VIII

LA BATALLA DE MONTJUÏC

«Recordo molt bé l’ambient que es vivia a la ciutat durant aquells dies, mentre tothom es preparava per defensar-la. Aviat tindríem al davant un exèrcit que venia d’arrasar tot el que trobava al seu pas i que fins a aquell moment havia obtingut victòria rere victòria.

Es va intensificar la vigilància dels partidaris del rei Felip que encara es trobaven a la ciutat, al voltant de l’anomenada duquessa de Cardona i la seva família. Malgrat això, es produïren actes de traïció per part d’alguns caps militars que, tot i semblar lleials a la ciutat, es van passar a l’enemic tan aviat com en tingueren l’ocasió i s’emportaren molta informació sobre les defenses barcelonines.

Els ànims anaven i venien segons les hores del dia o de la nit. Mentre hi havia llum del sol, els que no es dedicaven a tasques defensives o militars procuraven fer vida normal. Tot i així, les notícies sobre la crueltat dels espanyols i la por per la pròpia vida van fer augmentar el nombre de gent que deixava la ciutat. De nit, els que no estaven destinats a vigilància o altres feines procuraven sortir a fer un tomb per les tavernes, on el vi, els cants i les rialles ajudaven a oblidar, encara que només fos per poques hores, el neguit de l’endemà. Les meuques eren, segons deien, més abundants que les forces enemigues, i pocs dels joves soldats i voluntaris vinguts d’arreu deixaven passar l’ocasió de provar les seves carícies.

D’altra banda, l’arribada dels militars francesos va fer canviar de seguida l’organització. A més dels mosqueters, experimentats i fortament armats, i dels esquadrons de cavalleria, els nostres aliats van participar activament en la preparació i l’ensenyament de l’ús de les armes a molts dels barcelonins que haurien d’intervenir en la defensa de la seva ciutat. Però encara més important era que havien organitzat a corre-cuita les tasques de reforç de les fortificacions, redreçant la torre del castell, i preparant a cada escaire de la fortalesa quadrada de Montjuïc uns baluards fortament armats que cobrien totes les vies de pujada de la muntanya. Aquells fortins, rodejats de terraplè i fossat i dissimulats entre els matolls i la boscúria, quedaven pràcticament invisibles als ulls de qualsevol que pujava per aquells camins fins que els tenia ben bé davant. Cada una d’aquelles petites fortaleses tenia camins excavats per arribar a les muralles i va ser equipada amb canons de bronze, els anomenats pedrers, coneguts per la seva mortífera eficàcia en les distàncies curtes. A més de l’avantatge que podien ser carregats amb metralla de pedres, eren tan lleugers que es podien canviar de lloc en cas de necessitat i portar-los a sobre si calia deixar la posició, per tal d’evitar que caiguessin en mans de l’enemic.

Pel cap baix, i segons es va comentar després, les forces que defensaven la ciutat van arribar a ser, en el decurs de la batalla, al voltant d’uns cinc o sis mil homes, entre els quals hi havia els components de l’exèrcit francès, tant mosqueters com cavallers, els membres de la coronela, algunes unitats de la cavalleria catalana, els homes d’en Cabanyes, entre els quals ens podríem comptar nosaltres, i tot un seguit de voluntaris, com ara picapedrers i gent d’altres oficis, sometents de la rodalia, religiosos… i fins i tot dones. La veritat és que, us ho juro perquè jo ho vaig poder veure en persona, tot i que un ban, emès urgentment, els havia prohibit sortir de casa, durant la lluita moltes dones van pujar a la muralla per ajudar, demostrant una gran valentia i coratge.

La majoria dels que estaven esperant dins de la ciutat no tenien gaire clar quina podia ser la força comandada pel marquès de Los Vélez. Tot i que se sabia el poder d’aquell exèrcit, tal vegada els barcelonins, que en aquell cas estaven ben armats i equipats, ajudats pels aliats francesos, podrien aguantar aquella escomesa que els cauria al damunt.

Jo era dels pocs que havia comprovat la capacitat destructiva dels nostres enemics i, encara que em vaig estar de dir-ho, em semblava molt difícil que les nostres muralles poguessin aturar-los, llevat que la santa Laieta fes un miracle.

Hi havia, però, un factor molt important que calia tenir en compte i que el meu nou amic, en Raymond de Plaisance, no parava de repetir-me una vegada i una altra: “Joan, mon ami, el pitjor que pot fer un exèrcit és menysprear els seus enemics”.

I així va arribar aquell dissabte, 26 de gener de l’any del Senyor de 1641».

Davant d’aquella visió tots els que estaven darrere dels merlets de la muralla van emmudir. L’espectacle feia esgarrifar, i la presència d’aquell formidable exèrcit hauria estat suficient en molts casos per fer que es rendís qualsevol enemic.

Dividits en tres grups, els castellans s’acostaven en gran nombre i en perfecta formació cap a la fortalesa, mentre per darrere una altra formació imponent es desviava cap a la zona dels molins per atacar la ciutat per dos punts. Els colors dels uniformes, diferents per a cada unitat, les piques en primer terme parpellejant al sol i els mosquets darrere, es movien amb uniformitat mentre els timbals no paraven de marcar el pas d’avanç a les tropes:

Barrabum, bum, barrabum… barrabum, bum, barrabum… barrabum, bum, barrabum… barrabum, bum, barrabum… barrabum, bum, barrabum…

Aquell soroll sord, continuat i profund, destinat a intimidar els enemics, va començar a fer el seu efecte i alguns moviments d’inquietud es produïren entre els defensors mentre s’intercanviaven xiuxiueigs i mirades de dubte i temor.

Darrere de l’exèrcit atacant, al final de l’esplanada, el moviment de la cavalleria, alerta als tocs de corneta, tenia encara un aspecte més imponent; mentrestant, els cuirassers maniobraven amunt i avall cercant els punts i les posicions per a l’estratègia de combat. Les banderes onejant al vent i les ordres dels oficials, que aviat es van poder sentir des de dalt de la fortalesa, van acabar de produir un efecte desmoralitzador entre els barcelonins.

Aquella era una formidable màquina de guerra i no semblava que ni ells ni ningú la pogués aturar.

Alguns van començar a fer-se enrere mig deixant les armes, i ni les ordres dels oficials més propers semblava que poguessin evitar una desbandada. Se sentia algun crit animant a la capitulació. En Joan, veient el que estava a punt de passar i que cap dels oficials era capaç de posar-hi remei, s’enfilà sobre una de les bastides de la defensa i començà a cridar amb tota la força de què era capaç:

—Barcelonins, catalans. Escolteu-me! Escolteu-me! Si fóssim allà baix, a camp ras, seríem homes morts. Però som aquí dalt, darrere de les muralles de la nostra ciutat, i aquestes muralles no les podran franquejar, perquè no els deixarem. Mireu, mireu. Tots sabem com lluiten aquests castellans, us ho han explicat, sabem com disparen els seus mosquets, però aquestes parets que ens protegeixen no en deixaran passar ni una, d’aquestes bales! Coneixem els camins per on han de passar per pujar, i quan ho facin, no els donarem cap oportunitat.

Aleshores, el jove Martí es va adonar que la gent romania quieta al seu lloc per escoltar les seves paraules, i això el va esperonar a continuar:

—No heu de tenir gens de por, només ànims i forces per defensar la vostra casa i la vostra terra. Mireu enrere, més amunt tenim l’artilleria de la ciutat. Mireu aquí baix, tenim els fortins ben armats i equipats, cosa que cap d’aquests dròpols no s’imagina. I mireu al vostre costat: teniu un company al davant, al costat, al darrere… tres fileres de combatents preparats, i per a cada un de nosaltres hi ha tres mosquets, i per a cada mosquet, tantes bales de plom i tantes càrregues que no les acabarem mai! Mireu la gent de casa, les dones, els religiosos, fins i tot els homes més grans, estan aquí amb nosaltres per ajudar… no patiu, no ens deixaran sols.

En el decurs d’una altra petita pausa en Joan va comprendre que el primer assalt de la batalla ja estava guanyat. Cap dels que hi havia allà no deixaria el seu lloc.

—Que ells tenen cavalls? Nosaltres també! La cavalleria dels francesos és la millor del món i la tenim al nostre costat. Potser sí que ells són més que nosaltres, però… escolteu-me bé: nosaltres som catalans! Nosaltres som catalans!

Els crits i les consignes es repetien ara d’un cap a l’altre de la muralla, mentre la gent alçava les armes al vent…

—Sí, sí! Nosaltres som catalans! Visca la nostra terra i morin els traïdors! —cridaven uns.

—Fora el rei Felip! Visca el rei Lluís! —deien els altres.

—Per Déu Nostre Senyor i la nostra terra —pregaven els religiosos.

Mentrestant, de punta a punta de les muralles, per tots els racons de la ciutat, del mar a la muntanya, de dalt a baix, homes i dones, grans i petits, tots s’unien al mateix temps, en un sol crit:

—No els deixarem passar! No els deixarem passar!

En aquell instant les bateries de la ciutat començaren a tronar l’una darrere l’altra i els projectils passaren xiulant per sobre dels seus caps. A l’esplanada, s’aixecaven núvols de pols i la metralla havia començat a obrir forats entre les formacions enemigues.

Els contingents castellans ja es preparaven per obrir foc sota les ordres dels seus oficials. En Joan va poder distingir com la filera de piques obria pas als mosquets i de seguida es posaven amb el genoll a terra. Els oficials de la coronela, els militars francesos i tots els altres sabien molt bé què volia dir allò i començaren a donar ordres. Ara ningú no pensava a retrocedir, perquè confiaven que la victòria era possible. Les ordres arribaven l’una darrere l’altra, sense aturador.

—Compte, tots darrere de la muralla! —I els homes s’amagaven darrere de les pedres mentre sonava el tro de la primera descàrrega de mosqueteria dels terços i centenars, milers de projectils passaven xiulant o aixecaven milers de bocins de les muralles. Un instant després, els defensors es miraren els uns als altres i s’adonaren que el que havia dit aquell home feia un moment, cridant des de dalt de la muralla, era veritat: cap de les bales d’aquells que els atacaven no podria travessar mai aquelles muralles.

I aleshores es va sentir una cridòria, un bram de milers de veus, que venia de fora muralles, i tots van mirar ansiosos des dels forats de les espitlleres i els escaires dels merlets. Els castellans havien trencat la formació i pujaven corrent pels camins de la muntanya, mentre les seves banderes onejaven al vent i els oficials donaven ordres, cridaven consignes i llançaven juraments.

En Joan va agafar el primer mosquet que li tocava i va treure el canó llarg i negre per l’espitllera.

—Ha arribat l’hora de la veritat!

—No, no tireu encara!

S’havien començat a sentir alguns trets, llançats des de les muralles, però els caporals i els sergents tenien molt clar que qualsevol tret fora de l’abast era plom perdut.

—Encara no, deixeu que s’acostin més!

En Joan mirava de reüll l’aspecte de la muralla. Uns quants metres a la dreta tenia en Magí, també amb un mosquet entaforat i a punt de tirar, igual que en Benet, situat en algun altre lloc, fora de la seva vista. Aquella estratègia de les tres fileres l’havien provada amb els mosqueters, però quan ho van fer era com un joc d’enganyifes. Foc d’encenalls. Ara era diferent.

Tres fileres d’homes, l’una rere l’altra, amb un mosquet a la mà, encara que alguns portaven arcabussos o altres armes de foc més tronades. La maniobra era senzilla: tiraven els primers, que de seguida es feien enrere, i deixaven el lloc als segons, que ja portaven l’arma carregada, i aquests, un cop feta la descàrrega, als tercers. D’aquesta manera el foc podia arribar a ser pràcticament continu. Darrere de tots ells, les dones, els religiosos i altres homes grans, de tota condició i ofici, anaven carregant les armes, a mesura que els les donaven, procurant tenir-ne sempre tres a punt.

Semblava que aviat podrien comprovar l’eficàcia d’aquella estratègia, perquè el soroll del foc dels pedrers del fortí de sota es començava a sentir. El so agut de la pedra trencada es barrejava amb els crits de dolor dels primers castellans que havien arribat a mitja muntanya i hi havien estat sorpresos per una munió de metralla de pedra que arrencava membres i esbudellava cossos com si fossin sacs de palla.

En Joan es va aixecar una mica i, traient el cap per un angle del merlet de sobre, va poder contemplar l’espectacle que tenia lloc uns quants passos més avall. Els cossos malferits de molts enemics jeien a terra, enmig de molts d’altres de trinxats i esquarterats. Grans bassals de sang corrien pels senders polsegosos, i les primeres banderes eren al costat dels que, feia uns instants, les enarboraven. El de can Martí ja sabia que aquell era el moment, i de seguida van començar a sentir-se les ordres.

—Ara! Primera fila: FOC! Segona fila, a posició. FOC! Tercera fila, a posició. FOC! Va, ara enrere. FOC! FOC! FOC!

Els esclats dels trets l’un darrere l’altre retrunyien dins del cervell. Els homes mossegaven uns branquillons amb les dents serrades fins que les barres els feien mal. Els núvols de pólvora cremaven els ulls i omplien els pulmons d’una agror tan forta que alguns d’ells no podien controlar la tos i l’ofec. Al darrere, les dones portaven aigua per refrescar la gola i els proveïdors de munició acomplien la seva feina molt millor del que hom podia esperar. Molts religiosos eren els primers que mentre passaven el rosari no deixaven d’engegar tret rere tret.

Al costat mateix d’en Joan, un home massa atrevit de la coronela rebia un tret al cap i, proferint una maledicció, queia enrere. Al cap d’un instant dues dones se l’emportaven i un altre ocupava el seu lloc. El soroll dels pedrers tampoc no s’aturava i l’artilleria de tots dos bàndols continuava llançant els seus projectils sense treva.

Durant un temps que li va semblar etern, en Joan va engegar una munió de trets, ara davant ara darrere de la filera. Tota la muralla mantenia la mateixa cadència de foc i el jove va comprendre de seguida que, atesa la poca distància i la gran quantitat de projectils que des de les muralles batien l’enemic, aquest, que es trobava al descobert, ja devia haver patit un gran nombre de baixes. Els trets dels atacants, en canvi, es perdien la majoria de les vegades més amunt dels merlets, o bé impactaven, inofensius, contra les pedres infranquejables.

Els crits, les malediccions i les descàrregues no tenien aturador, mentre que les ordres dels oficials de la coronela i dels francesos continuaven sense parar.

—Joan, Joan! Cap a migdia hi ha una zona batuda per l’artilleria, que ha ensorrat un tros de muralla. Els castellans hi arriben amb escales!

En Benet, amb el rostre ennegrit per la pólvora i un mosquet a la mà, havia arribat corrent fins a la part de sota d’on es trobava el jove de can Martí. Aquest, sense dir res, va deixar el seu lloc a la tronera a un altre i, després de baixar per una de les escales de pedra, es va acostar al seu company.

—Benet, porta’m cap allà! Magí, Magí!

Tot i el soroll de les descàrregues i les explosions de l’artilleria, en Magí va sentir els crits i, deixant el seu lloc a un altre defensor, es va despenjar tot seguit per una corda del municionament i anà cap als altres dos.

—Magí, agafa uns quants homes dels nostres i aneu cap a migdia de la muralla. Hi ha una zona que fa figa… Porteu cada un dos mosquets i totes les càrregues que pugueu.

En Joan va córrer darrere d’en Benet i agafà el mosquet que li oferia una de les dones. Un grup de frares, que amb els seus hàbits es dirigien cap a la muralla, també es van parar davant dels senyals del de can Martí.

—Veniu amb mi, feu més falta en un altre costat.

Uns instants després hi arribaven. La situació era difícil. A l’angle de migdia, un impacte d’artilleria havia malmenat les defenses i arreu es veia un gran esfondrament. Els primers soldats enemics que pujaven per les escales onejaven les seves banderes. En Magí acabava d’arribar en aquell moment i en Joan va començar a donar les ordres pertinents.

—Apunteu tots cap a dalt amb mi! Preparats! FOC!

Aquella primera descàrrega, llançada de molt a prop, sorprengué els atacants, que van rebre un gran nombre d’impactes. Un dels homes va caure des de dalt davant mateix d’en Joan, i la bandera que portava a la mà va quedar plegada a terra, davant seu. Aquell podia ser un bon presagi.

—Ara, tots cap dalt! Agafeu el segon mosquet.

Repartits a dreta i esquerra, una vintena d’homes va pujar a pocs metres de l’esvoranc de la muralla. Les puntes de les escales dels castellans eren allà mateix, i en un tancar i obrir d’ulls van aparèixer més atacants, trepitjant sense miraments els cossos dels seus companys acabats d’abatre.

Ara ja no eren necessàries les ordres, i una descàrrega mortífera els va arribar de ple.

—Ara tots junts, escales fora!

Seguint les ordres del jove, els seus homes i els frares es van acostar a les escales. De seguida un altre grup de defensors va ajudar-los, mentre des dels merlets de cada costat les descàrregues contra els homes de les escales s’intensificaven.

Una altra colla de defensors, armats amb forques, van empènyer les escales cap enfora i ben aviat es van començar a sentir els crits dels que queien a terra, i alhora altres homes vinguts de sota de la muralla tiraven pedres contra els que, amb desesperació, s’agafaven als dèbils esglaons de fusta. Un grup de soldats castellans i un oficial havien quedat aïllats a dalt i, havent deixat les armes a terra, demanaven clemència. Abans que ningú pogués apropar-s’hi, un grup de soldats francesos acabat d’arribar els va empènyer avall sense pietat. Els seus cossos, enmig de crits esgarrifosos, es desplomaren damunt de molts d’altres que havien caigut abans. La patacada provocà un cop sec d’ossos que es trencaven. En Joan va ser-ne testimoni i, encara que en un primer moment la seva intenció havia estat d’agafar-los com a presoners, es va sorprendre a si mateix perquè no sentia cap mena de llàstima per aquells malaurats. Ben segur que haurien fet el mateix amb ells, va pensar el jove, mentre al seu costat se sentien els crits de celebració dels defensors. Aquell tros de muralla s’havia recuperat, i aquell enemic tan poderós ja no semblava invencible.

Més avall, els oficials castellans continuaven encoratjant els seus homes:

—¡Adelante, adelante por Dios y por el Rey!

Però ara aquelles veus ja no impressionaven els defensors. Els crits eren l’única cosa que havia aconseguit passar les muralles. Els homes que els deixaven anar queien pel camí. De moment.

Quan el sol estava al seu punt més alt, el foc enemic va començar a remetre. Havien arribat notícies de forts atacs de la cavalleria espanyola a la porta de Sant Antoni per entrar a la ciutat. Però la cavalleria francesa i la catalana, ajudades amb un intens foc de mosquet, l’havien feta enrere. Els soldats d’en Raymond, va pensar en Joan mentre en el fons del seu cor desitjava que el francès en sortís ben parat. Per tota la muralla corrien de boca en boca els comentaris sobre el coratge i la destresa dels cavallers francesos en aquella acció. Amb el seu comandant al davant, un tal Serignan, havien causat una gran desfeta als enemics en el combat cos a cos amb els sabres. Els espanyols havien deixat al camp molts oficials d’alta graduació, entre ells el duc de San Jorge, comandant de les forces de cavalleria. Si allò era veritat, al final encara se’n sortirien, pensava en Joan, mentre estirat a terra i amb l’esquena recolzada contra els murs, restava amb els ulls tancats mort de cansament.

En aquella estona de repòs, quan ja feia gairebé cinc hores que tothom a les muralles no havia fet altra cosa que llançar trets l’un darrere l’altre, les dones repartien aigua i menjar, i alguns membres del govern i del comandament militar s’hi havien acostat per tal d’animar els combatents. Corrien rumors que fins i tot el conseller en cap, l’excel·lentíssim senyor Pau Claris, malgrat el seu delicat estat de salut, també s’havia acostat a donar les gràcies als defensors de Barcelona, que tant i tan lleialment estaven lluitant.

Després de tots aquells atacs, l’imponent exèrcit castellà encara no havia posat els peus dins de la ciutat. I això que els vaticinis dels dies anteriors deien que els homes del marquès de Los Vélez no trigarien ni una hora a entrar a la ciutat, passant per les portes obertes pels mateixos barcelonins, que implorarien clemència.

—Ja tornen! Ja tornen!

Els timbals redoblaven de nou i les fileres de soldats s’endinsaven altre cop pels camins de la muntanya. Des de la seva posició, en Joan veia com les formacions ja no eren com abans: hi havia menys banderes i les ordres dels oficials tenien un to menys intens que feia poques hores, però aquell exèrcit no estava vençut i una onada d’homes tornava a carregar contra la ciutat.

Les ordres que se sentien a les muralles tampoc no eren les de primera hora del dia. Després d’haver engegat un primer tret i de contemplar com es tombava un dels enemics més avançats, en Joan va fer moviment de tornar a la posició de càrrega, però darrere seu no hi havia ningú. Va mirar al seu voltant, on el cansament i el foc enemic ja havien provocat estralls. Faltaven homes i els ferits s’acumulaven a baix, a les lliteres blanques dels hospitals. El foc dels mosquets i de les altres armes havia perdut molta força i fins i tot les municions començaven a escassejar.

Els pedrers de la fortificació de sota mateix havien emmudit i una ràpida mirada pel forat de l’espitllera va ser suficient perquè s’adonés que els defensors d’aquella posició no hi eren, mentre que els primers atacants ja hi arribaven.

Sense pensar-s’hi, va agafar de nou un mosquet que li lliuraren des de darrere i tornà a disparar.

—Magí! Benet! Que la gent no se’n vagi de les seves posicions. Hem de tornar a augmentar el foc de mosqueteria com sigui!

Des de la distància va contemplar com en Magí li feia un senyal, en el mateix moment en què un home a la seva dreta queia a terra amb les mans al cap cridant desesperadament. La sang li brollava de manera abundant per la ferida, i tot seguit queia rodolant des de la muralla. En un instant un altre defensor va caure, tocat per un tret que li havia travessat l’espatlla, i poc després un tercer soldat es recargolava de dolor per l’impacte d’una bala.

El foc dels castellans era més intens. A mesura que afluixava la cadència de tir de les muralles, els atacants es podien acostar més i disparar amb més precisió. En Joan va témer que finalment passés el que ningú no volia. El fum de la pólvora, els crits dels ferits i les ordres semblaven els mateixos d’abans, però la resistència minvava i els castellans se n’estaven adonant.

Negres pensaments li venien al cap mentre no parava d’engegar tret rere tret, apuntant sempre al cos dels soldats enemics, que cada cop eren més a la vora.

—La gent de la Marina està pujant! Els del barri mariner estan pujant!

Quan la situació ja era molt difícil, aquelles paraules van circular de boca en boca. Els pescadors, els bastaixos i els descarregadors venien a ajudar la ciutat. De seguida es va sentir una mà de trets des de la part de mar. La gent marinera havia pujat per darrere, per aquells camins que coneixien tan bé, i, emboscats per les roques i els matolls, començaren a tirar pel flanc esquerre de l’enemic, que es va trobar totalment al descobert. Aquella acció va aturar l’avanç dels castellans, que de seguida van tornar a perdre el fortí. Uns instants després el soroll dels pedrers es tornava a sentir. Agafats entre dos focs, en Joan va poder contemplar com els atacants vacil·laven mentre eren desfets pel foc creuat que els queia al damunt.

Concentrat com estava, quasi no es va adonar que algú li posava les mans a l’espatlla.

—Monsieur, senyor! Deixeu el lloc… deixeu-lo. Ara som aquí nosaltres. Aneu al darrere!

—Qui… qui sou, vós? Què dieu?

El foc de l’artilleria de la ciutat era molt intens i en Joan amb prou feines podia sentir el que li deia aquella veu.

—Som mosqueters de l’exèrcit francès, senyor… Hem vingut a ajudar-vos. Mireu…

En Joan va veure com al llarg de la muralla, pertot arreu, centenars de soldats francesos i nous reforços de la coronela de la ciutat ocupaven les seves posicions. Quasi arrossegat el van dur darrere, on una dona li oferí un càntir ple d’aigua. Mentre bevia i notava la boca plena de fang, els ulls se li van emplenar de llàgrimes. Mai no va arribar a saber si allò era pels efectes de la pólvora o pel convenciment que tenien la victòria a tocar.

Sense poder reprimir l’entusiasme que li naixia de dins, es va alçar i, mentre recollia una bandera de santa Eulàlia que onejava al seu costat, va començar a cridar a plena veu:

—Han arribat reforços! Han arribat reforços! Defensors de la ciutat, ara o mai! Estan reculant, estan reculant! Victòria!

I mentre el penó de la santa patrona onejava al vent, el foc de les muralles, dels pedrers, de l’artilleria i dels mariners, concentrat en aquells que pujaven, desfeia cossos i trinxava banderes, com si fossin una colla d’inofensius soldadets de plom.

De seguida els crits es van escampar…

—Estan reculant, estan reculant! No poden pujar! Victòria!

I aquells crits que arribaven des de dalt de les muralles encara eren més efectius que el foc que queia. Cansats, sense municions i amb la majoria dels oficials estesos a terra, els atacants dubtaren i en un tres i no res recularen muntanya avall, llançant les seves armes i proferint crits de retirada. Les unitats del darrere, convençudes que els catalans havien rebut molts reforços i veient la carnisseria que el foc enemic havia fet arreu sobre les files dels seus companys més avançats, també van abandonar la formació i començaren a fer mitja volta. En un instant una mar d’homes esporuguits corrien trepitjant sense pietat els ferits o els que queien a terra. Altres, atrapats enmig de la batussa, obrien foc contra els seus propis companys. Ni els sergents ni els oficials castellans podien parar aquella allau humana.

Quan es va aturar el foc enemic, els defensors es posaren dempeus rere els merlets. Contemplant aquell espectacle, amb les armes al vent, llançaven crits de victòria.

Aleshores algú va donar l’ordre.

—A carn! A carn! Sense pietat! Som-hi! Endavant!

En sentir aquell crit d’en Joan i els seus homes, els defensors es van despenjar amb cordes des de les muralles. Primer foren els homes del de can Martí, però de seguida els van seguir molts d’altres, tot lliscant per les cordes i per les escales amb què els enemics els havien assaltat.

En Joan i els seus, sense descansar ni un moment, van córrer darrere dels que es batien en retirada. La perspectiva d’empaitar l’enemic mentre fugia els havia fet reviscolar. Equipats cada un amb dos mosquets i alguns amb espasa, van posar el genoll a terra en un instant per deixar anar una primera descàrrega. Els soldats espanyols més endarrerits van rebre el plom per l’esquena, mentre les seves armes i els barrets militars rodolaven pendent avall. Els defensors que venien al darrere, convertits ara en atacants, van fer el mateix i ben aviat una munió de cossos malferits jeien escampats per la muntanya. Els crits eren com un tro, i, en sentir-los, als fugitius se’ls encongia l’ànima.

—A carn! A carn! Ja són nostres! Ja són nostres!

Corrent com un foll, en Joan va treure el seu sabre de cavalleria i va començar a repartir estocades a tort i a dret sobre aquells homes que, paralitzats pel terror i mig desarmats, amb prou feines tenien esma de protegir-se.

El jove Martí no fou conscient del perill d’aquella maniobra fins que va sentir els crits dels seus companys. Però aleshores ja era tard. Havia corregut tant que, sense saber com, era al bell mig mateix de les forces reialistes. Va envestir, va colpejar i va disparar contra tothom que tenia a prop, però aviat es va adonar del seu error i es va trobar envoltat d’enemics. Exhaust i encerclat, es va saber perdut sense remei.

Un toc de corneta es va sentir a la seva dreta, i una munió de cavalls van sorgir a tota brida per davant seu arrossegant-ho tot al seu pas. Els cuirassers francesos, armats amb llances, pistoles i sabres, carregaven amb tanta violència i amb un galop tan esperitat, que en un instant tots els que envoltaven en Joan eren a terra malferits o fugien com conills.

—Joan, mon ami, no us mogueu d’aquí… No avanceu més! Espereu els vostres homes! Mon Dieu! Que esteu foll o què? Tantes ganes de morir teniu? Quedeu-vos quiet, us dic!

Raymond de Plaisance era allà mateix. Amb la seva cuirassa brillant sota el sol de la tarda, el casc i l’espasa, semblava un Déu sortit de les entranyes de la terra. En Joan, dempeus, amb l’espasa a una mà i el pistoló a l’altra, mastegava el gust de la sang a la boca i sentia la cremor de la pólvora al nas. Es mirà el francès, però no va dir res. De cua d’ull, una altra cosa li cridava l’atenció. Al fons, darrere dels infants enemics que fugien a la desbandada, s’endevinaven els moviments de la cavalleria espanyola. Els cuirassers enemics tractaven d’aturar la desfeta i amb crits, ordres i tocs de corneta animaven els soldats a tornar a l’atac. Però no era això el que atreia l’atenció d’en Joan, sinó una altra cosa.

Un dels cavallers, que no parava de moure’s amunt i avall, portava un mocador blau al coll: aquell drap maleït altra vegada.

Però algú més també se n’havia adonat.

—Joan, sé que l’heu vist, però aquest home és meu…

—Però què voleu dir?

—Que us penseu que sóc un babau, jo? Sé què us ha fet García de Irízar, però també sé què m’ha fet a mi. Sóc jo qui ha d’acabar amb ell! Jo i no vós! Enchanté, mon ami! Ha estat un plaer conversar amb vós.

Llavors el francès va picar els esperons del seu cavall, que sortí a tota brida cap a l’oficial castellà, mentre s’obria pas enmig de les tropes enemigues a cops de sabre.

—Raymond, és una bogeria! No hi arribareu mai!

Però els crits d’en Joan foren inútils i en un instant el cavall i el genet van desaparèixer engolits pels enemics.

Si una cosa és ben certa en els manuals d’estratègia militar, és que enmig d’un combat no pots perdre de vista l’enemic en cap moment, i en Joan Martí va aprendre aquella lliçó de la pitjor manera possible.

Abans que pogués reaccionar, un infant castellà li va clavar la pica a la cama. Recargolant-se de dolor es doblegà endavant mentre deixava anar un tret que va anar a parar entre els dos ulls de l’atacant. Però, just quan queia, va sentir un nou tret i la cremor del plom li va travessar el pit. Amb les mans obertes, va deixar anar les armes i caigué a terra amb els ulls esbatanats mirant el cel.

L’últim que va veure abans de la foscor va ser una llum blanca que l’encegava. En Joan Martí va dubtar si havia arribat al cel o si se li obrien de bat a bat les portes de l’infern.

—Joan, Joan! Desperta! Sóc jo, en Benet!

Un soroll metàl·lic com si fos de campanes li retrunyia dins del cap. Aixecar les parpelles era del tot impossible. Les campanes no paraven de sonar; ben segur que allò era el cel, encara que no tenia gaire clar què hi podia fer en Benet, allà, després d’haver-se passat la vida empaitant bones pitreres. El primer parpelleig va ser inútil, perquè una llum enlluernadora li va cremar les ninetes.

—Eh, nois! Ha obert els ulls, n’estic segur! Joan, que em sents? Sóc en Benet!

I tant que el sentia, en Benet. Semblava que el tingués dins de la closca, i aquell estrèpit del bronze també.

Quan ho va intentar novament, un terrible monstre sense cos va comparèixer, insistint una vegada i una altra que era en Magí. El cap li donava voltes i fins al tercer cop no es va adonar que el que tenia davant dels ulls era el cap d’en Magí, que el mirava agenollat rere seu.

—Joan, gràcies a Déu i als sants! Gràcies a la santa patrona i a sant Joan i…

—Magí… prou, que em fas venir mal de cap!

—I a tots els sants i…

—Magí, recoi! Que em roda el cap! On sóc? Què és tot aquest xivarri?

—Ets a la plaça de la Catedral, en una llitera, amb tots els altres ferits de la batalla. S’està celebrant una gran missa per donar gràcies a Déu per la victòria.

A poc a poc el cervell d’en Joan tornava al seu lloc. Recordava el soroll dels trets, de l’artilleria, els crits de dolor, les ordres, i també recordava com va acabar muntanya avall darrere dels castellans que fugien espaordits. És a dir que sí: havien guanyat aquell exèrcit invencible. En aquell moment, però, una punxada al pit li va recordar el preu que havia hagut de pagar per aquella victòria… i en un instant també va veure el cavall del seu amic Raymond que desapareixia envoltat d’enemics empaitant un maleït fantasma.

Tenia el cos bullint i els dolors el cruixien pertot arreu. Estava a punt de tancar els ulls quan una gran cridòria el va sobresaltar.

—Ja surten, ja surten! —cridava tothom, mentre les campanes repicaven encara amb més força.

—Magí… —ningú no va respondre. Els crits i els cants eren tan forts que semblava que el món s’ensorrava.

—Magí, quants dies fa que estic així? MAGÍ! Que no em sents?

—Oh, sí, perdona, Joan! Uns quatre o cinc. Estàs malferit, però en Balthezar diu que te’n sortiràs.

—El metge jueu?

—Sí, el metge jueu. Dels altres no me’n refiava gens ni mica.

—I què redimonis passa ara?

—Les autoritats surten de l’església. Els generals francesos, el rei de Portugal, les autoritats de la Generalitat i fins i tot el nostre conseller en cap, en Pau Claris, a qui Déu beneeixi per molts anys i torni la salut i…

—Calla i ajuda’m a aixecar-me una mica…

—Però el metge ha dit que has de romandre al llit, descansant.

—Vols fer el favor?

Mentre en Magí l’ajudava a incorporar-se i li posava unes coixineres farcides de llana sota el cap, en Joan va deixar anar un gemec. Mil agulles li travessaven el cos.

L’espectacle era nou per a ell. Les banderes que havia vist a terra eren a la porta de l’església i uns cavallers amb muntures engalanades de mil i una coloraines escortaven les autoritats, que sortien a peu, per la porta de la catedral, entre els crits d’entusiasme de la multitud. Va bellugar el cap lentament i va poder contemplar al seu costat, a dreta i esquerra, altres ferits com ell que jeien a les lliteres, situades davant de tot, a poques passes de les escalinates de la catedral, guarnida amb banderes barrades de França i d’altres llocs que no coneixia. Cants, oracions i precs de gràcies al Senyor se sentien pertot arreu, mentre un dels personatges, sota pal·li, va començar a baixar les escalinates adreçant-se a les rengleres dels ferits, seguit per una processó de religiosos de tota mena, entre lloances i panegírics. Els penons i les banderes de la ciutat lluïen a totes les balconades i les finestres, i les campanes semblaven competir per veure quina feia més estrèpit.

El cos li reclamava atenció amb un no parar de dolors i fiblades. Se sentia encarcarat, adolorit, i el pols li rebentava les venes del cervell. Només tenia ganes de tancar els ulls i dormir… tornar a dormir una mica.

—Vós sou en Joan… en Joan Martí? —va sentir que li preguntava una veu.

En Joan va mig obrir els ulls de nou, encara que no sabia si ho podria aconseguir. Davant seu, la figura d’un home prim i d’una extrema pal·lidesa li parlava tot posant-li una mà sobre l’espatlla. Es notava els llavis secs i enganxats: era impossible respondre.

—Conec les vostres accions a la batalla, Joan. M’han informat del vostre coratge i de la vostra lluita per alliberar la nostra ciutat i el nostre país. Barcelona i nós us tenim un deute de gratitud, i us prometo que no l’oblidarem encara que…

Un accés de tos li va venir de cop, i en Joan va entreveure com l’home es posava la mà a la boca mentre un fil de sang se li esmunyia entre els dits i li queia sobre el pit. De seguida un bosc de braços l’ajudaren a incorporar-se. Però aquella tos seca i rasposa no s’aturava. Es van sentir uns murmuris i en un instant tot el seguici va desaparèixer de la seva vista. El coneixia, aquell home? Ben segur que estava molt malalt, però de moment no se li acudia el seu nom. En Magí, com quasi sempre, li endevinà els pensaments.

—És el canonge Pau Claris, el nostre conseller en cap… Renoi, com t’ha felicitat! Pots estar ben content.

—Aquest és el conseller en cap, en Pau Claris? Aleshores és veritat que està molt malalt?

En Magí no contestà, però abans de tancar els ulls en Joan va poder veure com el rostre del seu amic es difuminava progressivament.

—Joan, Joan, desperta… Joan, fill meu.

—Pare? Sou vós, pare? —En Joan va obrir els ulls. El rostre del seu pare era al seu costat. Va allargar una mà i de seguida l’home la va prendre entre les seves. On era? El so de les campanes s’havia aturat. Damunt seu hi havia un sostre alt amb unes candeleres penjades, que il·luminaven l’estança amb una claror esmorteïda. Semblava que era de nit. No sabia quant de temps havia dormit des dels seus darrers records, al mig de la plaça de la Catedral. Tampoc no sabia quina hora ni quin dia era. L’únic que podia afirmar amb certesa era que el seu cap ja no bategava amb aquell dolor punyent i que el cos, encara que adolorit, havia trobat una mica de calma.

—Pare! Com està la mare? I en Miquel? Què hi feu, aquí?

—Ens has fet patir molt, fill meu. No sabíem res de tu. He voltat per la ciutat des de l’endemà del conflicte i fins avui no m’han donat raó de tu.

En Joan va notar les mans del pare, que li premien amb força les seves, i se sentí reconfortat.

—Joan, he vingut per portar-te amb mi. Vull que tornem tots dos junts a casa. Ja n’hi ha prou d’aquesta bogeria. Ja n’hi ha prou de morts i desgràcies. No vull perdre’t a tu també, fill meu!

El jove no va respondre. Els seus sentiments eren incerts. Sabia què volia dir el seu pare i tenia molt clar que feia falta a casa. El seu lloc era allà, però encara li cremaven unes brases sense apagar. Li venien al cap records turbulents, i les imatges del seu amic francès rodejat d’enemics amb mocadors blaus al coll es barrejaven amb el rostre de la Maria, morta als seus braços, i les malediccions d’una bruixa envoltada de flames. Necessitava pensar, necessitava més temps. Lentament es va deseixir de les mans del pare.

—Pare, me’n sortiré, d’aquesta, no patiu. Torneu cap a casa, si us plau, i digueu a la mare i a en Miquel que estic bé. Però ara no és el moment de tornar al poble.

—Joan, per l’amor de Déu!

—Pare, recordeu què va passar. Vós sabeu tan bé com jo que hi ha gent que està esperant la meva tornada per prendre’s la revenja, i no vull donar-los aquesta oportunitat. Almenys no encara.

—Però, fill meu! Les coses han canviat. Ara ets un heroi. Tothom parla d’en Joan i la seva colla. Aquells del poble no gosaran pas tocar-te.

—Escolteu-me, us dic! I escolteu-me bé.

En Joan, tot i els dolors que el martiritzaven, es va incorporar per mirar directament els ulls del seu pare.

—Us estimo molt a tots. Això ja ho sabeu, pare. Sé que tinc un lloc amb vosaltres i us dono la meva paraula que algun dia tornaré. Però ara, avui, no. No fins que hagi resolt alguns assumptes pendents.