XIII

Totes les carreteres i camins que conduïen a Gela estaven obstruïts per una multitud de gent desesperada i aterrida. Hi havia dones, xicots i ancians. Els homes sans custodiaven amb les armes la columna dels fugitius. Els més vells i els malalts havien estat abandonats perquè no haurien pogut fer front a un viatge tan llarg i incòmode. Moltes noies que pertanyien a famílies nobles i riques anaven a peu, algunes carregant a coll els germanets més petits, i demostraven una gran enteresa i molt coratge tot i que, ben aviat, els seus peus delicats, acostumats a dur sandàlies elegants, s’havien omplert de butllofes i de nafres. Serraven el llavi inferior entre les dents, com guerrers en plena batalla, i s’empassaven les llàgrimes a fi de no suscitar encara més els plors dels petits i l’angoixa dels pares ja aclaparats per la pena infinita d’haver hagut d’abandonar sobtadament la pàtria, la casa en la qual havien viscut sempre i les tombes dels seus avantpassats. Eren com plantes que un vent de tempesta hagués arrencat i arrossegat cap a llocs desconeguts i inhòspits. Al dolor se’ls afegia el desconcert, perquè n’hi havia un bon munt que ni tan sols coneixia el motiu de tan sobtada i terrible calamitat i, pas rere pas, s’assabentaven de petits retalls d’informació, sovint absurda i contradictòria.

No tenien manera de protegir-se de la inclemència del temps ni de la rudesa i violència d’un viatge tan difícil; molt pocs duien menjar i encara eren menys els qui tenien aigua. Avançaven enmig del fang que cobria la carretera i, de tant en tant, es giraven enrere com si rebessin la crida de veus insistents, dels records, de l’enyor i de les imatges d’una vida sencera que abandonaven. Entre els nombrosos turments que els afligien, deixant de banda la fam i el cansament, hi havia el vent fred, la pluja intermitent i el cel de plom advers.

L’únic consol era la presència dels pares, fills i marits que, allistats encara a les diverses formacions militars, intentaven, en la mesura de les seves possibilitats, marxar ben a prop seu a fi de pouar la força per continuar el camí de la contemplació dels rostres amics.

Dionís havia recorregut moltes vegades endavant i endarrere la llarga columna perquè hi buscava Tel·lies i la seva esposa i n’havia demanat raó a molta gent que coneixia o que li havia semblat conèixer, sense obtenir resultats, fins que un home li va donar la resposta que ell ja es temia:

—Tel·lies s’ha quedat. L’he vist jo mateix amb la seva dona. Mentre tots s’escapaven cap a la porta oriental, ell pujava cap a l’acròpolis agafant-la de la mà. Vell tossut! Sempre ha fet el que li ha semblat.

En sentir aquelles paraules, Dionís esperonà el cavall, anà a trobar Dafneu a l’inici de la columna i li va demanar permís per tornar enrere.

—Ets boig. Per fer què? —respongué Dafneu.

—Uns amics meus s’han quedat enrere. Vull mirar d’ajudar-los.

—Ja no hi ha ningú per ajudar. Ja saps el que fan aquells. Els homes sans, els venen com a esclaus, els altres, els maten. Qui eren els teus amics?

Dionís bellugà el cap.

—No té importància —va dir—, no importa. —I va tornar enrere seguint la columna. L’havia colpit la imatge d’una noia bruta de fang i tremolosa que avançava amb un nen i una nena agafats de la mà, potser els seus germanets petits. D’alguna manera li recordava Areté i la situació tan terriblement semblant en què l’havia coneguda, i gairebé li va semblar que els déus li concedien el do d’arribar a temps d’ajudar-la, d’alleujar el dolor que ben segur no deixava de ferir-la al Regne dels Morts.

Es va apropar a la jove, baixà del cavall i li va oferir la seva capa.

—Pren-la —li va dir—, jo no la necessito.

La noia li va respondre amb un somriure pàl·lid i va continuar el seu camí sota la pluja. Els cartaginesos es van instal·lar a Agrigent després d’haver-se apropiat d’un gran botí, com era d’esperar en una ciutat que, en dos-cents anys de vida, mai no havia estat vençuda ni saquejada. Tanmateix, no van malmetre les cases perquè les necessitaven per passar-hi l’hivern. Fent això, manifestaven la seva clara intenció de no interrompre l’acció militar ni la campanya de conquesta. No s’aturarien mentre a Sicília quedés una sola ciutat grega.

Ara la nova frontera era Gela, la ciutat on havia mort Èsquil, el gran autor tràgic. Damunt la seva tomba, a la necròpolis, hi figurava un epígraf que no dedicava ni una paraula a la fama del poeta, només al guerrer que havia combatut contra els perses a Marató. Paraules que aleshores sonaven com una admonició enmig d’aquella angoixa cada vegada més apremiant. Els fugitius agrigentins van ser hostatjats a Leontini mentre esperaven que s’escaiguessin les condicions per al seu retorn.

A Gela, Dafneu celebrà consell amb els seus oficials, entre els quals hi havia l’espartà Deuxip i els generals gelis.

—Què penseu fer? —els va preguntar—. Quines intencions teniu?

—Volem resistir —va respondre el seu comandant en cap, un home d’uns cinquanta anys que es deia Nicandre. Era un aristòcrata, un dur segons els vells costums, i hi semblava del tot decidit, per bé que cada línia del rostre i cada arruga del front evidenciaven la preocupació que l’angoixava.

—Si aquesta és la vostra decisió —va respondre Dafneu—, us hi ajudarem. Farem el que estigui a les nostres mans per foragitar els bàrbars i evitar una altra catàstrofe. El que ha passat a Agrigent no es repetirà. Ha estat un imprevist, potser fins i tot una traïció que ens ha agafat per sorpresa quan ja podíem considerar que havíem vençut.

—Mai no es pot dir que s’ha vençut mentre l’enemic no ha estat del tot destruït —li rebaté, sec, Nicandre—. De tota manera, us dono les gràcies, en nom de la ciutat, que estigueu disposats a formar al nostre costat.

—Deuxip es quedarà amb vosaltres —digué Dafneu— juntament amb els seus mercenaris, fins que tornin a començar les operacions.

«Deuxip és un idiota —va pensar Dionís—, o un venut». Però no en va dir ni una paraula. Estava dret al fons de la sala del Consell, amb les espatlles repenjades al llindar de la porta i els braços creuats com una cariàtide, i el seu rostre no manifestava cap emoció, com si fos de marbre. Pensava en Tel·lies i en la seva dona, els quals estimava profundament i no tornaria a veure mai més, pensava també en els sofriments que devien haver passat abans de morir, en Agrigent, perduda i violada, en la noia a qui havia donat la seva capa i que potser a aquella hora ja havia caigut, exhausta, damunt del fang, abandonant els dos petits que plorarien sota el flagell de la pluja. Ell també hauria volgut plorar, cridar, proferir insults.

Un cop enllestides les obligacions que li havien estat confiades, se’n va anar per un camí fosc que duia a la porta occidental, absort i dolgut, amb la certesa al cor que Gela cauria tal com havien caigut Selinunt, Himera i Agrigent, per la incompetència dels comandants, per la covardia de Dafneu, per l’estupidesa de Deuxip. Les autoritats gèlies li havien reservat un allotjament al pritanèon, però ell s’havia estimat més llogar per compte propi una caseta anònima a redós de la muralla, perquè no desitjava estar amb la resta d’oficials per als quals no sentia cap mena d’estima.

Va entrar i immediatament va pujar al terrat a contemplar la vista de la ciutat i del mar. Vet aquí el que havia de fer: observar, estudiar, conèixer, fixar dins del seu cap cada detall d’aquell territori, dels camins d’accés i de sortida, els punts vulnerables del recinte emmurallat, els itineraris més ràpids per a l’aprovisionament, el moviment dels corrents marins, dels vents al cel, els paisatges de l’interior i els que resseguien la costa. Després, prendre una decisió, serrar les dents i avançar, costés el que costés, sense fer cas de ningú, per trasbalsar, dispersar, destruir. Això volia dir comandar un exèrcit i conduir-lo a la victòria. Què en sabien, de tot allò, aquells xerraires ineptes capaços només d’omplir-se la boca de promeses grandiloqüents que mai no aconseguirien complir?

El sol aparegué de sobte uns instants enmig dels núvols espessos, mentre escampava la darrera llum rosa i violeta abans de desaparèixer darrere l’horitzó. Sobtadament, el mar esdevingué de plom, anava aixecant-se sota l’impuls potent del vent africà i les onades, rivetejades d’escuma grisa, s’encavalcaven ressonant fins a sota del turó de Gela. A dins les cases començaven a encendre’s els llums, el fum de les xemeneies sortia dels teulats i la lluna era un pàl·lid fantasma darrere la cortina esfilagarsada dels núvols. Va sospirar.

El va fer tornar en si el soroll sobtat d’algú que trucava a la porta de baix amb insistència i Dionís, interromputs els seus pensaments, va baixar al pis de baix i preguntà:

—Qui hi ha?

—Sóc jo, obre —va respondre la veu de Filist.

—Entra, de pressa —digué Dionís que ja obria la porta—. Estàs empapat, dóna’m la capa.

Filist va entrar, lívid de fred i amb les dents que li tremolaven.

—Espera, que encendré el foc. —Dionís agafà una flama de la llàntia que cremava davant d’una imatge que hi havia pintada a la paret i la va acostar a un munt de sarments deixats damunt la xemeneia que ocupava el centre d’aquella habitació nua. De seguida es van sentir els espetecs de les branques de pi que cremaven, mentre començaven a escampar una agradable tebior—. No tinc gaire cosa per menjar —li va dir—. Un tros de pa, si et va bé, i una mica de formatge. Per beure, només hi ha aigua.

—No sóc aquí per menjar ni per beure —li contestà Filist—. Et porto les salutacions del teu germà Leptines, del teu pare adoptiu Heloris i dels caps de la Companyia. La notícia de la derrota d’Agrigent ja ha arribat a Siracusa i la ciutat està agitadíssima. Què heu decidit, aquí, a Gela?

—Resistir —va respondre Dionís mentre posava el pa i el formatge a escalfar damunt la pedra de la llar de foc i hi afegia una mica de llenya.

Filist alçà les espatlles.

—Com a Agrigent, com a Himera, com a Selinunt.

—Exacte.

—No podem presenciar un altre desastre sense fer res.

—Només hi ha una manera d’evitar-ho —va dir Dionís mirant fixament el reflex de les flames.

—Jo també ho crec així. Estàs a punt?

—Hi estic —li contestà Dionís.

—Nosaltres també.

—Aleshores actua. Jo em reuniré amb vosaltres a Siracusa.

—Quan?

—Així que torni l’exèrcit.

—Massa tard. Tot està a punt per a la pròxima Assemblea. D’aquí a set dies exactament.

—No puc allunyar-me tant. Dafneu no espera altra cosa que poder-me acusar de deserció i presentar-me, amb les mans lligades a l’esquena, a una companyia d’arquers.

—Ja hi he pensat en això. Demà a la matinada rebrà una ordre del Consell en la qual es demanarà el teu retorn immediat per raons d’Estat. Naturalment serà fals. Tu mira d’oposar-t’hi com si la cosa et desagradés. Però tampoc massa, és clar.

—Entesos.

—Perfecte. T’esperaré a Camàrina a casa de Pròxenos, el fabricant d’escuts, i després continuarem el viatge junts.

Dionís assentí en silenci. El seu esguard s’aturà, immòbil, a les flames de la xemeneia.

—Has sabut res de Tel·lies? —va dir de sobte.

—Què n’hauria de saber?

—Es va quedar a Agrigent, amb la seva dona.

—Ja ens podíem imaginar que no deixaria la ciutat. Acceptar la humiliació de la derrota i de la deportació no hauria fet per a ell.

—Els he perduts. Els estimava molt.

—Ja ho sé. I ells també t’estimaven, com el fill que sempre van somniar i que mai no van tenir.

—Molts hauran de pagar per això. Tant si són grecs com bàrbars.

Filist no va respondre. Va agafar la capa que havien estès a eixugar a vora del foc.

—Encara és molla —va dir Dionís.

—No hi fa res. No tinc temps d’esperar que s’eixugui. Haig de tornar.

—Ja s’ha fet fosc. Dorm aquí i te’n vas demà de matinada.

—Darrerament sempre és fosc: quina diferència hi ha? —Es tirà la capa a les espatlles i sortí.

Dionís es va quedar al llindar contemplant la figura encaputxada que s’allunyava i escoltant el tro que retrunyia lluny, als cims de les muntanyes Iblees.

L’endemà va ser convocat per Dafneu poc després de la sortida del sol.

—Te n’has d’anar immediatament a Siracusa —li va dir—. T’has de presentar davant el Consell d’aquí a tres dies com a màxim. Podràs canviar de cavall a les diferents guarnicions que es troben al llarg del camí.

—Per què me n’haig d’anar? Jo sóc més útil aquí.

—Te n’has d’anar perquè t’ho acabo d’ordenar. Ens sabrem espavilar perfectament fins i tot sense tu.

Dionís fingí que es resignava de mala gana i, abans de sortir, va fer un cop d’ull a la missiva que hi havia damunt la taula de Dafneu, en la qual encara hi havia fragments del segell de cera. Després va mirar el seu comandant als ulls amb una expressió difícil de desxifrar, però que no augurava res de bo.

Va arribar a Camàrina abans del vespre, galopant com un boig, i es va presentar a casa de Pròxenos, el fabricant d’escuts que hostatjava Filist, per passar-hi la nit.

A la ciutat la notícia de la caiguda d’Agrigent havia escampat el pànic i ja n’hi havia que es preparaven per marxar cap a algun destí de l’interior, sobretot els que tenien propietats agrícoles i masos. Però el govern de la ciutat o l’Assemblea dels guerrers ja havien decidit que enviarien reforços a Gela, si era atacada, i que la defensarien al preu que fos.

—Per fi han entès que ningú no es pot salvar tot sol —va concloure Filist.

—Em sembla que sempre ho han sabut —va respondre Dionís—. A Agrigent hi havia un exèrcit dues vegades més gran que el que els atenesos van fer marxar contra nosaltres durant l’altra guerra. Sempre va mancar un home capaç de conduir-lo.

—És cert —va comentar Pròxenos—. És exactament el mateix que ara està passant a Atenes. Hi vaig anar fa tres mesos a vendre una partida d’armes. Mai no es van refer del revés que es van endur aquí, a Sicília, i ara han fet fora l’únic que encara sabia guanyar una batalla naval: Alcibíades, el nét de Pèricles. El van acusar d’haver anat de putes mentre la seva flota iniciava el combat amb Lisandre, la qual cosa pot ser veritat, però a qui han confiat el comandament ara? A Conó: un desgraciat que mai de la vida no ha guanyat una batalla i que el primer que va fer va ser permetre que el detinguessin al port de Mitilene…

—Has anat al teatre? —el va interrompre Filist per canviar de tema.

—Sí, tot i que darrerament hi ha poca cosa digna de veure. Un cop morts Eurípides i Sòfocles, el teatre tràgic s’ha acabat. L’únic que es pot fer és riure. Vaig anar a veure una comèdia d’Aristòfanes i us ben asseguro que em moria de riure. Mai no s’ha vist ningú com ell, que se’n fot tant dels polítics, com dels advocats o dels filòsofs, fins i tot de la gent del públic, i tots riuen com bojos.

—Si els espartans vencessin —intervingué Dionís retornant la conversa al primer tema—, serien lliures d’enviar l’exèrcit i la flota a Sicília i d’ajudar-nos.

—No hi comptem pas —va respondre Pròxenos—. Ells també en tenen ben bé prou de guerres. Ja fa gairebé trenta anys que duren les hostilitats. Acabi com acabi, no hi haurà ni vencedors ni vençuts. Tots ploren els seus millors fills caiguts a la batalla, els camps cremats, les collites destruïdes, desenes de ciutats anihilades i les poblacions senceres que han quedat reduïdes a l’esclavatge. Per no parlar dels comerços que estan sota mínims, dels preus que van pels núvols i de la manca de queviures de primera necessitat.

—Aquí és diferent —va insistir Dionís—. Ara està en joc la nostra pròpia existència… però no hi fa res, ens en sortirem sols, si cal. Sí, tots sols…

Al cap d’uns quants dies Filist i Dionís van arribar a Siracusa, a temps de prendre part en l’Assemblea plenària. Dionís tenia el torn de paraula número dotze. Leptines estava al seu costat i de tant en tant intercanviava mirades i senyals imperceptibles amb altres amics de la Companyia, que estaven repartits per tota la sala. Quan va arribar el moment, el funcionari va aixecar un rètol que duia la lletra «M», que volia dir que tocava al dotze, i Dionís va fer ús de la paraula.

Indiferent al fred de l’hivern, vestia només la túnica militar curta i, des del podi on havia pujat, deixava al descobert, com si fossin condecoracions, els senyals de les ferides recents que la batalla li havia causat als braços, a les cuixes i a les espatlles. El va acollir un gran terrabastall i aclamacions de tots els racons de la sala. Ell va alçar els seus braços musculosos per donar les gràcies i per demanar silenci. Tot seguit va començar a parlar.

—Ciutadans i autoritats de Siracusa! He vingut per anunciar una nova catàstrofe. Sé que us heu assabentat de la caiguda d’Agrigent i de la fi d’aquella ciutat gloriosa, que des de sempre ha estat la nostra aliada i la nostra germana. Però crec que no hi ha ningú que pugui descriure-us com jo aquell desastre, el més gran que hem presenciat els darrers anys, i que s’ha produït per la incompetència dels oficials que comandaven les nostres tropes…

El funcionari es va alçar i el cridà a l’ordre.

—Vés amb compte amb el que dius: no t’és permès ofendre homes que encara gaudeixen de la confiança de la ciutat com a màxims comandants de l’exèrcit.

—Aleshores, seré més precís —continuà dient Dionís, i, alçant encara més la veu, cridà—: Jo acuso aquí, davant de tots vosaltres, el comandant Dafneu i tot el seu estat major d’alta traïció i de col·lusió amb l’enemic!

El funcionari el va tornar a interrompre.

—Una acusació d’aquesta gravetat i formulada d’aquesta manera és un delicte. Quedes multat amb la quantitat de deu mines. Guàrdies, procediu!

Dos mercenaris que estaven de servei es van acostar a Dionís per exigir-li els diners que, evidentment, no duia a sobre, i consegüentment, per arrestar-lo.

Filist s’aixecà de seguida i, alçant el braç, cridà:

—Jo pago, continua! —I, al mateix temps, enviava el seu servent a dipositar les deu mines sota els ulls astorats del funcionari.

—Els acuso de traïció —va continuar Dionís—, perquè, havent tingut a l’abast la victòria definitiva sobre l’enemic, ens van fer aturar en plena incursió i ens van obligar a retirar-nos. Van realitzar una doble traïció perquè es van aprofitar del nostre sentit de la disciplina i d’obediència a la pàtria i als nostres comandants per obrir als bàrbars un camí de fugida ara ja completament vedat.

Crits, aplaudiments, manifestacions d’encoratjament van esclatar en tots els racons de l’Assemblea, on els nombrosos grups de la Companyia manifestaven entusiasme o desaprovació i al mateix temps els transmetien, enèrgicament, a tots els qui tenien a la vora.

Mentrestant, el funcionari, esparverat per aquell parlament indeturable i per aquell inusual procediment, guaitava amb ànsia com l’arena anava caient dins el rellotge i esperava el moment en què, segons el reglament, pogués infligir una nova sanció, més severa encara.

—Vint mines! —va cridar tan bon punt va veure que el recipient superior quedava buit, sense preocupar-se gens ni mica del que estava dient Dionís.

—Pagades! —va cridar Filist alçant el braç.

Una altra cridòria va esclatar, com si la gent fos a l’estadi encoratjant el campió preferit, i Dionís va continuar la seva irrefrenable arenga tot evocant els moments àlgids de la batalla, les decisions insensates, la dramàtica entrevista amb els representants de la ciutat i l’ordre absurda de l’evacuació. També va explicar la notícia que havien rebut segons la qual les naus estaven encallades a Palerm quan, en canvi, es disposaven a caure damunt la flota siracusana, que no en va fer cap cas. Sense cap escrúpol, va atribuir aquella falsa notícia a Dafneu i els seus amics, convençut com estava, al fons del seu cor, que era la pura veritat i que el fet que, de moment, no ho pogués demostrar era un element secundari i sense importància.

La veu cada vegada més lamentosa del funcionari continuava anunciant multes més i més elevades, invariablement cobertes per la fortuna, aparentment sense fi, de Filist, de manera que en alguns moments semblava que fos al límit de la més dramàtica de les assemblees i d’altres que assistís a una subhasta on la mercaderia més venuda i més comprada era la veritat.

Finalment, el funcionari cedí i va permetre que l’eloqüència trasbalsadora de Dionís s’escampés per la sala sense fre. Les seves paraules encoratjaven, els seus records i les escenes que evocava commovien, feien tremolar, indignar, cridar de ràbia, de malestar, d’escàndol.

Quan va intuir que ja tenia tota l’Assemblea sotmesa, va concloure la seva intervenció, segur que no li negarien res.

—Ciutadans! —va cridar—. Els bàrbars també destruiran la nostra ciutat, que, tanmateix, va vèncer Atenes; veureu les vostres esposes violades, els vostres fills fets esclaus abans de ser torturats a mort i passats per l’espasa. Jo els he vist, he combatut contra ells i n’he mort centenars per salvar els nostres germans de Selinunt, d’Himera, d’Agrigent, però no n’hi ha prou amb l’amor i el coratge d’un sol home per a una pàtria amenaçada. Vosaltres que arrisqueu la vida al front, vosaltres que us revestiu l’escut i que empunyeu la llança heu d’escollir els vostres generals, no pas basant-vos en el cens o en l’escala social, sinó en la vostra estima personal! Heu de condemnar com a rebels aquests oficials sense honor que han traït i que s’han venut a l’enemic, condemnar-los a l’exili perpetu i fins i tot a mort, si gosen tornar a la ciutat sense el vostre permís, i després escollir els que aprecieu: els que sempre heu vist que combatien amb honor i amb passió, els que mai no heu vist que llancessin el seu escut i que fugissin. Són aquests els que us han de conduir en la batalla, a vosaltres i els vostres aliats. Acabem d’una vegada amb aquesta vergonyosa sèrie de derrotes i d’assassinats! Com poden, uns bàrbars mercenaris, tenir el dret de ciutadans disciplinats i coratjosos si no és amb l’ajut de la traïció? I encara us diré més: els que ens governen són uns ineptes que no mereixen els càrrecs que ostenten. Fem-los fora d’una vegada i escollim aquells que considerem dignes de la nostra confiança.

Un clam immens es va alçar a l’Assemblea, fins al punt que ni Dionís ni Filist gairebé no van poder tranquil·litzar-la. Tot seguit Heloris va escriure a l’ordre del dia la proposta de condemnar per rebel·lia els generals traïdors. Un cop va ser aprovada per àmplia majoria, va presentar una llista de candidats capaços d’ocupar els càrrecs de comandament dels principals batallons de l’exèrcit, la majoria desconeguts tret de Dionís, que va aconseguir el recolzament quasi unànim.

Quan cap al migdia va abandonar l’Assemblea entre ovacions, era l’home més poderós de Siracusa, la resta d’oficials col·legues seus eren menys que la seva ombra i li ho devien tot, àdhuc l’elecció.

Al cap de tres dies, Dafneu i els seus van rebre còpia del procés verbal d’aquella sessió que ratificava la seva condemna a l’exili. Dionís va ser oficialment investit amb el càrrec de comandant suprem de les forces armades i es va presentar a les tropes vestit amb una armadura resplendent, decorada amb argent i aram, sostenint la llança a la mà dreta i a l’esquerra, l’escut, amb la imatge d’una gorgona amb els ullals ensangonats. Els crits i aclamacions dels seus guerrers s’elevaren fins al temple d’Atena a l’acròpolis produint un eco estrepitós damunt les enormes portes de bronze.