III

Jo sabia que no és prudent despertar bruscament un somnàmbul, però sóc impetuós per naturalesa i no m’agrada anar a poc a poc. Aquell dia havia estat temerari i m’adonava perfectament que, al primer cop, aquelles idees resultaven gairebé intolerables. Amb les dones, però, l’audàcia sempre guanya.

Just quan la cosa es posava interessant va aparèixer el vell tutor de Nikhil, Chandranath Babu. El món seria un lloc molt millor per viure si no fos per aquella mena de mestres d’escola que fan que t’agafin ganes de marxar-ne fastiguejat. Els individus com Nikhil voldrien que el món sempre fos com un col·legi. Bé, doncs, l’encarnació d’aquesta escola es presentà aquella tarda al moment precís.

Tots seguim sent escolars en algun racó del nostre cor, i fins i tot jo me’n sento algun cop. El mateix li ocorregué a la pobra Abella, que adoptà un posat solemne, com si fos la primera de la classe al banc del davant. De sobte semblà com si recordés que havia d’enfrontar-se a un examen.

Algunes persones són com uns eterns guardaagulles que sempre estan amatents a desviar el tren del vostre pensament d’una via a una altra. Chandranath Babu tot just havia aparegut que ja buscà alguna excusa per retirar-se, tot murmurant:

—Disculpeu-me, jo…

Abans que pogués acabar, però, l’Abella s’hi acostà i li féu una profunda reverència tot dient:

—No marxi, si us plau. Que vol seure?

Semblava com si s’estigués ofegant i s’aferrés a ell per salvar-se, la covarda. O potser m’equivocava. Tal vegada hi havia un toc d’astúcia femenina, en allò. Tal vegada volia adquirir respecte als meus ulls, com si m’estigués remarcant: «No t’imaginis ni per un moment que em tens dominada. El meu respecte per Chandranath Babu és molt més gran».

Bé, doncs, ja se’l podia confitar, el seu respecte! Els mestres d’escola prou que se n’aprofiten. Com que jo no ho sóc, però, no necessito aquesta mena d’afalacs inútils.

Chandranath Babu va començar a parlar del swadeshi. Vaig optar per deixar-lo fer amb els seus monòlegs. No hi ha res millor que permetre que un vell parli a l’ample. Això fa que es pensi que es pot menjar el món, sense adonar-se com n’és de lluny, el món real, de la seva verborrea.

Ara bé, ni tan sols els meus pitjors enemics no poden acusar-me de tenir massa paciència. Quan Chandranath Babu digué: «No podem esperar recollir fruits sense haver sembrat abans», vaig haver d’interrompre’l.

—Qui vol recollir fruits? —vaig saltar. Nosaltres seguim els ensenyaments del Gita^[24], que ens diu que l’important són els nostres fets, no el fruit de les nostres obres.

—I què proposa vostè, doncs? —preguntà Chandranath Babu.

—Els arços, que no costen gens de plantar! —vaig exclamar.

—Els arços no només empipen els altres —replicà ell—. També ens poden punxar a nosaltres.

—Això està molt bé per als quaderns escolars —vaig replicar al meu torn—, però la realitat és que tenim el cor encès. De moment, el que hem de fer és plantar arços per als altres. Si després ens punxen a nosaltres, ja tindrem temps per lamentar-nos. D’altra banda, per què ens hem de preocupar per això? Ja estarem prou freds quan siguem morts. Mentre estiguem encesos, deixem que ens bulli la sang.

Chandranath Babu somrigué.

—Bulliu tant com vulgueu —digué—, però no ho confongueu amb el treball o l’heroisme. Les nacions que han progressat en el món ho han fet mitjançant l’acció, i no pas l’ebullició. Aquells als quals els fa por la feina, quan es desperten de sobte i s’adonen de la seva pobra condició, sempre proven de trobar dreceres fàcils per alliberar-se.

Em preparava per deixar anar una rèplica contundent quan aparegué Nikhil. Chandranath Babu es posà dempeus i digué, adreçant-se a l’Abella:

—Permet-me que me’n vagi, petita mare. Tinc coses per fer.

Quan hagué marxat, vaig mostrar a Nikhil el llibre que tenia a les meves mans.

—Estava parlant d’aquest llibre a l’Abella Reina —vaig comentar.

El noranta-nou per cent de la gent necessita ser enganyada amb mentides, però a aquell etern alumne del mestre d’escola era més fàcil enganyar-lo amb la veritat. Era millor si l’entabanaves de manera oberta. Per tant, la millor manera de jugar amb ell era abatre les cartes.

Nikhil llegí el títol de la coberta però no féu cap comentari.

—A aquesta mena d’autors els agrada escombrar el munt d’epítets amb què els homes han cobert el nostre món. Tal com deia, m’agradaria que ho llegissis.

—Ja ho he fet —digué Nikhil.

—I bé? Que n’has de dir?

—Està molt bé per als que els agrada pensar, però és verí per als que no fan servir el cap.

—Què vols dir?

—Els qui proclamen la igualtat de dret per posseir béns no han de ser lladres. Perquè, si ho fossin, estarien proclamant una mentida. Quan hi ha massa passió, aquesta mena de llibres genera males interpretacions.

—La passió és el fanal que ens guia —vaig replicar—. Posar-la en dubte és tan inútil com esperar veure-hi millor arrencant-nos els ulls.

Nikhil s’anava excitant progressivament.

—Només puc admetre la necessitat de la passió si també valorem la moderació. Si obliguem els nostre ulls a veure el que volem, l’únic que farem serà danyar-los i quedar-nos sense veure-hi gens. Així és com actua la passió desbocada, que no deixa cap espai entre la ment i l’objecte i acaba allunyant-se del seu propòsit.

—Són les teves falòrnies intel·lectuals les que fan que et complaguis en les teves subtileses morals i ignoris el cantó salvatge de la veritat —vaig replicar—. L’únic que fas és complicar les coses, i llavors no pots fer la teva feina amb un mínim de força.

—Apel·lar a l’ús de la força, quan està fora de lloc —digué Nikhil amb impaciència—, no t’ajudarà a fer millor la teva feina… Però, per què discutim aquestes coses? Els arguments vans només fan que amagar la fresca olor de la veritat.

Jo esperava que l’Abella s’unís a la discussió, però encara no havia badat boca. Tal vegada havia estat massa dur i l’havia deixada en un mar de dubtes i amb ganes de refrescar els ensenyaments del mestre d’escola? Amb tot, una bona sacsejada sempre va bé. A vegades cal començar per adonar-se que les veritats suposadament inalterables poden ser alterades.

—Sort que he parlat amb tu —vaig dir a Nikhil—, perquè he estat a punt de fer llegir aquest llibre a l’Abella Reina.

—I quin mal hi hauria hagut? —digué Nikhil—. Si jo puc llegir-lo, per què no ho hauria de fer Bimala? L’únic que vull remarcar és que a Europa s’ho miren tot des d’un punt de vista científic. L’ésser humà, però, és més que pura fisiologia, biologia o psicologia, i fins i tot més que la sociologia. No ho oblidem, per l’amor de Déu. Els humans són molt més que el que diuen les ciències naturals sobre ells mateixos. Tu te’n rius de mi i em titlles d’alumne del mestre d’escola, però ets tu qui ho és, no jo. Tu vols trobar la veritat sobre l’home en els teus professors de ciències, en comptes de buscar-la en el teu propi interior.

—Però, per què l’alteres tant? —vaig dir amb to burleta.

—Perquè veig que t’entestes a insultar l’ésser humà i a empetitir-lo.

—On ho veus, tot això?

—En l’aire, i en el meu sentiment d’indignació. Tu ataques tota la grandesa, l’altruisme i la bellesa que hi ha en l’home.

—I ara! Què t’empatolles?

De sobte, Nikhil s’aixecà.

—T’ho diré clarament, Sandip —digué—. L’home pot ser ferit de mort, i tot i així pot sobreviure. Aquesta és la raó per la qual estic disposat a sofrir-ho tot, sabent-ho tot, i amb els ulls ben oberts.

Després d’aquestes paraules sortí precipitadament de la cambra.

Estava seguint amb la mirada perduda la seva figura que marxava quan el so d’un llibre caient de taula féu que em girés i veiés l’Abella seguint-lo amb passes ràpides i nervioses, tot fent un tomb per no haver de passar per la meva vora.

Un ésser curiós, Nikhil. Si s’adonava del perill que amenaçava casa seva, per què no me’n feia fora? Conec la resposta: ell esperava que Bimala li enviés un senyal. Si ella li hagués dit que el seu matrimoni no funcionava, ell hauria acotat el cap i hauria admès que la culpa havia estat seva! Nikhil no tenia prou força d’esperit per entendre que admetre un error és el més gran dels errors. Era el típic exemple de feblesa per culpa de l’idealisme. Jo mai no havia conegut ningú com ell, cap producte de la natura tan extravagant. Ho hauria tingut difícil com a personatge d’una novel·la o un drama, per no parlar de la vida real.

I l’Abella? Em temo que la seva vida de somni s’acabà aquell dia. Al final havia entès quina era la naturalesa del corrent que l’arrossegava. A partir d’ara podia avançar o recular, però amb els ulls oberts. El més probable era que fes un pas endavant i un altre enrere, però això no em preocupava. Quan alguna cosa et crema per dins, aquesta mena de vaivé fa que la flama sigui més intensa. L’ensurt que havia passat només faria que avivar la seva passió.

Potser el millor que podia fer era no parlar-hi gaire i, en comptes d’això, fer-li llegir alguns llibres moderns. Calia deixar que arribés de forma gradual a la convicció que la modernitat significava conèixer i respectar la passió com a realitat suprema, i no pas avergonyir-se’n o enaltir la moderació. Si aconseguia aixoplugar-se sota el mot modern, allí hi trobaria la força.

Fos com fos, resultava evident que allò era el final del cinquè acte. Malauradament, jo no podia presumir d’haver estat un simple espectador que aplaudia ara i adés assegut a la llotja principal. Sentia un esquinç al cor, una punxada a cada nervi. Quan vaig haver tancat el llum i vaig posar-me al llit, la foscor s’omplí de petits frecs, mirades i paraules voletejant. En llevar-me al matí, m’estremia d’emoció i la meva sang semblava córrer dins meu com si seguís una partitura musical.

A la taula hi havia un marc doble amb una fotografia de l’Abella i una altra de Nikhil. Jo havia tret la d’ella. Ahir vaig ensenyar el cantó buit a l’Abella i li vaig dir:

—El robatori només esdevé necessari en cas d’avarícia. Per tant, la seva culpa s’ha de dividir entre l’avar i el lladre, no trobes?

—No era una foto gaire bona —es limità a observar l’Abella, amb un lleu somriure.

—Què hi farem… —vaig dir—. Un retrat no pot ser res més que un retrat. Ens hem d’acontentar amb ell, tal com és.

L’Abella agafà un llibre i començà a fullejar-lo.

—Si no t’agrada —vaig continuar—, haurem de fer alguna cosa per omplir el buit.

Avui l’he omplert. Tinc una fotografia meva feta quan era molt jove. El meu rostre era més tendre, com la meva ment. Aleshores encara acariciava algunes il·lusions sobre el món i el futur. La fe acaba decebent els homes, però té un gran mèrit: anima les faccions.

El meu retrat ara és al costat del de Nikhil. Al cap i a la fi, som dos vells amics.