El relat de Bimala

XI

El canvi experimentat, en un instant, per la mentalitat de Bengala era extraordinari. Era com si el Ganges hagués cobert les cendres dels seixanta mil fills de Sagar,^[30] que cap foc no podia tornar a encendre ni cap més aigua no els podia pastar, per convertir-los altre cop en argila vivent. Les cendres de la morta Bengala parlaren de sobte i digueren: «Sóc aquí».

He llegit en algun lloc que a l’antiga Grècia hi hagué un escultor que tenia el do de proporcionar vida a les figures que feia amb les seves mans. Tanmateix, fins i tot en aquell miracle, el procés de donar forma era abans que la vida. Però, quina consistència tenia, aquell munt de cendres estèrils? Si haguessin estat com la pedra encara hauríem pogut servar l’esperança que retornarien amb alguna forma com Ahalya^[31] que, convertida en roca, al final recuperà la seva humanitat. En canvi, aquelles cendres escampades havien d’haver-se barrejat amb la pols després de caure entre els dits del Creador i ser endutes pel vent d’aquí cap allà. Havien estat arreplegades, però mai no havien estat unides. Malgrat tot, havia arribat a Bengala el dia en què aquell munt escampadís havia adquirit forma i proclamat amb veu de tro a les nostres portes: «Sóc aquí».

Com podíem deixar de pensar que allò era un fenomen sobrenatural? Aquell moment de la nostra història semblava haver caigut a les nostres mans com una joia procedent de la corona d’algun déu borratxo. Com que no s’assemblava gens al nostre passat, pensàvem que totes les nostres penes i misèries desapareixerien sota l’efecte d’algun encanteri; que per a nosaltres ja mai més no existiria cap frontera entre el possible i l’impossible. Tot plegat semblava dir-nos: «És aquí, ja ha arribat!».

D’aquesta manera començàrem a alimentar la creença que la nostra història no necessitava cap cavall que l’arrossegués sinó que, com un carro diví, es mouria per si mateixa. Si més no, no caldria pagar el conductor; tan sols caldria omplir la seva copa de vi una vegada i una altra. I aleshores, en algun paradís impossible, les nostres esperances es veurien complides.

El meu marit no hi era del tot aliè, però la nostra excitació només servia per fer-lo caure més i més en la depressió. Semblava com si veiés alguna cosa més enllà del present que se’ns obria al davant.

Recordo que un dia, durant una de les contínues discussions que mantenia amb Sandip, digué:

—La bona fortuna s’anuncia a la nostra porta, però només per demostrar que no sabem rebre-la, que no tenim res endreçat i que no podem invitar-la a casa nostra.

—De cap manera —replicà Sandip—. Parles com un ateu perquè no creus en els nostres déus. Nosaltres podem veure clarament que la Deessa ha vingut amb les seves benediccions, però tu no et creus els senyals obvis de la seva presència.

—Precisament perquè crec profundament en Déu —digué el meu marit— estic tan segur que ens falta preparació per homenatjar-lo. Déu té la potestat de beneir-nos, però nosaltres hem de tenir la capacitat de rebre-ho.

Aquelles paraules del meu marit em basquejaven i no podia estar d’acord amb ell.

—Tu creus que tota aquesta excitació tan sols és una embriaguesa momentània. No obstant això, l’embriaguesa pot arribar a un punt que dóna força.

—Sí, pot donar força —replicà el meu marit—, però no dóna armes.

—La força és un do diví —vaig dir—. Les armes ens les poden fabricar els tècnics.

El meu marit somrigué.

—Els tècnics en reclamaran el pagament abans de lliurar-les —digué.

—No et preocupis per això —intervingué Sandip, gallejant—. El pagament està garantit.

—Ho celebraré amb música festiva quan estigui pagat, no abans —digué el meu marit.

—No et deus pas imaginar que depenem de la teva magnificència musical —féu Sandip desdenyosament—. La nostra festa és superior a qualsevol pagament en diners. I, amb la seva veu gruixuda, començà a cantar:

Tot seguit s’adreçà a mi amb un somriure tot dient:

—Canto per demostrar que, quan la música entra en la nostra vida, la qualitat de la veu no importa. Quan cantem apel·lant només a la nostra capacitat d’entonar, la cançó hi surt perdent. Ara que un enorme corrent de música s’estén pel nostre país, deixem que Nikhil practiqui les seves escales mentre nosaltres desvetllem la terra amb les nostres veus esquerdades.

»El fet cert, Nikhil, és que tots nosaltres estem desesperats. I ningú no pot mantenir-nos més temps tancats dins dels límits d’allò que és possible perquè hem iniciat una cursa cap endavant, cap allò que és totalment impossible.

Jo pensava que el meu espòs continuaria la discussió, però s’aixecà en silenci del seu seient i se n’anà.

L’agitació que sentia dins meu era tan sols una variació de la passió tempestuosa que hi havia a fora i que s’estenia d’un extrem a l’altre del país. El vehicle del conductor del meu destí s’aproximava ràpidament i el so de les seves rodes ressonava en tot el meu ésser. Tenia la sensació constant que alguna cosa extraordinària podia succeir en qualsevol moment, però jo no hi tenia cap responsabilitat. M’havien apartat del pla en què es dilucidava allò que era correcte, allò que era incorrecte i també els sentiments dels altres? Havia volgut mai allò? Havia desitjat mai una cosa semblant? Només calia fer una ullada a la meva vida per preguntar-se si mai havia estat responsable de quelcom.

Durant el passat, havia estat persistent en la meva devoció però, quan finalment havia arribat l’hora de rebre la benedicció…, havia aparegut un déu diferent! I just quan el país desvetllat saludava amb emoció el futur encara per arribar al so del Bande Mataram, també totes les meves venes i els meus nervis llançaven una ardent benvinguda a l’impensable, al desconegut, a l’estrany inoportú.

Una nit vaig aixecar-me del llit i vaig esmunyir-me fins a la terrassa. Més enllà de la tanca del nostre jardí es veien camps d’arròs en plena maduració. A través dels espais buits entre les arbredes del poble, cap al nord, s’albirava l’aigua del riu. Tot l’escenari descansava en la foscor com un vague embrió d’una creació futura.

En aquell futur jo hi veia la meva pàtria, una dona com jo, dempeus i expectant. Tot d’un plegat era arrabassada de la seva llar per la sobtada crida de quelcom desconegut. No havia tingut temps de reflexionar, ni tan sols d’encendre una torxa, i s’havia llençat endavant cap a la foscor que tenia al davant. Jo coneixia bé la manera en què la seva ànima responia als distants sons de flauta que la cridaven, com el seu pit pujava i baixava, com sentia que s’hi acostava cada cop més, que ja hi era, i per això poc importava si corria a cegues. No era una mare. No tenia fills que reclamessin menjar, ni cap casa per il·luminar al vespre, ni cap tasca domèstica per fer. Per això tenia pressa per arribar a la seva cita: perquè aquesta és la terra dels poetes vaishnava. Havia deixat casa seva i les seves feines habituals. No sentia res més que un anhel irrefrenable que l’empenyia endavant, per aquell camí, cap al seu objectiu, i sense por.

Jo tenia el mateix anhel. I també havia perdut la casa i el rumb Tant la fi com els mitjans havien esdevingut foscos; l’únic que quedava era l’anhel i les ànsies de córrer endavant. Ah, desgraciada vagabunda nocturna, quan aparegui l’enrogida alba no trobaràs el camí de retorn. Però, per què tornar? La mort farà el mateix servei. Si l’ésser obscur que toca la flauta m’ha de portar a la perdició, tant se val què hi hagi després d’això. Quan em fongui amb la seva foscor ja no hi haurà mai més jo, ni bo ni dolent, ni plors ni rialles, ni res de res!