XXV

Leptines havia tingut en compte totes les possibilitats a fi que l’empresa nocturna arribés a bon port. D’aquesta manera, va col·locar estratègicament a un estadi de distància l’una de l’altra unes quantes barques guiades per oficials de la marina disfressats de pescadors disposats a pescar amb llanterna. Tan bon punt l’embarcació més allunyada va veure les ombres de les naus cartagineses, va enviar un senyal i la flota siracusana es va desplegar en formació de ventall enfilant la proa a mar i amb el vent bufant de popa. Seguidament hi va haver un altre senyal lluminós de la nau almirall i l’atac va començar.

Els cartaginesos estaven tan convençuts que el que tenien al davant era una unitat amiga que se’ls havia atansat per escortar-la fins a port que quan es van adonar de la veritat ni tan sols van tenir temps de reaccionar. Cada una de les seves trirrems va ser abordada per dues naus siracusanes i inundada per centenars d’assaltadors. A més, molts dels soldats embarcats estaven dormint quan es van trobar amb les espases enemigues clavades a les respectives goles.

Els combatents que van mirar de resistir-s’hi van trobar la mort; a la resta, simplement els van desarmar; van remolcar les naus fins a la rada i el botí, enormement ric, fou descarregat i posat sota custòdia.

Dionís, que s’esperava al moll, es va dirigir de dret cap al seu germà i el va abraçar.

—Molt ben fet, per Zeus! Ens calia una victòria, encara que fos petita: demà et saludaran com un heroi!

—Petita? —va replicar Leptines—. Espera’t i ja ho veuràs. Només estem a mitja feina.

—Però què dius?

Va arribar Filist atrafegat vestit encara amb la disfressa de la nit.

—Què passa aquí? Em podríeu haver dit que…

—Himilko espera que les seves naus arribin aquesta nit, oi? —va dir Leptines.

—Exactament… —va respondre Dionís.

—I així serà. —Es va adreçar als oficials que tenia al seu voltant—. Que tothom canviï les seves armes i els seus vestits amb els dels presoners i que els remers pugin a les naus cartagineses. Disposeu-vos a salpar tan aviat com sigui possible!

—Brillant —va comentar Filist—, absolutament brillant, un pla digne d’un gran estrateg.

—Vinc amb tu —va dir Dionís.

—Millor que no —va respondre Leptines—. No deixa de ser una empresa molt perillosa. Amb un de nosaltres dos ja n’hi ha prou, més val que tu et quedis a ciutat. A més, tens família i, per contra, jo no tinc ningú. Fins ara tot ha anat bé així, oi? Deixa’m que me n’encarregui jo.

Dionís li va clavar la mirada.

—A Catània vaig ser ben a punt de matar-te…

—Ja ho sé.

—I hauria comès un greu error. De vegades em pregunto realment qui és el millor de nosaltres dos.

—Jo, òbviament —va respondre Leptines—. Dóna’m la contrasenya, mal parit!

—Que els donin pel sac! —va riure Dionís.

—Que els donin pel sac! —va repetir Leptines i va saltar dalt del pont d’una de les naus cartagineses.

Filist es va commoure en veure aquella salutació aspra perquè significava que els sentiments més profunds de l’ànim de Dionís encara eren vius sota la crosta del poder, que s’enduria a mesura que passaven els dies. Continuava esperant, o si més no tenia la il·lusió, que finalment l’home s’imposaria sobre el tirà.

L’esquadra va sortir de Lakkios i va virar a dreta, mantenint-se en la mesura del possible a recer de l’Ortígia, fins que es va plantar exactament al davant del Plemmirion, en la part oposada al port Gran. Va doblar novament cap a la dreta en direcció al Daskon, on brillaven els llums del cos de guàrdia cartaginès i es distingien les unitats encarregades de la vigilància.

Els soldats vigies van saludar les ensenyes de Tanit que duien les naus que desfilaven i en resposta van rebre una salutació en la seva llengua. Un dels oficials cartaginesos havia estat obligat, amb l’espasa apuntant contra els ronyons, a tranquil·litzar-los amb el so familiar de la seva veu. Ara la petita flota tenia plena llibertat per bellugar-se i Leptines la va guiar cap al fons de la rada on es gronxaven ancorades una cinquantena de naus de guerra.

L’atac va ser tan ràpid com violent: una desena d’embarcacions van rebre els cops dels esperons de les naus comandades per Leptines i es van enfonsar, immobilitzades com estaven, a la primera embranzida. La resta van rebre l’impacte d’una pluja de fletxes incendiàries i van ser víctima de les flames.

Una segona onada de dards incendiaris va caure damunt les tendes i els dipòsits, mentre ressonaven pertot arreu els crits i el bramul prolongat dels corns llançava l’inquietant crit d’alarma.

La confusió era tan gran que Leptines va reeixir a lligar mitja dotzena de naus enemigues i a remolcar-les fora de la badia. A l’alba, la seva esquadra va entrar victoriosa al port de Lakkios i fou acollida per una multitud en festa.

Leptines es va sentir renéixer amb la rebuda de la gentada i l’abraçada del seu germà Dionís, però tot seguit la seva mirada es va alçar cap a la muralla de la fortalesa i al damunt de la torre va veure una subtil figura femenina. Li va semblar que agitava un braç en senyal de salutació i dins del seu cor va pensar que devia ser Aristómaca, tan petita per la distància, allunyada i inabastable.

Reafirmada per l’èxit, la marina siracusana comandada per Leptines es va llançar a una sèrie d’atacs amb què va enfonsar nombroses embarcacions de càrrega i no poques naus de guerra. Els cartaginesos, furibunds per les pèrdues, van decidir fer sortir l’adversari inexpugnable del seu cau i destruir-ne les bases amb un assalt de forces.

Aquesta vegada Dionís també es va embarcar a la Boubaris i en el xoc armat que va tenir lloc tot seguit es va poder veure els dos germans combatre l’un al costat de l’altre amb increïble valor i guiant l’abordatge de les tropes d’assalt com quan tenien vint anys.

Amb el suport de dues catapultes disposades als dos penya-segats que flanquejaven l’entrada al port, la flota siracusana va tenir un bon joc en l’espai reduït de Lakkios i va infligir greus pèrdues a l’enemic fins obligar-lo finalment a retirar-se. Van capturar una desena de naus i les van reparar per poder augmentar-ne el nombre de disponibles fins a la quantitat de cinquanta unitats.

Quant a la batalla a terra, la cavalleria no es va quedar curta i va complir moltes missions de desequilibri en atacar les patrulles cartagineses que es desplaçaven pel camp en cerca de queviures i farratge, en aniquilar els escamots militars que inspeccionaven el territori i en aconseguir tot sovint amenaçar les avançades d’Himilko a la plana de l’Anap.

I d’aquesta manera, amb contínues escaramusses, va anar passant la primavera i va arribar l’estiu, calorós, humit i xafogós.

Amb l’estiu va esclatar la pesta al campament cartaginès. Els morts eren llançats al pantà amb un roc lligat als turmells i d’aquesta manera el contagi encara es multiplicava més a través de les vies amagades de l’aigua.

La calor sufocant havia assecat molts pous, fins i tot de l’interior de les muralles, però la font d’Aretusa continuava fluint neta i pura. Filist va recordar les paraules de Iolau quan li havia dit que allà hi havia la salvació de la ciutat i va promulgar l’ordre que només s’agafés aigua per beure de la font sagrada fins que no acabés la guerra i tornessin les pluges.

Al llarg de les interminables jornades de sol feroç i encegador Dionís va rememorar tot sovint la noia salvatge que vivia a la vall abrupta, a les fonts de l’Anap, i va recordar el dia en què li havia fet l’amor a les ribes de la deu, nu i feliç. Es preguntava si encara era viva i si el devia recordar.

Ni l’esposa italiana sempre disposada a concedir a canvi d’alguna cosa, astuta administradora de la seva bellesa, ni la siracusana, tot sovint melangiosa i tancada en ella mateixa, li havien donat mai tant plaer. Ni tan sols el naixement dels seus fillets, Hipparinos i Niseu, havien esborrat del rostre d’Aristómaca el vel de tristor que gairebé sempre l’aombrava.

Ja feia temps que Dionís fugia d’encontres ocasionals amb dones desconegudes per por a posar en perill la seva pròpia incolumitat, i espaiava les trobades fins i tot amb aquells que li haurien estat bons amics. D’aquesta manera augmentava la seva solitud i tots els pensaments que tenia es concentraven en l’acció bèl·lica, en el projecte polític del gran estat grec d’occident, al qual dedicava tota l’energia. Es preguntava quanta gent el devia estimar a ciutat i quanta el devia odiar, quanta l’admirava i quanta el temia.

Enmig d’aquestes consideracions, la sospita creixia dins seu a mesura que passaven els dies i amb això la por que un atemptat li estronqués la vida i tragués importància als esforços aconseguits, a l’enorme despesa en vides humanes, a l’horrorós preu en sang que havia pagat per un somni de grandesa en el qual ja potser només ell creia. Les paraules del seu pare adoptiu, Heloris, li retornaven constantment al cap: «Un tirà només abandona el lloc si el treuen amb els peus pel davant». I la imatge lligada a aquelles paraules li oprimia el cor i la ment sense que es pogués confessar a ningú. Mostrar-se dèbil o vulnerable no li era permès, i menys amb els últims amics que li quedaven: Iolau, Filist i Leptines.

Només el gegantí Aksal, l’inseparable guardaespatlles, li donava un sentiment de tranquil·litat, com l’arnès que li cobria el pit a la batalla. Un ésser poderós i cegament fidel, disposat a actuar al mínim senyal seu.

Una vegada, mentre discutia un pla d’atac amb els oficials al pati de la caserna, Leptines va agafar la llança d’un dels mercenaris campanians per traçar les línies d’acció amb la punta damunt la sorra i Dionís va fer un bot. Leptines li va veure escrit damunt la cara per qüestió de segons la còlera i el terror i no va poder creure el que havia vist. Va tornar la llança al guardià i es va allunyar en silenci.

Dionís li va anar al darrere i el va fer esperar.

—On vas?

—I m’ho preguntes?

—No ho has entès… Els homes tenen l’ordre de no deixar-se treure l’arma per ningú i jo no puc permetre que…

—Encara ets capaç de donar una resposta sincera? —li va preguntar Leptines mentre el mirava fixament als ulls.

—Què vols dir?

—Encara n’ets capaç? —li va cridar.

—Sí.

—Aleshores, respon-me. Has pensat que jo et volia matar?

Dionís va restar mut i amb el cap cot durant uns instants interminables, i tot seguit va respondre:

—Ho he pensat, sí.

—Per què?

—No ho sé.

—Jo et diré per què. Perquè al meu lloc, tu n’hauries estat capaç.

—No —va respondre—. Això, no. La raó és que potser jo m’odio més que ningú.

El silenci es va imposar novament entre ells. Es miraven als ulls sense aconseguir dir res.

—Què he de fer? —va preguntar finalment Dionís.

—Ataca. Guia els teus homes des de la primera filera. Els siracusans, no els mercenaris. Aquells, envia’ls sols. Demostra’ls que ets un d’ells, que estàs disposat a morir per les coses en què creus.

No va afegir-hi res més i va enfilar el passadís caminant. Dionís es va quedar escoltant el soroll de les seves passes mentre desapareixien en la llunyania.

L’atac va ser decidit en el moment en què les tropes d’Himilko semblaven haver arribat a l’extrem i quan el llit de cadàvers insepultes va esdevenir insuportable. Dionís, aleshores, va decidir tornar a posar en marxa el seu vell pla de batalla, el que havia fracassat a Gela.

—Atacarem amb els tres cossos de l’armada —va anunciar a la reunió de l’alt comandament—. Jo encapçalaré el cos central i apuntarem directament contra el fort de Daskon. Euridem guiarà la segona divisió amb els mercenaris d’occident. Leptines, tu conduiràs l’atac des del mar fent desembarcar el tercer contingent. La decisió sobre el moment d’engegar l’atac la prendrem allà mateix, quan vegem clar el desenllaç de l’enfrontament i les tres divisions estiguin atrinxerades al camp. La contrasenya serà «Apol·lo, el nostre guia!».

Les dues divisions de terra van sortir amagades per la foscor poc després que Leptines se n’hagués anat del port amb la flota. Dionís es va dirigir directament cap al fort de Daskon i el va agafar per sorpresa. Un cop ocupada la posició hi establí el quarter general i va indicar a Euridem que donés l’ordre d’avançar als mercenaris mentre Leptines doblava el penya-segat meridional de l’Ortígia. L’espartà va ordenar l’atac.

Tot i la delmació causada per la pesta, els ibèrics i els campanians d’Himilko van reacciona amb molt valor obligant els mercenaris que guiava Euridem a recular i infligint-los terribles pèrdues. Entretant, però, Leptines havia fet desembarcar la seva divisió d’incursors i Dionís s’hi havia acostat amb el gros de les tropes deixant tan sols una guarnició a l’esplanada del davant del fort de Daskon.

De sobte, les fortificacions del camp atrinxerat d’Himilko es van revelar massa aguerrides per fer un atac frontal i Dionís va decidir no arriscar-se. Per contra, va enviar les tropes contra les guarnicions de defensa del camp naval. Agafats entre els homes de Leptines i les dues divisions de guerra, els moros i els libis encarregats de defensar les naus van ser escombrats i destrossats. Els enemics treien de la mar moltes de les naus cartagineses més lleugeres i les deixaven damunt de la platja. Dionís aprofitava la maniobra per fer-les cremar i per convertir el camp en una immensa foguera. De sobte, un violent vent de terra va empènyer el foc cap al mar i una bona part de les naus de transport van ser presa de les flames i van ser devorades per l’incendi. Un cop sense tripulació, les trirrems ancorades en tercera fila també van ser parcialment destruïdes i unes quantes van ser remolcades cap al port de Lakkios. Menys d’una tercera part va aconseguir escapar amb les respectives tripulacions delmades.

Damunt els murs de la muralla de la ciutat s’havia concentrat una munió extraordinària de gent atreta per l’espectacle de la immensa foguera i, fora de si per l’alegria de veure destruïda la flota enemiga, alçava crits fortíssims d’ànim per als soldats, que se sentien perfectament des de l’esplanada inferior. Molts, sobretot els vells i els nens, en veure la gran quantitat de vaixells cartaginesos que anaven a la deriva dins la rada, van sortir amb qualsevol mena d’embarcació amb la intenció d’arribar flotant fins les naus, agafar-ne alguna i remolcar-la fins al port. Va ser tan gran el nombre de vaixells recuperats que, a la fi, no es podia trobar ni un espai lliure a la dàrsena i es van haver d’ancorar al centre del golf o al llarg de la riba septentrional.

Al vespre, Dionís va tornar encapçalant les seves tropes victorioses entre els aplaudiments de la munió embogida i va oficiar un solemne sacrifici de gratitud al temple d’Atena, a l’acròpolis, al qual també van assistir les dues esposes, Doris i Aristómaca, vestides amb les peces més belles, l’una agafant de la mà el petit Dionís i l’altra amb Hipparinos i el bebè Niseu, que encara duia bolquers.

El camp atrinxerat cartaginès encara es mantenia intacte i també l’exèrcit d’Himilko, però la flota s’havia perdut en gran mesura. Tan sols s’havien pogut salvar unes quaranta naus de les més de cinc-centes, entre unitats de batalla i de càrrega, de què es componia aquella armada gegantina.

La sort de la guerra s’havia girat del tot.

Dos dies més tard, a plena nit, una xalupa es va acostar al castell de l’Ortígia per la banda de mar obert i el barquer va cridar el sentinella.

—Porto un missatge per al vostre comandant.

El cos de guàrdia va avisar immediatament Iolau, el qual es va desplaçar personalment fins el lloc on l’esperava l’home. El va dur davant de Dionís, que estava sopant amb Leptines i Filist. L’hoste nocturn era portaveu d’un missatge de part d’Himilko.

—Parla —li va dir Dionís—. Aquest és el meu germà i els altres, com si ho fossin.

L’home es va treure la caputxa que li cobria el rostre i es van trobar amb el mateix ambaixador que ja havia vingut durant la guerra precedent per tractar la pau.

—Les coses han canviat des de l’última vegada que ens vam veure —va dir Dionís, amb to conciliador, però—. Què puc fer per al noble Himilko?

—El meu senyor et fa una proposta molt raonable, que espero que acceptis.

—Depèn de com sigui, de raonable —va respondre Dionís.

—Per començar, t’ofereix tres-cents talents d’argent, el vuitanta per cent comptant i la resta en lingots.

—El començament és prometedor —va dir, fument-se’n, Leptines.

—A canvi, el noble Himilko et demana que el deixis marxar amb les seves tropes cartagineses. Un total de deu mil homes.

—I els mercenaris? I les tropes indígenes? —va preguntar Iolau.

—No tenim prou naus per a ells. En feu el que vulgueu. Si accepteu, se us farà arribar la quantitat demà mateix en un lloc que us diré, no gaire lluny del Plemmirion. Què me’n dieu?

—Ara deixa’ns —va respondre Dionís—. Hem de deliberar. Després te n’informaré.

Aksal el va conduir fora de la cambra i tots quatre van començar a discutir.

—No deus tenir intenció d’acceptar —va dir de sobte Leptines—. S’ha de rendir sense condicions. Com a molt, li pots permetre de fugir tot sol i salvar la pell. El botí ens caurà a les mans igualment quan s’acabin de podrir en aquell cau enverinat. No tenen escapatòria. Els barrem el pas per terra amb la cavalleria i els bloquegem pel mar amb la flota. Ara estem empatats. A més, nosaltres tenim les pentarrems.

Dionís va alçar una mà perquè aturés aquell discurs.

—La desesperació pot fer miracles. Qui no té res a perdre pot trobar tanta força en ell mateix que ni tan sols ets capaç d’imaginar.

—És veritat —va asseverar Iolau—. Cada ésser humà disposa d’una reserva d’energia amagada, una mena de tresor enterrat que surt a la llum quan se sent amenaçat. És l’últim recurs que la natura ens atribueix per sobreviure.

—Una cosa és certa —va dir Filist—. Els tres-cents talents ens anirien molt bé: les despeses de la guerra han estat enormes, els sous dels mercenaris estan endarrerits i també hem de recompensar les famílies dels ciutadans caiguts en batalla, reconstruir la flota, pagar una indemnització al contingent que ens ha enviat la metròpolis.

—I encara hi ha més coses —va intervenir Iolau—. Quan més temps s’estiguin a prop nostre, més possibilitats tenim que es difongui la pesta fins i tot entre nosaltres. Si, per contra, els deixem tornar a casa seva, la traspassaran a la seva pàtria. L’altra vegada ja va anar així. Sé com es propaguen aquesta mena de malalties.

—Jo també n’estic convençut —va afirmar Filist—. Aleshores, què fem?

Leptines estava fora de si.

—Esteu sonats. Finalment tenim la possibilitat d’exterminar-los del primer a l’últim i vosaltres els deixeu marxar per tres-cents talents?

—És una bona quantitat —va rebatre Filist.

—Escolteu, si és pels diners que els voleu deixar anar, jo us prometo que els trobaré i us els portaré. Bloquejaré el campament de manera que no en pugui sortir ni una mosca.

—He escoltat els vostres parers —va intervenir en aquell moment Dionís—. Feu entrar l’ambaixador.

Aksal va tornar a conduir l’enviat d’Himilko fins la sala.

—Hem meditat les teves propostes i m’agradaria fer-ne una, jo també… —va començar dient Dionís.

—Perdona’m, cap suprem —el va interrompre cortesament l’ambaixador—. Fa un moment, mentre m’esperava a l’avantsala, he sentit sense voler un de vosaltres, el que té la veu més aviat forta… —Dionís es va mirar enrabiat el seu germà, vermell encara per la còlera—… M’ha semblat sentir, us deia, que teníeu intenció de barrar-nos el pas per evitar que el tresor sortís del campament atrinxerat. El fet, amics meus, és que els diners… no són al campament i, si aquesta negociació arribés a fracassar, es descarregaria immediatament enmig del mar, a una profunditat a la qual mai ningú no podria arribar. Seria malbaratar-lo, no us sembla? Mentre que, per contra, una decisió raonable ens satisfaria tant a vosaltres com a nosaltres.

Dionís va sospirar.

—Bé, doncs. Ara ja puc saber quina és la teva decisió?

—Digues al teu amo que l’accepto. L’intercanvi tindrà lloc al mar, a meitat de camí entre el vostre camp a l’Anap i el penya-segat meridional de l’Ortígia. Tan bon punt hagi vist els diners, les primeres naus podran començar a salpar. Tot s’esdevindrà de nit i amb el màxim secret.

—A nosaltres ens està bé —va confirmar l’ambaixador—. Quan voleu que fem la transacció?

—Demà mateix hi haurà lluna nova —va replicar Dionís—. Ens portareu els diners quan comenci el segon torn de guàrdia. Tres senyals lluminosos per part nostra i tres per part vostra.

—Molt bé, príncep. Ara, si m’ho permets, me’n torno per explicar al meu senyor l’èxit feliç de la meva missió i per tranquil·litzar-lo amb les bones intencions.

—Has vist? —va dir Dionís a Leptines tan bon punt l’ambaixador va haver sortit—. Creus que l’hi pots fotre a un cartaginès? I, a més, quan es tracta de diners? He pres la decisió correcta. I ara anem-nos-en al llit: demà ens espera una llarga jornada i no de les més fàcils.

Els hostes van saludar per poder anar-se’n, però Dionís va reclamar Leptines.

—Què vols?

—He reflexionat sobre la teva proposta. Hi ha part de raó en allò que deies.

Leptines se’l va mirar sorprès.

—Que em prens el pèl?

—En absolut. Escolta’m bé: imagina que tan bon punt s’hagi fet el lliurament dels diners algú, des de l’Ortígia, nota moviments estranys a la bocana del port Gran…

—Podria ser —va respondre Leptines—, però això significaria que mai no hi hauria possibilitat futura d’establir un acord fidel entre nosaltres i ells.

—Però no seria així si, per exemple, fossin els corintis els qui ataquessin. Nosaltres no tenim dret a donar ordres a la marina de la metròpolis. I això també ho saben els cartaginesos.

—M’hauria estimat més que no m’haguessis dit res. No m’agrada enganyar, ni tan sols en perjudici del meu pitjor enemic. Si em necessites per a qualsevol altra cosa, ja saps on sóc. Espero que dormis bé.

I se’n va anar.

La nit següent, a l’hora convinguda, Dionís va sortir amb una xalupa i es va dirigir fins una trirrem que l’esperava a un estadi de distància mar endins. Tot seguit, la nau de guerra va avançar lentament en direcció al port. Als costats i en posició avançada, a mig estadi de distància aproximadament, dues petites unitats de reconeixement controlaven que no hi hagués sorpreses o emboscades.

Tot va anar fi. Tan bon punt va arribar al lloc convingut i després de l’intercanvi de senyals, una embarcació cartaginesa es va acostar a la nau i va començar el traspàs dels diners.

A bord viatjava l’ambaixador que havia conduït la negociació.

—Et prego, príncep —va dir de sobte— que facis el recompte tan de pressa com sigui possible. La nostra flota ja s’acosta al Plemmirion, preparada per endinsar-se a alta mar.

Dionís va fer un gest afirmatiu i els seus administradors, preparats amb les bàscules romanes, van pesar de pressa els diners i van donar l’ordre de via lliure.

—Digues al teu senyor que se’n vagi —li va dir a l’ambaixador— i que no torni mai més. Fixa’t; Sicília és com un fruit molt saborós amb un pinyol duríssim a l’interior, amb el qual tothom es pot arribar a trencar les dents. Siracusa és aquest pinyol. Adéu.

La barca es va allunyar i Dionís va veure que llançaven senyals lluminosos, probablement cap al Plemmirion on Himilko s’esperava amb la flota.

—Com s’ho deu haver fet per enganyar els mercenaris? —va preguntar Iolau.

—No deu haver estat difícil. Els deu haver dit que estava preparant una incursió nocturna. Els cartaginesos són els únics que saben navegar bé de nit i a ningú no haurà sorprès que només hagin embarcat ells. Ara tornem perquè d’aquí poc per aquí hi haurà força moviment.

Iolau va fer que sí amb el cap i va indicar al pilot que virés en direcció a l’Ortígia.

El tresor va ser descarregat als esculls de sota el castell, des d’on s’obria un pas secret que conduïa fins als soterranis de la fortalesa. Dionís i Iolau també van entrar per allà i al cap de poc van arribar als seus apartaments.

Encara va passar una estona i, de sobte, es van sentir ressonar trompes d’alarma. Uns quants guàrdies van anar a picar a la porta de Dionís.

—Príncep, príncep, els cartaginesos s’escapen! Els corintis se n’han adonat i estan sortint amb les seves naus per perseguir-los. Què hem de fer?

—Com que què heu de fer? —va cridar—. Fes sonar l’alarma, per Zeus! Crida el meu germà, totes les tripulacions a les naus, mou-te!

Hi va haver un gran trastorn, però els únics que van sortir al mar a temps van ser els corintis, els quals van aconseguir interceptar la cua de la flota cartaginesa i enfonsar unes deu naus.

Himilko es va salvar. Quan va ser a la seva pàtria, va confessar públicament els seus errors davant del poble i el Consell, segons els costums semites, i tot seguit es va suïcidar.