16

A tres quarts d’onze i tres minuts, George Fairmount no era capaç de continuar amb una tensió semblant. Telefonà a casa seva.

Quasi sense tenir temps de sentir el timbre despenjaren l’aparell. Començà a dir:

—Estimada, esteu…

La veu de l’home, més dura que no pas abans, el va tallar dient-li:

—Maleït siga, ja us he dit que no tornéssiu a telefonar fins que jo us avisés. És l’últim advertiment que us faig. No hi torneu.

Amb mà tremolosa George penjà el telèfon i, amagant la cara entre les mans, sanglotà, incapaç de controlar-se.

No va veure com arribava, amb molta pressa, un cotxe de la Policia de l’Estat i s’aturava davant el supermercat El seguien tres vehicles més. Els oficials saltaren fora i es dirigiren apressadament cap a Mollie, que sortia al seu encontre. Parlaren uns minuts amb ella i després entraren.

L’oficial que comandava el grup s’encaminà cap a l’oficina; els quatre homes restants quedaren al darrera, prop de la porta. Tots tenien la mà dreta sobre les pistoleres, i amb la mirada recorrien tots el racons del supermercat cercant las causes del problema.

El primer home, que vestia roba civil, entrà a l’oficina, la porta de la qual encara era oberta. George alçà el cap. Tenia els ulls vermells.

—Senyor, sóc el Superintendent Franklin, de la Policia de l’Estat. Què és el que passa?

George empal·lidí.

—No res —digué—, no passa res, ja podeu marxar.

—Us han robat? —insistí Franklin.

Les caixeres boquejaren.

Les comprovadores de xecs, una a una, deturaren la feina en adonar-se que passava alguna cosa.

Els empleats i els clients quedaren a l’aguait.

George es retorçà sota la mirada persistent del Superintendent.

—Us ho prego, marxeu. Tot està bé. No hi ha res malament —la seva veu era suplicant.

Evidentment, Franklin estava convençut de tot el contrari. Amb la mà féu un senyal a un dels seus homes.

Abans que l’home arribés fins allí, el telèfon repiquetejà. Franklin, posant la mà a sobre del telèfon de l’encarregat, digué:

—Jo rebré totes les comunicacions.

—No, si us plau! Permeteu que l’agafi jo —digué George quasi amb un crit, i acabà parlant amb dificultat—. Jo… jo espero una comunicació molt important, de llarga distància.

Franklin digué:

—Espereu —es dirigí vers una de les finestres de la caixera i agafant aquell telèfon, preguntà:

—Estan tots dos en la mateixa línia?

La caixera assentí quietament:

—Sí.

Franklin féu un gest d’assentiment cap a l’altre home i agafà el telèfon al mateix temps que ho feia George.

Sentiren una veu de dona molt excitada:

—… George? George, sóc Madge. George, penso que a casa vostra passa alguna cosa. Un home ha estat molta estona allí, però ara ja ha marxat. Quan he volgut telefonar, un home horrible m’ha contestat amb tot de juraments i m’ha dit que no tornés a telefonar, fins i tot he pensat que havia equivocat el número, i per això he tornat a telefonar, i m’ha tornat a dir exactament el mateix. Estic espantada. Jo…

Franklin la interrompé:

—Senyora, sóc de la policia. Doneu-me el vostre nom i adreça, si us plau —mentre ella parlava en prengué nota, i després es tombà cap a George.

—Quina quantitat s’han endut? —preguntà.

George vacil·là un segon i s’esfondrà:

—Tot —barbotejà—. Vuitanta-cinc mil dòlars, però, us ho prego, no feu res. Són a casa meva. La meva família és amb ells. M’han dit que quan marxarien ja m’avisarien. Espereu, si us plau! Us ho prego!

Les llàgrimes començaven a lliscar per les galtes entumides. Tenia els ulls vermells i inflats.

Franklin apartà la mirada i es tombà cap a l’oficial que era a prop d’ell.

—Aneu a la ràdio i digueu al sergent Catlin que s’ha confirmat el robament. S’han endut vuitanta-cinc mil dòlars. Digueu-li que doni l’alarma per la línia de l’estat. Quan puguem, els donarem la descripció.

Es girà cap a l’atabalat George:

—Quin és el número de telèfon de casa vostra? —i afegí seguidament—: No, espereu, serà millor que telefoneu vós mateix, perquè si encara són allí no sospitin.

Assenyalà el telèfon.

George discà mentre l’oficial escoltava. La mateixa veu li repetí el mateix avís. Mig tombat, l’encarregat penjà sobtadament i cridà històricament:

—És el mateix. M’ha dit exactament el mateix que abans, quan he telefonat.

—Exactament el mateix?

—Sí.

—Torneu a marcar.

—No, no, no! —George sortí corrent de l’oficina i es dirigí a la part posterior del magatzem.

L’oficial es tombà cap a una de les petrificades caixeres:

—Marqueu el seu número.

La noia ho va fer.

Tornà a sentir-se la mateixa veu. Abans que hagués dit una desena de paraules, Franklin penjà l’aparell.

—És una cinta! —cridà. S’adreçà als dos policies de ciutat que acabaven d’arribar i els digué:

—Vosaltres dos, sortiu de pressa a veure si trobeu algun rastre.

Arribà un altre cotxe amb la sirena udolant, es deturà amb un xisclar de rodes, i entraren dos homes més. Franklin els deturà i els donà un tros de paper.

—Esbrineu què o a qui ha vist aquesta dona, entrant o sortint de la casa de George Fairmount, aquest matí. Doneu per ràdio qualsevol descripció que aconseguiu —s’adreçà a la caixera que havia telefonat a la casa de George—. Vós éreu aquí. Què heu vist?

En lloc de respondre, la noia es posà a plorar.

Impacientat, donà una mirada a l’entorn.

Mollie vingué:

—Jo l’he vist. Era un home sol. Portava un uniforme igual al dels guàrdies que fan els lliuraments d’efectiu. Més aviat era baix i pesant. Tenia la pell colrada i el cabell negre.

—Només un?

—Només un —repetí ella.

—Com era el cotxe?

—Jo no he vist cap cotxe. Després de sortir d’aquí, s’ha dirigit cap a la cantonada.

La cara de Franklin tenia un aspecte sorrut:

—Molt bé, —digué—. No us mogueu d’aquí.

Donà la informació per telèfon i caminà cap a la part posterior del magatzem, buscant George. El féu tornar a l’oficina i tractà de fer-li algunes preguntes, sense cap èxit. Es mostrava incoherent.

Després d’uns quants intents, es dirigí al telèfon i marcà un número. Escoltà atentament i retornant fins a l’home digué:

—La vostra família està bé —continuà parlant ràpidament, com si volgués arribar al punt desitjat abans que l’altre reaccionés—. Coneixeu algú que pogués ser a casa vostra, aquest matí? Dos homes que tinguin un cotxe blau i blanc?

George negà sacsejant el cap, i Franklin continuà parlant per telèfon:

—Deuen ser ells. En tot cas, és tot el que tenim. Doneu per ràdio la descripció que ha donat la dona. Dos homes i un cotxe blau i blanc, marca i model desconeguts, número de matrícula desconegut; un dels homes és baix, pesant, de pell colrada i cabell negre. Porta un uniforme de guàrdia.

Donà una mirada al rellotge. Eren les onze i cinc minuts. Es dirigí al seu cotxe per tornar al Destacament.