XII

A Bengala, la màquina del temps, de sobte, s’havia posat a córrer a tota velocitat. Les mateixes coses que abans eren difícils ara esdevenien fàcils una rere l’altra. Res no podia quedar-se aturat, ni tan sols en el nostre racó de món. Al començament, però, el nostre districte s’havia quedat enrere perquè el meu marit era contrari a exercir cap mena de pressió sobre els vilatans.

—Els que se sacrifiquen per la pàtria són els seus servidors —deia—, però els que obliguen d’altres a fer-ho en nom seu són els seus enemics. Pretenen tallar la llibertat a la base per guanyar-la al capdamunt.

No obstant això, quan Sandip s’establí aquí i els seus seguidors començaren a bellugar-se per la regió parlant a les viles i als mercats locals, l’onada d’excitació arribà també fins a nosaltres. A més, s’aplegaren al seu voltant una colla de jovenots de la localitat, algun dels quals gaudia de mala reputació. La llum d’un genuí entusiasme, però, els il·luminava tant per dins com per fora. Era evident que, a mesura que aquella pura brisa feta d’alegria i esperança s’estenia pel país, tota la brutícia i la decadència s’esvaïen. A la gent li costa molt de ser honesta, educada i eixerida quan la seva pàtria es troba en ple abatiment.

Llavors totes les mirades es fixaren en el meu marit, els dominis del qual eren els únics on encara es podia trobar sucre, sal i teixits estrangers. Fins i tot els funcionaris començaven a sentir-se’n incòmodes i avergonyits. I tanmateix, quan Nikhil havia començat a importar a casa nostra articles del país havia estat criticat en secret i de manera oberta tant per joves com per grans. Quan el swadeshi encara no estava de moda, tothom l’havia menyspreat amb tota l’ànima.

El meu marit continuava fent punta als seus llapis indis amb la seva navalla fabricada a l’Índia, escrivia amb plomes de canya, bevia aigua en un típic atuell de metall i treballava de nit a la claror d’un antiquat llum d’oli de ricí. El seu swadeshi avorrit i aigualit, però, no agradava a ningú. Al contrari, sempre ens avergonyia la decoració poc elegant i passada de moda de les seves sales de recepció, sobretot quan tenia com a invitat el jutge o qualsevol altre europeu.

Nikhil se solia prendre les meves protestes a la lleugera.

—Per què t’empipes per aquestes nicieses? —deia amb un somriure.

—Deuen pensar que som uns bàrbars o, si més no, mancats de refinament.

—Si ho fan, jo m’hi tornaré pensant que el seu refinament no té més gruix que la seva blanca pell.

El meu espòs tenia, a la seva taula d’escriptori, un vulgar pot de llautó que utilitzava com a florera. A vegades, quan m’assabentava que havia de rebre la visita d’algun europeu, entrava al seu despatx i substituïa el pot de llautó per un gerro de vidre de factura occidental.

—Fixa-t’hi, Bimala —objectà un dia—. El pot de llautó té tan poca consciència de la seva utilitat com les flors que conté. En canvi, aquesta cosa exhibeix la seva funció d’una manera tan aparatosa que només serveix per posar-hi flors artificials.

L’única que aplaudia les extravagàncies del meu marit era la bara rani. Un dia aparegué tota excitada per dir:

—Te n’has assabentat, germà? Han sortit uns sabons indis fantàstics! S’han acabat els meus dies de luxe, però què hi farem. Si no porten greixos animals, voldria provar-los.

Aquesta mena de comentaris donaven ales al meu marit, i aleshores la casa s’omplia de fragàncies i sabons indis. Sabons? Més aviat eren simples terrossos de sosa càustica. A més, jo sabia perfectament que la meva cunyada continuava utilitzant els mateixos sabons europeus de sempre, mentre que els altres anaven a parar a les criades, per rentar la roba.

Un altre cop fou:

—Oh, estimat germà, porta’m algun d’aquests nous portaplomes indis.

El seu «germà» s’inflava com de costum, i la cambra de la bara rani acabava vessant de canyetes lletgíssimes conegudes com «portaplomes swadeshi». De fet, tant se valia, perquè llegir i escriure eren coses que restaven a fora del seu camp d’interès. Encara més: al seu plomer continuà havent-hi el mateix portaploma d’ivori de sempre, l’únic que havia utilitzat alguna vegada.

En realitat, tot això anava adreçat a mi, perquè no estava d’acord amb les ruqueries del meu marit. Tot i així, no hauria estat prudent de desemmascarar la manca de sinceritat de la meva cunyada. Si hagués provat de fer-ho, Nikhil s’hauria empipat molt. Quan intentes evitar que prenguin el pèl a les persones com ell, només fas que buscar-te problemes.

A la bara rani li agradava molt la costura. Un dia no vaig poder estar-me de comentar:

—Que n’arribes a ser, de falsa, germana! Quan el teu «germà» és al davant, saliveges quan s’esmenten les tisores swadeshi, però tu sempre fas anar les tisores fetes a Anglaterra.

—I quin mal hi ha? —replicà ella—. Que no te n’adones que ell és feliç així? Vam créixer junts en aquesta casa, des que ell era un nen. I jo no puc suportar, com tu sí que fas, de veure com s’esvaeix el somriure de la seva cara. El pobre no té cap més distracció que jugar a comprar coses. Tu ets el seu únic vici, i acabaràs sent la seva perdició!

—Pots dir el que vulguis, però no està bé tenir dues cares —vaig replicar.

La meva cunyada se me’n rigué a la cara.

—Oh, la nostra ingènua chota rani! Recta com la canya del mestre, oi? Les dones, però, no han de ser d’aquesta manera. Han de ser suaus i flexibles per poder doblegar-se sense trencar-se.

No puc oblidar aquelles paraules. «Ets el seu vici, i acabaràs sent la seva perdició!». Ara penso que, si un home ha de caure en algun vici, millor que aquest darrer no sigui una dona.