V

Areté tancà la carta i mirà a la cara la persona que tenia al davant.

—Però jo a tu ja t’he vist —digué.

L’home va somriure.

—Cert, en aquell viatge entre Heraclea i Agrigent. Dionís t’acabava de conèixer. Estaves en condicions terribles. Ara tens molt més bon aspecte.

—Com et dius?

—Filist —respongué l’home.

—I ets amic de Dionís?

—Més que amic, el seguiria fins a l’infern si fos necessari. I doncs, què decideixes?

—Aniré a Messina.

—Com que ja m’ho esperava, ja he preparat tot el que cal per al viatge. Quan vols marxar?

—Ara —va respondre la noia.

—Ara? —digué estranyat Filist.

—A Messina m’espera l’home que sempre he somniat. Per què hauria d’esperar?

—I jo? —va dir una veu al seu darrere—. Jo no compto per a res?

—Tel·lies! —exclamà la noia mentre s’aixecava i l’anava a trobar—. Saps prou bé que t’estimo tot i que sempre m’has tingut segregada al gineceu.

—I és per això que ara te’n vols anar? —va dir Tel·lies somrient—. Però Dionís et confià a mi i és per això que t’he tingut vigilada, com el raïm madur.

—Em sembla que ens n’anirem demà —va dir Filist—. Anirem per mar, amb la mateixa barca que m’ha dut fins aquí. Es molt més segur, però hem d’esperar la llum i el vent favorable.

—Saps alguna cosa concreta de tot el que ha passat a Himera? —va preguntar Tel·lies.

—Sé el que me n’han explicat —va respondre Filist—, i és suficient per esvair el desastre de Selinunt.

Areté acotà el cap. S’avergonyia de l’alegria que havia sentit amb la idea de retrobar Dionís, si tenia en compte la quantitat de malaurats que la guerra havia provocat, els dols infinits que havia hagut de suportar tanta gent pròxima a ella per lligams de sang, de llengua, de costums i de tradició.

Tel·lies també callà i, en aquell moment, es va sentir la gatzara d’un grup de nois i noies que acompanyaven una esposa a casa del seu espòs i dels xiquets que corrien darrere seu mentre cridaven alegres obscenitats.

—En aquesta ciutat sempre hi ha algú que està de festa —va comentar Tel·lies sospirant—. Es fa festa per circumstàncies religioses, si la collita ha estat bona i fins i tot si ha estat dolenta, perquè sempre podria anar pitjor; es fa festa pel naixement d’un infant i també pel d’un poltre, pels prometatges i pels casaments, per les victòries a les competicions atlètiques i, finalment, pels funerals: perquè els vius s’han de consolar per la pèrdua d’una persona estimada.

—No hi veig cap mal en tot això —va dir Filist—. Agrigent és una ciutat rica: la gent té ganes de passar-s’ho bé.

—Potser sí que és així però, de vegades, em fa l’efecte que es tracta d’una altra cosa. Com si pressentissin una fi imminent.

—Però què dius, Tel·lies! —va reaccionar la noia—. Si els bàrbars han vençut, és només perquè ens han agafat per sorpresa. Ara tots estan preparats i a punt per defensar-se…

Ni Filist ni Tel·lies no van respondre i enmig del silenci del vespre se sentí el cant nupcial que un cantor solitari entonava des del cim del temple i que s’anava estenent per la vall fins a l’àgora, afavorit pel vent de mar.

La dona de Tel·lies aparegué una estona més tard baixant per les escales.

—Veniu —digué— veniu a veure l’espectacle.

Tots es van aixecar i van pujar a la terrassa superior des d’on es dominava gairebé la ciutat sencera i els temples meravellosos que sobresortien a dalt del turó al llarg del recinte emmurallat. En aquell moment, cap a la meitat del pendent, precisament davant de la casa de l’espòs, s’havia encès un gran foc. I tot seguit, com obeint a un senyal, se n’havien encès d’altres en diversos punts, tant més amunt com més avall, fins i tot a l’acròpolis i a la base de la murada. Era una vista meravellosa i commovedora. Les fogueres continuaven multiplicant-se, fins que va semblar que tota la ciutat era presa de les flames.

—Failo de Megara, el pare de l’esposa, ha regalat un munt de llenya a tots els comerciants de la ciutat —va explicar la dona—, amb l’ordre que l’encenguessin quan ell fes el senyal, precisament en el moment en què l’espòs conduís l’esposa a la cambra nupcial. Aquells focs representen el desig d’un amor ardent i inextingible.

Areté dirigí la vista al seu voltant per admirar el magnífic espectacle i sentí un profund trasbals.

Tel·lies va mirar la seva dona, després Areté, que tenia els ulls plens de llàgrimes, i bellugà el cap mentre comentava:

—Ai, les dones! —Però la seva desimboltura amagava una certa incomoditat i la seva ment l’ocupaven pensaments angoixosos.

Filist l’agafà del braç mentre li deia:

—He sentit dir que a casa teva s’hi beu el millor vi d’Agrigent, però fins ara no n’he vist ni l’ombra.

—Ah, sí, és cert —va respondre Tel·lies tornant a la realitat—. Deixem que les dones gaudeixin de la festa i anem a destapar una àmfora del més bo. Podríem sopar al jardí. En aquesta estació a fora ja s’hi comença a estar bé.

Van seure sota el pòrtic i l’amo de la casa va fer portar una gerra del vi més bo mentre esperaven que fos servit el sopar. Filist l’observava mentre apreciava el color i l’aroma del líquid preciós i el feia oscil·lar al fons d’una copa finíssima, veritable peça d’antiquari decorada amb figures negres de sàtirs que dansaven. I quan Tel·lies l’alçà brindant per l’hoste i se l’acostà a la boca, a partir de cadascun dels seus gestos es veia que sabia apreciar fins al grau més elevat els fruits de la civilització.

Els servents portaren les taules proveïdes amb pa acabat de fer, carns i verdures, i els dos homes van començar a menjar.

—No hi ha cap motiu pel qual t’hagis de preocupar —va dir Filist després d’haver begut, ell també, alguns glops de vi.

—En realitat no em preocupo. Lamento separar-me de la noia: és encantadora, una delícia. Trobaré a faltar la seva gosadia, la seva espontaneïtat, el seu encant. T’has adonat abans com ha intervingut en un tema de política, no gens escaient per a una dona i encara menys per a una noia?

—Tu no tens fills, oi Tel·lies?

—No, no en tinc.

—És llàstima. Hauries estat un pare perfecte.

—Al contrari, pèssim. Els hauria aviciat com ho he fet amb aquesta jove impertinent. —Begué un altre glop de vi i va començar a menjar amb apetència. Quan van haver acabat, encara es va fer portar un plat amb ous durs, formatge i olives.

—Menjo massa —va sospirar—. I em continuo engreixant.

—Però, si ho he entès bé, no és això el que et preocupa.

—El cartaginesos tornaran.

—No ho crec pas. Perquè ho haurien de fer? Ja han tingut la seva venjança, el seu botí. Són comerciants, volen tornar als seus establiments i no veuen l’hora d’acomiadar tots aquells mercenaris. Els costen un ull de la cara.

—I ara Agrigent és ciutat fronterera —va continuar Tel·lies com si Filist no hagués parlat.

—Això no vol pas dir que atacaran.

—Sí que ho vol dir. Digue’m, segons tu, què hi fa Dionís a Messina?

—Ajuda els fugitius com ha fet sempre.

—Potser sí, però segurament s’està ficant en problemes. Corre la veu que molts dels supervivents s’estan reorganitzant per contraatacar. I, si ho fan, pots estar segur que Dionís estarà amb ells. És un cap boig, un esvalotat, un temerari que no està bé si no pot aixecar les mans contra algú…

—És un valent, un somniador, un patriota, potser… un heroi —continuà Filist.

—De tota manera, els cartaginesos reaccionaran si se’ls provoca.

—Efectivament, aquesta possibilitat no es pot excloure, però no és segur que s’esdevingui. Com ja t’he dit, les guerres tenen un preu.

—A quina hora us n’aneu demà? —va preguntar Tel·lies.

—Ben d’hora, quan es faci de dia.

—Perfecte. Hi seré tot i que detesto els comiats. T’he fet preparar un llit. Els servents t’hi acompanyaran amb una llàntia. Bona nit.

—Bona nit, Tel·lies —respongué Filist aixecant-se i seguint el servent que el conduïa a les seves estances.

Tel·lies es va quedar sol sota el pòrtic mentre observava en silenci els focs nupcials que s’apagaven poc a poc, l’un rere l’altre, fins que la ciutat quedà completament a les fosques.

Es van acomiadar a la porta de casa i Areté es llençà al coll de Tel·lies i de la seva dona i semblava que no se’n volgués separar.

—Si poguéssiu veure els sentiments que en aquest moment tinc al cor —va dir— us adonaríeu com us estimo i fins a quin punt us estic agraïda per haver-me tractat com una filla. No sé pas què donaria per poder correspondre a la vostra generositat.

—Que t’allunyis una mica ja serà un bon regal: ets una impertinent, una vanitosa… —començà a dir Tel·lies per no posar-se a plorar.

Aleshores Areté va passar de les llàgrimes al riure.

—És el que intento fer al més aviat possible: cuida’t, panxudet!

—I tu també, menuda —va respondre Tel·lies amb els ulls brillants.

—Et mantindré informat —va dir Filist mentre s’acomiadava; tot seguit, conduí la noia cap a la porta sud que a aquella hora ja era oberta. Van continuar avançant passant entremig de les tombes monumentals que flanquejaven el camí. Areté les feia observar al seu company i li esmentava els famosos atletes, els filòsofs i els grans dirigents que hi havia enterrats, tot el que havia après al llarg de la seva estada a la ciutat. De tant en tant es giraven enrere per veure l’acròpolis il·luminada pels raigs de l’aurora i els sostres i els acroteris dels temples que sobresortien al cim, a l’altra banda de les muralles mentre que, des de la torre més alta, una trompeta saludava la sortida del sol amb un so estrident.

La vista esdevingué encara més magnífica quan van embarcar i la nau va començar a allunyar-se de la costa. Aleshores els temples que hi havia al turó i el d’Atena a dalt de l’acròpolis es distingiren pel damunt de la ciutat com si la mà d’un déu els elevés cap al cel. Es podia veure perfectament a la part occidental el santuari encara inacabat de Zeus, l’immens frontó atapeït de figures desesperades, els gegants que en sostenien el sostre ingent damunt les espatlles.

—De debò creus que la ciutat està en perill? —va preguntar Areté.

—No, no ho crec pas —va respondre Filist—. Agrigent és inexpugnable.

—Aleshores per què està tan angoixat Tel·lies?

Filist desvià la mirada per no demostrar la seva inquietud.

—Li sabia greu que te n’anessis, res més, i estava preocupat: un viatge per mar sempre té els seus riscos.

Areté callà mentre contemplava com la més bella ciutat que els homes haguessin construït mai s’allunyava lentament i s’anava fent més baixeta damunt del perfil de les onades a mesura que la nau, empesa pel vent, agafava velocitat. De sobte, com si parlés amb ella mateixa va dir:

—La tornarem a veure?

En aquesta ocasió Filist féu com si no l’hagués sentida.

Arribaren a Gela ben entrada la nit i van llançar l’àncora a la rada del riu que havia donat nom a la ciutat i que era representat en les monedes d’argent com un brau amb rostre humà. La ciutat havia estat construïda damunt d’un esperó rocós que s’allargava des d’orient a occident i estava defensada per muralles ingents formades per grans blocs de pedra grisa. Era la metròpolis d’Agrigent i havia estat fundada per colons de Rodes i de Creta gairebé tres segles abans. D’allí havia sortit Gelo, el que havia vençut els cartaginesos a prop d’Himera desfermant un odi inextingible i encenent una set de venjança capaç de colpir a una distància de tres generacions.

Allí dormia Èsquil, el gran poeta tràgic, i Areté volgué visitar-ne la tomba abans no caigués la nit. Era una sepultura modesta, coberta amb una làpida que lluïa una breu inscripció:

Areté llegí la inscripció commoguda.

—Ni una sola menció a la seva glòria de poeta, només a la de combatent —va comentar.

—Era un home fet a l’antiga —respongué Filist—. D’aquesta mena d’homes, n’hi ha molt pocs actualment.

Van tornar a fer camí l’endemà, abans de la matinada, un cop s’hagueren proveït d’aigua, i van hissar les veles cap a Camàrina d’on, a primera hora de la tarda, ja van poder veure el temple d’Atena sobresortint dels teulats vermellosos de la ciutat.

—Camàrina sempre ha estat hostil a Siracusa, també ho va ser al llarg de la guerra contra els atenesos —va explicar Filist a Areté que observava, recolzada a l’ampit de l’embarcació, com la ciutat resplendia sota els efectes del sol viu.

—Les ciutats dels grecs són com nius de gavines arrapats a les roques de la costa —va dir Areté— i envoltades de terres habitades per bàrbars que no entenen la nostra llengua ni veneren els nostres déus. S’haurien d’unir i d’ajudar l’una a l’altra i, en canvi, sovint estan dividides, de vegades fins i tot són enemigues mortals. Malbaraten les seves forces en lluites contínues i, quan el veritable enemic apareix a l’horitzó, no hi ha ningú capaç de fer-li front…

Filist se sentí un cop més colpit i sorprès per l’observació de la noia que evidenciava un hàbit acostumat a les qüestions polítiques, impropi d’una dona. Potser era justament aquell aspecte de la seva personalitat el que havia conquerit el cor de Dionís. Va respondre:

—Es precisament aquesta seva naturalesa d’assentaments escampats, de comunitats arribades de molts diversos indrets el que fa difícil l’entesa entre ells, per no parlar d’una veritable aliança. Aquestes ciutats s’uneixen quan s’hi veuen obligades per un perill tan gran que amenaça la seva existència però, sovint, ja és massa tard. Es trist perquè, totes les vegades que els grecs de Sicília han combatut units, han obtingut grans victòries.

—I, segons tu, això encara pot ser possible?

—Potser sí. Però caldria un home capaç de convèncer-los pels mitjans que fossin que la unió és indispensable per a la supervivència. I, si fos necessari, obligar-los-hi.

—Un home així seria un tirà a la pròpia ciutat i a les dels altres —respongué Areté amb fermesa.

—Hi ha moments en els quals hom pot renunciar a una part de la pròpia llibertat si està en joc la vida mateixa i la supervivència de comunitats senceres, no et sembla? I hi ha situacions en les quals és precisament el poble qui atorga responsabilitats excepcionals a un home digne.

—Sembla que estiguis pensant en algú concret quan dius aquestes paraules —digué Areté sense distreure la seva mirada de la ciutat que s’allunyava damunt l’escuma de les onades.

—És exactament així. L’home en qui penso és entre nosaltres i tu l’has conegut.

—Dionís… estàs pensant en Dionís? —va exclamar Areté girant-se finalment cap a ell—. Però això és absurd: només és un jovenet.

—L’edat no significa res: el que compta és el coratge, la intel·ligència, la fermesa i ell posseeix aquestes qualitats en el grau més elevat. No et pots imaginar l’atractiu que té per a la gent i quants n’hi ha que l’admiren i que estan disposats a tot per ell.

—M’ho imagino perfectament —respongué Areté amb un somriure.

Encara van ser necessaris dos dies més per arribar davant de Siracusa, on van atracar al moll meridional del port Gran. Filist va enviar un parell d’homes a terra perquè compressin aliments al mercat i es proveïssin d’aigua, però ell va romandre a bord amb la noia conscient que Dionís n’esperava una vigilància contínua, atenta i prudent. Va adonar-se que Areté havia quedat impressionada a la primera visió de la ciutat i que no havia pogut dissimular la seva forta commoció.

—Que hi coneixes algú, aquí?

—Aquí, hi vaig viure tota la meva infància —va respondre Areté mirant de controlar-se.

—De debò? Aleshores potser conec els teus pares.

—No ho crec —va contradir la noia i va anar a seure al pont com si volgués interrompre aquella conversa.

Filist no va dir res més i s’ocupà de les provisions. Va donar l’ordre que sopessin a bord i que ningú més baixés a terra.

Abans que el sol no es pongués, Areté es va tornar a apropar al seu acompanyant.

—Des d’aquí es veu casa seva? —li preguntà.

Filist va somriure mentre assenyalava un punt davant seu.

—Mira allà a dalt, damunt de l’Acradina, on veus el teatre. Val, ara segueix una línia imaginària fins al moll de l’Ortígia. Veus la terrassa amb la glorieta, més o menys a la meitat del camí?

—La veig.

—Doncs aquella és casa seva.

—Es allí on viuen els seus pares?

—Ja no en té. El seu pare Hermòcrit va morir durant la gran guerra, quan els atenesos assetjaven Siracusa. I la seva mare el va seguir a la tomba al cap de poc temps arran d’una malaltia incurable. Amb només setze anys es va haver de cuidar de les germanes més petites, que ara són totes casades en altres ciutats, i del seu germà Leptines.

Areté no va preguntar res més i mantingué els ulls clavats damunt del sostre de teules rogenques i de la glorieta fins que el sol va haver desaparegut per l’horitzó.

Van passar dos dies més abans que arribessin davant l’Etna encara cobert de neu, alt, amb la seva crinera de fum, per damunt d’un golf meravellós a la plana costanera plena d’oliveres i de vinyes que començaven a exhibir les primeres fulles tendres de primavera.

Damunt la costa s’estenia Naxos, la primera colònia dels grecs a Sicília, amb el temple major que s’alçava a poca distància de la platja i que indicava el punt exacte en el qual havien desembarcat els pares immigrants conduïts pel seu fundador Tucles. Filist li va explicar que a l’àgora hi havia l’altar d’Apol·lo, guia del poble, el que conduïa els colonitzadors que emigraven de la pàtria d’origen buscant fer fortuna en platges llunyanes. Des d’aquell altar, primer lloc sagrat de l’illa, sortien totes les delegacions que anaven a Grècia a consultar l’oracle de Delfos.

—Cap migració —digué Filist— no va estar mai conduïda sense la guia de l’Oracle que indicava el lloc on els emigrants haurien de fundar la nova pàtria i el temps més propici per enfrontar-se al mar.

Per això en moltes colònies hi ha l’altar dedicat a l’Apol·lo guia i de vegades fins i tot un temple, com a Cirene…

—Has estat a Cirene? —va preguntar Areté encuriosida.

—I tant. Es una ciutat estupenda i a la plaça mateixa hi ha una gran inscripció que reprodueix el jurament dels colonitzadors. Coneixes la història de la fundació de Cirene? Un dia te l’explicaré, és maquíssima, plena d’aventures extraordinàries.

—Potser me la podries explicar ara —va dir Areté.

—Més val que no —respongué Filist—. Com més a prop estem de la meta més m’adono que la teva ment està plena d’altres pensaments, tal com ha de ser, si n’imagino la causa.

—No se’t poden amagar gaires coses —li va objectar Areté.

—He dedicat la meva vida a estudiar els assumptes i la natura dels homes i espero haver-ne après alguna cosa i, tanmateix, sento que, tard o d’hora, em sorprendràs en alguna cosa. Hi ha molts aspectes de tu que no aconsegueixo entendre.

—Quan arribarem a Messina? —va preguntar Areté canviant de tema.

—Aquest mateix vespre, si continua el bon temps. El nostre viatge gairebé ja s’ha acabat.

Van entrar al gran port en forma de falç de Messina quan el sol es ponia i Areté s’alegrà com una nena en veure l’estret que dividia Sicília d’Itàlia. I, a l’altra banda, Reggio es veia tan bé que semblava que es pogués tocar.

—Quin lloc tan meravellós! —va exclamar—. Es fa difícil imaginar que els esculls d’Escil·la i Caribdis es trobessin aquí.

—El que tu veus com un lloc meravellós ple de ciutats boniques va semblar salvatge i terrible als primers navegants que s’aventuraren en aquestes aigües: els forts corrents de l’estret els arrossegaven les fràgils embarcacions d’una banda a l’altra contra els esculls. La vista de l’Etna amb els rius de foc, els estrèpits que esquinçaven la terra, la imminència dels penya-segats per la banda d’orient, els boscos tan espessos… tot els semblava desmesurat i amenaçador. Per això van imaginar que, abans que ells, Ulisses, l’heroi errant, ja havia solcat aquestes aigües tempestuoses vencent els monstres, superant el ciclop, enganyant les sirenes, escapant als encanteris de Circe…

Areté va girar la vista cap a la riba siciliana, cap al bellíssim port farcit de vaixells, en el moment en què l’aigua agafava el color del plom i els núvols llunyans quedaven tenyits de vermell pels darrers raigs de sol. Fins i tot la cresta de l’Etna es tenyia de colors irreals i va comprendre què havia volgut dir Filist amb les seves paraules.

—T’escoltaria dies sencers —va dir—. Ha estat un privilegi passar amb tu aquest temps.

—Sóc jo qui ha tingut el plaer.

Areté abaixà els ulls i li va preguntar posant-se vermella:

—Tu com em veus? Vull dir… trobes que estic massa prima?

Filist va somriure.

—Em sembles bellíssima. Però mira, hi ha algú que ve cap a nosaltres i diria que no veu l’hora d’abraçar-te.

Areté mirà en direcció al port i emmudí: Dionís corria cap a ella com un jove déu, vestit només amb una clàmide lleugera, els cabells onejant-li damunt les espatlles, i cridava ben fort el seu nom.

Ella també hauria volgut córrer a trobar-lo i cridar o potser fins i tot plorar, però no aconseguia fer cap de totes aquestes coses: es quedà immòbil i muda, agafada a l’ampit i se’l mirava com si fos una visió de somni.

Dionís féu un salt des de la riba del moll i s’agafà a l’ampit de la nau des de la part exterior. Es donà impuls amb els braços per saltar-lo i ella se’l trobà al davant.

Només va poder dir:

—Com t’has assabentat que…?

—Perquè cada vespre controlava l’entrada del port esperant veure’t arribar.

—I no has canviat de parer? Estàs segur que…

Dionís tallà les seves paraules amb un bes i la va estrènyer entre els seus braços. Areté se li penjà al coll i sentí que es desfeia amb la calidesa del seu cos, es va abandonar a la seva força, a les paraules ardoroses que li xiuxiuejava a l’orella.

Dionís se separà d’ella i somrient li va dir:

—Ara, però, cal respectar els costums. Vine, haig d’anar a demanar-te com a esposa.

—Però què vols dir amb això… a qui em vols demanar com a esposa? Jo sóc sola, jo…

—Al teu pare, petita. Hermòcrates és aquí.

Areté va mirar Filist i tot seguit altra vegada Dionís mentre deia:

—El meu pare? Oh… déus del cel, el meu pare?

I els ulls se li van omplir de llàgrimes.