XXIX

Filist es va estar a Adria cinc anys més en una condició anòmala sota molts punts de vista. L’exili li deixava una llibertat gairebé absoluta. L’única cosa que li era prohibida era tornar a Siracusa. Un cop va haver acceptat aquesta limitació, prou dolorosa però, Filist es va adonar que, en realitat, Dionís l’havia enviat a aquell lloc amb una missió no declarada: actuar com a dirigent de la colònia siracusana que hi estava arrelant.

Entretant, els treballs del gran canal que unia el braç septentrional del Pado amb la llacuna d’Adria continuaven endavant i Filist tot sovint en feia el seguiment personalment instal·lant-se a peu d’obra durant dies i de vegades fins i tot mesos. S’havia aprimat i el bon color que feia li donaven un aspecte rejovenit. Quan la gran obra va ser acabada i se’n van aixecar les comportes deixant córrer l’aigua, l’espectacle va ser entusiasmant.

El canal controlava i guiava les aigües del gran riu creant una nova via de pas que comunicava la ciutat amb la vastitud de la primera línia de costa, rica amb tota mena de recursos naturals: bestiar, pell, gra, fusta i també vi, oli i productes metal·lúrgics procedents de l’Etrúria. Una obra de pau, finalment, i de prosperitat. Els habitants d’Adria, en mostra d’agraïment, van dedicar una inscripció a Filist al santuari local i al nou canal el van anomenar fossa filistina. Filist, commogut, va pensar que potser aquell nom tindria més fortuna a l’hora de perpetuar-ne la fama que no les seves obres històriques, a les quals es continuava dedicant amb assiduïtat. L’assentament siracusà d’Adria no va ser l’únic. Es va fundar una altra colònia dalt d’un penya-segat amb forma de colze, que hi havia a la costa occidental, que per aquest tret va ser anomenat Ancona. Entretant, els celtes que havien cremat Roma feia vuit anys s’havien establert definitivament al territori dels umbres, pròxim a la nova colònia del penya-segat, que va esdevenir la base d’enrolament de celtes.

Un dia de primavera va atracar a Adria una nau de guerra, una trirrem anomenada Aretusa, que Filist havia vista ancorada moltes vegades a la dàrsena del Lakkios i que ara ja només es feia servir per a missions diplomàtiques. Al cap de ben poc li van anunciar una visita i es va trobar al seu davant Aksal, el guardaespatlles celta de Dionís. Li havien començat a sortir cabells blancs i s’havia engreixat molt de la panxa, però encara s’havia fet més imponent.

—Aksal! —el va saludar—. Mai m’hauria pensat que et veuria per aquí. Què t’ha portat fins aquest racó de món?

—Amo vol meus germans com a mercenaris i diu que tu véns amb mi per fer acord.

—La veritat és que jo no he rebut cap instrucció ni cap missatge de part seva sobre aquesta qüestió i per tant no crec que hi hagi d’anar. Però estic convençut que tu sol t’espavilaràs molt bé. El teu grec no ha millorat gaire, però m’imagino que la teva llengua la deus parlar molt bé.

Aksal hi va insistir.

—Amo diu que si tu no vols venir, jo emporto a tu amb mi igualment. —I va allargar dues manasses com potes d’ós.

—D’acord, d’acord —el va calmar Filist—. Ja vinc. Si més no em donaràs temps per preparar-me…

—Demà nosaltres partir.

—Ja t’he entès. Però he de trobar una persona que em guardi els llibres, els meus afers personals…

—Tu agafes tot —va afegir Aksal.

Filist va tenir un sobresalt.

—Tot? Què vol dir això? Explica’t millor, tros de bèstia.

—Totes coses teves. Tu no tornes més en aquest forat.

—No? I aleshores on em portes?

—Això Aksal no diu.

—Ja ho he entès —va respondre Filist resignat. Però dins del seu cor no gosava imaginar-se el destí final d’aquell viatge. Pensava que Ancona ja era un bon pas endavant. De fet, devia ser una ciutat en el sentit estricte de la paraula.

Van arribar a destí al cap de sis dies. Els dos primers van navegar tranquil·lament al llarg de la llacuna, però els quatre restants van ser més moguts a causa d’un vent de ponent que tendia a empènyer-los sempre mar endins i escorava la ja no gaire jove Aretusa d’una manera força preocupant. Aksal, per bé que ja havia navegat moltes vegades, estava més aviat tens, i tot sovint, quan les onades sacsejaven la nau amb força, deixava anar uns crits guturals amb ànim, potser, de descarregar l’angoixa.

Efectivament, Ancona era una ciutat de veritat des de tots els punts de vista. Tenia un bonic port abrigat del vent del nord, amb recers per a les naus de càrrega i per a les unitats de guerra, i una acròpolis imponent al cim de la muntanya que dominava el golf. A dalt de tot, Dionís hi havia fet construir un magnífic temple que es veia des d’una gran distància i, a baix, una àgora amb pòrtics que donava al port visitat per una gran quantitat de vaixells. El mercat era molt pintoresc i variat: hi havia grecs de les colònies i de les metròpolis, picens de l’interior amb la seva vistosa indumentària de llana brodada, umbres, etruscs i celtes en grans quantitats, tant homes com dones. A Filist li va sorprendre la bellesa de les dones celtes: altes, cames esveltes, pits abundants, trenes rossíssimes que els arribaven fins a la cintura. Algunes duien els fills penjats al coll i compraven a les parades amb monedes siracusanes. Els homes eren impressionants: increïblement alts, musculosos, exhibien el torques al coll, vestien amb malles de llana que es feien estretes als turmells, duien el tors despullat i es penjaven les llargues espases en bonics cinturons de punt o de xapa repujada.

El punt de reclutament era en un local del port on es reunien els intermediaris grecs que parlaven celta, però sobretot celtes que parlaven un grec força semblant al d’Aksal. Filist es va sentir renéixer: finalment tornava a respirar l’atmosfera d’una polis, encara que fos una mica barrejada.

Al cap de set dies va tancar una vintena de contractes i en va pagar les bestretes. Després, l’Aretusa va salpar mar endins.

Filist es va quedar meravellat de la presència siracusana que hi havia a aquell indret: era evident que, un cop s’havien obstaculitzats les relacions mercantils al mar oriental a causa de l’hegemonia cartaginesa, l’Adriàtic esdevenia per a Dionís una important zona on expandir tant el comerç com els assentaments colonials.

Gràcies al comandant de la nau, va saber altres notícies interessants. L’obertura de nous mercats i l’estabilitat d’aquells anys estaven portant molta prosperitat al conjunt del domini de Dionís i les seves esposes havien donat a llum altres fills i filles. A l’últim nadó, una nena que havia parit Aristómaca, li van posar el nom d’Areté, per explícita voluntat del pare.

En sentir aquell nom, Filist va pensar que en el fons del seu cor el tirà encara alimentava certs sentiments. També va pensar en Aristómaca, obligada a donar-li fills tot i estimar un altre home, però va considerar que, al cap i a la fi, el temps guareix moltes ferides i ens acostuma a suportar amb més coratge les desventures i les dificultats de la vida.

Un dia, Filist es va adonar que la nau virava cap a orient i va pensar que la seva destinació final seria un altre lloc avançat, perdut entre la infinitat d’illes i cales de la costa il·líria, on Siracusa s’estava expandint amb més assentaments. Després, de cop i volta, li va avenir la inspiració: Lissos! Potser anaven a Lissos!

Efectivament. Hi van desembarcar amb certa dificultat la nit del tercer dia de viatge des que havien sortit d’Ancona. Poc després, sota la mirada burleta d’Aksal, Filist es va trobar davant d’un vell, enyorat i estimat amic.

—Leptines! —va cridar tan bon punt el va veure.

—Filist!

Es van abraçar amb molta força, amb llàgrimes als ulls.

—Fill de gos! —va dir Filist—. Encara ets d’una peça! Quina alegria tornar-te a veure, per Zeus, quina alegria!

—Però si ets el vell rondinaire de sempre! —va exclamar Leptines amb la veu tremolosa—. Mira’t allà, fas més goig que una puta d’Efes! El clima adriàtic t’ha rejovenit! On vas anar a parar?

—Concretament a Adria.

—Adria… I on cau això?

Filist va apuntar el dit cap a septentrió.

—Allà, al fons mateix del golf. Els mosquits se’m van menjar viu els primers dies, però després em van deixar en pau, o potser vaig ser jo qui m’hi vaig acostumar. Quant de temps… Déus del cel, quant de temps!

Es van agafar pel braç i van caminar sota la llum daurada del capvespre per una bonica via de llambordes que duia a la petita ciutat. Van arribar a l’allotjament de Leptines: un palauet de pedra grisa amb un pati interior vorejat a tres bandes per un pòrtic de columnes. Al centre hi havia un pou decorat amb motius florals.

—Estàs ben instal·lat —va comentar Filist.

—No em puc queixar.

—De fet, el teu germà no t’ha tractat tan malament.

—No —va respondre Leptines més aviat secament—. I a tu? Com t’ha anat?

—Em podia moure. He assumit responsabilitats de comandament, en certa manera. En poques paraules, vivia en una mena de llibertat condicional. Has vist on ha anat Aksal?

—No, no hi he parat atenció.

Filist es va girar.

—Era rere meu… Saps, el teu germà m’ha encarregat de reclutar celtes al mercat d’Ancona. O més ben dit, això és el que m’ha dit Aksal. D’ell, directament, no n’he rebut ni una sola paraula. I tu?

—Jo tampoc.

—Aksal em va ordenar que embarqués totes les meves coses perquè no he de tornar més a Adria. Potser m’han traslladat aquí. M’agrada molt aquest lloc. El clima, pel que veig, és bo, i no hi ha mosquits. Podrem fer alguna partida d’escacs, anar a pescar junts. Saps, ara que m’he acostumat a mantenir-me fora de la política, he de confessar que no la trobo gaire a faltar. Era un món de bojos… I tu?

—Jo? —va respondre Leptines—. Puf… —I no va dir res més.

—Ja —va comentar Filist—, tu ets un animal de combat. Et deus sentir com si posessin la Boubaris dins una palangana.

—Més o menys —va admetre Leptines—. Ets el meu hoste —va dir per canviar de tema—. Tinc peix per sopar. Et va bé?

—Si em va bé? Em menjaria un crostó de pa sec a canvi de passar una estona en companyia d’un vell amic.

Van sopar plegats, al pati interior, estirats en divans de taula i servits per esclaus. Van estar desperts fins ben tard, bevent vi i recordant els vells temps. Filist, però, es va adonar que Leptines gairebé no sabia res de tot el que havia passat a Siracusa i a les metròpolis al llarg d’aquells anys. El devien haver mantingut en una mena d’aïllament.

—T’ha escrit mai, el teu germà? —li va preguntar un moment donat.

Leptines va sacsejar el cap.

—T’ha fet arribar missatges de viva veu?

—No.

—Ja ho entenc. Però a tu et sembla que em deixaran aquí?

—No en tinc ni idea. Tant de bo. A mi m’agradaria.

Es van retirar ben entrada la nit i Filist es va estar mirant la lluna plena que il·luminava la cala i les poques naus ancorades. Un espectacle meravellós. També allà hi havia un bocí de Grècia. Hi havia sorgit un temple, una plaça, s’hi havia construït un port, la llengua s’introduïa terra endins, i també els costums i la religió dels hel·lens.

Es va despertar de bon matí amb el xiscle de les gavines, i al cap de poc va sentir una forta remor a la porta principal. Va anar a fer-hi una ullada i s’hi va trobar Aksal.

—Què passa?

—Nosaltres marxem —va respondre el celta.

—Nosaltres, qui?

—Nosaltres: Aksal, tu i comandant Leptines.

—Per Zeus, no em diguis que… On anem?

—A Siracusa. Nau partir amb marea. De pressa.

Filist va córrer escales amunt panteixant i va irrompre a la cambra de Leptines.

—Ens n’anem! —va cridar.

—Però què dius?

—M’ho ha dit Aksal: tornem a casa, amic meu, tornem a casa!

En sentir aquelles paraules, Leptines es va quedar atordit, no sabia què dir. Caminava amunt i avall per la cambra, s’abocava a la finestra.

—Afanya’t —li va dir Filist—. Aksal vol salpar amb la marea.

—Aksal no entén res. Al port hi ha prou fondària, tanta que la marea no la tenim en compte. Tenim tot el temps del món.

—Ei, però estàs content o no? Fas una cara…

—Oh, i tant… Però estic pensant en el moment que el tingui al davant.

Al moll no els esperava ningú i tampoc ningú no va semblar reconèixer-los quan van baixar de l’Aretusa, talment com si haguessin desembarcat uns fantasmes i prou. Miraven al seu voltant, meravellats pels canvis que hi distingien: les construccions, la gent. Tot semblava nou i diferent i, en certa manera, els feia sentir estranys. De cop i volta, Leptines va girar el rostre cap a la banda de la dàrsena de reparació i no va aconseguir contenir les llàgrimes.

—Què passa? —va preguntar Filist, que se n’havia adonat.

—Res —va respondre Leptines i va continuar caminant, però Filist va mirar al seu torn cap a aquella direcció i va veure la Boubaris desarmada. L’enorme carcassa del vaixell, que fins aleshores havia estat reconeguda per l’inconfusible mascaró, semblava l’esquelet d’un cetaci calcinat pel sol.

Van seguir el camí que els indicava Aksal. La remor del capvespre al port, que antigament havia estat ben animada, ara s’havia traduït en un lleu zumzeig de fons, similar al d’un rusc d’abelles.

L’Ortígia.

L’auster palau de Dionís s’havia mantingut tal com havia estat abans, igual que el posat sorrut dels seus mercenaris. Van travessar el pati, van pujar les escales —sempre seguint les passes d’Aksal, que no deia ni mu— i van arribar just al davant de la sala d’audiències. La porta era mig tancada i el celta els va indicar que hi entressin.

Dionís era assegut en un escambell en un dels angles de la sala i els donava l’esquena. El seient en el qual rebia les delegacions estrangeres era buit.

Es va girar en sentir el soroll de la porta tancant-se i es va posar dret. Cap dels tres no va aconseguir articular paraula i la sala semblava cent vegades més gran que no era en realitat.

—Ens has fet venir… —va dir finalment Filist. I ho va dir com si vingués del barri del costat i no dels confins del món després d’anys i anys de separació.

—Sí —va respondre Dionís. I va seguir un interminable silenci.

—Nosaltres… és dir, el teu germà i jo, estem contents que ho hagis fet —va afegir Filist. Va mirar d’alleugerir l’atmosfera de plom amb una sortida simpàtica—. La veritat és que m’hi avorria molt, en aquella llacuna, envoltat de tots aquells mosquits.

—I tu? —va preguntar Dionís dirigint-se a Leptines.

Leptines mantenia el cap cot i els ulls fixos a terra.

—Ni tan sols em saludes? —va insistir.

Leptines s’hi va acostar.

—Salve, Dionís. Et veig molt bé.

—Tu també tens bon aspecte. No t’ha anat tan malament.

—No. No tant.

—Necessito que m’ajudis.

—De veritat?

—Estic preparant l’última guerra contra els cartaginesos. L’última, ho entens? I et necessito. Iolau és mort.

—Me’n vaig assabentar. Pobre noi.

—Noi… fa massa anys que fem servir aquesta paraula.

—Sí.

Filist se’ls mirava i va sentir com alguna cosa se li esquerdava a l’interior, com la commoció li empenyia les llàgrimes cap als ulls. Entre aquells dos homes marcats per una vida fosca i dura percebia un sentiment encara intens, tan potent que podia superar totes les crostes de la rancúnia, dels dubtes, de la por, de les raons d’Estat, de la política i del poder. El sentiment d’una amistat intensa i trista, ferida i ofesa i per això potser encara més profunda.

—Què em respons? —el va apressar Dionís.

—Què esperes de mi? M’has tingut aïllat en aquell escull durant cinc anys, sense fer-me arribar ni una paraula teva, cap missatge. Cinc anys…

—Potser val més no remoure el passat —va intervenir Filist, desafortunadament, i de seguida va callar en adonar-se que havia dit una bestiesa.

—No podia perdonar-te el que havies fet…

—Ho tornaria a fer i de la mateixa manera, si em trobés en la mateixa situació —va rebatre Leptines amb decisió—. Per tant, ja em pots tornar a enviar en aquell cau quan vulguis.

Dionís va sospirar.

Havia hagut de combatre entre les restes d’una còlera llunyana i l’emoció de tenir al seu davant, després de tant de temps, l’home més lleial i generós que havia conegut en tota la seva vida. I aquell home era el seu germà.

—Necessito que m’ajudis —va repetir, i se li va apropar una mica més. Es miraven directament als ulls, molt a prop l’un de l’altre, i cap dels dos no abaixava la vista. Filist hauria volgut amagar-se.

—Sigues clar —va respondre Leptines—. Ets tu qui m’ha fet venir. No he estat jo qui ha demanat de tornar.

—D’acord —va respondre Dionís—. Què més?

La tensió era tan alta que Filist sentia calfreds, però aleshores es va abstenir de dir res.

—Ah! —va exclamar Leptines—. Que et donin pel sac! —I se’n va anar.

Dionís va esperar el cop de porta i va repetir amb un somriure burleta:

—Que et donin pel sac…

—A mi també em necessites? —va preguntar Filist.

—Sí —va respondre Dionís—. Seu.

Li va oferir un escambell i li va parlar com si només fes unes quantes hores que no es veien:

—Escolta’m bé. El tractat de pau amb els cartaginesos els reconeixia el dret d’exigir tributs d’Agrigent, Selinunt i Himera.

—Exactament.

—Ara, aquestes ciutats m’han enviat emissaris per fer-me saber que estan disposades a posar-se de part nostra si nosaltres estem disposats a protegir-les. Però m’han fet entendre amb molta claredat que no els interessa canviar una submissió per una altra.

—Ja ho entenc. I què vols que faci?

—Aniràs a reunir-te amb els governants d’aquelles ciutats i negociaràs una fórmula… d’annexió que els respecti l’autonomia i no ofengui la seva dignitat. Ho has entès bé?

—Perfectament —va respondre Filist.

—Això és tot.

—Això és tot? —va repetir Filist.

—Per què? Que ens hem de dir res més?

Filist va abaixar el cap.

—No —va dir—, suposo que no.

En sortir, Aksal l’esperava per portar-lo a casa.

Quan hi va entrar, va veure que tot estava perfectament ordenat: les parets amb nous frescs acabats de pintar, els mobles i els bibelots com si no hagués estat mai fora.

Va seure, es va acostar una tauleta, va agafar un estil, va sospirar profundament i va dir:

—Reprenguem la feina.

Leptines el va anar a veure uns quants dies després. Estava seriós i de molt mal humor.

—Què t’esperaves? —va dir Filist deixant els seus papers—. Que se’t llancés al coll?

—Ni en somnis.

—Doncs, t’equivoques, perquè en certa manera ho ha fet. T’ha demanat que l’ajudis: és com si s’hagués agenollat davant teu.

—Perquè s’ha quedat sol com un gos. Ja no es pot fiar de ningú.

—Precisament. En teoria no es podria fiar ni de nosaltres. Quan ens vam separar, la situació no era gens clara.

—En el teu cas, però no en el meu.

—És veritat. En efecte, estic convençut que els seus sentiments envers tu no han canviat gens ni mica. Quant a mi, no crec que m’arribi a perdonar mai, i saps per què? Tu l’has fallat amb el cor, jo amb la ment… Però li serveixo. Sóc el millor en temes vinculats amb les negociacions diplomàtiques i l’únic que li pot fer una bona feina. Però jo ja en tinc prou. En tinc prou de ser a prop seu, ho admeto.

—I aquells discursos, aquells projectes de canvi en els quals em volies involucrar? Ja no hi hem de pensar? Ara ja tot funciona?

Filist va sospirar.

—Els homes de lletres s’haurien de mantenir fora de l’acció. No estan fets per a això. La meva negociació desafortunada va ser un error majúscul i encara més voler involucrar-t’hi. Però ho vaig fer de bona fe, t’ho juro. T’has passejat una mica per la ciutat? Has vist com van les coses? Aquí ja ningú no pensa en la política. Els organismes administratius funcionen bé, el consell dels ciutadans pot deliberar en un gran nombre de sectors de l’economia, de l’ordre públic, de l’urbanisme, les fronteres estan protegides amb una precisió fèrria, l’economia és molt forta i circulen un munt de diners. Siracusa és una gran potència que té tractes d’igualtat amb Atenes, Esparta i fins i tot amb Pèrsia. No me n’havia adonat. I ell, fins i tot diuen que ha millorat escrivint versos. Tot un miracle, si és veritat.

»Ha construït un sistema que funciona i els fets li donen la raó. L’edat heroica és un record, amic meu. Ara estem davant d’un home de mitjana edat, massa sever amb el seu fill primogènit —que em diuen que cada vegada és més tímid i més feble—, colèric i tot sovint intractable, ara bé, capaç, encara, de concebre estratègies d’una audàcia increïble. En el fons, si ho volgués, podria gaudir tranquil·lament de la vellesa: rebre els ambaixadors estrangers, participar en les festes públiques i en les representacions teatrals, anar a caçar, ensinistrar gossos. Per contra, prepara una expedició contra Cartago. L’última, diu. Després de la qual tot Sicília serà grega i esdevindrà el centre del món, la nova metròpolis. En el fons, si t’ho penses bé, amb la posició que té al bell mig del mar, equidistant entre l’Hel·lesponto i les columnes d’Hèrcules, aquesta és la vocació natural de l’illa. Es una gran visió, la que ell té, ho entens? Dissortadament, hi ha un problema de fons que fa que el conjunt de l’operació esdevingui inútil.

—Quin és?

—Es ben simple: que no hi haurà un segon Dionís. Tot es recolza en ell, com el cel damunt les espatlles d’Atlant. El millor tirà no pot ser preferible que la pitjor democràcia. Ell no és substituïble i, quan caigui, la seva construcció —per molt potent i enorme que sigui— caurà rere d’ell. Només serà una qüestió de temps.

—Aleshores —va preguntar Leptines—, si tot és inútil, per què hem tornat?

—Perquè ens ha cridat —va respondre Filist—. I perquè l’estimem.