VIII

Durant uns dies van cessar les nostres converses sobre la causa nacional. En comptes d’això, les xerrades eren plenes de qüestions modernes sobre temes sexuals i altres matèries diverses, amb incursions en el món de la poesia des dels antics vaishnava fins als autors contemporanis anglesos. Tot plegat acompanyat per una melodia de fons molt suau, com jo mai havia escoltat abans, i que tenia un so força viril: el so del poder.

Arribà un dia en què s’acabaren les excuses. Ja no hi havia ni tan sols una ombra de raó per la qual Sandip Babu romangués a casa, ni per les nostres converses confidencials a tota hora. Em sentia irritada amb mi mateixa, amb la meva cunyada i amb el món sencer, i vaig jurar que mai més no tornaria a les estances exteriors, ni que m’hi anés la vida.

No vaig sortir durant dos dies sencers. Aleshores vaig descobrir, per primera vegada, com havia arribat de lluny. La meva existència esdevingué totalment insulsa. Tenia ganes de trencar tot el que tocava. Em passava l’estona esperant amb tot el meu ésser; esperant quelcom, o algú. La sang em bullia d’expectació.

Vaig provar de mantenir-me ocupada amb feines extra. El terra del dormitori era força net, però jo vaig insistir que l’escombressin un cop i un altre sota la meva supervisió. Els armaris estaven ordenats d’una determinada manera; doncs, bé, els vaig buidar tots i vaig ordenar-los de manera diferent. Aquella tarda no vaig tenir temps ni tan sols per pentinar-me: vaig recollir-me els cabells en un monyo improvisat. Després vaig renyar tothom per l’estat del rebost. Semblava haver-hi pocs queviures, i segur que s’hi havien produït furts en els darrers temps. Tanmateix, no vaig poder reunir prou valor per culpar-ne ningú en concret. Més que res, perquè a ningú no li podia haver passat pel cap. «On teníeu els ulls, tots aquests dies!».

En definitiva, aquell dia vaig comportar-me com una esperitada. L’endemà vaig provar d’agafar un llibre. No recordo res del que vaig llegir. Només sé que, després d’una estona amb la ment totalment en blanc, vaig descobrir que havia tirat, llibre en mà, pel passadís que menava a les estances exteriors, i m’havia quedat plantada mirant per una finestra cap a la galeria que s’estenia al llarg de la filera de cambres de l’altre costat del pati. Vaig pensar que una d’aquelles habitacions havia salpat cap a un altre port, i ja no quedava cap més vaixell que hi dugués. Em sentia com una ombra de la persona que havia estat dos dies enrere, condemnada a romandre on era però sense ser-hi realment, mirant inexpressiva cap a l’exterior per sempre més.

Mentre era allí vaig veure Sandip sortint de la seva cambra, a la galeria, amb un diari a la mà. Estava molt alterat. El pati i la reixa del davant semblaven magnificar encara més la seva ira. Tot seguit va llançar lluny el diari amb un gest com si volés fuetejar l’espai davant seu.

Jo no podia mantenir més la meva promesa. Ja era a punt d’anar cap a la sala d’estar quan vaig adonar-me que la meva cunyada era rere meu.

—Déu meu, això ja passa de mida! —vomità, mentre s’esmunyia avall pel passadís.

Finalment no vaig poder anar a les estances exteriors. L’endemà al matí, la meva cambrera vingué tot recordant-me:

—Rani mare, avui havíem d’arreglar el rebost.

Vaig llançar-li’n les claus i vaig ordenar:

—Digues-li a Harimati que se n’ocupi.

I vaig continuar amb el brodat anglès que estava fent, asseguda prop de la finestra.

Llavors aparegué un criat amb una nota.

—És de Sandip Babu —informà.

Quin atreviment sense límits! Què devia haver pensat el missatger? El pit em tremolava mentre obria el sobre. La carta no anava adreçada a ningú. Tan sols hi deia aquestes paraules:

Vaig deixar estar el brodat, vaig aixecar-me d’una revolada i vaig fer-me un parell de retocs al pentinat. Vaig optar pel mateix sari que ja portava posat, canviant només de jaqueta; perquè cadascuna de les meves jaquetes té el seu significat.

Vaig haver de passar per una de les galeries on la meva cunyada acostumava a seure als matins esmicolant nous d’areca. Vaig negar-me a semblar avergonyida.

—On anem, chota rani? —cridà ella.

—A la sala de fora.

—Tan aviat! Una sessió matinal, eh?

Vaig reprendre el meu camí sense replicar res. Al meu darrere, ella es posà a taral·lejar una cançoneta frívola.