V

Acabava de descobrir que era inútil fer veure que llegia fora de la meva cambra, i també que no podia mantenir-me ocupat en res —és a dir, que la resta dels meus dies es convertirà segurament en una massa sòlida que m’oprimirà el pit per sempre més—, quan ha arribat Panchu, un masover d’un zamindar^[28] veí, amb un cistell de cocos, i m’ha saludat amb una profunda inclinació.

—Què em portes aquí? —he dit.

Vaig conèixer Panchu a través del mestre. És extremadament humil, i jo tampoc no estava en disposició de fer res per ell. Per tant, he suposat que aquell present era un intent del pobre home d’iniciar un acostament entre tots dos. Me agafat diners de la meva bossa i els hi he ofert, però ell ha protestat tot ajuntant les mans:

—No puc acceptar-ho, senyor.

—Per què no?

—Deixi’m que li faci una confessió, senyor, Una vegada que estava molt necessitat vaig prendre uns quants cocos del seu jardí. M’estic fent vell i qualsevol dia em moriré; per això he vingut a tornar-los.

El Diari íntim d’Amiel no m’ha aportat gran cosa, avui. En canvi, les paraules de Panchu sí que m’han alleugerit el cor. A la vida hi ha més coses que la unió o la separació d’un home i una dona. El món és molt més gran que això, i només quan ens hi fiquem de ple podem mesurar adequadament les nostres penes i alegries.

Panchu sentia una gran devoció pel mestre. Jo coneixia prou bé com s’ho feia per guanyar-se la vida. Cada dia s’aixecava abans de l’alba i, amb un cistell ple de fulles de bètel, rotlles de tabac, fil de cotó acolorit, pintes, miralls i altres bagatel·les que agradaven a les dones pageses, travessava els aiguamolls amb l’aigua fins al genoll per anar als suburbis de Namasudra. Allí bescanviava els seus productes per arròs, la qual cosa significava que en treia una mica més del que valien en diners. Si podia tornar d’hora, feia una mossada i tot seguit anava a treballar amb els venedors de dolços esmicolant sucre per a fer galetes. Després, quan tornava a casa altre cop, s’asseia al seu obrador de polseres de conquilla i hi feinejava fins a la mitjanit. Tot aquest tragí només els garantia, a ell i a la seva família, dues escasses menjades al dia durant la meitat de l’any. Els seus àpats consistien en un bon glop d’aigua i, com a aliment bàsic, banana de la més barata que hi havia. I, tot i així, la família havia de passar amb només un àpat al dia la resta de l’any.

Una vegada vaig tenir la idea de fer-li una caritat. El mestre, però, em digué:

—El teu regal podria fer malbé l’home, però no pot eliminar la seva dissort. La Mare Bengala té més fills que Panchu, Si els seus pits s’han assecat, ningú de fora no pot ajudar-la.

Aquesta mena de coses fan pensar, i vaig decidir de treballar per solucionar-ho. El mateix dia vaig dir a Bimala:

—Hauríem de dedicar la nostra vida a arrencar de soca-rel el dolor de la nostra terra.

—Ja veig que ets el meu príncep Siddharta^[29] —replicà olla, amb un somriure—. Però no facis que el torrent dels teus sentiments m’arrossegui a mi també!

—Siddharta féu el seu vot tot sol. Jo voldria que nosaltres ho féssim plegats.

La idea es quedà en paraules. De fet, Bimala, en el fons, és allò que se’n diu «una senyora». Malgrat que no prové d’una família acomodada, ella va néixer rani i està convençuda que existeix una unitat de mesura inferior per als tràfecs i les dificultats de les «classes baixes». És clar que la necessitat és un tret permanent en les seves vides, però això no significa que «necessitin» res més. La seva pròpia petitesa les protegeix, com els marges protegeixen l’estany. Si se n’eixamplen els límits, l’únic que fa és aparèixer el fang.

El fet cert és que Bimala només va entrar a casa meva, no a la meva vida. Vaig magnificar-la tant, vaig posar-la en un pedestal tan alt que, quan l’he perduda, tota la meva manera de viure ha esdevingut estreta i confinada. Vaig arraconar tota la resta de coses per fer espai per ella, obsessionat com estava guarnint-la, vestint-la, educant-la i voltant a la seva vora dia i nit, i vaig oblidar la grandesa de la humanitat i com n’és de preciosa la vida dels humans. Quan la realitat de cada dia s’enduu el millor de l’home, aquest perd de vista la veritat i oblida la llibertat. Bimala feia que la simple realitat fos tan pregonament important, que la veritat restà amagada per a mi. Aquesta és la raó per la qual la meva misèria no té aturador i estén la meva buidor pertot arreu. Per això la tornada de la cançó m’ha estat burxant les orelles durant hores en aquest matí d’agost.