12

Grozzo continuava subjectant el ganxo de l’aparell i el braç esquerre començava a enrampar-se-li, però, era tanta la seva tensió, que gairebé no se n’adonava. Per alguna raó estúpida, mentre estava allí, dret i esperant, tenia la sensació d’estar penjant sobre un precipici.

Finalment, el timbre repicà i totes les sensacions li fugiren, quedant alerta.

Deixà anar el ganxo i digué:

—Sí?

—Tot a punt, vés-hi i no perdis temps —digué Rayder amb veu tensa.

Sense donar cap resposta, l’home colrat penjà l’auricular i caminà ràpidament cap al cotxe. Engegà el motor i conduí el vehicle cap a un costat de la porta del supermercat, fora del camp de visió de l’oficina de l’encarregat i de les empleades. Deixant el motor en marxa, es posà la gorra de l’uniforme i començà a caminar cap a la porta. Després d’unes passes, comprengué que caminava massa de pressa i, controlant-se, continuà amb més calma. A despit seu, estava nerviós. Tenia els palmells de la mà suats. En posar els peus sobre la catifa de cautxú, sentí un xiulet. S’esglaià. Era el mecanisme automàtic per a obrir la porta.

Entrà dins l’ambient d’aire condicionat, esperant, en certa manera, que li barressin el pas, o almenys, que tothom se’l mirés. Sorprès, veié que ningú no li parava esment. L’afanyós repicar de les màquines continuava sense cap pausa.

Es deturà a prop de la porta de l’oficina i l’encarregat se’l mirà, a través de la partició de vidre, amb la cara pàl·lida i els ulls envidriats. Se sentí més tranquil. Per la cara i la mirada de l’encarregat, comprengué que Rayder havia fet una bona feina. Li féu un lleuger assentiment amb el cap i l’home s’alçà i anà cap a la caixa.

Donà una ràpida mirada a l’entorn. Les dues caixeres que hi havia a cada costat, semblaven encuriosides per la seva presència enmig de les dues files de dones que s’esperaven. Una de les comprovadores de xecs semblava estar molt interessada i, des del seu lloc, li dirigia ràpides mirades.

El rellotge de paret assenyalava dos quarts d’onze i cinc minuts.

De sobte, veié que l’home li donava el sac. Assentí i es girà per caminar les vint passes que el separaven de la porta.

Fou el camí més llarg que havia fet mai.

A cada passa esperava sentir un crit, un tret, un timbre o bé que algú el colpegés.

No succeí res. En absolut.

Mentre la porta automàtica es tancava darrera d’ell, pogué sentir el ritme ininterromput del magatzem, després el pesant vidre quedà tancat del tot i altra vegada quedà sol enmig de la calor.

Sol amb aquell sac tan pesant.

Sentia un desig violent d’arrencar a córrer. Li semblava que, per arribar fins al cotxe, encara li faltava un quilòmetre. Els nervis i l’instint li cridaven per fugir. «Fugir!, de pressa, de pressa!». Tingué l’impuls esbojarrat de pitjar l’accelerador fins al fons i sortir a tota marxa de l’aparcament, cap a la carretera.

Serrà les dents fins que semblava que li anessin a petar, dominà l’impuls i, suaument, dirigí el cotxe pel camí de sortida i marxà en direcció a la casa de Fairmount.