hi va llançar per destruir la nostra formació però va ser ferit per una arma invisible i el van desplaçar immediatament cap a la rereguarda. La ferida, tot i la intervenció dels metges que havien mirat de cauteritzar-la diverses vegades, no es tancava i, encara pitjor, deixava anar una pudor insuportable i li provocava un dolor lancinant. Van decidir consultar l’oracle de Delfos, el qual va respondre:

»Els sacerdots, en interpretar el vaticini, van dir que ell havia d’anar a cercar la llança d’Aquil·les que es conservava en una illa que hi havia a la riba septentrional dels aiguamolls de Meotide. El comandant crotoniata va emprendre un llarguíssim viatge i, un cop arribat en aquell santuari als confins del món, es va aplicar el rovell de la llança de l’heroi i va guarir per encanteri».

—Es una història molt bonica —va comentar Dionís—. L’has d’explicar al nostre fill.

—Em portaràs amb tu? —va preguntar Doris.

—No penso pas fer-ho. El nen és petit, et necessita, i la guerra és la guerra. Un dia, potser, quan tot hagi acabat, quan comenci un llarg període de pau, aleshores et portaré a Locri. Farem que ens hi construeixin una bonica casa i hi passarem temporades de tant en tant.

—Ho dius de debò? —va preguntar la noia—. I hi anirem tu i jo sols?

El posat de Dionís es va endurir.

—Saps que no has de parlar d’aquesta manera. Aristómaca ha de ser per a tu com una germana. Hauries de ser tu qui demanés de portar-la amb nosaltres.

—He mirat de fer-m’hi amiga. Fins i tot he compartit el llit amb vosaltres, la primera nit, ho recordes? I ho hauria fet altres vegades, però ella és gelosa, sempre està malenconiosa… fins i tot ara, tot i tenir fills. No sé com t’ho fas per suportar-la…

—Ja n’hi ha prou! —la va interrompre bruscament Dionís—. Sé on van a parar aquests discursos. Estigues contenta de la teva situació, d’una situació que totes les dones del món envejarien, i no demanis més.

Doris es va dirigir a l’esclava.

—Es fa tard. Posa el nen al llit. I tu, petit, fes un petó al teu pare.

El nen va besar tímidament el pare sense deixar anar la mà de la dida, que se’l va endur.

—Aquesta nit dormiràs amb mi? —va preguntar Doris tan bon punt van ser fora.

—Ja ho saps que avui he d’estar amb Aristómaca.

—Però Aristómaca té el període, i jo no.

—No se t’escapa res.

—No costa gaire. Només ho has de saber una vegada i després fer el càlcul. —Mentre deia aquelles paraules es va deslligar la sivella del vestit i va quedar nua davant d’ell. El cos de Doris exposava tota l’harmonia de les formes que li conferia la plenitud de la seva feminitat.

—Ets terrible… —va dir Dionís recorrent amb la mirada el cos sensual de l’esposa, la pell tan blanca damunt la qual els llums reflectien un halo daurat.

Ella s’hi va acostar i el va abraçar, atansant-li els pits al rostre.

Dionís la va besar amb ardor i la va dur al llit.

—Però després —va dir amb un riure entremaliat— aniré a dormir amb Aristómaca.

—Els celtes han conquerit Roma! —va exclamar Filist entrant gairebé corrent a l’apartament de Dionís.

—Què dius?

—El que sents. Els romans han mirat d’oposar-s’hi, però tan bon punt els han vist s’han espantat tant que han escapat cames ajudeu-me. Molts s’han llançat al riu, altres han fugit a una ciutat veïna aliada.

—Com ho has sabut?

—Ho han explicat mercaders etruscs de Cumes que ho han sabut, al seu torn, dels seus connacionals de Tarquínia. Ha estat un desastre. La ciutat ha estat saquejada, els senadors que van decidir quedar-s’hi, massacrats. L’acròpolis va resistir momentàniament, però després van haver de capitular i pagar un rescat molt substanciós per aconseguir la llibertat a canvi.

Dionís es va girar cap a Aksal.

—Has sentit què han fet els teus germans? Han cremat una de les ciutats etrusques més poderoses de la mar Tirrena.

—Ningú no s’hi pot resistir —va comentar lacònicament el celta.

—Fins i tot jo m’ho començo a creure. Per això t’hi voldria enviar un dia, acompanyat de Filist, a fi que els proposis si volen combatre al meu servei.

—Si tu manes, Aksal va.

—D’acord. Però, per Zeus, fa anys que demano que ensenyin una mica de grec a aquesta criatura!

—El fet és que —va respondre Filist— cap mestre no ha pogut resistir més d’uns pocs minuts. Em temo que t’hauràs de conformar a tenir-lo tal com és. En realitat no necessites un lletrat fi, sinó un energumen que t’escampi les mosques. I em sembla que ell és perfecte.

—Què se’n sap, d’aquests celtes? —va preguntar Dionís—. Ja me n’havies parlat però m’imagino que ara se’n saben més coses.

—No gaires més: viuen al septentrió, subdividits en tribus comandades per caps, i segons algunes persones serien els hiperboris dels quals parlen els mites. Segons el parer d’altres, es tractaria dels descendents d’un tal Galata, engendrat per Hèracles en tornar d’Espanya amb els bous de Gerió.

—Romanços… —va comentar Dionís.

—Viuen en viles fortificades, veneren Apol·lo, Ares i Hefest com nosaltres, practiquen sacrificis humans, són fidels a la seva paraula, sempre diuen la veritat…

—En resum, són uns bàrbars… —va concloure Dionís.

—I què t’esperaves? Fa anys que en tens un exemplar corrent per aquí.

—Per al que tinc al cap, quant més bàrbars siguin, millor. Però m’agradaria que tu comencessis a meditar una cosa… Si mai aconsegueixo enrolar-ne un bon nombre, hauràs de descobrir si al mite no hi ha cap versió que els vinculi amb Sicília.

—Em sembla molt que no.

—Aleshores n’hauràs d’inventar una. La gent que es trasllada a terres estrangeres necessita trobar-hi algun cosa que els sigui familiar.

—Aquests celtes són un element d’inestabilitat i ja han avançat molt cap al sud. Vés-hi amb compte.

—No hi haurà cap persona ni cap cosa que ens pugui amenaçar quan hagi portat a terme el meu projecte, quan hagi alçat una muralla des de la mar Jònica a la Tirrena i la meva flota domini indiscutiblement l’estret, quan Siracusa sigui la ciutat més gran del món i els poderosos de la terra hagin de passar comptes amb nosaltres i barallar-se per la nostra amistat.

—I ara atacaràs Reggio.

—Han assaltat els meus aliats i parents de Locri…

—Empesos pel teu suggeriment.

—Això no canvia res.

—Espero que hagis tingut en compte que Reggio forma part de la Lliga sota la qual es reuneix una gran part dels grecs d’Itàlia. Si una de les seves ciutats és atacada, la resta té el compromís de socórrer-la i ajudar-la.

—Sí, ja ho sé. I també sé com he d’actuar. Tu, entretant, et quedaràs aquí i comandaràs la fortalesa de l’Ortígia.

Filist va moure lleument el cap en senyal d’aprovació, gairebé incomodat per l’honor que li acabava d’atribuir.

—Leptines s’encarregarà, com sempre, de comandar la flota. Saps on para?

—On vols que sigui? Embarcat a la Boubaris fent enllustrar els escàlems, el mascaró de proa i el de popa, el cap del pal major. Si tingués esposa, no crec que se l’estimés tant com a aquesta nau.

—Doncs fes-li saber que seré el seu hoste durant tot el temps que durin les operacions marítimes.

Dionís es va plantar davant de Reggio al final de l’estiu d’aquell any amb una armada poderosa: vint mil homes, mil cavalls i cent vint naus de batalla entre les quals hi havia trenta pentarrems. Va desembarcar a l’est de la ciutat i es va dedicar a devastar i saquejar el territori. Però la resposta de la Lliga no va trigar a deixar-se sentir. Seixanta naus van salpar de Crotona i entraren a l’estret per oferir ajut a la ciutat amenaçada. Però Leptines estava a l’aguait i va descarregar el conjunt de forces de la seva flota sencera damunt l’esquadra que navegava.

Els crotoniates, en veure l’aclaparadora superioritat dels enemics, van buscar refugi a terra i amb l’ajut immediat dels habitants de Reggio, que van sortir amb ànims a socórrer-los, procuraren deixar les naus a recer i a l’abric i protecció de la platja.

Leptines s’hi va acostar fins tocar gairebé fons amb les quilles, hi va fer llançar arpons i va mirar de remolcar les naus dels crotoniates mar endins. Així, va començar un sorprenent estira-i-arronsa de cordes entre les tripulacions crotoniates que, des de terra, intentaven no perdre les seves naus ancorant-les al sòl amb caps i piquets, i els siracusans, els quals procuraven arrossegar-les a mar a cops de rems.

La grotesca contesa fou interrompuda amb l’esclat d’una tempesta, anunciada amb una improvisada ràfega de vent del nord que va girar cap per avall els bucs de les naus siracusanes i les va fer rodar temiblement. Leptines va donar l’ordre de deixar-ho córrer tot i d’adreçar-se al port de Messina, però la força del vent anava augmentant per moments, les onades es feien gegantines, llançaven escuma i se sentia a la llunyania el retruny amenaçador del tro. Els comandants van ordenar que amainessin les veles i que desarboressin, però moltes naus van ser sorpreses amb el velam al vent i van ser bolcades. Els nàufrags no van tenir altre remei que nedar cap a la costa italiana on van ser immediatament capturats i empresonats a Reggio.

La resta de la flota va combatre durament contra la bufera durant hores i hores. La Boubaris va aconseguir entrar al port de Messina l’última, passada la mitjanit, amb la majoria dels rems escapçats i les bodegues plenes d’aigua.

El temps s’havia espatllat i Dionís va tornar a Siracusa, furiós a causa del fracàs estrepitós.

Durant força temps va romandre tancat a la caserna de l’Ortígia, on ni tan sols es podien acostar els amics més íntims, els quals, per la seva banda, evitaven importunar-lo en espera que li passés l’enrabiada. Després, un dia, va convocar Filist.

—Et necessito —li va deixar anar tan bon punt va haver entrat.

Filist se’l va mirar de reüll. Feia ulleres a causa de l’insomni i tenia un color terrós.

—Sóc aquí —va respondre.

—Has de marxar per a una missió diplomàtica. M’has d’aconseguir una aliança.

—Amb qui?

—Amb els lucans. He de doblegar Reggio, i també la Lliga italiana, si cal. I ho vull cloure tot aquest any. L’any que ve hi haurà olimpíades i vull haver dut a terme el meu projecte i presentar-me com…

—Els lucans? —el va interrompre Filist—. Ho he sentit bé? Et vols aliar amb els bàrbars contra una ciutat grega? Però t’adones del que dius?

—Me n’adono perfectament. I no em vinguis amb aquestes estupideses nacionalistes. Els espartans es van aliar amb els perses per anar contra els atenesos, tot per vèncer la gran guerra, i, una vegada, els habitants de Reggio es van aliar amb els cartaginesos en contra nostra en temps de Gelo…

—Però quan els perses van voler imposar el seu domini sobre les ciutats gregues de l’Àsia, el rei Agesilau d’Esparta va desembarcar a Anatòlia i els va atacar per la força… Però això té una importància relativa. És el teu canvi el que és terrible, allò que m’entristeix i em fa mal. On ha anat a parar el jove heroi que vaig conèixer? El defensor dels pobres contra els aristòcrates? El combatent intrèpid, el defensor dels hel·lens, l’enemic implacable del cartaginesos? El venjador de Selinunt i d’Himera?

—És aquí, davant teu! —va cridar Dionís—. Que no he combatut contra els bàrbars fins fa pocs mesos? Que no recordes el dolor que encara pateix el meu cos a causa de les ferides que vaig rebre a Tauromenio? Que no he servit la meva pàtria? Que no l’he feta més gran i poderosa, més temuda i respectada? Els atenesos ens fan la gara-gara, i els espartans també: ens envegen per la nostra riquesa i la nostra força, i qui ho ha aconseguit, tot això? Respon-me, per Zeus! Qui ho ha aconseguit?

—Tu, certament, però també el teu germà Leptines, el qual ha arriscat la vida milers de vegades per seguir les teves ordres, i també Iolau, que mai no t’ha abandonat i sempre ha cregut en tu, i Dorisc, assassinat a la seva tenda, i Bitó, massacrat a Motye, i fins i tot jo. Sí! Jo que he jurat seguir-te fins a l’infern, si mai calia. Però això no m’ho demanis, Dionís, no em demanis que estableixi una aliança amb els bàrbars en contra dels grecs. Va contra mi mateix i contra els meus principis. I també contra tu, que no ho entens? La teva autocràcia ja es considera escandalosa entre els grecs. Fins ara ha estat tolerada perquè tu donaves la imatge d’un defensor de l’hel·lenisme contra els bàrbars. Però, si t’alies amb els lucans per assaltar Reggio i la Lliga italiana, et cobriran d’infàmia, t’escopiran al damunt i et veuran com un monstre.

—Doncs que així sigui! No em cal la seva consideració.

—T’equivoques. Ningú no pot viure sense l’estimació dels seus semblants, recorda-ho.

Dionís, que anava d’un costat a l’altre de la sala d’armes fent grans gambades, es va aturar de cop al bell mig de l’estança clavant una mirada de boig a Filist.

—Jo puc tirar endavant perfectament, fins i tot estant completament sol. El que importa és vèncer. Si tinc èxit, seré aclamat perquè tothom em necessitarà. I venceré, amb o sense el teu ajut. Espero una resposta.

—Sense —va respondre Filist—. Venceràs, si pots, sense el meu ajut.

—Molt bé. Així sé amb qui puc comptar. Adéu.

Filist va abaixar el cap, i tot seguit se’l va mirar amb una expressió afligida.

—Adéu, Dionís —va respondre. I es va dirigir cap a la porta.

—Espera.

Filist es va girar esperant que encara pogués passar alguna cosa.

—Leptines no n’ha de saber res, per ara. Tinc la teva paraula?

—La meva paraula? Des de fa temps que tu no creus ni en les paraules d’honor ni en els juraments.

—En els dels amics, sí —va respondre atenuant la veu.

—Tens la meva paraula —va respondre Filist, i se’n va anar.