V

ULL PER ULL!

El grup va passar a tota brida pels carrers del poble sense parar atenció a les expressions d’angoixa dels veïns. Només que s’hi haguessin fixat una mica, els genets haurien vist les cares descompostes i els murmuris de la gentada. En Joan, el seu germà Miquel, en Benet i en Magí arribaven de Barcelona sense haver descavalcat ni un moment. Tan bon punt van enfilar el camí del mas, es van adonar de l’abast de la tragèdia; però quan van trepitjar l’era del davant de la casa, un sentiment de desesperació, primer, i d’incredulitat, després, davant la destrossa els va colpir amb força. En Joan es va mirar el seu germà petit, que s’havia aturat al seu costat amb els ulls plens de llàgrimes.

La que havia estat façana immaculada ara era bruta pel fum i el sutge. Els números del rellotge de sol no es podien llegir. Algunes de les finestres tenien els finestrals arrencats i els cristalls fets miques. Davant l’entrada, a l’esplanada enrajolada i escampats per tota l’era, es podien veure molts dels objectes familiars de la casa: escambells trencats, cadires malmeses, roba de llit esquinçada, eines de fusta estellada… Tot en desordre i mig cremat. Dues grans rodones negres, amb muntanyes de cendra i plenes de restes, eren el que quedava de les fogueres on tot havia cremat i s’havia destruït. En una d’aquelles fogueres havien immolat la seva germana, com si es tractés d’un animal qualsevol.

La fortor del bestiar mort empudegava l’aire, i, encara damunt del cavall, van contemplar a la porta de la cort una munió de cossos d’ovelles sacrificades, ajagudes en totes les postures imaginables i grotesques, sense els seus abrics de llana. Davant la casa, dos dels gossos restaven inerts enmig d’una bassa de sang seca i pestilent. Les boques obertes i els caps destrossats demostraven la lluita que havien sostingut aquells animals per defensar els seus amos. Un estol de mosques es movia al seu voltant, aprofitant aquell festí inesperat. Més enllà, a l’altra banda de la porta d’entrada, hi havia muntanyes de síndries esclafades i tomàquets rebentats, enmig de flascons de vidre i peces de ceràmica esmicolades aquí i allà.

Sense saber què fer, encara a les seves muntures, tots quatre homes van restar allà al mig, colpits amb violència per aquell espectacle corprenedor. Llavors es van adonar que la gent de la rodalia havia vingut a fer-los costat. Aquella gent era la gent del poble, els seus amics i els seus jornalers, aquells amb qui tantes vegades havien compartit la feina i el pa de taula. Tan bon punt van baixar dels cavalls, es va iniciar un cor de veus donant explicacions.

—Van venir a cavall un altre cop els homes del tinent. Tots portaven armes de foc. Què podíem fer, nosaltres?

—Quan alguns del poble vam venir a donar un cop de mà ja era massa tard.

—Ens haurien mort a tots. Només teníem les forques i les falçs contra aquells soldats. I algun pedrenyal atrotinat, com a molt.

A en Joan li rodava el cap amb aquelles veus que sortien de tot arreu i que s’encavalcaven les unes amb les altres. No se’n sabia avenir, de la nova situació. Una prosperitat i una posició aconseguides a còpia de treball, esforç i estalvi, un nom entre els vilatans i un respecte a la rodalia i fins i tot a la ciutat, en un tres i no res convertits en cendra i fum. El fruit de generacions tot d’una esfumat, volatilitzat.

—Joan, no patiu. Tot tornarà a ser com abans —li va dir un dels homes del poble, en un to que volia ser convincent, mentre li posava una mà a l’espatlla.

—Sí, Joan, podeu comptar amb nosaltres —va fer una altra veu.

—Us ajudarem perquè la casa torni a ser el que era.

—Can Martí…

En Joan els sentia parlar, però no els escoltava, trasbalsat per allò que tenia al seu davant. Quan va sortir del seu capficament es va adonar que allà faltava algú.

—Però on és, el pare? I la mare?

—Com ha pogut passar una cosa així, pare?

En Jordi Martí reposava assegut en un balancí. Tenia la cara plena de macadures i el cap cobert per una bena ampla i groguenca. Es movia amb dificultat, ajudat per un bastó. Feia uns instants havia estat incapaç d’aixecar-se per donar una abraçada de benvinguda al seu fill. Les seqüeles de la terrible pallissa eren evidents, i segurament encara havia estat de sort, va pensar en Joan. Quan va començar a parlar, en Jordi Martí no va poder evitar que les llàgrimes li omplissin els ulls. Era un plor silenciós, però no per això menys dolorós.

—Fill meu, ha estat terrible. No han deixat pedra sobre pedra. Anaven tots beguts, plens de vi com bocois. Semblaven esperitats, tenien els rostres desencaixats per l’odi. Jo vaig provar d’oposar-m’hi, però em van llançar a terra amb una empenta i em van estomacar. Si t’haguéssim tingut aquí, no haurien gosat humiliar-nos d’aquesta manera.

En Joan sabia que allò no era un retret, sinó una veritat com una casa, però no va poder evitar sentir una fiblada al cor. El pare va fer una pausa i es va eixugar les llàgrimes que li corrien rostre avall amb un mocador rebregat que es va treure de la màniga de la camisa.

—Fill: a partir d’ara potser sentiràs coses, però vull que et quedi clar que els soldats, i només ells, han estat els culpables de tot plegat.

A què treia cap aquella advertència? Què volien dir aquelles mitges paraules? Semblava com si no li volgués donar gaires explicacions, com si les coses que ocultava encara poguessin tenir conseqüències més terribles que les que ja havien patit, si això fos possible. Però per què aquella insistència a dir que només els soldats eren responsables de la venjança?

—Ens refarem, fill. Ens en sortirem d’una manera o altra, com sempre hem fet els Martí.

L’hereu va fer que sí amb el cap i va restar silenciós uns instants. Per saber què estava passant només calia trobar el cap del fil i estirar amb una mica de paciència.

—Pare, a mi no em pots entabanar com a la mare. No m’ho estàs dient tot. Què et guardes al pap? Tu saps que si vull saber-ho ho sabré. No deus voler pas que me n’assabenti per altres persones, oi?

El pare va respirar fondo. No li ho podia amagar, al fill, però també era conscient que si parlava més del compte aquell malson encara s’allargaria i que, quan tot esclatés, ho faria amb més violència. Amb la mirada fixa en el buit, va parlar amb un fil de veu.

—Corre la brama que un miserable ens va trair per diners i va explicar fil per randa al tinent García tot allò que va passar entre tu i els soldats. Quan els militars van entrar a casa, s’hi movien com un peix a l’aigua. Sabien on hi havia les armes i els estris soterrats al mig del bosc. No els va caldre fer-nos cap judici: estàvem condemnats. Van assolar casa nostra com una plaga de llagostes.

En Joan no podia creure’s el que sentia. Podia haver-hi al poble algú tan miserable per fer costat als enemics de la terra? Hi havia algú que tingués el cor tan corcat per l’odi contra els seus que els hagués traït d’aquella manera tan mesquina?

—Però què dieu? Com és possible? Qui és, pare, qui? Digueu-me qui ha estat aquest fill de mala mare.

El pare va mirar els ulls del fill sense reconèixer-hi el seu hereu. Al fons de les conques d’en Joan es percebia un odi tan intens que glaçava l’ànima. Aquella ja no era carn de la seva carn, va pensar el pare. Li va mirar les manasses rostides de tant treballar i va saber que amb elles seria capaç de cometre qualsevol bestiesa.

—Creu-me que si ho sabés jo mateix l’hauria escanyat amb les meves mans, encara que fos l’última cosa que fes en ma vida. T’ho diria, però no et puc donar cap nom, fill meu. Ja pots mirar arreu d’esbrinar-ho, que ningú no sap cap nom.

Quan anava a preguntar per segona vegada quin veí els havia portat a la ruïna, es va aturar en sentir un filet de veu a punt de trencar-se, una veueta que el cridava:

—Joan, fill meu. Ets tu?

La Montserrat, des de la cambra del costat, havia reconegut el seu fill i el demanava. En Joan es va alçar sense dir res i es va acostar al llit on jeia la dona. Aquell rostre blanc com la calç, aquells ulls perduts en una mirada de tristor infinita, enterbolits per les llàgrimes, van ser per a en Joan una sotragada que el va fer tremolar. Encara que físicament fos allà, encara que li parlés i li pogués agafar les mans entre les seves, l’esperit de la seva mare ja no era en aquell cos.

—Joan, ja has vist la teva germana?

L’hereu es va quedar glaçat. Que potser no sabia què li havia passat a la Marta? En Joan no va gosar ni obrir la boca.

—Deu ser a la seva cambra. Moltes vegades li dic a ton pare que la tenim massa consentida. Segur que és a la seva habitació fent el ronso, pentinant-se o emprovant-se vestits. D’aquí a quatre dies robarà el cor a tots els nois de la rodalia. Ja l’has anat a veure? Apa, vés i digues-li que vingui, us vull tenir a tots dos amb mi.

—Sí, mare. No pateixis. Ara hi vaig. Però descansa, que et cal una mica de repòs. Després ja vindrem a veure’t.

La mestressa de can Martí ja no era d’aquest món. Era com un fantasma que parlés des del més enllà. Amb una barreja de tristesa i desesperació i un odi primitiu i brutal, va restar una estona fent-li companyia, procurant que ella no notés l’expressió de la seva cara deformada per la rancúnia.

De sobte, un raig de lucidesa va il·luminar el rostre de la mare. Va engrapar el braç de l’hereu i va implorar d’una revolada:

—Joan, fill meu. Oblida tot el que ha passat. Fes-ho per la teva mare, si us plau. M’has de prometre que no prendràs venjança. L’odi només engendra més odi, fill meu. Deixa-ho estar, Joan, no et vull perdre a tu també. Ja n’hi ha prou de destrucció. Aquesta guerra se’ns empassarà a tots amb la seva fúria. Promet-me que ho deixaràs estar.

En Joan va sentir la fel que vessava la gola i li omplia tot el cos. També la mare li demanava que oblidés tot aquell malson. Ja eren massa veus per negar-se a aquell prec.

—Mare, per mi no pateixis. Si tu vols que la cosa quedi així, així sia.

La dona, però, ja no el sentia. Havia fixat els ulls esbatanats en la paret que tenia al davant i somreia beatíficament. Va començar a cantar una cançó de bressol per a la seva filla i va allargar les mans al buit com si sostingués un menut als braços.

El jove, amb els ulls humits, es mirava aquell ésser que s’estimava més que ningú al món. Un cos vençut, una ànima trencada pel dolor i un cap foll eren el que hi restava. El record d’aquella dolça cançó d’infantesa li va esmicolar els últims racons de fortalesa i va girar el cap per sanglotar desconsoladament sense que la mare el veiés.

Poc després la Montserrat va tancar els ulls. Respirava tranquil·la, com si hagués fet les paus amb el món. En Joan va aprofitar aquella becaina per anar-se’n. Encara tenia assumptes pendents aquell matí.

Les tombes de les dues noies, la Marta i la Maria, eren l’una a tocar de l’altra. Formaven dues piles de terra allargades i encapçalades per sengles làpides de marbre lluent. A les làpides hi havia els seus noms i les dates que recordaven la brevetat de les seves vides. Poms de flors de tots els colors i formes, flors dels horts de les cases i dels marges dels camins, cobrien la terra encara fresca que s’havia remogut per donar cabuda a aquelles joves malaguanyades. Aquell petit cementiri familiar, a l’eixida de darrere de la casa i no al costat de l’església, era el seu últim sojorn.

Davant les tombes en Joan no era capaç de plorar: els ulls se li havien assecat com una deu que deixa de rajar. Es va ajupir davant dels túmuls, va agafar un grapat de terra fresca i el va besar amb ràbia abans de deixar que se li escolés entre els dits.

—Juro per Déu Nostre Senyor davant les vostres tombes que no pararé fins que es faci justícia. No descansaré fins que enviï a l’infern el malnat que us ha portat a vosaltres sota terra i a mi m’ha enterrat en vida.

Tot seguit es va aixecar, es va espolsar els genolls i va entrar al mas.

Hi havia molta feina i el pare no estava en condicions de fer cap tasca, ni llavors ni segurament mai més. I, pel que fa a la mare, amb prou feines es podia dir que encara romania al món dels vius. Així que en Joan era conscient que s’ho havia de carregar tot a l’esquena per redreçar la situació.

El jove es va arromangar i va deixar anar un esbufec aclaparat veient el desastre que l’envoltava. Com s’ho faria només amb l’ajuda d’en Magí i en Benet? Es va escopir a les mans, se les va fregar i es va ajupir per prendre una aixada de terra.

—Som-hi —va dir als seus fidels companys.

Abans que tingués temps de dir res més, va sentir un rebombori de veus que anava creixent més i més. Lluny, s’albirava una munió de gent acostant-se al mas. La massa anava prenent forma, i, quan van ser a prop, en Joan es va adonar que era la gent del poble i de les cases de la rodalia. Venien amb forques, destrals, carros i tot d’estris per fer la feina. La colla d’homes i dones de totes les edats, i fins i tot de nens, s’acostaven parlant animosament, i alguna dona cantava. Quan van arribar a la seva alçada, es van aturar en silenci. Al cap d’un moment es va avançar un home de pell bruna i cara vermella que es cobria el cap amb una barretina més vermella que la seva pell colrada. Era en Marc Puig, un home de mitjana edat, cepat i rude, però de bon cor.

—Joan —va prendre la paraula el vell conegut del mas—. Casa vostra ha estat casa nostra quan l’hem haguda de menester. Si la guerra ha estat menys crua en aquestes contrades és perquè can Martí ens ha donat sopluig quan venien mal dades. Ara ens toca a nosaltres ajudar-te que tot torni a ser com abans. Compta amb nosaltres.

El pagès, per refermar les seves paraules, va etzibar al jove una bescollada amistosa.

El primogènit de can Martí no se’n sabia avenir, els estava agraït de tot cor i els faria una gran abraçada si pogués abastar-los a tots. Se li va dibuixar una ganyota a la cara, que volia ser un somriure amistós, i els va parlar:

—No m’esperava una cosa així, amics meus. Sé que la mare i el pare, fins i tot jo mateix o la meva germana… —la veu se li va trencar per uns instants— sempre hem procurat d’ajudar tots els que heu vingut a casa cercant feina o quan heu tingut una necessitat. Però ara hi ha molta misèria arreu i això que esteu fent… Gràcies, gràcies de tot cor.

—Molt bé, mestre, així es parla! —la veu aguda d’en Benet, que se li havia acostat per darrere, juntament amb en Magí, els va treure a tots de l’encantament—. I si ens deixéssim de xerrameca i treballéssim una mica?

En un tancar i obrir d’ulls els tres amics van començar a organitzar-ho tot. En Joan va agafar la primera colla i van anar cap al mas.

—A veure, vosaltres aneu arreplegant els mobles que encara es puguin aprofitar, i en Mateu, el fuster, que miri d’adobar-los com bonament pugui.

En Benet en va cridar uns altres i els va encomanar una altra tasca, sense parar de moure’s amunt i avall.

—Vosaltres encarregueu-vos de repintar la casa. Hi ha calç en alguna banda, crec que a la cort dels porcs. Agafeu taulons del graner i cordes de cànem que no hagin cremat del tot i feu unes bastides per si de cas. Només ens faltaria que ara algú es trenqués la closca.

Quatre pagesos van anar a arreplegar el bestiar que havia sobreviscut i a enterrar el que era mort. En Magí, amb un altre grup, va organitzar les tasques dels horts.

—Vosaltres heu d’aixecar els horts i els camps. Esmoleu les eines que heu portat i no cal que us expliqui res més.

En Miquel es mirava el seu germà gran amb admiració: no havia imaginat mai un desplegament així d’energia, aquella capacitat d’organització innata i una determinació tan ferma. El pobre vailet no ho sabia expressar amb paraules, però percebia que hi havia alguna cosa que deixava enrere, que hi havia un abans i un després dels fets esdevinguts. No era que la infantesa se li hagués esmunyit entre els dits com un peix lliscós, sinó que se li havia tallat de cop, com quan una pedra talla una cua de sargantana. S’havien acabat les bajanades amb els amics, anar a la riera a tirar pedres, jugar a bales o a fet i amagar. Llavors en Joan va notar que una mà li estirava la camisa des de sota. Va abaixar la vista i allà hi havia el xicot.

—Ep! I jo què? Ja no sóc un nen. Puc ajudar en el que sigui.

En Joan se’l va mirar amb tendresa, va allargar-li una mà a l’espatlla i va somriure. I pensar que aquell galifardeu, feia quatre dies, només pensava a agafar cuques de llum, a empaitar bestioles i a matar formigues!

—Tens raó, Miquel. Ja ets un home dret i fet, així que vés corrent amb els que apleguen el ramat. Has de vigilar que no es deixin ni una bèstia per arreplegar o que no en facin alguna de grossa. Hem de fer una nova cleda perquè les ovelles que són vives no es tornin a escampar arreu aquesta nit, mentre arreglem la cort. Després ja vindré per veure la manera de fer-ho, d’acord? Apa, vés, corre!

Mentre el jovencell sortia corrent com un llamp, a en Joan li va semblar veure una espurna d’esperança al final del camí. Tal vegada a can Martí encara no estava tot perdut.

Cap al tard, la gent va tornar a casa seva. Davant del mas, en Joan els va acomiadar un per un, donant-los les gràcies. De primer, tots els veïns rebutjaven les monedes que en Joan els posava discretament a les mans, però després, davant la insistència, acabaren per admetre-les. El jove sabia quanta falta els feien els sous a aquella gent. Al cap i a la fi, els diners eren l’únic que no s’havien endut els soldats. Potser perquè estaven ben amagats, o perquè estaven massa enfeinats destruint el mas.

El jove, malgrat tota la feinada feta i la que quedava per fer els propers dies, no havia oblidat els culpables de la seva tragèdia. L’odi que li naixia al fons del cor havia sembrat la llavor de la revenja en el seu esperit, i aquesta és una planta que creix de pressa. Conscient que com més dies passessin més difícil seria obtenir respostes, va esperar a parlar amb en Marc Puig, l’home que havia fet abans de portaveu de la gent del poble. El parcer arribava a pas lent i cansat amb la forca sobre l’espatlla.

—Hola, Marc, moltes gràcies per tot. Si no fos per la vostra ajuda, no sé com me’n sortiria. Teniu, això és per a vós. —En Joan li va agafar la mà i li va posar unes quantes monedes al palmell.

—No, Joan, no vull diners. Això que fem tots els del poble és perquè us ho mereixeu. Si no fos així, podeu estar segur que ara mateix estaríeu ben sols.

Dit això, va allargar el palmell obert amb els diners a la vista perquè en Joan agafés les monedes.

—Marc, agafeu les unces, home, que a casa us fan falta. —En Joan va agafar la mà de l’home i li va tancar els dits sobre les monedes—. Encara hi ha molta feina a fer i us necessito a tots. Gràcies a Déu, aquests malparits no van trobar els diners.

—Però…

—No cal parlar-ne més, d’acord?

L’altre es va mirar les monedes i va moure el cap en senyal de desaprovació mentre se les posava a la punta de la barretina i l’enrotllava.

—Ens vindran bé a casa. Aquestes males collites del dimoni… A casa passem gana, Joan. Gràcies.

—De res, home, gràcies a vós. Per cert, us voldria preguntar una cosa.

El jove li va parlar a cau d’orella.

—Escolteu, Marc. Hi ha una cosa que no me la puc treure del cap. No sé com dimonis s’ho van fer els soldats per descobrir tot el que havia passat entre aquells fills de mala mare que van assassinar la Maria i jo. Com podien saber tan bé els amagatalls el dia que van entrar a casa nostra?

L’altre se’l va mirar sense acabar d’entendre on volia anar a parar l’hereu dels Martí. La resposta sols va ser per seguir-li la veta.

—No ho sé, Joan. Aquests temps són molt difícils. Si no teníem la vida ja prou complicada, els soldats encara ens la dificulten més. Déu Nostre Senyor faria bé d’afluixar una mica la soga que ens té posada al coll.

—Esteu carregat de raó —va continuar en Joan—. Però, veureu, no sé per què em fa la impressió que no tothom està descontent de les tropes castellanes, que hi ha qui els dóna suport més o menys d’amagat. Potser tenim l’enemic a casa —va reblar de forma enigmàtica.

En Marc Puig es va redreçar, es va treure la barretina polsegosa i va respondre picat:

—I per què m’ho dius a mi, això? Mira, jovenet, si el que estàs insinuant és que he tingut alguna cosa a veure amb aquesta mena de pesta que us ha caigut a sobre, llavors és que no em coneixes prou a mi, ni la meva família. Saps què? Que ja et pots buscar algú altre que t’ajudi a aixecar el mas.

El pagès va clavar la forca a terra amb tanta força que, quan la va deixar anar, encara va seguir tremolant com un jonc.

—No, espereu, Marc. Potser no m’he explicat bé. No ho deia pas per vós, només volia saber si…

—Si et sentís ton pare! T’hauria de caure la cara de vergonya només d’haver insinuat una cosa així. Apa! Bon vent! I aquí tens els teus maleïts diners!

I mentre acabava de dir això va llançar les monedes, que van rebotar als peus del jove. En Joan va intentar dir alguna cosa, però en Magí se li va acostar i el va aturar per les espatlles.

—Deixa-ho córrer, noi, que encara ho empitjoraràs. En Marc és curt de gambals i té la sang calenta, però això no és més que una flamarada: demà el tornarem a tenir aquí, què t’hi jugues? Li fan molta falta els diners i quan un té gana es menja fins i tot l’orgull. Però tu has d’aprendre a tenir mà esquerra. La propera vegada deixa’m fer a mi.

—Però si no ho deia per ell. No deu ser pas que…

—Això ni ho pensis. En Marc és un home lleial als Martí. El que passa és que, com molts del poble, es pensa coses i n’imagina d’altres, però no en té la certesa. Per això ha saltat com una llagasta. Tu deixa’m fer a mi, d’acord? Déu Nostre Senyor et va concedir moltes virtuts, però no es pot dir que t’hagi atorgat el do de la paciència.

Encara que amb prou feines podia quedar-se quiet en comptes de sortir darrere d’aquell gamarús, en Joan finalment va acceptar el suggeriment del seu sòsia. Es va portar la mà a la cintura i va acaronar l’empunyadura de la daga.

—Et deixaré fer, però no tenim gaires dies per treure’n l’aigua clara, de tot plegat. Si no m’aconsegueixes res aviat, hauré d’optar per mètodes més expeditius. Entesos?

En Magí sabia que havia aturat el primer cop, però que si no actuava amb astúcia i el vent bufava a favor, no podria retenir gaire més temps l’ànsia de revenja de l’hereu de can Martí.

—Entesos.

Els dies anaven passant i amb ells desfilaven les setmanes. La tardor volia treure el nas tot just quan el mas dels Martí semblava ressorgir de les seves pròpies cendres. Les parets tornaven a lluir d’un blanc només interromput pels finestrals, que servirien per evitar que hi entrés la gelor de l’hivern. La cort ja estava entaulada, i els horts, endreçats. Les gallines tornaven a cloquejar i a donar vida, mentre que algunes vaques ja anaven a pasturar pels prats de la rodalia. Es podia veure la gent amunt i avall com abans, entrant i sortint, traginant vida. Sí, can Martí tornaria aviat a ser el que era gràcies a la gent del poble.

El pare s’havia recuperat força, tot i que la seva coixesa, conseqüència d’algun os trencat i mal curat, l’acompanyaria mentre visqués. Ja no se separava del bastó ni de nit ni de dia. Per a la mare, però, tot anava a mal. Els moments que tenia consciència eren cada cop menys freqüents, i aquell cos s’anava pansint lentament alhora que l’ànima.

Tot aquell temps no li havia servit a en Joan per trobar el culpable que havia traït els seus. Els que havien parlat, de grat o convençuts pels raonaments d’en Magí, no en sabien res, i era ben cert que devia ser així, perquè aquella gent era amiga. Però, a part d’aquests, n’hi havia alguns amb els quals no havia parlat. Era gent partidària del Rei, a qui no agradava ni convenia les preguntes d’en Magí. Aquella gent tal vegada sí que sabia alguna cosa, però ells no parlarien pas, almenys per pròpia voluntat.

Semblava que els dies havien apaivagat l’ànsia del jove per portar a terme la seva revenja. Les feines de la casa no li deixaven ni un moment de temps i l’esgotament del dia a dia era un bon remei per mitigar els propòsits de venjança. La veritat, però, era una altra. Com les brases d’un foc mal apagat, l’odi d’en Joan continuava encès, esperant que algú hi tirés una mica de brancalls o unes quantes gotes d’oli per tornar a encendre’s. Malgrat que la impaciència el devorava, el jove era conscient que aquella aparent tranquil·litat podia ser propícia perquè algú es refiés i deixés anar la llengua.

Una nit de setembre en Joan va anar a la taverna amb en Magí i en Benet. Aquelles visites, tan habituals abans, feia temps que restaven oblidades. Però en Benet els havia endossat un discurs estrambòtic sobre els efectes beneficiosos d’un bon got de vi. Què caram! Encara que tot era una pura desgràcia, potser tenia raó aquell tros d’eixelebrat i calia riure de tant en tant. La tristor acabava negant el cor i, quan s’hi instal·lava, calia foragitar-la o, si més no, enterbolir-la a còpia de tragos. A més, el vi deslliga la llengua i estova les voluntats, pensava en Joan. Així doncs, caldria tenir les orelles ben obertes.

—Anem a beure, Joan. Que tu tens tot el dret del món a estar de dol, però a mi m’alegra la pitrera de les jovenetes, què vols que et digui. Em puc estar de menjar i beure, però les faldilles em fan perdre l’oremus.

Certament, en Benet era un tros d’animal. Però, és clar, si fos una mica més subtil i tingués el do de l’oportunitat, llavors no seria ell. De manera que, encara que a qualsevol que hagués fet un comentari així li hauria aixafat la closca d’un cop de puny, al cap verd d’en Benet li ho podia permetre.

Mentre caminaven a les fosques cap al poble, en Benet no parava de xerrar, animat com estava per la perspectiva de poder contemplar els pits generosos de la mestressa de la taverna, quan s’ajupia per servir els gots. En Magí, en canvi, anava al davant en silenci. Les seves passes regulars i llargues no feien soroll i el seu cos es movia a banda i banda, com el d’un pescador.

Quan van arribar a les primeres cases, van escurçar per darrere per arribar abans a la taverna. En un moment les finestres plenes de llum, el soroll i la gresca els van indicar que hi arribaven.

—Xxt! —va ordenar en Magí.

Es va aturar de cop i es va enganxar a la paret com una sargantana. Es va posar un dit als llavis i va fer un moviment amb el cap en direcció a la finestra mig oberta. Ara tots tres, en Joan, en Magí i en Benet, van parar l’orella. La remor d’una conversa els arribava des de dins del local.

—Si jo hagués tingut l’oportunitat, hauria fet el mateix.

—Però com ets capaç de dir això?

—Què vols que et digui? En Jordi de can Martí és un poll ressuscitat. Per mi, tots els pagesos grassos són iguals: gent amb ínfules de grans senyors que han fet fortuna a còpia de pagar un jornal de misèria per treballar de sol a sol.

—Vols dir? Potser és que tens poc món, noi. A mi sempre m’han tractat bé. Paguen igual que a tot arreu i són més persones. Han ajudat molta gent en dificultats.

—Com vulguis. Però si jo hagués pogut fer com aquell, tampoc no m’ho hauria pensat. Els diners són bons vinguin d’on vinguin. Les monedes corren de mà en mà i millor si es queden a la meva. Tinc moltes despeses, jo. Com se sol dir, tinc la mà foradada.

—Compte amb el que dius! Després de les destrosses dels soldats del Rei en aquella casa, si això que dius arriba a les orelles de l’hereu Martí…

—Aquell malcriat? No em fa gens de por, a mi, aquell jovenet!

En Joan va notar com la sang li pujava al cap i, desobeint les indicacions d’en Magí, va avançar decidit cap a la porta de la taverna, amb els altres dos al darrere tan de pressa com podien. Va empènyer la porta de fusta amb tanta força que va rebotar contra la paret de dins. El jove es va plantar d’una revolada davant de la taula ocupada per dos jornalers, el rostre d’un dels quals li era familiar.

—Em podeu explicar de què dimonis esteu parlant? —va vociferar el gran dels Martí mentre s’omplia de sang la vena que li solcava el front.

El soroll i la gresca de dins de la taverna es van aturar a l’instant. Tothom va restar quiet al seu lloc i les mirades van convergir en el nouvingut. Els jornalers van intentar fugir d’estudi.

—Qui, nosaltres? Estigues tranquil, que no parlàvem pas de tu —va fer el més prudent de la parella.

—Però què us penseu, que vinc de l’hort? Ja podeu buidar el pap si no voleu que us talli el coll com a garrins.

I mentre deia això va treure la daga que portava a la cintura, va torçar el braç del jornaler que havia piulat més del compte i li va posar la punta d’acer al coll. En Benet i en Magí van encerclar l’altre jornaler, que no tenia escapatòria. A la taverna, el silenci era sepulcral, però ningú no va moure un dit. La majoria pensaven que en Joan tenia tot el dret del món a prendre venjança; d’altres temien que el jovencell els afaités en sec.

—Oi que seràs capaç de fer memòria?

El jornaler es va recargolar de genollons i encara va provar de resistir-se mentre esperava en va que algú sortís a defensar-lo. En Joan, que havia perdut la paciència, va agafar la mà dreta del dissortat, la hi va estirar a la taula i, abans que l’altre pogués ni pensar què estava passant, va aixecar la daga i va descarregar una ganivetada brutal.

La daga se li va clavar amb estrèpit a la fusta, entre l’índex i el dit del cor. El rostre de l’home es va tornar blanc com el paper.

—Digues el que saps d’una punyetera vegada, cabró! Qui ens ha traït, als Martí?

—Prou, animal, que em mataràs!

—Si no em dius ara mateix el que saps, et tallo aquests botifarrons que tens per dits i els llanço als porcs perquè se’ls mengin.

La daga es va aixecar de nou i en caure sobre la mà oberta va tocar d’esquitllentes un dels dits, que de seguida va esquitxar la fusta de sang.

—Maleït sia! Deixa’m estar, no he fet res, jo.

L’home provava d’escapolir-se, però uns braços d’acer el tenallaven per darrere. En Magí li premia el coll amb tanta força que el jornaler no podia ni respirar. L’altre ocupant de la taula va intentar aixecar-se, ple de pànic. En Joan va fer un senyal amb el cap i en Benet va posar la mà a l’espatlla del pagès perquè no gosés moure’s. Dins del local tothom contemplava immòbil l’espectacle. Fins i tot hom diria que la claror de les llànties estava paralitzada.

—Ara tornaré a aixecar la daga. Si no em dius el que vull saber, ja ho podràs dir, ja, que tens la mà foradada.

Ben amunt, l’acer de la fulla deixava anar espurnes de llum.

—Ha estat en Josep! Deixa’m anar, animal! En Josep el baster!

Va ser com si rebés un cop al nas. Com era possible que hagués estat el baster? Però si en Josep era molt bon amic del seu pare i de la família, i feia un munt d’anys que treballava per a ells. Tal vegada havia estat a instàncies de la seva dona, aquella meuca que molts acusaven de bruixa. La que se sentia cridar i udolar com una lloba algunes nits.

El silenci encara es va fer més silenci allà dins. La veritat que molts imaginaven i d’altres no volien dir acabava de sortir a la llum.

—Deu haver estat la seva dona, que l’ha embruixat! Hi ha qui diu que l’ha vista sortir de casa cavalcant a l’esquena d’un boc per anar a una d’aquelles reunions satàniques en què trepitgen la creu on els jueus van crucificar Nostre Senyor Jesucrist; i que ha estat rebatejada en el nom del dimoni; i que aquesta desgraciada lliura la roba a Satanàs i li llepa les parts del darrere, bé, ja m’enteneu… —deixà anar en Benet un xic espaordit.

—No siguis carallot, que ja sabem què és una bruixa —va interrompre la lletania en Magí.

En qualsevol cas, en Joan ja tenia el nom que volia. Només una cosa impedia que anés a casa d’aquells traïdors per calar-hi foc: la promesa feta a la seva mare. No volia fer justícia pel seu compte, però havia de denunciar aquell traïdor mesquí. Així tindria el plaer de veure’l penjat a la forca i gaudir de l’espectacle dels corbs barallant-se per picotejar-li els ulls.

A un senyal del jove, en Magí va deixar anar la seva presa. L’home va caure a terra de genolls, mentre estossegava violentament intentant agafar aire. Un rajolí d’orina que li baixava avall pels camals va començar a fer bassal al sòl de fusta. En Benet no va poder reprimir-se:

—Ep, mestre! Hauríeu d’anar a canviar-vos els calçons, no us sembla?

Dit això, va deixar anar una rialla i va sortir darrere dels altres dos. Mentre tots tres se n’anaven de la taverna, podien sentir a la seva esquena els esgarips del jornaler que es repetien com un eco:

—Esteu bojos! Bojos!

—Però què dieu, desgraciat?

El crit d’en Joan li havia sortit de l’ànima en sentir com l’acusava un jurat del poble, el baró de Pinell, partidari declarat del rei castellà. Dins de la reduïda sala de plens de la Casa de la Vila, situada al bell mig del poble, hi havia cinc homes. Fins a aquell moment havien romàs asseguts al voltant d’una taula, discutint la proposta d’en Joan de jutjar i condemnar el baster per la seva delació. Les controvèrsies i els parers enfrontats entre els uns i els altres havien apujat el to fins que, aixecats pel bram, van posar-se dempeus al voltant de la taula.

—Senyor Joan Martí: no tingueu cap dubte que us multarem per insultar un representant de l’autoritat reial. Però, cenyint-nos al que ens ha portat aquí, no tenim proves concloents i fonamentades sobre les acusacions que vós, Joan Martí, aquí present, heu fet. Més aviat sembla que és l’odi personal, motivat qui sap per quina obscura raó del passat, el que mou el vostre dit acusador a voler-li mal a en Josep Eiximenis, anomenat el baster.

Abans de seguir, va traçar un cercle amb la mirada per comprovar l’efecte que havien causat les seves paraules en la resta dels jurats.

—Clar i català: no tenim proves ni cap certesa de res, de manera que no hi ha cas.

Al principi, en Joan estava sobrepassat per la prosa alambinada del baró. Tan bé que lligava les idees i quin enfilall de mentides havia deixat anar en tan poca estona! Però en sentir l’última frase es va sobreposar, i amb els ulls encesos com brases va començar a caminar cap a aquell home assenyalant-lo amb el dit.

—Sabeu què ha passat a casa meva per culpa d’aquest delator malnat? Sabeu que m’han cremat la casa els soldats del vostre bon Rei, que el diable confongui? Sabeu que han mort la meva germana després d’humiliar-la greument?

Va callar i es va plantar desafiador davant del seu interlocutor, que, tot i que no es movia de lloc, es notava intimidat. En Joan volia creure, amb totes les forces, que encara hi podia haver justícia per a ell i la seva família, que l’evidència s’acabaria imposant. Va intentar aportar nous arguments i, fent cas omís del primer jurat, partidari del Rei, es va dirigir directament al batlle del poble.

—Senyor Gustems, o Salvador, com preferiu: vós sou bon amic i éreu amb nosaltres durant la primera visita dels castellans. Sabeu que la meva família ha estat sempre exemplar i que no som amants de pledejar només per moure renou. Quan hi ha hagut problemes amb les llindes de les terres, hem intentat sempre resoldre les diferències amb els veïns de la millor de les maneres possibles. Si ha calgut cedir un pam de terreny, no ens hi hem negat. Quan vénen mal dades, tot el poble sap que pot comptar amb nosaltres. A can Martí la porta sempre és oberta per a la gent de bé. No som conflictius, tothom en pot donar fe.

Al voltant de la sala tots els assistents van assentir.

—Si demano la forca per a aquell malparit no és per cap afany de revenja, sinó per sentit de la justícia.

El baró de Pinell va notar, però, que la seva ocasió era arribada i va tornar a la càrrega:

—Qui us penseu que sou vós per impartir lliçons de justícia? Traieu-vos aquesta paraula de la boca! Que potser us penseu que no sabem qui va matar els soldats de Sa Majestat? Podeu donar gràcies que teniu bons amics al poble i que encara no heu estat denunciat. I dic «encara», perquè ho tingueu clar.

En Joan no tenia cap resposta preparada contra això. Com que l’altre es va adonar que aquella era una escletxa per on podia fer mal, va continuar parlant:

—I, a més, què dimonis fèieu allà amb la Maria? Que potser us penseu que la gent d’aquí no hi toquem o què? Si encara tinguéssiu una mica de seny, us preguntaríeu si ella no va morir per culpa vostra…

Abans que ningú pogués evitar-ho, en Joan va saltar cap endavant, va engrapar el baró pel coll i el va plantar davant la paret. La seva daga de faixa havia sortit i lluïa amenaçadora, a punt per donar un cop mortal.

—Però què fas, Joan? Que t’has begut l’enteniment? —els crits eren del batlle, que amb penes i treballs havia aconseguit aturar el moviment del braç homicida. En un instant, els altres homes de la sala van reduir el jove i el van fermar a terra.

—Deixeu-me anar! Deixeu-me anar, us dic!

Quan el bosc de braços que el sostenia va afluixar la pressió, en Joan es va aixecar i es va redreçar el coll de la camisa i la jupa. Ja era massa tard per anar amb miraments: quedava clar que no podria complir la promesa feta a la mare.

Lentament, procurant controlar la seva respiració agitada, va deixar anar unes paraules, barreja d’amenaça i premonició:

—Veig que en aquesta terra qui vol justícia ha d’anar pel seu compte.

Havent dit això, se’n va anar d’allà dins i va sortir al carrer, on ja l’esperaven en Magí i en Benet.

Aquella mateixa nit, quasi de matinada, en Joan es va acostar amb sigil a casa del baster, juntament amb en Magí i en Benet. Ja no calia esperar més per actuar. Sabien que el menestral estava al corrent que l’anirien a cercar, de manera que calia extremar les precaucions. Un pas en fals i serien homes morts, així que van lligar els cavalls a una distància prudencial.

—Nois, quan us faci un senyal, apropeu-vos cap a la porta, sense ensenyar les armes. Hem de mirar que aquest pòtol es mig confiï —va ordenar en Joan.

Després va anar cap a la part del darrere de la casa, es va arrapar al mur i es va ajupir. Caminant a la gatzoneta, fregant la façana, va donar la volta fins que va arribar just al costat de la porta del davant. Llavors va fer un senyal als emboscats. Amb les mans ben a la vista, els dos amics van començar a acostar-se a la casa del baster.

—Josep! Sé que ets a dins i que ens estàs sentint. Ens envia en Joan Martí per parlar amb tu. No tinguis por, no anem armats. Només venim a parlar —va dir en Magí en un to que volia ser conciliador.

No se sentia ni una mosca, però aleshores la porta es va obrir una mica, just perquè la boca del canó d’un mosquet sobresortís a poc a poc per l’escletxa que quedava entre la porta i la motllura. Era el moment que en Joan esperava: amb una rapidesa impressionant i tota la força de què era capaç, va agafar el canó del mosquet, va tibar fort i es va quedar amb l’arma a les mans. Des de dins algú va reaccionar mirant de tancar la porta d’una revolada, però en Joan va ser prou ràpid per ficar la bota per l’obertura abans no es tanqués del tot.

—Josep, no et resisteixis, que encara serà pitjor! —va cridar en Joan. El baster va empènyer la porta amb força, però en Joan no va cedir. Una empenta brutal, amb l’ajuda d’en Benet i en Magí, bastà perquè la fusta caigués a terra amb estrèpit i tots rodolessin dins de la casa, fets un garbuix de cames i braços.

Tan aviat com es van aixecar, els assaltants portaven les armes preparades. Dins de la petita entrada que li feia de taller, en Josep, assegut a terra, cobert per una camisa de dormir i envoltat d’un munt de basts acabats, palla per farcir la pell dels seients, albardes, sàrries i arganells, tremolava com la fulla d’arbre. El baster va prostrar-se per demanar clemència.

—Tingues pietat, Joan —va ploriquejar—. Tu no saps l’infern que visc a casa per culpa de la meva dona. Ella em va forçar a denunciar-te amb els seus encanteris. Jo no hi puc fer res, creu-me. O et penses que després de tants anys de serveis a casa vostra us trairia només perquè sí? Sóc amic del teu pare i de la teva família. No et pots imaginar com he patit després que els soldats us ataquessin.

En Joan callava, dret davant de l’altre, amb les armes amagades. El baster, que interpretava aquell silenci com un primer gest d’estovament del de can Martí, va continuar parlant.

—Aquesta desgraciada està posseïda per Satanàs, pots ben creure’m, i porta la dissort a tot arreu. Per què et penses que no tinc descendència amb ella? La meva dona, que el cel confongui, ha venut el ventre al diable i sols és Satanàs qui el pot emplenar amb la seva llavor. Està embruixada i endimoniada! Joan, no hi he pogut fer res, m’has de creure! Tingues pietat!

El baster, encara de genollons, amb el cap cot i agafat al camal dels pantalons d’en Joan, semblava més una bestiola que un home dret i fet. Però al jove de can Martí ja no n’hi quedava, de pietat. Aneu a saber quants diners li havia donat el tinent García a aquell desgraciat per rebre la informació.

—No pateixis, Josep, estigues tranquil, no pateixis. Pel poble corre la brama que ho has fet per un altre motiu. Un xicot que té la mà foradada m’ha donat una altra versió de tot plegat, però jo he vingut aquí només per parlar i perquè tot s’aclareixi.

En Joan va agafar el baster i el va ajudar a aixecar-se. Després li va passar els braços per sobre de les espatlles i el va acompanyar cap al fons de la casa. En Josep, fet una mar de llàgrimes, dubtava sobre què havia de fer. Estava desorientat davant d’aquella actitud amistosa que no esperava, però es va deixar portar.

De cop, en Joan es va acostar amb vehemència al cos del baster i amb una violència inaudita i una força brutal, va fer un trau i un altre trau al bell mig del ventre d’aquell desgraciat amb la daga.

—Això és pel que li han fet a ma germana i a la meva família, porc. En Joan Martí ni oblida ni perdona.

El baster, agafat de sorpresa, cridava i intentava debades sostenir les seves entranyes, que li queien enfora cobertes de sang. Les ganivetades eren mortals i l’home es va desplomar a terra. El seu cos es va contreure amb la ranera de la mort, però en Joan no en tenia prou. Mig foll, posseït pel verí de la revenja, es va llançar novament sobre aquell cos i va continuar clavant-li la daga una vegada i una altra.

—Té, té, té! Per què ho vas fer, això? Malparit! Per què?

Es va quedar quiet i vençut, sense fer res, encara amb la daga fermament subjectada a la mà. Sacsejava el cap amunt i avall i la seva respiració era agitada.

—Joan, Joan! Ja n’hi ha prou. Aquest pobre desgraciat ja ens espera a l’infern. Ara hem de marxar. —En Magí s’hi havia acostat i feia per aixecar en Joan, que portava tota la roba xopa de sang.

Va cessar el brogit i una falsa calma va regnar a l’ambient.

—Merda! Merda! —va maleir en Benet.

—Prou! —va ordenar en Joan. Els seus ulls estaven humits, però no plorava. La seva revenja era completa, però ara ja no se sentia satisfet—. Prou de xerrameca i mans a l’obra: hem d’escampar la boira al més aviat possible. Si passés algú per aquí i ens veiés, ens portarien a tots tres a la forca. Magí, posa el cos a la vora del foc.

En Magí va arrossegar el cadàver i el va col·locar al costat de les flames de la llar, que s’havien afeblit.

—Tot això ha estat un accident. El baster s’ha quedat adormit prop de les flames, el vent ha fet volar unes espurnes i…

L’homenàs va posar el cadàver d’en Josep mig aguantat en una cadira de vímec, arrecerat davant les flames. Llavors va agafar unes quantes brases amb la pala i les va llançar sobre un munt de llana desfilada i a punt per introduir-la en un matalàs. En un tres i no res les flames van pujar fins al sostre i el fum els va omplir els pulmons.

Van sortir de la casa estossegant i, abans de pujar als cavalls, es van aturar a veure l’espectacle des de la distància. Les flames els il·luminaven les cares, que semblaven enceses per un foc demoníac. En Benet va dir irònicament en to de doctor en lleis:

—Mireu: aquí tampoc no tenim proves ni certesa de res. No hi ha cas.

—Aquí ja tot està dat i beneït —sentencià en Joan.

Quan van girar cua, però, es van adonar que hi havia una figura humana al portal de la casa. El seu perfil negre ressaltava contra el fons vermell del foc que ja ho envaïa tot. La dona d’en Josep, mig nua, amb la cara descomposta i el cos geperut, amb els cabells encesos com si fos una torxa humana, assenyalava en Joan i enmig de terribles gemecs li va llançar una maledicció:

—A tu, Joan, fill d’en Jordi, jo et maleeixo com el causant de la nostra mort. Mai no trobaràs la veritable felicitat i el teu cor sempre serà ple de les negres espurnes de l’odi.

Després, amb un crit esgarrifós, va desaparèixer enmig de les flames. A en Joan, tot i que no creia en bruixeries, aquelles paraules el van impressionar i li van quedar clavades dins del cor com ardents agulles rogenques.

Mentre la gent del poble sortia al carrer i començava a lluitar contra les flames de la casa del baster, tres homes sortien al galop cap a Barcelona.

«Cada dia de la meva vida, des d’aleshores fins avui, recordo allò tan terrible que vaig fer. Ara que la meva set de revenja està apaivagada, ara que els anys han fet minvar la meva energia, ara que tinc el desencís de saber que tot el que vaig fer ha servit de ben poc, recordo les paraules d’aquella dona. Bruixa o no, tenia raó. El meu cor està més i més cansat, però continua ple de les negres espurnes de l’odi».