El relat de Sandip

IV

Quan llegeixo aquestes pàgina de la història de la meva vida em pregunto seriosament: aquest és Sandip? Estic fet de paraules? No sóc res més que un llibre amb una coberta de cara i ossos?

La Terra no és un objecte mort com la Lluna. La Terra respira. Els seus rius i oceans emeten vapors que la vesteixen. Està coberta amb un mantell de la seva pròpia pols surant per l’aire. Un espectador que observés la Terra des de l’exterior només veuria la llum reflectida pel vapor i la pols. En canvi, les línies dels grans continents no són clarament visibles.

L’ésser humà, que viu a la Terra, està igualment embolcallat per una boira formada a partir de les idees que exhala. La seva terra i la seva aigua reals romanen ocults, i sembla com si només estigués fet de llums i ombres.

Crec que, en aquesta història de la meva vida, com una planta viva, estic oferint la imatge d’un món ideal. Però jo no sóc únicament allò que vull i allò que penso; també sóc allò que no m’agrada i allò que no voldria ser. La meva creació va començar abans que jo nasqués. No vaig tenir opció pel que fa al que m’envolta i per això m’haig d’espavilar amb el material que m’arriba a les mans.

Les meves teories sobre la vida em fan estar convençut que el Totpoderós és cruel. Ser just és per als humans ordinaris; ser injust està reservat al Totpoderós. La superfície de la terra era uniforme. El volcà li donà forma amb el seu corn potent i fabricà el seu propi domini. La seva justícia no anava adreçada als obstacles, sinó a ell mateix. La injustícia reeixida i la genuïna crueltat han estat les úniques forces gràcies a les quals els individus o les nacions han esdevingut rics i poderosos.

És per això que predico la gran disciplina de la injustícia. Dic a tothom: l’alliberament es basa en allò que és injust. La injustícia és el foc que ha de mantenir quelcom encès per tal d’evitar que esdevingui cendra. Quan un individu o una nació esdevenen incapaços de perpetrar injustícies van a parar al cubell d’escombraries del món.

Aquest ha estat el meu pensament fins ara, però no representa la meva totalitat. Hi ha escletxes a la cuirassa a través de les quals s’entreveu quelcom extremadament dolç i sensible. Perquè, tal com he dit, la major part de mi mateix fou creada abans que arribés a aquest estadi d’existència.

De tant en tant poso a prova els meus seguidors per donar-los lliçons de crueltat. Un dia fèiem un pícnic. A prop hi havia una cabra pasturant. Vaig preguntar: «Algú de vosaltres és capaç de tallar amb un ganivet una pota a la cabra, viva, i portar-me-la?». Mentre ells dubtaven, jo vaig anar-hi i ho vaig fer. Un es desmaià en contemplar-ho. Amb tot, en veure que jo romania impertorbable van llevar la pols dels meus peus tot dient que era superior a les febleses humanes. És a dir, aquell dia ells van veure el vaporós embolcall del meu pensament, però no van percebre el meu jo interior que, per un curiós caprici del destí, fou creat tendre i misericordiós.

En el capítol present de la meva vida, que dia a dia esdevé més interessant al voltant de Bimala i Nikhil, també hi ha moltes coses que romanen amagades per sota. La malaltia d’idees que pateixo està afectant la meva vida, per bé que en gran part roman apartada de la seva influència. Per això s’ha produït la discrepància entre la meva vida exterior i els meus designis interns, que intento mantenir ocults tant com puc, fins i tot de mi mateix. D’altra manera, no només farien fracassar els meus plans, sinó la meva vida i tot.

La vida és quelcom imprecís, és un munt de contradiccions. Per aquest motiu els humans ens esforcem a forjar-la dins d’un motlle especial, l’èxit definitiu. Tots els grans conqueridors, des d’Alexandre fins als multimilionaris americans, s’han forjat a si mateixos com una espasa o una fortuna, i d’aquesta manera han aconseguit aquella imatge especial que és la clau del seu èxit.

La gran controvèrsia amb Nikhil prové d’aquí, del fet que jo proclamo «coneix-te a tu mateix» i ell, també, però la seva interpretació converteix aquest «coneixement» en un sinònim de «desconeixement».

—La mena d’èxit que tu propugnes —objectà ell una vegada— es guanya a costa de l’ànima. I l’ànima és més important que l’èxit.

—Les teves paraules són massa vagues —vaig limitar-me a replicar.

—No puc fer-hi res —replicà Nikhil al seu torn—. Les màquines són coses concretes, però la vida, no. Si per aconseguir la diferència tractes la vida com una màquina, aquesta diferència no representarà pas la veritat. L’ànima no és quelcom concret com l’èxit. Per això perds l’ànima si tan sols la cerques en l’èxit.

—On és aquesta ànima meravellosa, doncs?

—On es reconeix a si mateixa en l’infinit i transcendeix l’èxit.

—I com ho apliquem, això, a la lluita pel nostre país?

—És el mateix. Si el nostre país es converteix en l’objectiu final, assolirà l’èxit a costa de l’ànima. Si reconeix la supremacia del Totpoderós potser no assolirà l’èxit, però guanyarà la seva ànima.

—Hi ha algun exemple d’això en la història?

—La grandesa de l’home és tal que no tan sols pot menysprear l’èxit, sinó també els seus exemples. Possiblement no n’hi ha, de la mateixa manera que no hi ha traces de flors a les llavors. Tanmateix, les flors acaben sorgint de les llavors igualment.

No és que no entengui el punt de vista de Nikhil, i aquí és on rau el perill per a mi. Vaig néixer a l’Índia: el verí de l’espiritualitat corre per les meves venes. Per molt que denunciï la bogeria de seguir el camí de la renúncia, no puc ignorar-la.

Aquesta és justament una de les curioses anomalies que actualment es produeixen al nostre país. Hem de tenir la nostra religió, i també el nostre nacionalisme; el nostre Bhagavad Gita i el nostre Bande Mataram. El resultat és que se’n ressenten tots dos. És com tocar en una banda militar anglesa tenint al costat un dels nostres grups folklòrics. Haig de fer que el propòsit de la meva vida sigui posar fi a aquesta terrible confusió.

I vull que el que guanyi sigui l’estil militar occidental, no pas l’indi. Llavors no ens avergonyirem de la bandera de la nostra passió, que la natura ens ha donat com a estendard en la batalla de la vida. La passió és bella i pura, tant com el lliri que neix del sòl fangós. El lliri creix superant la seva deshonra i no necessita sabó Pears^[26] per netejar-la.