XIV

En tornar a casa vaig cridar el mestre.

—No m’agrada gens, això —em digué—. Això de bandejar la consciència i posar la pàtria en comptes seu… Tots els pecats del país sortiran a la llum, descaradament i crua.

—Què creieu que pot passar?

—No m’ho preguntis. Però el pecat està molt estès. Engega aquesta gent. Engega’ls tan lluny com puguis d’aquí.

—Els he donat un dia més. Marxaran demà passat.

—I una altra cosa: emporta’t Bimala a Calcuta. Aquí està adquirint una visió massa estreta del món exterior; no pot apreciar les persones i les coses en la seva justa proporció. Fes-li veure món, les persones que l’habiten i les seves ocupacions, i dóna-li’n una visió més àmplia.

—És justament el que estava pensant.

—Doncs, fes-ho com més aviat, millor. Mira el que et dic, Nikhil: la història de la humanitat s’ha de construir mitjançant l’esforç combinat de totes les races del món. En conclusió, això de vendre’s la consciència per motius polítics i convertir la pàtria en un ídol no pot reeixir de cap manera. Ja sé que Europa no ho vol admetre, però no té cap dret a donar-nos lliçons en aquest sentit. Els homes que moren per la veritat esdevenen immortals. I, si un poble sencer és capaç de morir per la veritat, també assolirà la immortalitat dins de la història de la raça humana. Aquí, en aquest racó de l’Índia, amb la rialla burleta de Satan esquinçant el cel, aquest desig de veritat pot esdevenir real! Quina terrible epidèmia de pecats han dut al nostre país des de terres foranes!

Vaig passar-me tota la resta del dia enmig de l’embolic de la investigació pel robatori. A la nit, quan vaig retirar-me, estava molt cansat. Vaig deixar la tramesa dels diners de la meva cunyada al tresor per l’endemà.

Vaig despertar-me a mitjanit. L’habitació era a les fosques. Em semblà que havia sentit un gemec en algun lloc. Algú devia estar plorant. Tot seguit m’arribà clarament el so de sanglots barrejats amb plors, com ràfegues intermitents de vent en una nit plujosa. Semblava que els plors sorgien de dins de la meva cambra, però estava sol. Feia uns quants dies que Bimala dormia en una habitació al costat de la meva. Vaig llevar-me i, en sortir, vaig veure-la a la terrassa ajaguda de cara a terra.

No puc descriure aquella imatge amb paraules. Únicament ho entendria algú que s’assegués en el si del món i en notés tots els patiments dins del cor. El cel estava mut i els estels, igualment en silenci. Encara era de nit i, enmig de la foscor, un plor desconsolat!

Donem nom als patiments, més bé o més malament, segons les definicions que apareixen als llibres. Però, com es pot anomenar aquella agonia que sorgia d’un cor destrossat i es perdia en la foscor insondable? Aquella mitjanit, sota els estels silenciosos, en observar aquella figura, vaig quedar esglaiat i vaig dir-me a mi mateix: «Qui sóc jo per jutjar-la?». Oh vida, oh mort, oh Déu d’infinita existència, inclino el cap en silenci davant del misteri que representes!

Per un moment vaig pensar que havia d’anar-me’n. No vaig poder, tanmateix. Llavors vaig seure a terra, al costat de Bimala, i vaig posar-li la mà al cap. De primer, en notar el contacte, el seu cos s’enravenà. Seguidament, però, la rigidesa s’esvaí i donà pas altre cop a les llàgrimes. Vaig passar suaument els dits pel seu front. De sobte, a les palpentes, les seves mans m’aferraren els peus i se’ls acostaren al pit, pressionant amb tanta força que em féu témer que el cor li esclataria.