El relat de Sandip

VII

Aquell dia, Bimala em cridà però, durant una estona, fou incapaç de pronunciar cap mot. Els seus ulls eren plens a vessar de llàgrimes. Vaig adonar-me immediatament que havia fracassat amb Nikhil. Ella n’estava segura que se sortiria amb la seva, però jo no havia compartit pas la seva certesa. Les dones coneixen bé les febleses dels homes, però són incapaces de copsar els seus punts forts. De fet, els homes són tan misteri per les dones com a l’inrevés. Si no fos així, la distinció de sexes hauria estat un malbaratament d’energies per part de la natura.

Ah, orgull, orgull! El problema no era que hagués fracassat en allò que pretenia, sinó que la demanda que tant li havia costat de fer havia estat refusada. Quina abundància de colors, moviment, suggestió i engany s’acumula al voltant d’aquest «jo» i «meu» en les dones! Aquí és justament on rau la seva bellesa: elles sempre són més passionals que els homes. Quan creà l’home, Déu era com un mestre d’escola amb la bossa plena de manaments i principis. Quan féu la dona, però, renuncià a la docència i esdevingué un artista sense cap més estri que la paleta de colors i el pinzell.

Mentre Bimala romania allí en silenci, enrojolada i plorosa pel seu orgull ferit, com un núvol de tempesta carregat de pluja i de llamps avançant per l’horitzó, semblava tan encisadora que no vaig poder evitar d’acostar-m’hi i agafar-li la mà. Tremolava, però no l’apartà.

—Abella, tu i jo som camarades perquè tenim el mateix objectiu —vaig dir—. Seiem i parlem-ne.

Ella es deixà dur fins a un seient sense resistir-s’hi i llavors, estranyament, la meva empenta flaquejà de manera inexplicable. Com si el corrent del poderós Padma, rugint desbocat, de sobte reculés de la riba que està envaint per causa d’algun obstacle insignificant submergit sota la superfície. En prendre la mà de Bimala totes les meves fibres emeteren música com si haguessin esdevingut cordes de violí, però la simfonia es deturà al primer moviment.

Què m’havia frenat? Res en concret. Era un garbuix de coses, cap de palpable excepte aquella difusa sensació d’impediment. Fos com fos, ja fa temps que tinc clar que no sé realment com sóc. És per això, perquè sóc un misteri per a mi mateix, que m’agrado tant! Si alguna vegada arribés a conèixer-me del tot, segur que m’engegaria a dida i viuria en la beatitud!

En seure, el rostre de Bimala esdevingué cendrós. Ella també devia haver copsat la mena de crisi que s’havia produït i havia desaparegut immediatament sense fer víctimes. El cometa havia passat de llarg, però la seva cua ardent l’havia fregada. Per ajudar-la a refer-se vaig dir:

—Ens trobarem obstacles, però hem de combatre’ls plegats i no desanimar-nos. És el millor, no trobes?

Bimala s’aclarí la gola amb una petita tos, però tan sols murmurà:

—Sí.

—Preparem el nostre pla d’acció —vaig continuar, traient un tros de paper i un llapis de la butxaca.

Vaig començar a redactar una llista dels col·laboradors que se’ns havien afegit procedents de Calcuta per assignar-los diverses tasques. Bimala m’interrompé a mig fer i em digué amb veu fatigada:

—Deixem-ho per ara. Ja ens veurem al vespre.

I se n’anà corrents de l’habitació. Era evident que no es trobava en disposició de concentrar-se en res. Volia estar sola una estona, potser per estirar-se al llit i plorar una mica.

Quan va haver marxat, la meva sensació d’embriaguesa es féu encara més palesa, com s’intensifiquen els colors dels núvols quan el sol es pon. Sabia que havia deixat escapar una oportunitat daurada. Que covard que havia estat! Probablement havia marxat disgustada per la meva vacil·lació…, i amb tota la raó del món!

Mentre cavil·lava sobre tot això, aparegué un criat per anunciar la visita d’Amulya, un dels nostres fidels. La meva intenció inicial fou desfer-me’n, però entrà abans que pogués evitar-ho. Llavors vam posar-nos a comentar les notícies sobre els conflictes desfermats a diversos indrets en referència als teixits, el sucre i la sal, i aviat s’esvaïren els vapors de la meva embriaguesa. Em sentia com si despertés d’un somni. Vaig picar de peus, llest per al combat. Bande Mataram!

Les notícies eren variades. La major part dels comerciants que eren llogaters de Harish Kundu s’havien passat al nostre bàndol, i molts dels funcionaris de Nikhil també movien fils en secret a favor de la causa. Els botiguers marwari^[33] oferien de pagar una penalització a canvi que se’ls permetés de liquidar els seus estocs actuals. Els únics que es resistien eren alguns comerciants musulmans. Un d’aquests havia portat xals fets a Alemanya per a la seva família. Havien estat confiscats i cremats per un xicot del poble seguidor nostre, cosa que havia provocat problemes. Li havíem ofert de compensar-lo donant-li llana índia però, on podíem trobar llana índia barata? No podíem pas regraciar-lo amb xals de caixmir! L’home havia anat a queixar-se a Nikhil, el qual li havia aconsellat que acudís a la justícia. Per descomptat, la mateixa gent de Nikhil s’encarregà que la denúncia acabés en res, ja que el mateix jutge era dels nostres!

La qüestió era que, si havíem de reemplaçar cada vegada els teixits estrangers cremats per teixits indis i, sobretot, si havíem d’acabar en plets, d’on trèiem els diners? A més, el bo del cas era que la destrucció de mercaderies foranes en disparava la demanda i, per tant, feia augmentar els beneficis dels estrangers. Era com allò de l’afortunat venedor de canelobres que tenia un client potentat que fruïa destrossant-los, només pel plaer de sentir la dringadissa del vidre trencat.

El següent problema era aquest: atès que no hi havia llana índia barata i atractiva, havíem de mantenir el rigorós boicot als draps i les franel·les estrangeres, o fèiem una excepció al seu favor?

—Mira, no podem continuar fent regals de manufactura índia als qui se’ls ha confiscat mercaderies estrangeres —vaig decidir al final, en referència al primer punt—. Se suposa que el càstig ha de ser per a ells, no pas per a nosaltres. I, si acudeixen a la justícia, ens hi tornarem cremant els seus graners! Què et passa, Amulya? No és pas que m’agradin els castells de foc! Recorda: això és una guerra. Si et fa pena causar patiment, vés a fer l’amor, perquè no serveixes per aquesta feina!

El segon problema el vaig resoldre decidint de no arribar a cap compromís amb els articles forans, en cap circumstància. En els vells temps, quan no es coneixien aquests colorits xals estrangers, la nostra pagesia s’espavilava amb senzills tapaboques de cotó. Que tornin a fer-ho. Potser no eren tan encisadors com els altres, però ara no era temps de pensar en modes.

La majoria dels barquers havien estat convençuts que rebutgessin el transport de béns estrangers, però el seu cap, Mirjan, continuava desobeint-nos.

—Podries fer que enfonsessin la seva barca? —vaig preguntar a l’administrador de Nikhil.

—Res més fàcil, senyor —respongué—. Però, què passarà si m’enxampen?

—Si ets prou espavilat, no t’enxamparan. Malgrat tot, si això passa, jo seré allí per solucionar-ho.

La barca de Mirjan estava amarrada al moll després que n’haguessin transportat la càrrega al mercat. No hi havia ningú a bord, ja que l’administrador havia organitzat alguna mena d’entreteniment on tothom hi era convidat. Al capvespre algú omplí la barca de runa, en foradà el buc i la deixà a la deriva fins que s’enfonsà al mig del riu.

Mirjan ho entengué a la primera i vingué fins a mi plorant i demanant perdó.

—Estava equivocat, senyor…

—I com te n’has adonat tan de sobte? —vaig dir, burleta.

L’home no va voler replicar a les meves paraules i, en comptes, digué:

—La barca valia dues mil rupies. Ara veig que he comès un error i, si se’m perdona aquest cop, mai més no…

I tot seguit se’m llançà als peus.

Vaig dir-li que tornés al cap de deu dies. Si podíem pagar-li aquelles dues mil rupies de cop, el faríem nostre en cos i ànima. Aquell era justament el tipus d’home que podia fer-nos un gran servei, si ens el guanyàvem. Mai no faríem cap progrés si no aconseguíem disposar d’un munt de diners.

Quan Bimala vingué a la sala d’estar, al vespre, vaig aixecar-me immediatament i vaig dir:

—Reina! Tot està preparat, tenim l’èxit a tocar, però necessitem diners.

—Diners? Quants diners?

—No cap excés, però n’hem d’aconseguir tant sí com no.

—D’acord, però, quants?

—Amb cinquanta mil rupies ja faríem, de moment.

Bimala retrocedí interiorment en sentir aquella quantitat, tot i que provà que no es notés. No podia admetre una altra derrota.

—Reina, només tu pots fer possible l’impossible —vaig dir—. Ja ho has fet amb altres coses. Si pogués mostrar-te l’abast del teu poder, ho entendries. Ara, però, no és el moment de fer-ho. Ara necessitem diners!

—Els tindràs —afirmà ella.

Vaig veure clarament que la seva intenció era vendre les seves joies. Per això vaig dir:

—Les teves joies han de romandre en reserva. No se sap mai quan les podem necessitar.

Llavors, en veure que ella em mirava en silenci sense comprendre, vaig afegir:

—Els diners han de sortir del tresor del teu marit.

Bimala tornà a estremir-se. Després d’una llarga pausa digué:

—Però, com m’ho faré per aconseguir-los?

—Que no són teus, també?

—No pas! —negà, amb l’orgull novament ferit.

—Doncs, aleshores tampoc no són seus —vaig exclamar—, sinó del seu país, al qual n’ha privat en temps de necessitat!

—Però, com puc aconseguir-los? —repetí ella.

—Fes el que hagis de fer, tu saps quina és la millor manera. Els has de donar a qui pertanyen legítimament. Bande Mataram! Amb aquestes paraules màgiques s’obriran caixes fortes i cambres cuirassades, i es gelaran els cors dels que no obeeixen la seva crida. Crida Bande Mataram, Abella!

—Bande Mataram!