XI

EL FRARE

«Us juro pel que més estimeu en aquest món que tornar a casa, amb la meva nova família, i deixar aquella terrible guerra va ser el millor que vaig fer en molts anys. Mentre la nostra terra encara es rebregava sota els terribles estralls d’uns i altres, al meu costat el petit Miquel va anar creixent i la seva presència va ser com un bàlsam per al meu pare.

La mare, malauradament, ja no el va conèixer, atès que quan jo vaig tornar de les terres de tramuntana, ella ja ens havia deixat per sempre. El pare em va explicar que morí poc després que jo me n’anés del mas, però el que no es va atrevir a dir-me va ser que la causa de la seva mort fou la infinita tristor de trobar-se sense cap dels seus fills en els últims anys de la seva vida. Això no calia que m’ho digués ningú, perquè jo ja ho sabia. Era quelcom amb el que hauria de viure sempre més.

Per força i per necessitat, vaig tornar a dedicar-me a la casa. En Magí va restar molt de temps trasbalsat per la mort d’en Benet, però va callar i mai no me’n va fer cap retret. Segur que pensava que si m’hagués acompanyat ell en lloc del seu jove amic, encara estarien junts a can Martí.

Fos com fos, en Magí havia cuidat molt bé dels nostres interessos i la casa anava endavant, tot i les dificultats dels temps que ens tocava viure. La gent anava i venia, com sempre, per cercar feina, portar mercaderies, comprar o vendre i ajudar en les diferents èpoques de més activitat. Aviat em vaig veure de nou tenint cura dels animals i dels altres productes i portant-los als diferents mercats de la rodalia.

La dona d’en Miquel, la Teresa, era una bona mestressa, i les coses de la casa estaven sempre a punt. Van passar molts anys, i, tot i preguntar arreu i a qualsevol nouvingut que trobéssim, ningú no ens va poder donar noves d’en Miquel. Va arribar un moment en què l’esperança era tan dèbil que sense adonar-nos-en ja el donàvem per mort, potser en aquella nit de mal record, dins de la presó de Perpinyà.

Uns quants mesos després d’arribar a aquesta certesa, la Teresa i jo vam decidir de casar-nos. No era un amor com el que jo vaig sentir per la Maria, ni tampoc, ben segur, com el que ella va sentir per en Miquel; però una dona sola amb fills no era benvista i un sol descendent tampoc no era el millor per a la família. Al principi al pare no li va semblar bé. No trobava que aquella solució fos la millor manera de guardar el record del seu fill Miquel. Més endavant, però, hi va consentir, convençut o potser tan sols resignat.

Fou així com vam tenir dos fills més: la Marta, en memòria de la meva malaurada germana, i en Jordi.

No eren bons temps per a la nostra terra. La guerra continuava i, després de les victòries a Perpinyà i Rocroi, a les terres del Rosselló, l’exèrcit espanyol ja s’havia refet, i ciutats com Lleida i altres indrets havien tornat a mans dels terços.

Tal com es podia preveure, la gent tampoc no estava contenta amb els nous aliats francesos. El problema de l’allotjament de les tropes i els abusos dels soldats eren els mateixos d’abans, l’únic que havia canviat era el lloc d’on venien els ocupants. Aviat ens vam adonar que altra vegada ens havien envaït, utilitzat i traït, i molts dels que havien clamat contra el rei Felip després ho feren contra el rei Lluís, ja que el dels Àustries no era pas millor que el dels Borbons.

Per culpa d’aquells fets, Barcelona tornava a estar en perill deu anys després. Es parlava que un gran exèrcit del rei espanyol tornava a pujar des del migdia per assetjar de nou la nostra ciutat. Les lluites i les desgràcies no ens deixaven, però jo, aquella vegada, volia quedar-me’n al marge. Havíem allotjat alguns soldats francesos i no havíem tingut cap problema. Jo procurava estar bé amb tothom, encara que allò no fos una empresa fàcil, perquè és clar que hi ha coses que mai no es poden oblidar.

Molta gent em preguntava per què no tornava a la lluita. Altres, antics companys i coneguts, que trobava quan feia els meus viatges a Barcelona, no m’ho preguntaven, m’ho demanaven, m’ho suplicaven i fins i tot alguns quasi es podria dir que m’ho exigien. Però jo m’hi vaig negar sempre.

No volia tornar a matar mai més. Ja tenia prou sang a la meva consciència. Feia gairebé deu anys que no havia tornat a agafar una arma, ni tan sols per anar de cacera. A més, ja tornava a tenir una raó per viure, una nova família que m’estimava i amb la qual em sentia tan feliç com es pot ser en aquesta vall de llàgrimes. No volia, no podia arriscar-me a tornar-los a deixar sols.

La meva ànima, però, tenia una sensació permanent de mancança i de solitud. Era com si sentís penediment per moltes coses que havia fet, però encara més per altres que no havia arribat a fer mai.

Aviat, aquest Déu que ha mogut a la seva voluntat els fils de la meva vida m’havia d’ensenyar de nou que, dissortadament, tot depèn d’ell i que hi ha coses mil vegades pitjors que la guerra».

—Joan, Joan! La gent fuig de Barcelona, els camins en són plens! És la pesta! És la pesta! —En Magí havia entrat com un enfollit dins de la cort on en Joan esmolava unes eines.

De fet, ja feia temps que pertot arreu es parlava del núvol negre. Uns quants dies enrere, dos homes del poble ja havien perdut la vida, i tothom deia que la culpa la tenia aquell alè invisible, enviat per Déu a castigar l’home. En Joan estava convençut que allò era, més aviat, cosa del diable.

Així doncs, en Magí no li venia a dir res que no sabés. Tot el Comtat de Catalunya, Barcelona, tornaven a patir la pitjor de les calamitats, la que alguna vegada havia sentit dir al seu mestre, els tres genets de l’Apocalipsi: pesta, fam i guerra. Tots tres havien vingut fins a aquell racó de món a castigar els seus habitants, segons semblava, per tants i tants pecats comesos.

—Ja ho sé, Magí. Estava convençut que passaria alguna cosa com aquesta. Fa massa temps que la nostra gent pateix la guerra. La guerra ha portat la fam i… el tercer genet no triga a venir quan apareixen els altres dos: gent forastera que ve de no se sap on, molts pobres que es mengen qualsevol cosa per no morir de fam, tothom va ple de brutícia i de xacres. Només era qüestió de temps que la pestilència arribés al nostre país.

—I què podem fer, Joan? —En Magí era un home valent, però aquell mal el tenia atemorit, com a tothom. Allò era molt diferent d’enfrontar-se amb un enemic amb una daga a la mà o lluitar contra un exèrcit. Aquell rival era invisible i no sabies mai quan atacava. Però el pitjor de tot era que ningú no tenia cap possibilitat de defensar-se. Si t’escollia, estaves perdut.

—Doncs no deixar-nos vèncer, Magí, com hem fet sempre. Les dues últimes morts del poble, l’hereu de can Cavaller i en Josep Berenguer, el ferrer, ja van ser per aquesta causa; tot i que ningú no ho diu, tothom ho sap. La darrera vegada que vaig anar a ciutat, els carrers ja n’anaven plens, d’aquests comentaris, però no vaig voler dir res per no espantar-vos. No podem fer res més que enterrar els nostres morts, vetllar perquè el mal no s’estengui i ajudar tothom que puguem.

—Però, Joan, si acollim gent empestada, podem caure tots del mal.

—Ja ho sé, amic meu, ja ho sé… però si nosaltres no ho fem, qui vols que ho faci? Som els únics de la rodalia que tenim espai i queviures. Som afortunats, Magí, i estem obligats a ajudar aquesta pobra gent. Però no pateixis, no cal que tothom ajudi. Només els voluntaris. Els donarem aixopluc i menjar. És com sempre s’ha fet quan arriba aquesta mort negra. La gent del poble ens ajudarà a reconèixer els malalts tan bon punt tinguin un primer senyal, i això ens permetrà separar-los. I pel que fa a la gent que surt de Barcelona…

—Què podem fer amb ells, Joan?

—També els donarem acollida. Els que no estiguin malalts podran ajudar. I si algú resulta empestat, el tractarem com si fos un veí més. Ells també ho farien per nosaltres, arribat el cas. Al capdavall, aquesta pesta encara ens portarà algun benefici.

—Què voleu dir?

—La ciutat de Barcelona està pràcticament en estat de setge. Els exèrcits castellans la tenen envoltada pertot arreu, com anys enrere, amb un exèrcit encara més nombrós que aleshores i amb les galeres a la vista. Però mentre hi hagi la bandera negra de la pesta penjada al portal, no gosaran entrar-hi.

—Voleu dir, Joan, que no aprofitaran per esmicolar-nos, ara que poden?

—Mentre tinguem el mal a sobre, no. Però després…

«Durant aquells temps d’angoixa i patiment, tothom va fer pinya per aturar el mal. Nosaltres vam cedir terres, coberts, aliments i aigua neta per organitzar l’ajuda a la gent que venia de fora. Amb les comitives de desesperats, també venien algunes religioses que sabien com actuar en aquelles circumstàncies i que es prestaven en tot moment a fer el que fos necessari. He de reconèixer que malgrat la meva descreença en el fet de l’existència d’un Déu just i generós, aquelles dones em van causar respecte i admiració per l’abnegació continuada que van demostrar a l’hora d’ajudar tothom, tot i el gran risc que corrien. Entre tots vam salvar moltes vides, i pocs mesos més tard els efectes del mal començaren a apaivagar-se.

Però abans no deixés de remenar la cua el dimoni de la pesta, les notícies que arribaven de Barcelona eren descoratjadores. El terrible mal estava fent milers de morts i la ciutat estava defallida i abandonada. En Pau i la Mundeta, que vam acollir a casa com uns més de la família, ens posaren al corrent de les macabres comitives que s’emportaven els morts a dotzenes, dia rere dia. La gent deixava les cases i les feines, i els que restaven dins amb prou feines podien trobar alguna cosa per menjar o per beure sense córrer el perill de ser emmetzinats per aquell flagell. A més, el setge de l’exèrcit enemic es mantenia i ningú no sabia amb certesa com podria acabar tot allò. La situació era desesperada».

Una nit més, després de sopar, en Joan i el seu pare estaven asseguts sota el cobert del porxo. L’aire era agradable i, després de tants mesos, ja no semblava que tingués res a veure amb l’alè de la mort.

El suau grinyol del balancí de l’avi tenia el mateix so que una cançó entranyable i familiar a les orelles d’en Joan, que restava assegut al seu costat en una cadira de vímet.

Mentrestant, ajudada per alguna veïna, la Teresa acabava d’arreglar la casa i els fills esperaven l’hora per anar al llit, jugant a l’eixida.

Els dos homes acostumaven a passar una bona estona junts. De vegades parlaven i de vegades gaudien del silenci i dels sons de la nit. Aquella rutina familiar, tantes vegades enyorada, donava serenor i tranquil·litat a en Joan. Era aquell dia a dia de benestar i pau que, malauradament, potser aviat tornaria a desaparèixer.

—Pare, aquesta nit voldria parlar-vos de quelcom important.

El vell Martí no va dir res. La seva mirada continuava perduda en un punt inconcret enmig de les ombres de la nit. No semblava que aquell requeriment li vingués de nou.

—Pare, que m’escolteu?

—Sí, Joan, t’escolto. Però no pateixis, perquè em sembla que ja sé el que em vols dir.

—Què dieu, ara? Però si encara no n’he parlat amb ningú, d’això, ni tan sols amb la dona.

—La jove també s’imagina el que ens vols dir. És molt llesta, aquesta xiqueta, Joan.

Es féu el silenci mentre els dos homes es miraren de fit a fit.

—Joan, sóc el teu pare. Moltes vegades sembla que ja no hi sigui; però encara sóc el patró de can Martí. Sóc vell i estic xacrós, però aquesta casa no té secrets per a mi. Ja fa dies que t’estàs preparant… per marxar una altra vegada. Has fet netejar dues mules, tens uns sarrons ben guardats i enllustrats, unes quantes provisions han desaparegut del rebost, no pares de treballar greixant les rodes d’un dels carros. Te’n tornes a anar.

En Joan abaixà el cap.

—Pare, sé que és molt difícil d’entendre per a vós. Però no puc fer altra cosa.

—I jo què vols que et digui, fill meu? Ja ho has fet tantes vegades, això, que potser ja m’ho havia d’haver imaginat. Una vegada vaig ser jo el que et va fer fugir, i des d’aleshores…

—Pare, per favor us ho demano! No m’ho poseu encara més difícil. Que us penseu potser que, quan me n’he anat, ho he fet per pròpia voluntat? Us creieu que el que jo volia era marxar lluny de la meva casa, de la meva família, de la meva terra? Per què us imagineu que he tornat una vegada i una altra? Ja fa deu anys que vaig tornar del Rosselló. Aquí tinc casa meva, la meva dona, els meus fills, us tinc a vós…

—A mi ja no m’hi comptis, Joan. Jo ja sóc més de l’altre món que d’aquest. Però sí que has de pensar, i molt, en la Teresa i els teus fills. Què passarà si te’n vas i els deixes sols? Com pots estar segur que quan tornis els trobaràs aquí? Com creus que se sentirà la teva dona quan li diguis que…

—No patiu, avi —la veu de la Teresa sortí del darrere dels dos homes.

—Jo tindré cura de vós i dels nens. I amb l’ajuda de la gent, també miraré per la casa. Perdoneu, però us portava una mica d’aigua fresca, com cada nit, i he escoltat les vostres paraules.

—Teresa, dona, avui mateix t’ho volia explicar. —En Joan se sentia confós i avergonyit davant l’aparició de la seva dona.

La Teresa s’acostà amb una gerra de terrissa i dos bols. Els va deixar sobre la taula que hi havia entre els dos homes i els emplenà d’aigua. Després també va deixar la gerra i es quedà dempeus.

—No pateixis, Joan. De fet, m’estranyava molt que triguessis tant a prendre aquesta decisió. Estava convençuda que te n’aniries molt abans.

—Però què dius, noia? —L’avi Martí no podia ocultar la seva sorpresa.

La Teresa es va acostar una cadira de fusta que hi havia a prop i va seure al costat del seu home. La manteleta de ratlles blaves sobre el vestit blanc li donava un aspecte polit. El seu rostre quasi infantil, amb un somriure permanent, i els ulls amb aquells reflexos de melangia la feien semblar serena i enèrgica alhora. Els cabells negres els duia recollits amb unes agulles franceses, regal d’en Joan, i la pell del rostre li brillava amb una fina capa de suor; les mans desprenien aquella olor tan agradable del sabó de romaní que ella mateixa es preparava. Els dos homes l’estimaven i, a més, li tenien un gran respecte. Se l’havia guanyat amb la seva feina i la dedicació d’una bona mare i una bona esposa.

—Des que ens va salvar la vida a en Miquelet i a mi —començà a parlar adreçant-se a l’amo—, he pogut comprovar que el vostre fill va deixar quelcom més que un germà i un amic a les meves terres de tramuntana. Al principi era només una lleugera sensació, una impressió, que es va anar fent més forta cada dia que passava. Quan es va casar amb mi, em va fer molt feliç. Hem passat uns quants anys junts que mai no podré oblidar. És un home bo i noble, bon marit i bon pare. No hem parlat potser d’amor perquè no cal parlar-ne. L’amor és una cosa que es troba un sol cop a la vida, i tant ell com jo ja hem tingut aquesta oportunitat. És una altra cosa: una sensació de respecte, de serenor i de suport. No hauria pogut trobar un home millor per compartir la meva vida, llevat de qui tots dos sabeu.

Aquelles paraules feren efecte en els sentiments dels dos homes, i el vell Martí no va poder evitar que els ulls se li omplissin de llàgrimes en recordar el seu fill Miquel. En Joan va abaixar el cap. Els records i els dubtes sobre el que va passar a Perpinyà encara el mortificaven cada dia.

—Però en tot aquest temps sempre he observat en ell una sensació de mancança, de tristor, com si li faltés alguna cosa, com si tingués el neguit de quelcom important que li queda per fer. Es deleix per tancar alguna vella ferida o complir un desig, bo o dolent, no ho sé pas. No sé què és, però sé que hi és.

En Joan va moure el cap lentament. El sorprenien el coneixement i la intel·ligència d’aquella dona.

—Aquesta sensació encara s’ha fet més forta darrerament, arran de l’arribada del morbo.

En Joan alçà el bol i va beure un bon trago d’aigua per refrescar-se la gola abans de parlar.

—Teresa, Teresa. La veritat és que tu em coneixes a mi molt més bé que no pas jo a tu. Per què enganyar-me i enganyar-vos? És cert això que dius. És cert que trobo a faltar quelcom a la meva vida. Em pregunto si tot el que he fet ha servit per a alguna cosa. He actuat per instint, per revenja, per odi, i fins i tot potser per amor. He fet el que he fet mogut per diferents forces que em sortien de l’ànima; però cap d’aquestes forces no han estat mai sentiments de bondat, de pietat o de caritat. Quan he actuat per amor, aquest amor ha estat sempre un amor egoista. Semblava que el que feia era per als meus, per a la meva família, per a la meva terra… però, en el fons, només pensava en la meva satisfacció personal, a alliberar la meva rancúnia.

—Fill meu, però què dius! Després del que ens han fet…

—No, pare, no, fa un moment vós també estàveu dient el que jo he dit ara, encara que no us ho semblés. He matat, he destruït, he odiat fins a un punt que només vivia per això. He traït els meus principis tantes vegades que ara em sento malament amb mi mateix. Moltes nits els cossos esquarterats d’amics i enemics es passegen pels meus somnis. La Maria, la mare, en Miquel, en Benet… I sabeu què? Tots em miren amb els mateixos ulls: ulls de llàstima.

En Joan es va tapar el rostre un instant, amb les mans. La Teresa va allargar la mà i li acaronà els cabells.

—Pare, he estat fent durant anys totes aquelles coses que sempre m’heu dit que no s’havien de fer, i ara me’n penedeixo. Sí, potser, al capdavall, l’únic que tinc és un penediment i una ferida a l’ànima. I el més trist de tot és que una veu dins meu encara em diu que si tornés enrere hauria de fer el mateix que he fet. Aquesta lluita interna m’està tornant foll! Necessito demostrar-me a mi mateix que sóc capaç de fer altres coses, que puc ser capaç d’ajudar els altres, siguin qui siguin, únicament perquè ho necessiten. Vull compensar el mal que he fet, i tal vegada en aquest moment tinc l’última oportunitat. Ara o mai…

«Encara guardo a la memòria les imatges del dia que vaig tornar a marxar de casa. Des de dalt del carro, ben tapat amb sacs lligats, plens de queviures, roba, aigua i alguns remeis que em va preparar la Teresa amb l’ajut de les dones del poble, vaig contemplar la meva família i els meus amics, entre ells en Magí, fins que van desaparèixer darrere del primer revolt del camí.

Tothom em va insistir una vegada i una altra que agafés alguna arma, però jo no en volia portar cap. Ni tan sols una daga per defensar-me dels quatre lladregots que ben segur podria trobar-me pel camí. El meu enemic en aquest cas era un altre: un enemic poderós i invisible a qui no podia malferir amb un tret o amb un cop de sabre. Estava convençut que en tenia prou per obrir-me pas amb un tros de drap negre lligat en un pal, ben a la vista, a la part del davant del carro. El senyal dels empestats, el senyal de la mort. Ningú que veiés aquella marca no tindria valor per acostar-s’hi.

Jo no estava empestat, encara. El meu mal era molt pitjor, era un mal de l’ànima, una ferida que, com la de l’oli bullent sobre la pell, deixa un senyal per sempre. Tal vegada ja no tornaria a contemplar mai més la meva terra. En algun moment vaig arribar a pensar que aquell era el meu veritable desig: no tornar mai més. I qui podia saber si aquell desig es compliria…».

Ja feia tot un dia que en Joan feia camí quan va arribar a l’altura de la quinta forca, just després d’haver deixat enrere el poble de Santa Maria de Montcada. El viatge havia estat ple d’obstacles i entrebancs. Els camins anaven curulls de fugitius, molt més nombrosos a mesura que s’acostava a ciutat. En aquell punt, els camps eren plens de barraques mig enrunades fetes amb teles ronyoses, trossos de fusta i encanyissades que donaven un precari aixopluc a famílies senceres amuntegades i d’aspecte miserable. L’aire era ple d’un fum pestilent com si fos l’alè de la mort, que feia la ruta de cada dia per recollir el seu botí.

De tant en tant, apareixien algunes partides de soldats espanyols i es movien amunt i avall amb desconfiança, allunyats de tot allò que pogués semblar podrit o empestat. De matinada va començar a enfilar el camí que el duria a la Porta de la Pau, per entrar a Barcelona. Tothom que va trobar sortia de la ciutat, i es va adonar que en aquell moment només ell anava en direcció contrària. El cansament estava a punt de vèncer-lo i havia de fer esforços per no tancar els ulls.

—¿Qué llevas aquí? —una veu autoritària el va despertar de cop. Un escamot de soldats castellans l’havia envoltat sense que se n’adonés. El seu aspecte no era pas ufanós, i ben segur que la gana també els recargolava els budells. Sens dubte els havia cridat l’atenció aquell home damunt d’un carro que volia entrar a la ciutat assetjada per la pesta, quan tothom volia sortir-ne al més aviat possible. En Joan va callar. Capcot, amb un posat abatut i respiració sorollosa, procurava representar tan bé com podia la comèdia que havia preparat.

—¿No me has oído? ¡Responde!

—¿Eh? Oh, sí, señor, perdón, señor. —Va fer una reverència amb lentitud i parsimònia donant la impressió que anava a caure a terra—. Torno a casa. És que sóc de Barcelona, jo. No… no me encuentro muy bien, sabe, y…

Un accés de tos virulent va projectar un munt d’esquitxos de saliva sobre la roba del militar. Els soldats es tiraren enrere amb un gest instintiu.

—¡Pero será mal nacido, este bellaco! —va maleir-lo el soldat mentre provava de treure’s les restes de gargalls—. ¡Pues no me ha puesto perdido!

El drap negre no els havia fet enrere, però aquella actuació va ser suficient per acabar de desanimar-los i convèncer-los que aquell desgraciat era més mort que viu.

Un cop havien desaparegut de la seva vista, en Joan tibà les regnes i les dues mules van reprendre el pas. No va poder evitar un somriure per sota del nas tot recordant la cara del militar.

Poc després va arribar davant la porta mig oberta, per on sortia un degoteig de vius i morts, i demanà per entrar-hi.

—Qui sou, vós?

—El meu nom és Joan Martí. —Un perllongat silenci va seguir les paraules—. Porto provisions i remeis per a la gent de la ciutat.

Si el seu nom no havia fet gaire efecte, esmentar les provisions era com un salconduit instantani. Al moment, dos soldats obriren la porta de bat a bat i, apartant els que traginaven, van fer lloc de mala manera perquè el carro entrés cap a dins. En Joan es va sorprendre d’aquella manca d’interès per mantenir la porta tancada, encara que de seguida va comprendre per què: la pesta era el millor sentinella. Mentre el mal negre infectés la ciutat, l’enemic se’n mantindria allunyat. Vet aquí com un mal sempre porta un bé.

Un cop fou dins va aturar el carro davant l’improvisat cos de guàrdia. Els soldats que hi prestaven servei eren membres de la coronela, ben coneguts per ell. Afamats i bruts, amb els cabells encartonats i barba de molts dies, feien cap al carro, però es van aturar de seguida. Havien vist el senyal d’advertiment penjat davant. Tota aquella colla de bonys tapats amb sacs ben recosits bé podia contenir cossos humans empestats en lloc de queviures.

En Joan posà el peu a terra i, endinsant la mà per sota de la coberta, agafà un pa rodó de farina blanca i el lliurà al caporal que es trobava al davant dels soldats. L’home es va mirar el regal amb un gest golafre i, després de donar-li les gràcies amb un fil de veu, el convidà a entrar on hi havia la resta dels homes. Abans, però, esquinçà un tros de la peça i la va donar a un dels dos soldats que es quedaven al carrer.

—Vosaltres dos, vigileu aquest carro. En responeu amb el vostre coll, que ningú no toqui res.

Instants després, al voltant d’una taula, en Joan, el caporal i tres homes més menjaven el pa sucat amb el vi que el de can Martí havia tret de la bóta que portava al coll.

—Així que de veritat sou en Joan Martí, el cap de colla dels d’en Joan? Encara se’n parla per les tavernes i els quarters, de vós i dels vostres homes. Com és que heu vingut a aquest infern? Us garanteixo que és el lloc més infecte on un home pot estar, ara com ara.

—Tan malament està tot plegat, amic meu?

—Malament, dieu? Jo diria que no pot estar pitjor. La pesta ha delmat la ciutat. Entre la gent que ha marxat i continua marxant i els que han mort, amb prou feines en quedem uns quants per defensar les muralles; encara que, de moment, aquests d’aquí fora no tenen gaire interès a entrar-hi, és clar. Fa mesos que pràcticament no entren queviures, ni aigua ni res de res, i encara que els castellans no fan res per acostar-se al centre, cada cop es tornen més agosarats en les seves incursions per la rodalia. Ja han atacat per la Creu Coberta, per Sarrià… S’han apoderat d’algunes cases i terrenys, i, segons diuen, estan aixecant fortificacions. No tenen cap pressa per escanyar-nos. Entre el mal i la fam n’hi ha prou per fer caure aquesta fruita madura. No els cal gastar més plom del que és necessari.

Entre queixalada i queixalada, mentre menjava i bevia tan de pressa com era capaç de fer-ho, com si tingués por que algú li prengués aquell inesperat convit, el soldat no parava de donar explicacions, ansiós per ajudar un dels més reconeguts lluitadors del país.

—I vós, què hi veniu a fer, Joan? A lluitar? Algú com vós seria de gran ajuda, sens dubte. Tots els homes en disposició d’agafar una arma estarien desitjant de posar-se sota les vostres ordres.

—No, no vinc a lluitar. Jo ja he lluitat prou. No porto armes, sinó menjar. No porto pólvora, sinó farina. No vull vessar sang, sinó vi. Vinc a ajudar. És la meva única intenció en aquest moment.

En Joan va percebre amb claredat un gest de decepció en els rostres d’aquells homes. No entenien per què algú com ell volia quedar-se al marge de la lluita precisament ara. Aquella reacció, però, el va deixar indiferent. Tant li feia el que aquells homes o qualsevol altre poguessin pensar. No li importava si l’assenyalaven amb el dit i li deien «covard». No li importava gens ni mica.

—Bé, és hora de marxar. Quan em doneu una informació, me n’aniré. Podríeu dir-me quin és el millor lloc de la ciutat per deixar la meva càrrega? On són els malalts, la gent més necessitada?

Els homes de la coronela intercanviaren mirades d’incredulitat. Posar-se al mig dels empestats era el mateix que signar la pròpia condemna de mort.

—No em podeu orientar? —en Joan va tornar a parlar davant d’aquell silenci persistent.

—Sí, sí, és clar que podem. El que passa és que… En fi, això que demaneu és l’últim que podíem esperar de vós. De fet, tothom pregunta el contrari, quin és el millor camí per allunyar-se d’aquests pobres desgraciats. Ajudar els malalts és molt arriscat, amic meu. Suposo que en sou conscient.

—Per descomptat que sí, no en tingueu cap dubte.

—Bé, doncs el millor que podeu fer, si aquest és el vostre desig, és anar cap a les drassanes. Pregunteu allà pel Frare. Aquest home i un grup de religiosos tenen cura dels malalts i dels que els ajuden. Dels vius, dels moribunds i dels morts: de tot el que té a veure amb aquesta desgràcia.

—El Frare, dieu? I no té cap altre nom?

—Tothom el coneix pel Frare, encara que, segons diuen, no és cap religiós. Ningú no en sap res, i molts no l’hem vist mai. Alguns fins i tot diuen que és un enviat de Déu… o de la mort. Tot són llegendes sobre la seva persona. Que si té el mal, però no morirà mai; que si és un sant, que si és un dimoni… Ja ho veieu.

En Joan va restar pensarós una estona. Ves per on, tal vegada hauria de tractar amb un dimoni. Segur que no hi havia cap sant que fos capaç d’aplegar-se en aquell racó de misèria. Es posà dret i féu una lleu inclinació com a senyal de comiat.

El caporal es portà una mà a l’entrecella. Que potser aquell guerrer temible s’havia estovat? S’havia tornat un simple pagès? L’havien perdut per a la lluita?

—Joan, espereu-vos un moment. Faré que dos dels meus homes us acompanyin. Amb tot el carregament que porteu, tot sol no podríeu anar més enllà de la propera cantonada.

Després de deixar un parell de pans més i una bona ració de vi al cos de guàrdia, en Joan va reprendre el camí. La lenta marxa amb els dos soldats damunt del carro li donava temps per comprendre millor la realitat d’aquella Barcelona. El caporal de la porta no havia exagerat gens ni mica. Des de la part de dalt fins arran de mar, els sentits se li omplien dels tenebrosos efluvis de la mort.

Les imatges, les olors i els sorolls eren com una reproducció de l’Apocalipsi. Les fogueres llançaven a l’aire un fum fètid i espès, amb una pestilència tan repugnant que fins i tot en algun moment li van passar pel cap pensaments de renúncia. Però aquells dubtes foren efímers, perquè ell sabia molt bé que no tornaria enrere.

Pels carrers no passava pràcticament ningú, llevat dels fossers que portaven els carros plens de cadàvers. La resta de la gent s’amagava al seu pas per portals i cantonades, com ànimes condemnades esperant la seva hora o esperits famèlics cercant alguna oportunitat d’aconseguir menjar.

En Joan podia sentir com se li clavaven aquelles mirades tenebroses dels que, des dels racons més foscos, contemplaven la seva càrrega amb cobdícia. Els mosquets a punt dels soldats de la guàrdia barcelonina que l’escortava eren, de moment, un element prou dissuasiu.

Els draps negres, penjats a portes i finestres, eren la bandera d’aquell enemic contra el qual no hi havia res a fer: un enemic invencible.

Les partides d’enterramorts, acompanyades per grups de religiosos tapats amb les seves caputxes mentre desgranaven oracions en un murmuri, acomboiaven el tràfec continu de carretes plenes de cadàvers. Algun d’aquells desgraciats encara es movia entre espasmes i demanava pietat. Per l’espinada li va pujar un calfred que li esclatà darrere del clatell, mentre se li posava la pell de gallina. Quina mort més horrible! Els dos soldats de l’escorta no paraven de fer el senyal de la creu i es tapaven la boca i el nas amb llurs mocadors ronyosos.

Però va arribar un moment en què en Joan va decidir deixar de mirar aquell espectacle de mort i va fixar la vista endavant, per damunt mateix del llom de les mules, que, indiferents, continuaven la seva marxa amb parsimònia.

Després d’una estona que li semblà eterna, va reconèixer la figura dels edificis de les drassanes del port. Els dos soldats li feren un senyal de comiat amb la mà i, en silenci, sense ni donar temps que el carro s’aturés, van fer un salt i desaparegueren en un instant. Ningú no els podia retreure res, a aquells homes. A diferència de tants i tants, ells s’havien quedat, i, en vista del que tenia davant dels ulls, aquell era el pitjor lloc que havia contemplat mai.

La gent entrava i sortia per les grans entrades dels edificis de les drassanes amb gestos lents i cansats, com si portessin una gran càrrega a sobre. Hom diria que aquelles portalades eren la mateixa entrada a l’infern.

Lentament, va aturar el carro i va saltar-ne. Agafant les regnes, va caminar davant dels animals, que el seguien dòcilment. Un instant després se li creuà al mig del camí un home i li va fer un senyal perquè s’aturés. Cobert amb una túnica d’un indefinit color fosc, amb la tela encarcarada de pura brutícia i una caputxa que li ocultava el cap i el rostre, en Joan va identificar de seguida aquell individu com una mena de religiós, per bé que portava un mosquet encreuat a l’esquena amb una baioneta llarga i afilada. Aquella arma li recordà que la pesta negra no era l’únic enemic que assetjava Barcelona. La presència d’aquell home era una prova evident que ja estava arribant al seu destí.

—Perdoneu, venia a veure el Frare. El meu nom és Joan Martí, i els homes de la guàrdia m’han dit que aquí és on podria trobar-lo.

El desconegut, des del fons del forat negre que era el seu rostre, sota la caputxa, va mirar aquell nouvingut sense dir res. Hom diria que estava calculant quant de temps li podia quedar de vida després d’haver arribat fins allà.

—Què porteu dins del carro?

—Són queviures. Pa, oli, sal, farina, blat, una mica de fruita seca, carn adobada, roba… Tot és per als malalts. He vingut a ajudar en tot el que pugui.

—Ajudar? Tan sols Déu ens pot ajudar, mestre. I, pel que sembla, no en té gaires ganes. Alguna de grossa en devem haver fet. No us sembla? —En Joan no digué res. L’encaputxat, mentrestant, no treia la mirada del carro—. Bé, deixeu el carro aquí i veniu amb mi.

En Joan s’adonà que alguns homes i algunes dones s’anaven apropant lentament cap on eren ells dos. Els soldats havien desaparegut, i aquells desgraciats, que segurament els havien seguit tota l’estona, morts de fam i de desesperació, semblaven cada cop més decidits a apoderar-se d’aquella presa. La roba bruta i esparracada, els rostres cadavèrics i els cossos secs com canyes indicaven la seva necessitat. Les mirades perdudes no s’apartaven ni un instant del carro ni del seu contingut. En Joan no podia anar-se’n d’allà perquè, si ho feia, res del que portava no arribaria al seu destí.

—No el puc deixar, el carro, ara, és millor que el porti amb mi.

—No patiu, aquests que s’acosten són inofensius. Són incapaços de deslligar un cordill: estan més morts que vius. Ningú no tocarà res, i després ja vindrem a descarregar. —En Joan no va fer cap intenció de moure’s i agafà amb més força les regnes—. Mireu, ningú no pot acostar-se més a l’edifici, ni entrar objectes, siguin els que siguin, sense autorització. A partir d’aquí només poden passar els malalts i els que en tenen cura.

—Francament, a mi em sembla que tots aquests que s’acosten tenen força i voluntat de sobres per venir fins aquí i emportar-s’ho tot. Si el carro no pot passar, jo tampoc no em mouré d’aquí. Quan hi puguem entrar tots dos, digueu-m’ho.

El to de les paraules i la convicció que se’n desprenia no admetien dubte. El vigilant s’adonà de seguida que aquell home no marxaria sense la seva càrrega. En un instant, es va treure el mosquet, l’alçà per damunt del seu cap i deixà anar un tret. Agafat de sorpresa, en Joan va fer un gest instintiu de protecció amb els braços, sense comprendre gaire bé el perquè d’aquella acció. Tot seguit, però, ho veié clar: darrere seu començaven a sentir-se crits i gemecs, i, quan va girar el cap, veié com s’allunyaven espaordits i tan de pressa com podien tots els que abans s’hi havien acostat.

—Anem-nos-en, doncs, si això és el que voleu. Ja veig que per fer-vos canviar d’opinió us hauria de matar, i us puc ben assegurar que ja n’estic fart, de morts.

I encara aquell home no havia acabat de dir l’última paraula quan va agafar ell mateix les regnes i, després de donar un cop de mà a l’anca de la bèstia més propera, es posà a caminar al costat de l’hereu de can Martí.

—Si el que voleu és conèixer el Frare, us asseguro que el coneixereu.

Aquell home que s’acostava cobria també el seu cos amb un d’aquells hàbits. La roba, quasi negra i sense botons, el tapava de dalt a baix. La caputxa, igual que a la majoria d’aquells religiosos, li amagava el rostre darrere d’una barrera d’ombres impenetrables. No era gaire alt ni semblava que tingués una gran fortalesa física; caminava lentament i feixuga, amb pas vacil·lant producte d’una coixesa evident. Era impossible definir la seva edat, tot i que, pel que deien, havia de ser un home ja molt gran, qui sap si fins i tot etern.

Quan el va tenir ben a prop, en Joan va percebre quelcom especial, com una força invisible d’autoritat i poder. Restava davant seu amb el cap entregirat per amagar el rostre, però l’hereu de can Martí tenia la sensació que els seus ulls eren talment agulles amb què l’estava fiblant.

—Benvingut sigueu, amic meu, en aquest lloc de dolor i penitència. Sóc aquell que anomenen el Frare, i m’han dit que em voleu veure.

La seva veu era ronca i fosca, com si li sortís de les entranyes sense passar per la gola. Aquella veu no semblava d’un ésser humà, i en Joan notà una esgarrifança.

—Sí, senyor. Si us diuen el Frare, us estic cercant.

—Doncs aquí em teniu. També m’han dit que heu portat una carretada de provisions i que no us n’heu volgut separar ni un moment. —L’home va aixecar un dit, corbat com una urpa, per dins de l’ampla màniga del seu hàbit i assenyalà el carregament al costat de la porta on estaven parlant.

—Sí, senyor. Tot el que porto és per a vós. Ara ja en podeu disposar. El meu nom és…

—Ja sé quin és el vostre nom. Joan, Joan Martí. N’he estat informat pels que us han acompanyat.

Per un instant aquella veu s’havia tornat més càlida, més humana, com envaïda per algun sentiment indefinible. En Joan, amb tot, no recordava haver dit a ningú el seu nom, tret dels soldats del cos de guàrdia. Que potser arribaven fins allà els tentacles invisibles d’aquell home? El poder del Frare en aquell lloc de misèria i sofriment era indiscutible. Ben segur que no se li escapava res de tot el que hi passava. Però, aquell poder, també arribava a la resta de la ciutat?

—Bé, doncs moltes gràcies, amic. Això que heu portat ens serà de gran ajuda. I ara, si em permeteu, us he de deixar. Ja he donat ordres perquè us acompanyin en la vostra tornada… —I fent mitja volta, aquell home va començar a allunyar-se.

—No, un moment! Escolteu! No he vingut de tan lluny només per portar una càrrega amb aprovisionaments. Vull quedar-me aquí. Vull ajudar. Vull fer alguna cosa per aquesta gent que pateix i que fins i tot la seva família ha abandonat.

En sentir aquelles paraules, el Frare va aturar el pas. La seva veu era encara més ronca, i el seu to, inflexible.

—Però què dieu? Aquí no us hi podeu quedar. Que potser sou cec o sord, vós? Escolteu els gemecs: és el cant de la mort. La mort i el mal, la misèria i la desesperació, són les úniques coses que es poden trobar aquí. Que no teniu el nas ple d’aquesta pudor insuportable? Foteu el camp ara mateix, abans no sigui massa tard.

En Joan es quedà sorprès davant d’aquella reacció inesperada. Allà feia falta gent i no era bona cosa rebutjar els pocs homes que es presentaven a ajudar voluntàriament. Arreu es podien veure altres homes; per què a ell no l’acceptaven?

—Aquí hi ha molta més gent ajudant. Per què no ho puc fer jo també?

L’altre va guardar silenci una estona. Potser s’havia adonat que la seva reacció anterior no havia estat precisament la més adient.

—Escolteu-me bé. Aquesta gent que veieu, els religiosos, els pescadors, els pedrers, tots els que ajuden, potser ja tenen el morbo, encara que no ho sembli. Es trobaven aquí quan el mal va arribar. Alguns s’han quedat sols, d’altres no tenen on anar; d’altres ho fem per voluntat de Déu, però vós… Vós sou diferent.

—Diferent? Diferent per què?

—Doncs perquè… —Es féu un moment de silenci—. Perquè sou de fora i heu vingut sa, sense el mal. Què voleu fer? Tornar-vos-en quan ja sigui massa tard i estendre més el morbo fora muralles? Portar la pesta als vostres?

—Em sembla que no m’heu entès. Jo no vull quedar-me aquí uns quants dies. Vull quedar-me tot el temps que faci falta. Vull estar entre vosaltres fins que el mal no hi sigui. Vull ajudar a…

—No! No us quedareu. Marxareu ara mateix. Us faré acompanyar fins a la porta de grat o per força. Podeu emportar-vos el carro de seguida que sigui buit. I els animals.

Dit això, el Frare girà cua. Encara no havia donat quatre passes quan en Joan va tornar a parlar.

—Escolteu-me també a mi, si us plau. I escolteu-me bé. No me n’aniré. Tornaré a entrar tantes vegades com m’obligueu a sortir. Si no em voleu amb vós, me n’aniré a un altre indret de la ciutat. He vingut a acomplir una missió i per Déu, si és que existeix, que em quedaré a fer-la. I si sou tan especial com diu la gent, sabreu que estic parlant de veritat.

L’altre aturà els passos enmig de l’estança, sense girar-se. Un instant després, va moure el cap i xiuxiuejà unes paraules en veu baixa.

—Sí, ja ho sé. Sé que esteu parlant de veritat.

Després, mentre tornava a caminar de nou amb la dificultat de la seva coixesa, donava instruccions a un dels homes que tenia al costat.

—Que es quedi amb nosaltres i que es faci la voluntat de Déu.

Com cada nit, en Joan passà a recollir la seva gerra d’aigua i el tros de pa negre. Aquell era l’únic menjar, molt escàs per a qui havia treballat durament des de trenc d’alba. Després, com sempre, va cercar un racó sota una columna i s’ajupí pesadament fins a recolzar-se a terra. Se sentia cansat, molt cansat; aquella sensació ja feia temps que l’acompanyava. El seu cos li reclamava atenció, més descans, millors aliments, però això no era pas possible. Havia perdut el compte dels mesos que durava aquella tortura. Al principi, encara es fixava en el calendari, però de seguida es va adonar que allà no li calia, perquè ahir era sempre igual a avui, i avui, igual que demà…

Per a bé o per a mal, el cos s’hi acostuma, però l’ànima no. L’ànima és una altra cosa. A l’esperit, a l’enteniment, a les sensacions invisibles i intangibles, els costava molt més obtenir serenor, o si més no indiferència, davant de tant de patiment i de tant de mal. Sempre sortien un munt de preguntes. Per què això, per què aquí, per què ara, per què a nosaltres…?

—Bona nit tingueu, Joan Martí.

La veu el sobresaltà. El tros de pa mullat amb aigua que estava a punt de ficar-se a la boca li caigué de les mans. Ni s’havia adonat que hi havia algú més al seu costat. El Frare estava assegut, reposant, a la seva esquerra.

—Ah! Bona nit tingueu. Estava envoltat dels meus pensaments…

—Envoltat dels pensaments i mig adormit. Oi que sí, amic?

En Joan va girar el cap i féu un lleuger somriure. Aquell home ho sabia tot. La caputxa, com sempre, li cobria el rostre.

—Doncs sí, la veritat. Ningú no s’acaba d’acostumar a aquest tragí d’hores i hores sense parar. Tant d’esforç aixafa el cos… I tant de patiment trenca l’ànima. No sé com us ho feu, vós, que gairebé mai no descanseu. Sembla, tanmateix, que les forces no us abandonen mai.

—El cansament del cos no és important, Joan. Es pot superar amb l’oració i la voluntat. El cansament de l’ànima és molt més feixuc, us ho puc assegurar.

—Però vós sou un home ple de fe. Quan esteu al costat dels malalts, no pareu de reconfortar-los, els ajudeu a suportar el seu patiment i, quan cal, a ben morir. He pogut sentir com parleu als nens i a les dones, com pregueu amb ells a sant Francesc de Paula, a santa Madrona, a sant Sever. Quanta esperança troben en les vostres paraules! Jo no en sóc capaç. Em sento malament al seu costat; fins i tot ara, després de tants mesos, el seu dolor se’m fa insuportable.

—No us enganyeu, amic meu. Les meves paraules no són més que paraules, tant si els parlo jo com si els parla qualsevol altre… Fins i tot si els parléssiu vós… L’endemà ens toca enterrar-los.

En Joan callà. Els gemecs dels malalts quedaven lluny, i fins i tot l’alè de la parca no era tan pudent aquella nit.

—Qui sou, vós, Frare? Tothom que us arriba a conèixer us venera i us admira, com jo mateix. La feina que feu pels altres és… és quelcom meravellós. Però mai ningú m’ha sabut explicar res sobre vós.

—No heu de fer cas del que sentiu per aquí i per allà. Sóc un fill de Déu, com vós i tants i tants d’altres que hi ha arreu del món. La meva única missió és ajudar els febles, els malalts, els necessitats de consol pels dolors del cos i de l’ànima. Com menys se sàpiga de mi, millor puc fer la meva feina. No vull honors ni alabances. A Déu Nostre Senyor li demano que em doni el temps de vida que pugui per fer el que estic fent: ajudar els desgraciats, els malalts, els rebutjats.

En Joan escoltà aquelles paraules i en sentir-les va comprendre que mai no podria conèixer de veritat aquell home. Ni ell ni ningú.

—Però de vós sí que en podem parlar, Joan. Vós teniu família, oi que sí? Per què heu vingut per pròpia voluntat a aquest indret malaurat?

En Joan abaixà el cap. Tenia ganes de parlar dels seus sentiments més que de les seves conviccions. Potser necessitava justificar-se, perquè darrerament, moltes vegades, ni ell mateix entenia el perquè de la seva decisió.

—Doncs sí que tinc família. Una dona i tres fills preciosos. Els estimo molt. A hores d’ara no sé com deuen estar. Prego cada dia a Déu perquè vetlli per ells. Amb vós he arribat a retrobar aquest Déu que havia perdut, un Déu bo i generós, capaç de donar esperança sense demanar res a canvi… Igual que vós. —En Joan alçà la vista per mirar directament el Frare, que continuà en silenci—. Jo vinc d’una terra esplèndida, sabeu? La meva casa està envoltada de boscos i de prats. Des de la finestra de la meva cambra puc contemplar cada matí, quan surt el sol, la meva muntanya, el Montseny. No hi ha lloc millor per viure, us ho puc assegurar.

—Sí, ho sé. Me n’han parlat molt bé, d’aquelles terres. Sou un home afortunat. Teniu una bona casa i una família que us estima. Per què els heu deixat per venir fins aquí? A ells també els feu falta.

—Moltes vegades jo també em faig la mateixa pregunta, i no trobo la resposta. Però en el fons del meu cor sempre puc sentir una veu que em diu que estic en el lloc on he d’estar, tot i els meus dubtes i les meves vacil·lacions.

—Tots en tenim, de dubtes i vacil·lacions, Joan. El més important és fer-los front i creure en alguna cosa que ens ajudi a tirar endavant, i no parlo d’un ésser superior, podeu ben creure’m. La fe en Déu és valuosa, però també ho és la fe en els homes. Els sentiments d’amor i de respecte, les arrels d’una família, els pares, els fills… —la veu del Frare es trencà. A en Joan li va fer la impressió que no podia continuar parlant. Fins i tot hauria jurat que estava a punt de plorar—. Tot això que teniu són coses molt importants per les quals també paga la pena de viure. No en dubteu pas.

Els dos homes callaren. Hi ha moments a la vida en què les paraules no són pas necessàries.

—Mireu, Joan. El morbo comença a remetre. Cada vegada hi ha menys gent empestada. Aquí ja no hi feu falta. Teniu una família que us necessita. Aneu-vos-en amb ella, teniu-ne cura i protegiu-la. Viviu amb els vostres i penseu que ara us toca també a vós una mica de felicitat. Sense dubtes, remordiments ni amargors.

Dubtes, remordiments i amargors. Aquell home llegia l’ànima. Aquells sentiments l’havien obligat a marxar de casa ja feia mesos, i ara… potser tenia raó el Frare, potser sí que havia arribat l’hora de tornar-se’n cap a casa.

—Però i vós? Què fareu, vós? A on anireu?

—Oh, no us preocupeu tant per mi, home de Déu. Per desgràcia, el món n’és ple, de llocs on la misèria, la fam i les malalties són el pa de cada dia. Aquests són els meus destins. El meu cos encara pot resistir alguns anys més… i la meva ànima també, gràcies a Déu. —El Frare va posar la mà sobre l’espatlla d’en Joan—. Bé, aneu a descansar. A partir de demà sou lliure del compromís que un dia vau adquirir amb la vostra consciència.

«Però l’endemà ja no em vaig poder aixecar. Les cames em pesaven com el plom i tenia el cap assetjat per mil i un dolors. El cos em bullia i la suor m’amarava fins a ajuntar-se amb la bassa dels meus propis orins. Llavors m’entraven tremolors incontrolables i el batec del cor se’m barrejava amb el carrisqueig de les dents, com un martell que retrunyia en el més profund del cervell. Vaig ser conscient que havia agafat el morbo durant poques hores, perquè després el meu cos es va rendir i vaig entrar en una espècie de son on les veus, els precs, les llums i les olors es barrejaven de manera incomprensible.

Un dia, enmig d’aquell estat que hi ha entre la realitat i el somni, entre la vida i la mort, vaig tenir el convenciment que m’havia arribat la fi. Uns braços forts em van enlairar del terra i vaig saber que allò era el mateix que jo havia fet moltes vegades amb un cadàver. Els fossers em portaven a un dels carros per fer l’últim viatge. Jo no podia ni obrir els ulls i em vaig deixar anar. “Sóc viu, sóc viu”, volia cridar, tal com molts altres havien volgut fer abans, però ja no tenia forces.

I aleshores vaig sentir la seva veu:

—No, aquest home no us l’emporteu…

Van deixar el meu cos a terra i una mà es va posar sobre el meu cap mentre m’acaronava els cabells. Aquella sensació em va donar vida, era com si quelcom em rentés per dins i em donés noves forces. Vaig obrir els ulls, però davant meu només hi havia una ombra negra. La veu continuava al meu cap com un eco: “No us l’emporteu, deixeu-lo. Ell no pot morir. Encara no ha arribat la seva hora”. Vaig tornar a tancar els ulls, convençut que ja no era en aquest món.

Al cap d’un quant temps, no sabria dir pas quan, em vaig despertar. Em trobava dèbil, però les febres i els dolors havien desaparegut i al cap de poc ja podia aixecar-me i caminar pel meu propi peu.

No vaig tornar a veure el Frare. Aviat vaig saber que havien passat quatre mesos des de la meva arribada a Barcelona, i llavors la meva única intenció va ser la de tornar a casa. Però quan vaig intentar fer-ho ja no vaig poder, perquè els canons començaren a tronar. En el mateix moment en què l’enemic invisible s’havia batut en retirada, l’altre, el de les galeres i els terços, el de les banderes i els timbals, el de les baionetes afilades i els cavalls emplomallats, començava la seva ofensiva.

En aquell moment, ningú no podia sortir de la ciutat».