IX

Dionís gairebé no va tenir temps d’adonar-se d’aquella estranya presència que la criatura ja havia desaparegut. Potser era una imatge del seu últim somni o potser una de les nombroses aparences que Areté assumiria per visitar-lo cada vegada que el seu record vingués a ferir-li l’esperit.

S’arrossegà damunt la màrfega amb una certa ranera i es va passar la mà esquerra per la ferida. Hi va trobar una cicatriu encara dolorosa al tacte, però quasi eixuta. Es va palpar la cara i va notar que la barba li havia crescut llarga i espessa. Se sentia tan feble que cada moviment li ocasionava una sobtada i abundant sudoració i un batec de cor fatigós. Va veure un bol d’aigua i en begué a grans glopades, tot seguit mirà d’arrossegar-se fins a l’entrada del seu estrany refugi per mirar a fora.

Es trobava a la punta d’un precipici al fons del qual el sol s’hi reflectia amb una resplendor intermitent en un estany d’aigua netíssima enmig d’una plana de flors. Les llargues branques d’un plàtan, esteses per damunt del brollador i agitades pel vent, interceptaven els reflexos daurats de l’astre amb el seu balanceig. Se sentí víctima del vertigen i gairebé abduït per aquell abisme lluminós, sentí que, en un instant, podria aixecar el vol i caure com una alosa èbria de sol; en un moment podria posar fi a l’angoixa insuportable que li anava pujant del cor a mesura que s’adonava de fins a quin punt la seva soledat era impossible d’omplir.

El va aturar una mà ferma i una veu aspra el tornà a la realitat.

—Si vols morir, ja tindràs temps de fer-ho un cop els teus amics m’hagin pagat. Vaig prometre que et tornaria a ells completament curat.

—Qui ets? —li va preguntar Dionís—. Què és aquest lloc?

—Qui sóc no t’interessa. I això és un cementiri: el lloc més adient per algú que és mort. —Parlava un grec poc acurat però entenedor, amb una marcada pronúncia sícula.

—Quant temps fa que sóc aquí?

—Ja fa un mes. I encara en necessitaràs un altre per recuperar del tot les forces.

—Voldria baixar allà a prop de l’aigua, crec que m’aniria bé. Em puc imaginar el perfum d’aquelles flors. I també voldria banyar-me: aquí fa una pudor repel·lent.

El vell li acostà una panera amb pa i formatge.

—Menja. Si agafes forces et deixaré baixar allà a baix aviat. De moment renta’t amb l’aigua de l’odre —va dir mentre li indicava una pell de cabra que penjava d’un clau.

—Ha vingut algú a buscar-me?

—Unes quantes vegades, però tu no eres capaç de veure-hi ni de sentir-hi. Demà vindrà l’home que et va fer traslladar fins aquí.

—Filist?

El vell assentí. Se’l mirà encara un moment, com si volgués assegurar-se d’alguna cosa i sortí per una obertura que hi havia al fons de la gruta, tancant darrere seu una mena de reixeta de fusta.

Dionís va esperar que se n’hagués anat, després va treure el tap de l’odre i es va tirar l’aigua pel damunt, assaborint el plaer d’aquell bany rudimentari. Va menjar i tot seguit, esgotat, va tornar ajeure i es va adormir profundament.

Filist va arribar l’endemà cap al tard i va ser introduït al refugi de Dionís. Es van abraçar i durant una bona estona van romandre muts. Un nus els oprimia la gola però cap dels dos no gosava mostrar-se trasbalsat per les emocions.

Finalment, el primer en parlar va ser Filist.

—Ja saps que ha tornat el teu germà? Hem de preparar la teva tornada i…

—Qui ho va fer? —va rugir Dionís.

—Escolta… deixa’t aconsellar… sempre t’he indicat el que era millor per a tu, oi? No et deixis endur per la ira, no t’ho has de prendre com un fet personal. Va ser una acció política, que no ho entens? Els qui van desfermar la xusma van voler destrossar-te, anihilar-te en l’esperit si per atzar sobrevivies a les ferides del cos. Sé el que vals, conec el teu coratge, la teva presència d’ànim, les teves idees, la fascinació que exerceixes entre el poble i, sobretot, entre els joves, i ells, tot això, ho temen. Saben que no tenen ningú a l’Assemblea que et pugui plantar cara.

—Els noms! —repetí Dionís impertèrrit.

—He recollit diverses informacions —va respondre Filist després de dubtar una mica—. Però, si te’ls dic, tu em promets que no prendràs cap iniciativa sense consultar-me?

—Jo puc prometre el que sigui —va replicar Dionís—, però persisteix el fet que els vull morts. Del primer fins a l’últim. I en això no estic disposat a fer concessions. Si vols ajudar-me, t’ho agrairé, si no ho vols, mantén-te al marge, ja m’espavilaré… Tu no vas veure aquella escena… no t’ho pots imaginar… No saps pas el que sento cada vegada que em desperto i m’adono que tot ha succeït verídicament. —Va interrompre’s perquè li mancava la veu i inclinà el seu cap sobre el pit.

—M’ho va explicar Iolau. Jo també m’estimava Areté, l’estimava com una germana i em turmenta pensar que no vaig poder fer res per protegir-la. En un moment determinat les coses es van precipitar; no vam tenir temps d’organitzar-nos, els dirigents militars van tenir l’encert de conservar en secret el seu pla fins al darrer moment. No hi va haver ni una filtració, m’entens? I jo no em podia exposar tant. Em vigilaven. Saben que som amics, però jo haig de deixar palès que, per damunt de les qüestions personals, m’interessa el bé de l’Estat, si no no podré pas ajudar-te ni ho podria fer ara. Creu-me, Dionís, aquell horror no em deixa dormir, no em deixa treva ni permet que tingui pau…

—No t’estic culpant, al contrari, t’estic agraït pel que has fet per mi, et dec la vida. Però jo haig d’acomplir allò que l’honor m’imposa i que la religió m’ordena de fer. L’ombra d’Areté ha de ser aquietada. Estic segur que no aconsegueix trobar la pau… que està malament… que té fred… que contínuament té fred i por de la foscor… —Va aixecar el rostre—. Ella em crida, saps? I em visita en somnis… Ahir se’m va aparèixer amb l’aspecte d’una criatura salvatge… Penjava del buit, just allí, davant l’entrada. Només un esperit pot romandre sospès en el buit, no et sembla?

Deia disbarats i Filist se’l va mirar intentant ocultar la compassió que sentia per ell i fingint no veure les llàgrimes que li lliscaven de les parpelles damunt les galtes en tensió.

Dionís se’l mirà fixament als ulls.

—Han de morir. D’una mort lenta i molt dolorosa. Així, doncs, què decideixes que fem?

—Evidentment, estic amb tu —va respondre Filist—. Què podria fer si no? Però t’ho suplico, deixa’t aconsellar. Escolta: la Companyia encara és forta i disposem d’homes que tenen càrrecs importants tant a l’exèrcit com a l’administració, fins i tot entre els sacerdots. He recollit informació: sé qui són els braços drets i alguns dels que manen. Els diners fan obrir moltes boques. Però també hi ha altres problemes. Sembla que els cartaginesos atacaran la pròxima primavera i a Agrigent tots estan preocupats: ara ells són la ciutat fronterera. He rebut un missatge de Tel·lies; segons les informacions que ell té, l’atac és gairebé segur. Es produirà amb contundència, amb una flota potent. Però ell ja ha començat a moure’s. Ha convençut vuit-cents mercenaris de la Campània que compleixen condemna en territori cartaginès perquè es traslladin a Agrigent. Els ha pagat personalment una quantitat enorme. Però ja saps que no li manquen mitjans.

»El que em preocupa és la nostra situació. Si no demostrem una conducta de guerra apropiada, si permetem que Agrigent caigui, després tocarà a Gela i a continuació a Siracusa, no n’hi ha dubte… Però, mentrestant, el primer que hem de fer és preparar el teu retorn.

—M’imagino que pel meu cap hi ha una recompensa.

—No, perquè representa que ets mort. N’hi ha hagut testificació davant les autoritats.

—I els morts no tornen.

—No sempre. Hi ha una llei que la majoria desconeixen, segons la qual, si un home és donat per mort sense haver fet testament, els seus béns van a parar als hereus més pròxims, si és que en té, si no, l’Estat se n’apodera. És per això que he fet tornar de l’Àsia el teu germà Leptines. Ara bé, en el cas que, pel motiu que sigui, el mort reaparegui, no té dret a res, ni tan sols a la ciutadania, si no és que…

—Si no és que què? —va preguntar Dionís encuriosit per aquella seqüència d’hipòtesis imprevistes i per la formidable capacitat de Filist d’organitzar tota mena de maquinacions.

—Si no és que algú l’adopta. En aquest cas l’individu es torna a integrar plenament en les seves funcions i en els seus drets i, a més a més, esdevé intocable. Perquè de fet es creu que, si un home que tots han donat per mort resulta que és viu, això ha succeït per la voluntat dels déus, voluntat que ningú no pot permetre’s de desafiar. Resumint, la seva reaparició i la seva adopció són considerades com un segon naixement.

—I qui voldria adoptar una persona com jo?

Filist va somriure.

—Te’n recordes d’Heloris, el criador de cavalls?

—Sí. Em va ajudar al Consell en l’aprovació de la marxa del meu contingent cap a Selinunt.

—Exactament. No m’ha costat pas gaire de convèncer-lo. Ell se’n sent satisfet i honorat perquè t’admira moltíssim i, per tant, la cosa ja és un fet. El meu pla és el següent: tu et quedaràs aquí fins que no estiguis bé del tot i hagis recuperat del tot les forces. Aleshores et faré tornar en secret: només d’aquesta manera podràs aconseguir que se’t faci justícia amb aquells que t’han ofès. Quan els haurem trobat un per un, jo organitzaré la teva reaparició, que els agafarà tots per sorpresa.

Dionís va restar en silenci, escèptic i fascinat, com si no pogués creure en una habilitat tan considerable, però, sobretot, va sentir el caliu de la seguretat d’una amistat tan profunda i fidel. El va abraçar sense poder dir ni una paraula, però, no obstant, a partir de la força d’aquella abraçada, Filist va comprendre el que l’amic tenia al cor i què li volia expressar.

—Sigues prudent i no facis bestieses —li digué—. Tornaré així que pugui.

Dionís va assentir i se’l quedà mirant mentre sortia de la tanca.

A l’últim moment, abans de desaparèixer, Filist es girà cap a ell.

—Escolta… aquella que has vist… no crec pas que sigui Areté… Més aviat em sembla que és una pobra noia que viu en aquesta necròpolis mig abandonada. Es una criatura salvatge, una dissortada que de ben petita va perdre els pares i que va créixer aquí en aquest cementiri. Els habitants de la zona pensen que és un esperit perquè apareix i desapareix com un espectre i s’enfila amunt per aquesta roca com ho faria una aranya. Ja saps com són de supersticiosos els sículs… Cuida’t!

Al cap de deu dies, Dionís va baixar a la font que hi havia al fons de l’avenc i li va semblar que tornava a néixer quan es va poder tirar nu en aquelles aigües netíssimes, respirar el perfum de totes aquelles flors, sentir la carícia del sol damunt les seves espatlles i del vent entre els cabells. L’indret era d’una bellesa resplendent, completament aïllat pels penya-segats que l’envoltaven gairebé pertot arreu i també per una prohibició religiosa molt estricta que impedia l’accés a la vall de l’Anap tret dels dies en què se celebrava la festivitat anual, cap al final de l’estiu. Un plàtan gegantí sorgia de la riba i estenia les seves branques que gairebé tocaven la superfície de l’aigua. Algunes eren tan grosses que semblaven arbres i escampats pertot arreu, entre el fullam, hi havia molts nius d’ocells. El cant que es barrejava amb el de les cigales era l’única cadència que ressonava entre les parets abruptes cobertes de ginesta en aquell jardí encantat i ocult com un petit Elisi.

Dionís sentia que la vida li tornava a fluir per les venes i que les forces tornaven a tonificar-li els músculs i va pensar que probablement eren els poders miraculosos de la font els que li restituïen les forces. S’ajagué damunt la riba, a l’arena neta, per deixar que el sol l’eixugués i es va abandonar al vaivé dels records. Ara li semblava que, en el cant del rossinyol, hi reconeixia la melodia de l’última serenata que havia volgut que sonés en memòria de la seva dona, poc abans que perdés el coneixement a causa del dolor i que abandonés la ciutat com un malfactor…

Si almenys Areté es pogués retrobar amb ell per un instant… Si almenys ell tingués el do del cant, com tenia Orfeu, i pogués commoure la dura Persèfone perquè deixés el seu amor lliure de tornar a la superfície, d’emergir del llac de vidre a la llum del sol un moment, oh, déus del cel, ni que només fos un instant!

Però una remor entre les branques el va retornar a la realitat i va veure aquella criatura arrapada a la bifurcació d’unes branques i a una alçada increïble, que se’l mirava més encuriosida que temorenca. Tenia un aspecte horrible, duia els cabells bruts i aspres, tan llargs que li cobrien el rostre i gairebé el cos sencer. Tenia la pell fosca del qui cada dia passa hores exposat al sol i els peus grisos per la polseguera i les durícies.

Dionís no li va dedicar més atenció i va tancar els ulls, vençut per una sobtada fatiga. Quan els va tornar a obrir, la petita vall ja començava a estar a les fosques i la criatura feréstega estava asseguda a la branca més baixa, amb els peus que quasi li tocaven l’aigua. Devia haver muntat la guàrdia fins aquell moment, com ho provaven les innumerables fulles que havia arrencat del plàtan per divertir-se o passar el temps i que ja suraven damunt de l’aigua com una flota de vaixells minúsculs empesos pel vent del capvespre.

Dionís s’aixecà sense prendre la precaució de cobrir-se, perquè li semblava que es trobava en presència d’un animal més que no pas d’un ésser humà.

—Qui ets? —li va preguntar—. Tens un nom?

El so de la primera paraula va bastar per espantar-la. Va fugir entre les branques de l’arbre amb gran agilitat, tot seguit saltà a terra i començà a grimpar amunt per la paret. Les seves extremitats s’allargaven damunt d’aquelles roques amb una destresa i una gràcia increïbles, aparentment sense cap mena d’esforç i certament sense gens de por. De vegades vacil·lava entre dues esquerdes i després, amb un breu balanceig, deixava anar l’una i s’agafava a l’altra, només amb un sol braç, fins al proper aferrall, sense preocupar-se de l’abisme que s’estenia sota seu.

De sobte va desaparèixer, engolida per una de les nombroses obertures fosques que cobrien la roca, deixant el seu observador estupefacte i gairebé bocabadat per la meravellosa vista.

Dionís va recollir la seva túnica que havia intentat rentar al brollador i que ja s’havia eixugat, se la posà i va emprendre a poc a poc el camí cap al seu refugi. Hi va trobar l’habitual sopar de pa, formatge i verdures i, per primera vegada, una gerreta amb vi. Se’l va beure amb delectança, tot i que tenia un gust aspre, i se sentí escalfat per la força d’aquell líquid d’un roig intens. Ara que ja podia bellugar-se i que notava com les forces li anaven tornant, el lloc on es trobava li semblava una presó insuportable. No feia altra cosa que pensar en tots aquells que hauria volgut veure morts i que en canvi encara vivien, i cada instant d’aquelles vides que ell considerava il·lícites el veia com una ofensa intolerable. Hauria volgut anar-se’n immediatament, però no sabia quina direcció havia d’agafar i s’adonava que, si arribava a ser reconegut, hauria malbaratat els esforços de tots els que encara l’apreciaven.

Per tant, va començar a fer exercici, per passar el temps, cada vegada que en tenia l’ocasió, nedant a les aigües fredes de la font, a baix, fins que un dia va tornar a veure la misteriosa habitant de la vall. Estava asseguda en un sortint de la paret rocosa, amb els peus que li penjaven al buit, a una grandíssima alçada i, de sobte, es va sentir colpit amb la idea que ell podria fer el mateix, grimpar fins al capdamunt, fins a la coveta on ja feia tant de temps que vivia.

Va començar a pujar lentament, sense fer cas del dolor de l’espatlla dreta, subjectant-se, amb les mans i els peus, a les asprors de la roca, sota la mirada encuriosida d’aquella criatura. Quan ja s’havia enfilat algunes desenes de peus, la noia va començar a espantar-se i va desaparèixer, però Dionís va continuar grimpant mossegant-se els llavis per sufocar el dolor, mentre que la fatiga anava augmentant i tornant-se insuportable. No entenia per què ho feia, però continuava agredint la roca, cada vegada més nua i esquerpa, com si el perill no comptés per a res, com un joc boig, l’aposta del qual fos la vida mateixa.

Fins que va arribar en un punt des del qual era impossible baixar i igualment impossible continuar pujant. Es va girar enrere i va veure el precipici; sentí que el buit li oprimia els pulmons, que el cansament li agredia els músculs amb rampes doloroses i va pensar que moriria al cap de poca estona, estrellat al fons d’aquell cingle, però era com si la situació no l’afectés. Ja no tenia por de res. I, en conseqüència, va fer el moviment que només pot fer un home al qual importa poc la vida: es va deixar anar pensant que s’agafaria a un sortint de la paret rocosa que veia uns vint metres més avall. Però, tan bon punt va haver abandonat l’agafador, una mà s’enganxà al seu canell com una urpa i, amb una força increïble, el va començar a hissar cap amunt. La criatura se sostenia fortament en un tronc de figuera silvestre que sobresortia de la roca per damunt d’ell i, envoltant-lo amb les cames, i oscil·lant de cap per avall, l’havia agafat a l’últim moment en què havia aparegut qui sap de quin racó abrupte. El va aixecar fins a un punt des d’on podria continuar la seva ascensió sense gaire més perills, després es va relaxar i, amb gran agilitat, ella mateixa va fer el moviment que ell probablement no hauria reeixit a fer. En pocs instants va baixar fins al fons del cingle amb el desplaçament desimbolt d’un gat salvatge i tot seguit desaparegué a l’ombra del plàtan.

Al llarg de la seva estada en aquell lloc, no la va tornar a veure durant molt temps, però estava segur que ella l’observava. Potser fins i tot quan dormia.

Un dia, quan ja sentia que la completa curació s’acostava definitivament, va assistir a un esdeveniment que el va colpir profundament: la gran festa indígena de les Tres Mares. El seu guardià li havia aconsellat que no baixés a la vall absolutament per cap raó, si volia conservar la vida, sinó que romangués amagat al seu refugi mentre durés la cerimònia. Hi assistí, doncs, des d’aquell punt d’observació privilegiat, a la part més alta de la paret rocosa.

Va veure una llarga renglera d’homes i dones de totes les edats que pujaven des de la vall de l’Anap fins al brollador i que anaven precedits pels que devien ser els sacerdots. Eren figures venerables d’ancians amb barbes blanques, vestits amb túniques de llana basta que els arribaven fins als peus, que caminaven solemnement repenjats en bastons esculpits dels quals penjaven cascavells de bronze que dringaven a cada pas. Darrere seguien les imatges de les Tres Mares: estàtues de fusta molt rudimentàries, la forma de les quals era força difícil de distingir però que tenien l’aspecte genèric de dones assegudes que alletaven dos infants cadascuna amb els seus pits enormes. Cada estàtua era duta a les espatlles de sis homes i trontollava endavant i endarrere a cada desnivell del terreny. Un grup de tocadors de flautes de canya, tambors i cascavells omplia l’estreta vall d’estridents dissonàncies. Quan la processó va arribar a prop de la font, les estàtues van ser deixades a terra a l’ombra del plàtan, els sacerdots van recollir aigua de la font amb bols de fusta amb la qual van aspergir les imatges de les Tres Mares, mentre entonaven un cant monòton i rítmic fet de poques notes baixes i allargades. Un cop acabat el ritual, qui semblava presidir la cerimònia va fer un senyal i es va acostar una llarga filera de noies d’aparença molt jove. Cadascuna s’apropava a les estàtues, s’agenollava davant de les figures i repenjava el cap a la seva falda per rebre, potser, una benedicció de fertilitat.

La música s’anà fent més intensa, el to dels cants més elevat i agut i quan, de sobte, el toc d’un corn va ressonar sol i potent, a la vall van anar apareixent, com per miracle, un cert nombre de joves que havien romàs amagats fins aquell moment. Cada xicot agafà de la mà una de les joves i se la va endur al mig dels matolls de baladres, de murtra i de ginesta. La música dels tambors, de les flautes i dels címbals va augmentar considerablement d’intensitat fins esdevenir un terrabastall que les parets dels voltants multiplicaven i ampliaven exageradament.

Dionís va pensar que aquell estrèpit bàrbar acompanyava probablement el ritual d’acoblament dels joves que s’havien apartat amb les verges escollides, i no anava pas gaire errat. Aquell poble primitiu, que vivia satisfet amb l’escàs nodriment que la muntanya podia oferir-los, celebrava d’aquella manera allò que tots els pobles del món festegen de maneres diverses i tanmateix iguals, el moment més frenètic i turmentós, més intens i misteriós de l’existència humana: l’amor que uneix un home a una dona i que perpetua la vida.

Quan va caure la nit i la vall es va omplir de focs i del cant monòton dels pobres pastors, Dionís va pensar en els focs d’Agrigent i en el cantor invisible que havia entonat el seu himeneu entre les columnes dels temples que resplendien damunt del turó. Va sentir encara amb més agudesa el dolor per la seva dona violada i assassinada, més amarg encara l’enyorament del seu amor perdut.