31

Com si desitgés demostrar que aquella experiència no l’havia esporuguit, Grozzo, amb posat desafiant, tornà a fer córrer el vehicle a tota velocitat.

Rayder, ja de per si segur d’ell mateix i, per tant, sense sentir la necessitat de demostrar el seu coratge, deixà que el seu company s’esbravés uns quants quilòmetres, i després li suggerí calmosament que reduís la marxa, per «estalviar pneumàtics».

L’acudit d’estalviar pneumàtics reeixí. Grozzo afluixà la pressió del pedal del gas, fins arribar als cent cinquanta.

Aquella velocitat era enganyosa. Era una velocitat excessiva per a una carretera com aquella, però després d’haver corregut gairebé a dos-cents, els feia l’efecte que passejaven.

Aleshores començà a desvetllar-se’ls un estat mental peculiar. En certa manera, els semblava que després de sortir d’aquell contratemps, ja havien pagat la seva part i no els passaria res més. Pensaven que ja havien passat «llur» moment perillós, i n’havien sortit; era com si haguessin adquirit una immunitat. No era raonable, però tots dos sentien el mateix; era un sentiment conjunt, sense necessitat de parlar-ne.

Rayder, amb els ulls aclarits per aquella sensació de confiança, tornà a dedicar-se a la ràdio que uns moments abans havia deixat de banda. Tot i que l’aparell havia sortit il·lès de la patinada, potser havia malmès alguna cosa quan el llançà per apartar-lo de sobre seu, i ara no s’engegava.

El posà a sobre del seient d’una estirada i començà a moure els botons. Sobtadament, tornà a sentir-se clar i fort. En aquell moment, el Destacament número set comunicava amb els cotxes deu i vuit, els dos que es dirigien a l’est de la ciutat per la Ruta Deu, i els ordenava dirigir-se cap al sud. Ni el comunicat ni la conversa que el segui, li donaren cap indici de la distància en què es trobaven aquells cotxes del Destacament número set.

El cervell li treballava ràpidament.

En sortint de Bucola s’havien dirigit uns vint-i-cinc quilòmetres cap a l’est i després havien tombat cap al nord. En aquell moment —havia comptat els encreuaments— devien ser aproximadament a uns quaranta quilòmetres al nord del punt on havien tombat. Això els situava, doncs, a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat on havien robat, i a sis quilòmetres al sud. Mentre feia els seus càlculs, mirava la carretera amb posat absent.

Per tant, devien ser a uns sis quilòmetres al sud de la Carretera Deu, que anava d’est a oest, on hi havia els cotxes vuit i deu que havien fet girar al sud.

Pel que sabia, el cotxe cinc, el que havia descobert el rastre d’ells a Bucola, i el cotxe vint, que havia sortit paral·lel al cinc, eren tots dos al seu darrera.

Fent un esforç de concentració mental, arrufà els llavis i alçà la vista. A menys de dos-cents metres al seu davant sortí de sobte per la dreta, del que semblava una sòlida paret de blat, un petit camió de recol·lecció, d’un vermell brillant. Pogué veure el conductor, gairebé un vailet, tombat cap a la dreta. Com aquell que juga, i sense adonar-se d’ells, accelerà el motor i feu girar el camió, que patinà lleugerament tot alçant un núvol de pols que l’embolcallà, amagant-lo així de la vista.

En el mateix instant que el veié, Grozzo frenà furiosament. Amb les rodes bloquejades, el cotxe patinà sense gairebé reduir la marxa, amb els pneumàtics bullint i fregant inútilment la grava. Amb moviments reflexos, al mateix temps que pitjava el pedal del fre havia fet sonar el clàxon.

El cotxe es llançà endavant, aquesta vegada sense necessitat de desviar-se. Amb un gran escampall de pedres voleiadisses i amb el clàxon xisclant a tota potència, passà recte com una sageta pel mig del núvol groguenc de pols que havia alçat el camió.

Ara a dins del núvol de pols, ara a fora, el cotxe passà per centímetres. Només aleshores, el conductor del camió s’adonà del perill, en veure passar el cotxe carretera enllà, el morro ensorrat i la cua alta, llançant una pluja de petites pedres contra el camió.

Amb els ulls molt oberts i la mandíbula caiguda, el noi comprengué que la mort li havia passat a frec. Féu girar el camió cap al rec, i quedà assegut, espantat i tremolós i amb la cara blanca.

No hi havia cap dubte que si continuaven per aquelles carreteres sense visibilitat, a una velocitat com aquella acabarien per matar-se més tard o més d’hora.

Grozzo, que en realitat se sentia insegur, tractava d’amagar aquella inseguretat amb la ira i la provocació. Tan aviat com tornaren a veure’s sols a la carretera, tot remugant, posà el cotxe en segona d’una estrebada, després en tercera, i ràpidament tornà a córrer a prop dels cent seixanta.

Rayder ja havia nascut amb un tros de gel a dins el cor, i mai no s’havia lliurat al pànic. Fins i tot, si alguna vegada la suor cobria el seu front, procurava mantenir un capteniment intern. En aquell moment no estava pas massa espantat, però el preocupava Grozzo. Esperà uns segons tot vigilant-lo de cua d’ull, per veure si solament era una sobtada escomesa de nervis que passaria.

No fou així.

Mentre el vigilava, els ulls foscos del conductor es movien inquiets per la carretera que tenien al davant. A cada costat del coll de la camisa, hi sobresortien dos poderosos muscles. El seu pit s’alçava amb respirs curts i ràpids.

Quan l’agulla del comptaquilòmetres marcà els cent noranta, Rayder digué suaument:

—Afluixa una mica, Grozzo.

Grozzo reaccionà com si el seu coratge, i fins i tot la seva destresa, estiguessin en entredit. Tombà els ulls colèrics cap al seu acusador.

—Què vol dir, que afluixi! No estic pas espantat pel que ha passat. —El to era desafiant—. I ara no tinc per què afluixar.

Fins aleshores Rayder havia estat el cap indiscutit de l’expedició. L’home cepat i de cabells espessos havia seguit el seu líder sense cap mena de dubte. En cap moment no havia discutit les decisions de l’altre o s’havia mostrat desafiant. Davant aquesta provocació, els ulls de Rayder semblaren encendre’s amb un guspireig profund. Xiulà més que parlà:

—Calma’t! Ara mateix!

Grozzo s’amansí. Aquella comminació sobtada amb què es trobava enfrontat, esdevingué més important que el seu trasbals inicial.

Els seus muscles es relaxaren i la tensió desaparegué del coll. Acovardit, però altra vegada amb el cap clar, concentrà els seus esforços a reduir la marxa.

L’home prim tornà a dedicar-se a la ràdio.

—Què us sembla? —digué l’home del davant.

—Què? —Rayder alçà la vista.

—Vull dir, quina velocitat?

—Oh, uns noranta quilòmetres estarien bé.

Tornà a la ràdio. L’home de cabells foscos assentí i frenà suaument.