21

En sortir del magatzem, Franklin féu un senyal a l’home que l’havia acompanyat:

—Feu tornar els vostres homes a les oficines de control local —pujà al seu cotxe, per tornar al Destacament, tot dient al conductor—: de pressa.

Tan aviat com el vehicle s’allunyà del magatzem, Franklin agafà el micròfon i digué:

—Sergent Catlin? Sóc Franklin. Ja han sortit els vostres homes?

—Sí, senyor. Mentre vós investigàveu, ha telefonat el capità Prescott i ha ordenat que bloquegéssim les…

—Com? —interrompé Franklin, redreçant-se d’espatlles—. Considereu anul·lades les ordres que us ha donat. Ara, escolteu. Fa trenta-cinc minuts que han comès el robament, i els vostres homes han sortit fa poc del Destacament; per tant, és poc probable que obtinguem algun resultat enviant-los a bloquejar les carreteres a pocs quilòmetres de distància —féu una pausa d’uns segons, i continuà—. En lloc d’això, farem una exploració del tràfic. Potser tenim alguna possibilitat d’aconseguir-los. Recordeu les tècniques que heu après a l’escola de l’Estat Major? Les coneixen ben bé, els vostres homes? Sense esperar cap resposta continuà amb veu ràpida:

—Molt bé, doncs ho farem així. Que vagin per parelles, i poseu dos cotxes a cada autopista dins la vostra àrea de servei i en cada direcció. Procediu al més ràpidament possible, aturant tot el tràfic fora dels límits de l’àrea.

—Si veuen algun sospitós, el cotxe que vagi davant es deturarà per a investigar, mentre el segon continuarà l’exploració —sense cap pausa prosseguí—. Molt bé, sergent, despatxeu-los. No cal que confirmeu el missatge. Poseu-vos a la feina.

El sergent, ràpidament, va prémer el botó de l’altre transmissor. Donà gràcies a Déu per haver alliçonat contínuament els seus homes en aquella tasca.

—Destacament número set a tots els cotxes. Exploració de tràfic Exploració de tràfic. Per parelles i com segueix —donà una mirada al gran mapa de la ciutat que hi havia a la paret i que mostrava les cinc carreteres principals que en sortien, i continuà parlant de memòria—. Cotxes deu i vuit, carretera Deu, a l’est. Cotxes divuit i quatre, carretera Quaranta-cinc, al nord. Cotxes dos i nou, carretera Deu, a l’oest. Cotxes cinc i set, carretera Quaranta-cinc, al sud. Cotxes sis i dotze, carretera Seixanta-dos, al nord-est. Cotxe vint, retorneu al Destacament. Es busquen dos homes blancs que porten un cotxe blau i blanc, marca i model desconeguts. Matrícula desconeguda. Un dels homes és baix, més aviat gras i de pell colrada. Porta un uniforme de guàrdia. Els sospitosos estan relacionats amb el robament de vuitanta-cinc mil dòlars del supermercat de la ciutat. Aproximadament, ha estat a tres quarts d’onze del matí. Això és tot! Confirmació i preguntes.

El receptor grinyolà.

—Cotxe número dos, molt bé.

—Cotxe número quatre, molt bé.

—Cotxe número cinc, vaig en camí.

—Cotxe número sis, d’acord.

—Cotxe número vuit, jo també.

—Cotxe número nou, molt bé.

—Cotxe número deu, molt bé.

—Cotxe número dotze, molt bé.

—Cotxe número vint, de tornada.

El sergent esperà uns segons més i digué:

—Cotxe número set, confirmeu.

No hi hagué cap resposta.

—Cotxe número set, si el vostre receptor treballa però teniu el transmissor espatllat, detureu-vos i telefoneu. Cotxe número vint.

—Cotxe número vint.

—On sou?

—Uns dotze quilòmetres al nord de la carretera Quaranta-cinc, de retorn.

—Travesseu la ciutat i preneu el lloc del cotxe número set, i exploreu al sud de la Quaranta-cinc, juntament amb el cotxe número cinc. Cotxe número cinc, on sou?

—Cotxe número cinc. Sóc a uns dinou quilòmetres al sud, gairebé a mig camí de Bucola.

—Mot bé, continueu endavant, sense esperar el cotxe número vint, que ha de travessar la ciutat.

—D’acord.

El sergent acabava la transmissió quan arribà Franklin. Es dirigí cap al sergent i digué:

—Vull estar a l’aguait. On és el mapa?

El sergent en tragué un del calaix.

—No he pogut escoltar la transmissió —digué Franklin—. Voleu escriure els números dels cotxes en uns trossos de paper i donar-me’ls? I també algunes xinxetes.

El sergent assentí i complí les ordres.

Franklin desembarassà la taula i estengué el mapa. Un cop ho hagué fet, s’assegué i es relaxà. No podia fer res més que esperar els esdeveniments. Recordà l’intent del capità Prescott de bloquejar les carreteres.

Ja feia uns mesos, d’ençà que el Governador havia trencat la tradició de cercar a fora del departament els nous superintendents, que, en els alts nivells, s’hi covava una crisi. Les idees i mètodes del jove Superintendent —basades en les seves experiències navals— eren un xic massa fortes per als moderats veterans.

La idea d’«explorar el tràfic» n’era una. Per als oficials antics, bloquejar les carreteres per aïllar una àrea, era una cosa tan normal i natural com posar-se les sabates en vestir-se. Ara, aquella colla de científics joves deien que hi havia un sistema millor i que amb un mapa penjant a la paret no n’hi havia prou, que calia calcular; usar el temps com a factor, familiaritzar-se amb la teoria de les possibilitats i amb expressions com, «mínima probabilitat possible» i «mínima possibilitat» i fer servir, o almenys entendre, els termes algebraics en els quals s’expressaven aquells conceptes.

Molts dels oficials joves havien respost amb entusiasme a totes aquelles noves aplicacions de lògica simbòlica per a investigar els problemes del seu departament. Després de tot, l’extensió de l’estat era de gairebé cent quaranta-cinc mil quilòmetres quadrats, i estava cobert per una immensa xarxa de carreteres. Un gran tant per cent de les forces executives —de fet, les que mantenien el departament en moviment dia a dia— havia respost a les imposicions de mètodes nous amb frustracions i ressentiments.

Fins aquell dia, el conflicte sobre tàctiques havia restat mig encobert. No havien tingut l’ocasió de triar entre el mètode antic i el nou. Ara, Franklin, pensava que ja havia arribat el dia. En tot cas, allò els obligaria a definir-se, i, o adoptaven les tàctiques noves, o bé reculaven i oblidaven tot l’afer.

Aquella situació requeria donar l’ordre d’explorar el tràfic, o potser fóra millor dir que, explorar el tràfic era l’única manera que semblava oferir una espuma de possibilitats. Si no fos que els fugitius, molt cortesament, s’haguessin passejat a cinquanta quilòmetres per hora, permetent així que els cotxes de la policia avancessin i se situessin en els llocs destinats al bloqueig!

Detestava de revocar una ordre del capità, però no era pas seva la culpa. Per a resoldre situacions semblants a aquella, hi havia ordres específiques. I les ordres eren de fer una exploració.

Es mig tombà en la cadira per mirar el teletip, i després mirà el rellotge. En aquell precís moment no tenia moltes esperances en el resultat de l’exploració. Així i tot, estava convençut que era l’únic mètode que oferia possibilitats; per tant, estava determinat a portar-lo a terme, encara que només fos per a refermar la disciplina de l’organització.