X

Quan vaig tornar a veure Bimala, vaig apujar el to sense preàmbuls.

—Som capaços de creure amb tot el cor en el déu al servei del qual hem estat creats des de fa milions danys, fins al dia que se’ns manifesti en persona? Com t’he dit molts cops —vaig continuar—, si no t’hagués trobat, mai no hauria pogut veure la meva pàtria com una cosa tangible. No sé si m’entens. Els déus només són invisibles al cel; a la terra es mostren obertament als mortals.

Bimala em mirà d’una forma estranya i replicà seriosament:

—És clar que t’entenc, Sandip.

Aquell era el primer cop que m’anomenava pel meu nom.

—Krishna —vaig prosseguir—, al qual Arjuna només coneixia com a conductor del seu carro, també tenia un aspecte universal que li fou revelat un dia, i llavors veié la veritat. Jo he vist el teu aspecte universal en la meva pàtria. El Ganges i el Brahmaputra són cadenes daurades que el vent ha posat al teu coll; en les franges boscoses de les llunyanes i fosques riberes del riu, hi he vist les teves pestanyes enfosquides amb col·liri; les canviants tonalitats del teu sari em recorden el joc de llum i ombra de les tiges del blat de moro balancejant-se. La calor abrusadora de l’estiu, que fa que el cel sencer panteixi com la llengua del lleó al desert, no és altra cosa que el teu cruel resplendor.

»Des del moment que la deessa s’ha manifestat a mi, el seu devot, tinc la missió de difondre el seu culte per tot el país per tal que aquest adquireixi una nova vida. “Hem posat la teva imatge en tots els temples”^[36]. La nostra gent, però, encara no ho sap. Per això faré una crida en nom teu i, per tal que et retin culte, els oferiré una imatge en què ningú no pugui renunciar a creure. Si et plau, concedeix-me aquest do, aquest poder.

Bimala tancà les parpelles i es quedà rígida al seu seient com una figura de pedra. Si jo hagués continuat, hauria entrat totalment en trànsit. Quan vaig parar de parlar va obrir els ulls de bat a bat i va murmurar amb la mirada fixa, com si encara estigués atordida:

—Oh, Tu, que segueixes el camí de la destrucció! Qui pot oposar-se al teu avanç? Ningú no pot impedir els teus desitjos. Els reis han de posar les seves corones als teus peus; els poderosos s’han d’apressar a posar els seus tresors a la teva disposició, i els que no tenen res han de suplicar que els deixis oferir les seves vides. Oh, rei meu, déu meu! No sé pas què has vist en mi, però jo sí que he vist la teva grandesa dins del meu cor. Qui sóc, què sóc en la teva presència? Ah, terrible poder devastador! Mai no hauré viscut de debò fins que no em destrueixis per complet! No puc esperar més, el meu cor està desolat!

Bimala relliscà del seient i caigué als meus peus, Tot seguit es posà a plorar desconsoladament.

Allò era pur hipnotisme, era evident. La màgia que podia dominar el món! Ni armes ni eines: només l’engany d’una suggestió irresistible. Qui diu que «la veritat triomfarà»^[37]? Allò que vencerà al final serà l’engany. Els bengalís ja ho sabien quan crearen la imatge de la deessa de deu braços a cavall d’un lleó i en difongueren el culte pertot arreu. Ara, Bengala ha de crear una nova imatge que encisi el món i el conquereixi. Bande Mataram!

Vaig agafar suaument Bimala i vaig fer que tornés a seure i, abans que pogués reaccionar, vaig tornar a la càrrega sense perdre temps.

—Reina! La Divina Mare m’ha encarregat la tasca d’establir-ne el culte a la terra. Malauradament, sóc massa pobre!

—Pobre, tu? —replicà Bimala, encara enrogida, amb els ulls ennuvolats i la veu espessa—. Que no és teu tot el que tenim els altres? Per a què són els meus joiers plens, sinó? Emporta’t el meu or i les meves pedres precioses per al teu culte. A mi no em fan cap falta!

Bimala m’oferia altre cop les seves joies. No acostumo a traçar línies vermelles, però aquella vegada vaig sentir l’obligació de fer-ho.^[38] I conec el perquè dels meus dubtes. Els homes han d’oferir joies a les dones; prendre-les-hi és una taca a la seva virilitat.

En aquell moment, però, no podia pensar en mi, per què no podia agafar les joies? Al cap i a la fi, eren per a la Divina Mare, per ser dipositades als seus peus en senyal de culte. Això sí: havia de ser una cerimònia com mai se n’hagués celebrat al país. Havia de ser una fita en la nostra història. Seria el meu llegat suprem a la nació. Els ignorants adoren les divinitats. Jo, Sandip, en fabricaria una.

Tot això, però, encara era una mica llunyà. Abans hi havia les necessitats immediates. Tres mil rupies eren el mínim indispensable; cinc mil arrodonirien el compte i el farien més bonic. Amb tot, com redimonis podia esmentar els diners després de l’envolada que acabàvem de protagonitzar? I el temps se’ns tirava a sobre!

Finalment vaig aixafar qualsevol dubte i vaig saltar, jugant-me el tot pel tot:

—Reina! La nostra tasca no avança perquè tenim les butxaques buides!

Bimala féu una ganyota. Vaig poder veure que estava pensant en aquelles impossibles cinquanta mil rupies. Quin pes que devia haver carregat dins seu, segurament, barallant-s’hi en nits d’insomni! Amb quina altra cosa podia expressar la seva devoció? Impossibilitada de posar el cor als meus peus, desitjava aconseguir aquella quantitat de diners tan desesperadament excessiva, símbol dels seus sentiments empresonats. La idea del mal tràngol que devia passar em provocà una burxada de pena, perquè ara ella era tota meva. La feina d’arrencar la planta de soca-rel ja estava feta. Ara l’únic que calia era tenir-ne cura i nodrir-la.

—Reina —vaig dir—, les cinquanta mil rupies de què et vaig parlar no són urgents. He calculat que, de moment, podem passar amb cinc mil o fins i tot tres mil.

El cor li féu un salt d’alleujament.

—Aconseguiré cinc mil rupies per a tu —afirmà, amb un to que semblava el començament d’una cançó com la que cantava Radhika en el poema vaishnava:

Era el mateix to i la mateixa cançó: et portaré cinc mil rupies! Em posaré aquesta flor als cabells!

La cançó era bonica perquè la flauta havia tingut l’estretor convenient per tocar-la. Jo no podia permetre que un excés de cobdícia aixafés la canya ja que, aleshores, la música podia donar pas a la pregunta «per què?». «Per què calen tants diners?». «D’on els trec?». I cap d’aquestes paraules no rimava amb la cançó de Radhika! Tal com he dit abans, l’únic real de debò és la il·lusió. Aquesta és com la flauta, mentre que la veritat és com el seu interior buit. Darrerament, Nikhil n’havia tastat una mica, d’aquesta buidor absoluta. Se li notava a la cara, que em feia pena fins i tot a mi. Era ell, però, qui es vantava de cercar la veritat, mentre que jo afirmava que mai no deixaria que se m’escapés la il·lusió de les mans. Cadascú s’havia adaptat al seu gust; per tant, ningú no podia queixar-se.

Vaig tallar immediatament la possibilitat de qualsevol discussió sobre les cinc mil rupies per tal de mantenir l’esperit de Bimala en l’enrarida atmosfera de l’idealisme, i vaig tornar a la deessa anihiladora de dimonis i el seu culte. Quan i on se celebraria la cerimònia? Hi havia una gran fira anual a Ruimari, dins dels dominis de Nikhil, on s’aplegaven centenars de milers de visitants. Seria el lloc ideal per inaugurar el culte de la nostra deessa!

Bimala es mostrà molt entusiasmada. Allò no tenia res a veure amb la crema de teixits estrangers o graners de ningú. Així, doncs, Nikhil no podria posar-hi objeccions. Almenys, això era el que ella es pensava. Jo, però, vaig somriure per dins. Que poc que es coneixien aquelles dues persones tot i havent conviscut nit i dia durant nou anys! Potser sí que coneixien la seva vida domèstica, però quan es tractava d’aspectes externs anaven ben perduts. Ambdós havien alimentat la creença que entre casa seva i l’exterior hi havia una harmonia perfecta. Ara s’adonaven, a costa seva, que era massa tard per reparar una negligència que feia anys que durava i provar d’harmonitzar-se de debò.

Tant hi feia, però. Calia deixar que els que s’havien equivocat s’adonessin del seu error estavellant-se contra el món. Per què m’havia de preocupar pels seus problemes? De moment, començava a avorrir-me de mantenir Bimala volant per les regions etèries com un globus captiu. Valia més que anéssim per feina. Així, quan ella s’aixecà i es dirigí a la porta, vaig comentar com qui no vol:

—Pel que fa als diners…

Bimala es deturà i es girà tot dient:

—A final de mes, quan cobrem la nostra assignació personal.

—Em temo que llavors serà massa tard.

—Quan els vols, doncs?

—Demà.

—Demà els tindràs.