XXII

Pertot arreu corrien rumors. La policia anava i venia contínuament. Els servents de la casa estaven tots atabalats.

Khema, la meva cambrera, vingué a veurem i em digué:

—Oh, rani mare, per l’amor de Déu, posi el meu collaret d’or i els meus braçalets a la caixa forta.

Com podia explicar-los que era la mateixa rani la que havia ordit aquella xarxa de problemes, i que hi havia caigut dins, a més? Vaig haver de fer el paper de protectora benigna i fer-me càrrec de les joies de Khema i els estalvis de Thako. La lletera, al seu torn, se n’anà i després tornà amb una caixa que contenia un sari de Benarés i altres possessions valuoses per a ella.

—Tot m’ho vaig posar a les seves noces —em digué.

Quan la caixa forta fos oberta l’endemà en presència de Khema, Tako, la lletera i la resta de gent… Millor no pensar-hi. Valia més pensar en què passaria al cap d’un any just, el mateix tercer dia de magh^[50]. Estarien encara obertes les ferides de la meva vida?

Amulya havia dit que tornaria al vespre. Jo no podia estar sola amb els meus pensaments sense fer res i vaig posar-me altre cop a fer els seus pastissets. Ja n’havia fet uns quants, però encara en vaig fer més. Qui se’ls menjaria? Els hauria de repartir entre el servei. Ho faria aquella mateixa nit. La nit era el meu límit. L’endemà no era a les meves mans.

Vaig continuar fregint pastissets incansablement. De tant en tant em semblava sentir sorolls de la banda de les meves estances, a dalt. Potser el meu marit buscava la clau de la caixa forta i la bara rani havia posat els criats a ajudar-lo en la recerca. No, valia més que no dediqués atenció a aquells sorolls. Era millor tancar la porta.

M’anava a aixecar fer fer-ho quan Thako entrà panteixant.

—Rani mare! Oh, rani mare!

—Vés-te’n —vaig tallar-la en sec—. No vinguis a molestar-me, ara.

—La bara rani la demana —digué ella—. El seu nebot ha portat una màquina fantàstica de Calcuta. Parla com una persona. Vingui i escolti-la!

Jo no sabia si riure o plorar. De tot el que podia passar, ara resultava que apareixia en escena un gramòfon per repetir als quatre vents el to nasal de les seves cançons tètriques! Era espantós que una màquina imités les persones.

Començaren a caure les ombres de la nit. Sabia que Amulya no es faria esperar, però la impaciència em consumia. Vaig cridar un criat i vaig dir-li:

—Vés i digues a Amulya Babu que vingui ara mateix.

L’home tornà al cap de poc i em digué que Amulya no hi era. Encara no havia tornat des que havia marxat.

«Havia marxat!». Aquestes paraules colpejaren les meves orelles com un crit en la foscor. Amulya havia marxat! Havia aparegut com un raig de llum del sol ponent per marxar per sempre tot seguit, doncs? Tota mena de perills possibles i impossibles ballaven pel meu cervell. Era jo qui l’havia enviat a la mort. I no volia dir res que no tingués por. Això només feia que demostrar la seva grandesa de cor. Com podria viure jo, després de tot allò?

No recordava que Amulya m’havia donat la pistola, el seu present d’homenatge. Vaig pensar que allò era un senyal de la Providència. Déu, en la forma d’un noi, m’havia ofert el mitjà per esborrar la culpa que havia contaminat la meva vida de soca-rel, i després havia desaparegut.

Vaig obrir una caixa, vaig agafar la pistola i vaig aixecar-la reverentment fins al front. En aquell moment sonaren els gongs del temple de casa nostra i vaig postrar-me a manera de salutació.

Al vespre vaig convidar tothom a menjar pastissets.

—Has organitzat una festa d’aniversari prou lluïda, i tota sola! —exclamà la meva cunyada—. Deixa que la resta fem alguna cosa…

Tot seguit engegà el gramòfon i les veus estridents de les cantants de Calcuta ompliren l’espai. Semblava un estable ple de poltres renillant.

Vaig marxar bastant abans que la festa s’acabés. Tenia la sobtada necessitat de finalitzar la meva celebració d’aniversari llevant la pols dels peus de Nikhil. Vaig anar al dormitori i el vaig trobar profundament adormit. Havia tingut un dia esgotador. Vaig aixecar la mosquitera amb molt de compte i vaig posar el cap a la vora dels seus peus. Devia fer-li pessigolles amb els cabells, perquè mogué les cames adormit i m’empenyé el cap.

Llavors vaig sortir i vaig anar a seure a la galeria de ponent. Una ceiba que havia perdut totes les fulles s’aixecava en la distància com un esquelet. Darrere seu es perfilava la lluna creixent. De sobte vaig tenir la sensació que fins i tot els estels del cel tenien por de mi, que tot allò que hi havia a la nit em mirava amb recel. Per què? Perquè estava sola.

No hi ha res tan aliè al món com una persona sola. Fins i tot els qui han perdut tots els éssers estimats tenen la seva companyia, ni que sigui al darrere del teló de la mort. En canvi, l’univers sencer s’esgarrifa en veure a la foscor aquells que han abandonat els éssers propers i s’han deixat perdre la companyia que tenien a casa.

Jo era allí, però no hi era al mateix temps. Era molt lluny dels que tenia a la vora. Vivia i em movia en un abisme apartat del món i inestable com una gota de rosada damunt d’una fulla de lotus.

Per què quan canvien, no canvien del tot, les persones? Si mirava dins del meu cor, tot seguia igual, excepte pel fet que estava capgirat. Allò que abans estava endreçat, ara estava remenat. Les joies aplegades en un collar ara rodolaven per terra. Per això tenia el cor trencat.

Volia morir-me, però dins del meu cor tot seguia viu. De fet, ni tan sols en la mort no hi veia el final de tot. Al contrari, encara hi veia més aflicció. Allò que cal fer, cal fer-ho en aquesta vida. No hi ha cap altra sortida.

Perdona’m una vegada, només aquesta vegada, Senyor! Tota la fortuna que m’havies concedit l’he convertida en una càrrega. No puc suportar-la més, però tampoc no me’n puc desfer. Oh, Senyor, fes sonar un cop més aquelles notes de flauta que tocaves per mi, fa temps, al prometedor començament del cel del matí, i fes que les complicacions esdevinguin simples i fàcils. Res excepte la música de la teva flauta no pot recompondre allò que s’ha trencat, ni netejar el que s’ha tacat. Refés la meva llar amb la teva música. No hi veig altra sortida.

Vaig estirar-me bocaterrosa i vaig posar-me a plorar. Demanava clemència, una mica de clemència d’on fos, una mica de compassió i de perdó, una mica d’esperança que tot allò s’acabaria aviat. «Senyor, romandré aquí, esperant i esperant, sense beure ni menjar, fins que no m’arribi la teva benedicció», vaig prometre.

Vaig escoltar passos. Qui diu que els déus no es mostren als mortals? No vaig gosar a aixecar el cap per por que es trenqués l’encanteri. Vine, vine i deixa que els teus peus toquin el meu cap. Vine, Senyor; posa el teu peu contra el meu cor, i deixa’m morir en aquest mateix moment.

Una figura s’acostà i s’assegué prop del meu cap. Qui? El meu espòs! En un primer moment vaig creure que em desmaiaria. Llavors esclatà la pena que duia dins del cor i vessà en un immens torrent de llàgrimes que semblava brollar de tot el meu cos. Vaig prémer el seu peu contra mi. Ah! Per què no podia romandre allí per sempre la seva impressió?

Ell m’acaricià tendrament el cap, i vaig rebre la seva benedicció. Ara sí que tenia forces per suportar el càstig en forma d’humiliació pública que rebria l’endemà, i per oferir-ho de forma totalment sincera als peus del meu Déu.

Allò que seguia mortificant-me, però, era la idea que les alegres flautes que havien sonat en les meves noces, nou anys enrere, per donar-me la benvinguda a aquella casa, ja no les sentiria mai més en aquesta vida. Quina penitència, per rigorosa que fos, podia fer que tornés a ser una núvia engalanada per al seu marit i pogués seure altre cop al seient nupcial? Quants anys, segles o eons havien de transcórrer perquè trobés la manera de tornar a aquell dia de feia nou anys?

Déu pot crear del no-res, però té el poder de refer allò que ha estat destruït?