XVII

El celta, alliberat de les cadenes, va entrar amb pas incert a la vasta sala d’armes feblement il·luminada per dues úniques llànties que penjaven de les parets. Davant seu hi havia un home assegut en un escambell, immòbil, que li donava l’esquena. El guerrer s’hi va acostar, sense fer el més mínim soroll, amb els peus descalços sobre el paviment de pedra. Es va aturar a poca distància de l’home que semblava una estàtua.

Va contenir la respiració i en aquell moment, al fons de la sala, va localitzar una porteta mig oberta: una via de fuga. Es va desplaçar, lleuger com una ombra, cap al llarg rastell en el qual s’alineaven desenes de llances i d’espases brillants i, tot seguit, ràpid com un llamp, en va agafar una espasa, es va girar disposat a deixar-la caure damunt el cos de l’home, però els seus ulls blaus s’enfosquiren per l’espant en veure que la banqueta era buida. Un moment d’intuïció el va fer girar sobre si mateix i a penes va tenir temps de trobar de cara l’amenaça silenciosa que l’havia precedit en l’obscuritat. Una espasa va descendir fulmínia i amb prou feines va tenir temps d’aturar el cop. Els dos ferros es van trobar deixant anar espurnes i el sobtat estrèpit lacerà el silenci de la sala buida, retrunyí contra les parets nues i contra el sostre, els cops es van sumar als cops, els ecos als ecos, el fragor va esdevenir immens, eixordador.

El celta era increïblement àgil, el seu cos nu i brillant s’esmunyia com el d’una fera, amb una energia que creixia més que disminuir amb cada nova embranzida. De sobte, l’adversari va entrar de ple en l’aurèola de llum que traçaven les llànties i s’hi va aturar, immòbil. Ell també anava descalç i nu, però duia la cara completament coberta amb un elm corinti que tan sols deixava lluir la brillantor dels ulls enmig de l’obscuritat de la cel·la. No panteixava: el pit s’estava immòbil, el cos brunyit semblava de bronze. De cop i volta va aixecar l’espasa en posició horitzontal i en va apuntar la punta contra el tòrax de l’adversari a mesura que avançava lentament. El celta es va ajupir plegant les cames, comprimint les forces davant la imminència de l’estocada i va fixar la punta de l’espasa preparat a rebre el cop que li havia de donar la victòria. L’estocada va baixar de ben amunt sobre el ferro estès horitzontalment amb la intenció de fer-lo caure però l’espasa enemiga va evitar l’impacte fulmini enretirant-se. Mentre el celta es desequilibrava cap endavant, l’adversari sense cara li va clavar una puntada de peu a la part posterior dels genolls, tot seguit li va estampar una guitza a l’esquena que el va fer desplomar i caure estirat damunt el paviment. Al cap d’un moment el celta va sentir com la punta de l’espasa li glaçava l’esquena entremig dels omòplats.

—La mort és freda —va ressonar una veu distorsionada dins l’elm—, oi?

La punta es va redreçar i el guerrer ros va aprofitar el gest per aferrar immediatament la seva espasa i girar sobre si mateix com una serp, però de seguida tornà a trobar-se la de l’enemic a la gola. Pressionava, li tallava la pell.

Encara anava armat però estava convençut que si hagués insinuat el més mínim moviment la punta esmolada hauria trencat immediatament el fràgil llindar de la vida, li hauria tallat la respiració i el flux de sang. Es va deixar anar damunt del paviment i va deixar caure l’espasa.

—Aixeca’t —va sentir dir, i tot seguit la veu va tenir rostre. L’elm es va alçar fins la part alta del cap deixant veure dos ulls obscurs i penetrants, una boca carnosa i ben dibuixada, una cara ombrejada per una barba que a penes s’insinuava si bé era fosquíssima.

—Sé que entens el grec —va dir novament la veu—. Com te dius?

—Aksal.

—De quina tribu ets, insubre o cenomà?

—Boi.

—Posa’t dret.

Es va alçar i gairebé li passava un cap sencer.

—Els bois són a la Gàl·lia. Què hi feies, tu, a Itàlia?

—Molts nostres passen Ligúria.

—Des d’on?

—Muntanyes.

—Qui t’ha fet presoner?

—Etruscs. Emboscada. Després venut.

—Per què has intentat matar-me?

—Perquè Aksal lliure.

—Només tens una manera de ser lliure: servir-me. Jo sóc Dionís, i sóc el cap d’aquesta tribu gran i poderosa que s’anomena Siracusa. Hi ha uns quants altres germans teus que combaten per a mi. —Va assenyalar amb el dit el collaret que duia i el tatuatge i li va dir—: Sé què signifiquen.

El guerrer es va fer enrere com si hagués estat apuntat novament amb la punta de l’espasa. Dionís va continuar:

—Jo també sóc el cap d’una «companyia» com aquesta, guerrers que han jurat ajudar-se com a germans i de no ser per cap motiu els segons quant a l’ús de les armes i al coratge. Som els millors i per això t’he vençut. Però, a més, t’he salvat la vida. Ara decideix: vols ser la meva ombra o vols tornar amb el teu amo?

—Teva ombra —va dir el celta sense titubejar.

—Bé. Vés fins aquella porta: et donaran roba, armes i allotjament. També t’ensenyaran a parlar… Amb el temps. I afaita’t el bigoti. Sembles un bàrbar.

Aksal es va adreçar cap a la porta amb pas llarg, silenciós i dispar.

Dionís es cobrí amb una clàmide i va sortir per la banda oposada, cap a la seva cambra privada. Es va deixar anar damunt el matalàs de crinera, dur com el ferro, i es va adormir profundament.

A mitjanit el va despertar el seu germà Leptines.

—Què passa? —li va preguntar alarmat Dionís incorporant-se al llit.

—Calma’t. Tot va bé.

—Què hi fas, aquí, a aquesta hora?

—Vinc d’una reunió amb la Companyia. Érem tots a casa de Dorisc. Quan sortia se m’ha acostat un vell que semblava un captaire i m’ha dit: «No vull res. Porta això al teu germà i digues-li que es llegeix amb el set». —Leptines li va donar una corretja de cuir.

Dionís es va alçar, va anar cap al passadís i la va examinar sota la claror d’un llum d’oli. Hi havia escrites unes paraules, incompletes, però, i il·legibles.

—Una tauleta —va dir—. Quin aspecte tenia el vell?

—Força corpulent, gairebé calb. Tot just una corona de cabells al voltant del clatell i les temples. Em sembla que els ulls eren foscos, però hi havia molt poca claror… De nit, tot es veu més aviat fosc.

—I no t’ha dit res més?

—No.

—No tenia cap accent? Vull dir, parlava com nosaltres? O potser com un selinuntí? Com un d’Agrigent? O com una persona de Gela? Podia ser estranger?

—Ha xiuxiuejat aquestes poques paraules molt baix, m’ha lliurat aquest objecte i ha desaparegut. L’única cosa que puc dir és que era grec; bàrbar, no.

Dionís va meditar en silenci un moment, i tot seguit va afegir:

—Espera’m aquí i no et moguis. Torno de seguida.

Va tornar a entrar al dormitori, va obrir una caixa forta que era amagada sota el paviment i en va treure una barreta de bronze de la dotzena que hi havia guardades en línia a l’interior. La va embolicar amb la corretja de cuir i va tornar al passadís per llegir el missatge a la claror de la llum.

—Què hi diu? —va preguntar Leptines.

—Res que t’incumbeixi —va respondre Dionís—. Te’n dono les gràcies. Ara vés-te’n a descansar. Demà torna aquí, a la caserna, i ocupa’t de l’ensinistrament del nou recluta, un celta que he comprat al port. No cal que li ensenyis a manejar la llança, només les armes curtes i l’arc, perquè, de fer anar la llança, ja n’hauria de ser un expert. I digues a Filist que li trobi un mestre que li ensenyi el grec: parla com un animal. Tu instal·la’t aquí i em substitueixes. M’he d’absentar temporalment.

—Absentar-te? On vas?

—No t’ho puc dir, però tu vigila. Tingues els ulls ben oberts. Ningú no ha de saber que no hi sóc: seria fatal. Per a tots.

—Però quan tornaràs? —va insistir Leptines.

—Tan aviat com pugui —va respondre Dionís i va desaparèixer a l’interior de la seva cambra.

L’alba el va sorprendre mentre s’endinsava a cavall cap als cims de la vall de l’Anap. La vegetació gairebé hi havia desaparegut a causa de la prolongada sequedat i la terra que circumdava la llera del riu estava completament esquerdada i oberta. Els ramats rosegaven els rostolls quan en trobaven o vagaven fent ballar el cap en l’atmosfera densa i calitjosa. De seguida, la vall es va encaixar entre altes riberes i el torrent es va anar fent cada vegada més estret, fins que, cap al vespre, va veure brillar les aigües de la deu. Dionís va tenir la sensació de reviure el breu moment que havia transcorregut entre la vida i la mort, un moment molt més pròxim a la mort que a la vida, per bé que màgic i delirant.

Va notar novament com aquella energia dolorosa li despertava sentiments perduts o enterrats i va sentir que una mirada salvatge li feria les espatlles i el clatell. Va percebre el flux vital que emanava de la deu, el perfum de les plantes de menta pansides al llarg de la riba, l’esbufec dels ocells rapaços que aixecaven el vol des dels refugis que tenien a la gran paret rocosa.

De sobte, una veu va ressonar a la vall.

—Acosta’t.

—Qui ets? —va preguntar Dionís posant la mà damunt l’espasa.

—Deixa-la estar. No et farà cap servei. Vine cap aquí.

Es va girar i va percebre una ombra que s’amagava rere una olivera. Li va anar al darrere. L’ombra es va aturar i es va confondre entre altres que hi havia a la paret.

—Tens un nom? —li va preguntar Dionís.

—No. Tinc un missatge.

—Quin és?

—Algú t’ha deixat un tresor.

—Qui?

—Si tu no ho saps, jo, certament, no t’ho puc dir.

—Aleshores, digues-me on és.

—A Agrigent, a l’estany, a la quarta columna del pòrtic. Et caldran animals de càrrega. Més de tres, potser quatre.

—Qui t’envia?

—Un que ja no hi és.

Va desaparèixer com si les parets se l’haguessin empassat.

Dionís va tornar cap a la ribera de la deu a la cerca d’un contacte amb les fades vitals gairebé prodigioses. Era a punt de submergir-se en les aigües fredes quan va veure que una cosa es movia sota la superfície… una fada de la deu?

Sobtadament, en va sortir una, amb els cabells brillants caient-li damunt les espatlles, les gotes que regalimaven com llàgrimes damunt d’un rostre fosc, els ulls negres emmarcats per unes pestanyes fosques, els llavis del color de la magrana. Com podia ser possible? Com podia ser aquella la criatura salvatge que havia visitat els seus somnis i els seus deliris febrils?

S’hi va acostar mentre la fada continuava emergint de les aigües, de les quals sortien primer les espatlles, després un pit ferm i turgent com els músculs d’un guerrer, un ventre pla i fort i, al final, el pubis i unes cuixes rectes i brillants com el bronze. Estava tan a prop d’ella que en sentia l’olor de la pell. Una olor aspra però lleu, semblant a la del vi acerb.

A la ment li van venir uns versos d’Homer:

Va deixar caure l’espasa com Menelau davant el pit nu d’Helena, com Odisseu davant de Circe, després es va inclinar per collir un petit lliri d’aigua, l’últim d’aquella llarga estació roent, i l’hi va oferir. Ella es va enravenar momentàniament, retirant-se aigua endins, però tot seguit va agafar la flor, se la va posar a la boca i la va mastegar lentament. Dionís també va deixar caure la clàmide i va baixar fins a la deu. La va fer seva sense esforç enmig d’aquella aigua tan pura i ella s’hi va arrapar, mossegant-lo i esgarrapant-lo, gemint com una petita fera, deixant anar en el moment de l’èxtasi un crit ronc i bleixant que es va anar atenuant, a la fi, en un sospir d’abandonament. Es van relaxar l’un al costat de l’altra damunt la sorra de la riba, deixant que la brisa tèbia els eixugués els cossos.

Va passar una estona i es va sentir novament la veu que deia:

—Enduu-te-la.

Dionís es va sobresaltar. Gairebé havia oblidat la raó que l’havia conduït fins aquell lloc.

—Què dius? Mai no ha sortit d’aquí. No aconseguirà bellugar-se pel món exterior a aquesta vall.

—Enduu-te-la —va repetir la veu—. Et seguirà.

—Per què ho hauria de fer?

—Perquè ella pot estar sota l’aigua com cap altre ésser. És una fada de l’aigua. L’has conquistada i et protegirà, com Atena protegia Odisseu. T’he dit tot el que t’havia de dir. Adéu.

Dionís va córrer vers la paret rocosa, d’on venia la veu, però no hi va trobar res.

Havia parlat amb un eco.

Amb l’espasa va tallar un forat circular al centre de la seva capa i l’hi va passar pel cap. Li va subjectar els costats amb uns branquillons de salze trenats i ella, dòcil, el va deixar fer. Era com si l’hagués estat esperant molt de temps i estigués disposada a qualsevol cosa a fi d’estar amb ell. La vall encara era fosca, però, a la part alta, el sol començava a daurar els marges de la roca. Un renill sufocat va ressonar a poca distància i Dionís va veure tres cavalls lligats en un tamariu. Es va mirar la noia i li va dir:

—Si vols venir amb mi, hauràs de pujar dalt del cavall, així.

Va saltar damunt del seu animal i va agafar pel ronsal el primer dels altres tres. La noia el va seguir a peu una estona, però després es va aturar per mirar-se amb expressió estranyada el bast abillament que duia posat.

Dionís també es va aturar i es va girar per saludar-la per última vegada, convençut que no seria capaç de continuar avançant més enllà dels límits de la gran conca rocosa. Però, com si res, la noia va engegar a córrer i d’un salt es va enfilar dalt de la gropa del cavall que encapçalava la filera, demostrant una agilitat sobrehumana i una lleugeresa meravellosa. L’animal no es va immutar, com si la criatura no pesés ni fes olor, i va continuar tranquil·lament el camí, guiat per aquells petits peus nus i endurits per la roca.

Aquell mateix dia, cap al vespre, Dionís li va tallar els cabells amb l’espasa a l’alçada del coll i l’expressió li va canviar: per un moment va esdevenir un efebus misteriós i, tot seguit, per un instant, per un sol, brevíssim i fugisser instant, va ser Areté. I se’l va mirar amb els ulls de la seva esposa.

Van reprendre la marxa a trenc d’alba, endinsant-se per territoris deserts i solitaris que la guerra havia buidat i colpit fins a la mort, viatjant tota l’estona en silenci. Ell, de tant en tant, l’observava i experimentava un malestar misteriós. La presència muda de la noia accentuava, en certa mesura, la seva soledat i, alhora, els paratges desolats que estaven travessant semblaven emfasitzar i magnificar fins l’infinit la presència d’aquella criatura, fins gairebé divinitzar-la.

Van caminar vuit dies per les muntanyes, dormint poques hores al dia, fins que un matí Agrigent se’ls va aparèixer, alta damunt el turó enmig d’una alba espectral.

Estava deserta i els animals salvatges —gossos abandonats, llops i corbs— se n’havien apoderat i n’havien fet casa seva. Pels carrers es veien escampades les mostres de la destrucció, les restes miserables dels qui havien triat quedar-s’hi i havien estat assassinats.

No va gosar pujar fins a l’acròpolis però va passar per davant de la casa de Tel·lies. Hi va entrar. El van rebre parets escrostonades, mobles cremats, gerros preciosos escampats a bocins pel paviment, sostres ennegrits. Va recolzar el cap contra una de les parets mentre les llàgrimes li pujaven als ulls. La noia se li acostà i li va posar la mà damunt del clatell. Instintivament sentia el dolor que el feria i mirava d’agafar-ne una part.

Dionís es va girar, la va mirar als ulls i li va dir:

—Vine. Anem a l’estany.

Hi va trobar l’aigua tèbia, gairebé calenta, però no hi va veure cap peix. Les forces ocupants els devien haver agafat per alimentar-se durant l’hivern passat. S’hi va submergir però ho va haver d’intentar unes quantes vegades abans d’arribar al fons. Finalment hi va veure dues capses lligades amb cordes de cànem però tots els esforços per aixecar-les van ser inútils. Va arribar un punt en què va tallar les cordes i va mirar què hi havia a l’interior: hi havia centenars de monedes d’or i d’argent. El tresor de Tel·lies!

Ja no li quedava aire als pulmons i va empènyer amb les cames per tornar amunt, però, de cop i volta, va notar que hi havia alguna cosa que li ho impedia: la corda que havia tallat poc abans se li havia enredat en un peu i el retenia al fons.

S’estava morint? Tot havia acabat? Al llarg del cos pujaven bombolles d’aire, les imatges de la seva vida desapareixien enmig d’una verda atmosfera irreal, laments de moribunds li passaven per sota la pell, flames d’incendis cremaven dins els pulmons, ulls d’infants amarats de llàgrimes l’observaven des d’altres mons…

Tot seguit va notar una estrebada i el seu cos va emergir veloçment gràcies a una força extraordinària que l’estirava cap a la riba. La noia salvatge li feia pressió amb els genolls damunt del pit i li empenyia el vòmit perquè sortís de l’estómac, l’aigua —i el foc— dels pulmons. Va tossir, va escopir, es va retorçar i finalment va respirar.

Va mirar al voltant i no va veure ningú. Encara sentia l’aigua borbollant i va veure com la noia llançava a la riba dos grapats ben plens de monedes d’or i d’argent i tot seguit desapareixia a l’aigua.

Va anar repetint el mateix, amunt i avall, incansable, sense descansar mai ni un moment, al llarg de tota la jornada, mentre Dionís omplia les alforges per carregar-les a les gropes dels cavalls de càrrega.

En fer-se de nit ja havien tret tot el tresor fora de l’aigua: hi havia molts diners.

—Marxem —va dir, i en dirigir-se cap als cavalls per carregar-hi l’última alforja, de sobte, va sentir un soroll i es va aturar. L’enorme excitació d’una jornada increïble, la visió de tants diners, la seva presència i la d’aquella criatura en la ciutat espectral l’havien immers en una mena de condició onírica, però aquell soroll el va portar immediatament a la realitat. Va notar un calfred que li recorria l’esquena de dalt a baix. S’havia comportat com un boig en aquella actitud solitària i en un lloc com aquell.

—Qui hi ha? —va cridar.

No va obtenir resposta, però va veure ombres arrossegant-se d’una casa a l’altra, enganxades als murs.

—Puja al cavall, de pressa! —va dir a la noia i amb gestos li va fer entendre el significat d’aquelles paraules. Però ella va romandre immòbil. Semblava estar olorant l’aire i mostrava les dents com una fera mentre, alhora, reculava. Dionís va agafar els cavalls i va començar a dirigir-los cap a la porta oriental.

Però des d’allà també van sentir sorolls, també van sentir crides, i van veure més ombres avançant cap a ells. Havien caigut en una trampa.

Un parell d’individus van avançar cap a ells brandint bastons a les mans. Anaven coberts de pellingots i duien els cabells i les barbes molt llargs: bandits? Desertors?… Supervivents? Semblaven animals més que homes. Dionís es va aturar i va desembeinar l’espasa. La noia, per contra, va collir dues pedres i les va llançar amb una precisió mortífera. Els va tocar tots dos enmig del front i van caure a terra sense pronunciar un sol lament. Però es van sentir ressonar altres crits que convidaven a la lluita i una munió de gairebé una cinquantena d’individus es va llançar endavant brandint bastons i ganivets.

—De pressa, corre, escapem-nos d’aquí! —va cridar Dionís agafant la noia per la mà i deixant els cavalls abandonats. Però, evidentment, els perseguidors volien revenjar els seus companys i van continuar corrent darrere d’ells brandint bastons i ganivets.

Dionís va girar primer en arribar a l’angle d’una casa però va topar de cara amb un individu que se li acostava en direcció oposada. Va mirar de reduir-lo amb un cop d’espasa però aquell va cridar en grec:

—Estigues, carall, que em vols tallar la gola?

—Leptines?

—Qui vols que sigui, si no? —Es va girar enrere—. Au! Colpegeu aquells ronyosos, moveu-vos.

Una seixantena de mercenaris juntament amb Aksal es van llançar cap endavant massacrant els primers individus que van trobar i tot seguit, amb els arcs, van tallar el cap als supervivents que havien fugit. No en va escapar cap.

—Et vaig donar una ordre concreta —va dir Dionís quan tot va haver acabat.

—Per Hèracles, t’acabo de salvar la pell. Si que et costa… —va començar a dir Leptines.

—Et vaig donar una ordre concreta! —va cridar Dionís.

Leptines va abaixar el cap mentre es mossegava el llavi.

—Me n’hauria sortit tot sol —va continuar dient—. Només són una colla de captaires desgraciats, però, per contra, la teva desobediència ho pot haver posat en tot perill. Ho entens?

—A Siracusa, hi he deixat Dorisc. És un oficial òptim i sempre ha estat un dels membres de la Companyia. No passarà res. He pensat que era massa perillós que anessis sol pel món i t’he seguit les petges. La propera vegada et deixaré morir, d’acord?

—La propera vegada faràs el que et mani, perquè, si no, oblidaré que ets germà meu i et faré passar per les armes per insubordinació. He estat prou clar?

Aksal va arribar subjectant pels cabells dos caps tallats.

—Aksal és teva ombra, vist? —I els hi va plantar davant del nas.

Dionís va fer una ganyota amb la boca.

—Sí, sí, molt bé. Agafeu aquells cavalls i sortim d’aquí, de pressa.

—Qui és aquella? —va preguntar Leptines assenyalant la noia.

Dionís es va girar cap a ella però va fugir immediatament i va desaparèixer enmig de la ciutat deserta, que aleshores era immersa en la foscor.

—Espera! —li va cridar—. Espera! —I li va anar al darrere. De seguida es va adonar, però, que era inútil. Mai no l’hauria trobada.

—Però qui és? —li va tornar a preguntar Leptines.

—No ho sé —li va respondre secament Dionís.

Es van posar de camí passant a través dels barris orientals fins arribar a la porta de Gela i van sortir per la banda oriental de la necròpolis mentre la lluna anava apareixent rere d’ells i tacant alhora els temples del pujol amb una llum empal·lidida. Dionís es va mirar el seu germà que avançava en silenci, tot acompanyant el pas amb el freixe de la llança.

Li va semblar estrany que Leptines hagués pres tot sol una iniciativa com aquella.

—Digues-me la veritat: qui t’ha suggerit de seguir-me? Filist?

Leptines es va aturar i es va girar cap a ell.

—No. Filist no hi té res a veure.

—Aleshores qui?

—Aquell home. Aquell individu corpulent amb el cap pelat, el mateix que em va donar el missatge. Me’l vaig trobar de cara a l’atri de la caserna i em va dir: «El teu germà està en perill. L’has d’anar a cercar immediatament. Agafa el camí d’Agrigent». No vaig tenir temps de dir-li ni una paraula perquè ja havia desaparegut. Què havia de fer, si no?

Dionís no va respondre. Va reprendre el camí en silenci i ningú no va veure com li brillaven els ulls enmig de la boira i tampoc no va sentir les paraules que li pujaven fins a la gola amb l’emoció d’una revelació sobtada:

—Tel·lies… amic meu.