XIII

CAP AL FINAL

«En Magí es va refer i la Teresa es recuperà molt aviat. El cadàver del militar el vam fer desaparèixer de la mateixa manera que ho havíem fet amb els dos soldats, anys enrere. Ningú no va venir mai a demanar per ell. Tot i que durant molt de temps vam estar preparats per al que pogués passar, jo estava convençut que no vindria mai ningú. El fet que es presentés a casa sense els seus soldats em va confirmar que aquell home havia actuat sol, mogut per la rancúnia, l’odi i la set de revenja. Estic segur que ningú no va trobar a faltar aquell fill de Satanàs.

Pel que fa al Frare, jo no en vaig parlar mai més, però des d’aleshores vaig saber qui era, no només perquè havia deixat aquella bala de plom inconfusible, sinó per la circumstància que es trobés allà en el moment oportú. Jo feia mesos que era fora de casa i ningú no sabia del cert quan hi podria tornar… Com ho va saber el Frare? M’havia seguit i, segurament, m’havia protegit en tot moment, mentre estava a Barcelona i després, en marxar cap a casa, encara que jo no el veiés mai. El Frare havia estat també qui havia fet dir al tinent García de Irízar on em podria trobar, per tal d’anar-hi ell també i venjar-se del que aquell home havia fet a la nostra família davant meu. Només hi havia una explicació de tot plegat: el Frare no podia ser sinó el meu germà Miquel.

Però, d’altra banda, si era així, com és que mai no es va donar a conèixer? Com és que va renunciar d’aquella manera a la seva casa i a una família que l’estimava? Com és que va desaparèixer per sempre? Aquestes són preguntes que mai no podré contestar del tot. Potser no volia trencar la felicitat de la Teresa i meva amb la seva presència, no ho sé.

Vaig seguir preguntant pel Frare cada dia de la meva vida a tothom que em semblava que podia saber-ne quelcom, però mai ningú em va dir res del cert.

Només al cap de molts anys, un vell pastor que vam llogar va explicar-me la llegenda del Frare. Segons aquella contalla popular, aquell home no era religiós, sinó un antic soldat català, vingut de les terres de l’interior, a qui mai ningú havia vist el rostre. L’amagava sempre, perquè no en tenia, de rostre. Aquell home tenia tot el cos completament desfigurat per les terribles cremades sofertes en l’incendi d’una presó on havia estat tancat.

I ara estic acabant d’escriure aquests retalls de la meva vida, cap a finals de la tardor de l’any del Senyor de 1661. Per aquesta terra, per aquesta casa, per aquest nostre país han passat anys i anys de guerra, pesta, misèria, fam i desesperació. Ara diuen que potser vindrà la pau.

No ho sé. Ho vull creure, però em costa. Començo a envellir i he vist coses terribles, atrocitats que les bèsties no es fan entre elles, que només l’home és capaç de cometre. Potser estic massa desenganyat. El meu pare deia que s’ha de lluitar amb les eines i amb les paraules, però ell ja fa anys que no hi és. He lluitat amb aquestes eines i també amb les armes, però els resultats mai no han estat els que jo esperava.

Ara tinc una família i una casa, tres fills que són bones persones, i estic a punt de ser avi. No hauria de tenir motius per queixar-me de res. Però el món és ple de gent que no té per què queixar-se de res, mentre molts d’altres es moren de fam i de misèria o es deixen la pell inútilment en algun camp de batalla oblidat.

La desgràcia de les guerres és que sempre les pateixen els febles, el poble menut, per afavorir la cobdícia i l’orgull dels poderosos.

Jo he lluitat per aquesta terra, la meva terra. Però aquesta terra que estimo ha estat utilitzada com a moneda de canvi pels uns i pels altres, assolada pels de migdia i els de tramuntana, i abandonada per molts dels nostres quan més els necessitàvem. He lluitat per la meva família i per la meva casa, pels meus amics i perquè la bona gent d’aquest país tingui una mica més de llibertat… però em sembla que els resultats han estat molt minsos. Els poderosos, els que treballen amb l’ànima com si fos una mercaderia, els que pronuncien el nom de Déu en va, els que creuen en les fronteres i en les diferències entre els homes, són els únics que treuen profit d’aquests enfrontaments en el camp de batalla. Tal vegada els que visquin en aquesta terra d’aquí a molts anys tampoc no es podran deslliurar de les guerres i es veuran obligats a lluitar com jo ho he hagut de fer.

Només prego a Déu que abans d’empunyar les armes tinguin molt clar qui són els seus veritables enemics».