XII

REVENJA

«Aquella vegada, la ciutat no tenia cap possibilitat de sortir-se’n. Els defensors, delmats per la pesta i escassament armats, no estaven en condicions d’oferir resistència. Era ben diferent dels fets d’anys enrere, quan en un dia vam derrotar aquell mateix exèrcit de manera aclaparadora. Aleshores el general enemic era el marquès de Los Vélez i ara era el marquès de Montara. Com molt bé deien ells, “los mismos perros con distintos collares”. Aquest últim havia estat molt més prudent que el seu antecessor, potser perquè no li feien gens de gràcia els draps negres penjats pertot arreu, o potser perquè no es refiava gens ni mica del que es podria trobar davant les muralles. Així doncs, es va limitar a tancar el cercle cada cop més i a atacar els voltants de tant en tant, fins que a mitjan 1651 la pesta va començar a remetre.

Cap a finals d’aquell any els francesos van fer arribar un contingent de tropes al comandament de les quals hi havia el mariscal La Mothe. Aquell gest no era tant per complir les seves obligacions com a aliats, sinó per la preocupació davant del caire que prenia la situació militar pertot arreu. En aquell moment, amb l’amenaça de la pesta ja llunyana, també començaren a entrar a la ciutat molts ciutadans que l’havien abandonada per tal de mirar d’organitzar una defensa conjunta. A les ordres de La Mothe, es van intentar diferents accions sobre les zones de la ciutat ja ocupades o més amenaçades pels castellans. El mes de febrer, les forces franceses, ajudades per un bon contingent de ciutadans i soldats de la guarnició de la ciutat, van organitzar accions d’atac a Sarrià i al fort dels Reis, situat dalt de Montjuïc. Aquestes accions es van perllongar fins a l’arribada de la primavera, però els resultats van ser desastrosos per a les nostres tropes, les forces de l’aliança. Aquestes derrotes, acompanyades d’un gran nombre de baixes, van delmar encara més les possibilitats de defensa de la ciutat.

Mentre passava tot això, els rumors anaven i venien, de manera que ningú no sabia amb certesa què succeïa a la resta del nostre territori, muralles enllà. Alguns dels pocs que podien portar-ne noves afirmaven que havien esclatat revoltes antifranceses a les terres de l’interior per la zona de Vic, i també a Mataró i Terrassa. Algunes famílies benestants de tendència castellana (que n’hi havia pertot arreu, com jo bé sabia), amb l’ajut dels espies de les forces d’ocupació, havien fet intents en alguns pobles per aconseguir el poder. Però, segons deien, totes aquelles accions havien estat aviat desfetes per la mateixa gent del carrer, ansiosa de fer justícia pel seu compte contra aquells que havien estat en molts casos tant o més dèspotes amb ells que els mateixos castellans. Fos com fos, aquells fets tampoc no ajudaven gens a mantenir un mínim de coratge i ànim dins de la ciutat.

Pel que feia a les accions militars, la cosa va anar com més anava pitjor, fins que després de l’estiu una forta confrontació al pla de Valldonzella, on feia deu anys els terços havien estat derrotats, va acabar amb una altra terrible desfeta dels defensors. Aquella era la darrera oportunitat de lliurar Barcelona.

Poc després, els francesos van pactar una sortida airosa amb els assetjants i se’n van tornar per on havien vingut deixant-nos sols. Al cap d’uns quants dies es va signar la rendició, i els barcelonins van assistir a l’entrada triomfal a la ciutat de Joan Josep d’Àustria, fill natural del rei Felip IV. Les campanes de les esglésies no paraven de tocar en honor del nostre nou senyor, enemic declarat uns quants dies abans.

En tot aquell temps, els combats van ser durs i continuats, però jo no vaig tornar a agafar una arma per lluitar. De tant en tant algú em reconeixia i em preguntava si jo no era en Joan Martí, un dels caps dels miquelets. Sempre que passava això, jo m’encongia d’espatlles, girava cua i me n’anava. Em vaig limitar a quedar-me ajudant els defensors, portant-los aliments i aigua i traginant moribunds, amb l’única intenció d’esperar l’ocasió per poder tornar a casa, aquella vegada per sempre. Després de més d’un any, ja havia començat a perdre l’esperança que això fos possible, però aquell mateix dia que Joan d’Àustria entrava per una porta acompanyat pel so metàl·lic del bronze, jo, aprofitant els meus hàbits d’enganyifa, sortia per una altra».

El tràfec era ben diferent del que en Joan havia trobat quan arribà a la ciutat. Molta gent tornava després que la mort negra i la guerra s’haguessin acabat. Llargues cues de carros, carretes, animals plens de farcells i molta, moltíssima gent a peu entraven sense parar.

En Joan s’ho mirava assegut sobre uns sacs d’alfals que un pagès traginava cap a fora de les muralles, dins del seu carro de rodes sorolloses i vacil·lants. Abans s’havia ofert a ajudar-lo quan l’havia vist emplenar els sacs, i, més tard, tots dos també havien lluitat contra el torrent de gent i vehicles que venien en sentit contrari. L’home li havia dit que es dirigia cap a la plana de Vic quan començaven a moure’s per la carretera de Ribes. No era el mateix camí que havia de fer el de can Martí, però sí que podien fer-ne junts un bon tros.

Ajagut sobre la càrrega flonja i suau, amb un tros de palla a la boca, en Joan deixà anar la seva imaginació. El sotragueig del lent vehicle i el soroll de les ferradures desgastades del vell matxo li semblaven tan familiars que, per primer cop en molt de temps, es va sentir alliberat de totes les seves penúries i neguits. Es mirà les mans, eixutes i resseques, la pell bruna i els dits deformats per tant d’esforç. Les cames nues sota el sol del migdia li semblaven les d’un altre, de tan blanques i escanyolides que eren. Li venia com una mena de temor del que podria contemplar quan després de tant i tant de temps es posés davant d’un mirall.

Com podia arribar a canviar tant una persona? Com era possible aquesta transformació física i moral? Ara se sentia diferent per fora, però sobretot per dins. Els canvis que s’havien produït dins seu no els podia veure amb els ulls, però ben segur que encara eren molt més profunds que els del seu cos.

Havia marxat de casa per cercar una mica de pau per a la seva ànima, una mica de serenor per al seu esperit. No sabia si era això el que havia obtingut després de tant de temps de sacrifici continuat, de contemplar la ruïna moral i la tragèdia individual de tantes i tantes persones al seu voltant i de dedicar tot el seu temps i el seu esforç als altres. No podia definir amb exactitud què era aquella barreja de serenor i cansament que sentia dins seu, però tenia clara una cosa: aquell Joan que tornava no era pas el mateix que havia marxat. Conviure amb la mort cada dia i de tan a prop l’havia fet tornar un altre. S’havia adonat del temps que havia malbaratat en un seguit de revenges, odi i violència. Per fi sabia que ajudar els altres era molt més intens i reconfortant que les sensacions de travessar el cos dels seus enemics.

Sí, ell havia canviat, però… i els seus? Haurien canviat també els seus? En tot aquell temps, no li havia arribat ni una nota, ni una novetat, ni la més petita informació. Cada cop amb més insistència, es deia a si mateix que tal vegada no hauria d’haver deixat la seva família ni la seva casa. Potser, tot i que la intenció era contrària, aquell acte havia estat el més egoista de la seva vida. Quan això li passava pel cap, el cervell se li omplia de mals averanys, com si un cop més la història es tornés a repetir. Després, però, la grisor acabava sempre per desaparèixer i el somriure de la Teresa i les rialles de la quitxalla li tornaven a donar ànims i esperança.

A poc a poc es va adormir. La tarda arribava a la seva fi i ell, des del seu cau al fons del carro, observava les branques més altes dels arbres que vorejaven el camí, plenes de fulles daurades enlluernades pels darrers raigs del sol. Igual que els arbres de casa seva, que aviat tornaria a contemplar.

—Ep, mestre, que ja hem arribat. Jo tiro cap a un altre costat. —La veu del carreter al mig d’aquell paratge silenciós va arribar a en Joan com una descàrrega d’artilleria. Portat cap a la consciència des d’un son profund de què no havia gaudit feia mesos, es despertà sobresaltat i amb el cos tremolós i amarat de suor. La nit era fresca i l’aire li glaçava el rostre humit.

—Eh? Ah, sí, moltes gràcies, amic. Ara mateix baixo.

Amb moviments pesants i vacil·lants, va anar cap al darrere de la tartana i, agafant-se a les baranes, posà un peu a la roda i després l’altre a terra, mentre amb la mà feia un senyal d’adéu. El de Vic mogué lleugerament el cap i, amb un suau toc de les regnes, va donar l’ordre a l’animal perquè tornés a caminar.

En Joan es va quedar dret una estona contemplant el carro que s’allunyava acompanyat del grinyol de les rodes i el soroll de les ferradures.

Un cop es va perdre en la foscor, encara mig endormiscat, mirà els voltants per orientar-se. Es va sorprendre de nou contemplant-se a si mateix. Aquell era ell, l’hereu de can Martí, i en aquell moment les seves pertinences eren tot el que duia a sobre: un hàbit ronyós i encarcarat, que no havia tastat el sabó des de feia mesos, unes calces i uns pantalons de vellut que li arribaven a sota dels genolls, tan apedaçats que no se sabia ni el color que tenien. Als peus, unes sandàlies malmeses que amb prou feines li durarien deu passos més i, a la butxaca, un rosegó que havia agafat en sortir i que encara no havia tocat.

Amb la claror de la lluna de seguida va saber on era. La frescor de la nit i el descans li havien donat forces i es notava amb ganes de fer via. El camí de l’esquerra el portaria al poble en una hora més o menys i, després, a casa. Aquella idea el va reanimar i, en el mateix moment, el soroll queixós dels budells de la seva panxa buida el despertà definitivament. Posant-se la mà a la butxaca, en va treure un tros de pa dur com una pedra.

Molt a prop se sentia un clapoteig d’aigua. La nit era força clara i els seus ulls ja s’havien acostumat a les ombres. El petit rierol situat al costat del camí li cantava una cançó, una música sempre agradable per a les orelles de qualsevol home. S’acostà a la riba i amb les dues mans es va servir un bon trago d’aigua. Una, dues, tres vegades. Aquella frescor el va reconfortar. Va tornar a agafar una mica més d’aigua i es remullà la cara amb energia, fins que es va espavilar del tot. Amb els pèls de la barba regalimant el líquid transparent, agafà el tros de pa i l’enfonsà dins del corrent d’aigua. Després se’l va ficar a la boca. Quan tornava a caminar, el pa remullat ja se li havia desfet.

Se sentia satisfet, satisfet de tornar, satisfet de ser viu, satisfet de ser qui era, en aquell lloc i en aquell moment. Estava convençut que aquella sensació era el més proper que havia sentit mai a la veritable felicitat, la felicitat del que accepta el que és i el que té.

Després de l’últim revolt, el mas va aparèixer davant seu al fons del camí. La seva façana blanca lluïa amb la claror de la lluna, i aquella visió li va fer bategar el cor molt més de pressa. Havia pensat moltes vegades en aquell moment durant el seu exili voluntari, i s’havia repetit mil vegades que no es deixaria portar pels sentiments. Però aquella promesa resultava impossible de complir.

Es va aturar i va fixar els ulls en aquella imatge, tantes vegades vista i tantes vegades enyorada. Quan va reprendre el camí, aixecà el rostre cap al cel. Els reflexos de plata de la lluna en aquella serena immensitat el van fer sentir ple de força. Se sentia lliure i content, unes sensacions que feia molt de temps que no assaboria. S’hauria posat a córrer i a cridar: «Sortiu tots! Ja he arribat! Veniu amb mi, al meu costat! Us necessito! No deixeu que me’n vagi mai més». Sense adonar-se’n va arrencar a córrer mentre les sandàlies aixecaven petits núvols de pols del terra i no va parar fins que ja podia tocar les pedres de casa seva amb la mà.

Però aleshores va notar que hi faltava alguna cosa. Hi havia alguna cosa diferent. Els seus sentits de combatent, adormits durant anys, s’havien despertat de cop i li donaven senyals d’alerta. Alguna cosa no anava bé.

El silenci. Sí, el silenci. Aquell silenci no era normal. Sabia molt bé que els gossos ja estarien bordant, alertats per la seva presència. La seva olor ja els hauria d’haver posat en guàrdia. Però no se’ls sentia udolar, ni bordar, ni grunyir. Si els gossos estaven tan tranquils, només podia ser per dues raons: o ja no hi eren o ja no podien cridar.

Tota la sensació d’alleujament de feia uns instants havia desaparegut i s’havia transformat en un estat d’excitació que li omplia el cos. Amb precaució, utilitzant els recursos de tantes altres vegades, s’acostà cap a la porta contra la paret blanca, igual que una sargantana. Amb la mà dreta va agafar de manera instintiva una branca de bruc gruixuda que hi havia en un piló de llenya, una branca prou grossa per fer mal i prou prima per manipular-la.

Des del costat de la porta, i mirant per sobre de l’escletxa de les frontisses, es veia llum. Era una llum esmorteïda, però es podia distingir clarament des de l’exterior. Des d’on ell era, quiet com una estàtua, va passejar la mirada pels voltants. Alguns moviments i sorolls no el sorprenien: eren normals a la nit, la veu de la foscor; els mateixos sorolls que va sentir aquella maleïda nit en què va començar tot i tot va acabar per a la Maria.

S’acotà i amb lentitud va prémer un dels batents de la porta, que no es va moure gens. Una mica més de força i va cedir cap a dins amb un grinyol. La porta era oberta, com si el convidés a entrar.

Allò tampoc no era normal. No sabia l’hora que era, però ben segur que en un dia corrent aquella porta estaria amb la balda posada. Una mica més de pressió i el batent es va obrir prou perquè ell pogués entrar. Amb tota mena de precaucions per tal de no fer soroll, en Joan es va desprendre de l’hàbit, company inseparable durant molt de temps. Pesada i gruixuda, aquella roba no el deixava moure’s en llibertat. Dins seu renaixia el Joan combatent de feia anys.

Aleshores va fer un pas per sobre del llindar de la porta i entrà dins de la casa.

L’única llum era la que venia de l’escala que donava a dalt; era la mateixa llàntia que anys enrere l’havia il·luminat en les seves sortides nocturnes.

Des de la penombra, i amb l’ajut de la claror de la lluna que entrava per la porta oberta, podia contemplar el mateix de sempre. Allò era casa seva i aquelles eren les seves coses, tan familiars i que tant havia trobat a faltar.

La taula rodona al mig, les cadires, el balancí del pare, el rebost al fons, el racó de les eines, l’obrador. Bé, no semblava que hagués canviat res. Potser n’havia fet un gra massa, amb tantes precaucions.

De sobte, però, des del fons de la casa li va semblar que percebia un so, com una respiració agitada o un gemec. Intrigat, i agafant la seva arma precària amb força, va caminar cap a aquell punt. Quan encara no havia fet ni dues passes, ensopegà amb un obstacle que no havia distingit abans.

Agafat de sorpresa i sense temps de reaccionar, caigué cap endavant i, procurant parar el cop amb les mans sense deixar el pal de fusta, aconseguí mantenir un precari equilibri sense arribar a terra. Però quan s’aixecava amb dificultats notà les mans humides, com si fossin plenes d’un suc llefiscós. Neguitós, es va portar una de les mans al nas i, sí, semblava com si… Després amb la punta de la llengua tastà aquella substància amb precaució. Era sang. L’havia tinguda tantes vegades sobre el cos, l’havia flairada i l’havia tocada i l’havia feta vessar tantes vegades que no li quedava cap dubte. Havia posat les mans dins d’un bassal de sang i el que l’havia fet entrebancar no podia ser més que una cosa.

—Quieto, no muevas ni un dedo o eres hombre muerto.

Poc després, lluïen els candelers encesos, i en Joan, des del seu lloc, d’on encara no havia pogut moure’s, s’adonà de quina era la situació.

A terra, al bell mig de la sala, hi havia el cos malferit d’en Magí. Jeia de bocaterrosa al mig d’un bassal de sang. Tenia els ulls tancats, i es podia sentir com respirava feixugament. La seva vida penjava d’un fil, ja que s’estava dessagnant. Al costat hi havia el seu arcabús, que certament no li havia servit gaire a l’hora de defensar-se. Més enllà, el pare d’en Joan, assegut a terra, envoltava amb els braços els tres petits de la família, atemorits i plorosos.

Aquella era la repetició d’un malson en què no faltava el seu fantasma: el tinent García de Irízar plantat davant seu.

El mocador blau, tantes vegades cercat en les batalles, tantes vegades odiat, li cobria el pit. La casaca vermella amb els botons daurats, oberta completament, deixava veure una camisa esgrogueïda i bruta, que algun dia havia estat blanca. Les botes de mitja canya també contribuïen a donar-li un aspecte estrafolari. Aquell cos menut, aquells cabells negres com el carbó i aquella pell bruna feien més per a un pidolaire que per a un militar. Aquella mirada d’odi, de menyspreu, de maldat pura, que fins aleshores no havia vist mai tan de prop, en lloc d’intimidar-lo, li feia bullir les entranyes. Les brases mig apagades d’una vella rancúnia tornaven a revifar. El pit li bategava agitat i els ulls miraven fit a fit el rostre del soldat.

El castellà es movia lentament amunt i avall, però sempre davant d’en Joan. Tenia la camisa plena de taques fosques, segurament de vi, però no semblava begut. La pistola a la mà dreta apuntava directament al pit d’en Joan, i amb l’altre braç subjectava la Teresa, que tenia la cara plena de macadures. El posat vençut de la noia i el vestit esquinçat van fer passar pel cap d’en Joan un seguit de pensaments foscos i li va créixer novament la ira.

Una ira fins a proporcions que ja no recordava. Per culpa d’aquell malparit i de molts més com ell, havia perdut la seva estimada i la seva família, i, encara pitjor, la seva vida s’havia dirigit per camins que ell no volia ni recordar. I ara, quan semblava que podia tornar a ser feliç… No, no deixaria que aquell cabró fes més mal a la Teresa i a la seva família. El mataria allà mateix amb les seves mans, si calia. Encara no sabia com, però ben segur que el mataria.

El tinent García de Irízar es va aturar un moment sense deixar d’apuntar en Joan amb la seva arma, mentre deixava anar la dona, que caigué a terra com un sac.

—Mare, mare! —Els crits dels seus fills li travessaven el cor com agulles i ell va fer un pas endavant per anar cap on hi havia la Teresa.

—¡Quieto, no te muevas! —Però en Joan no en va fer cas i continuà—. ¡Quieto, te digo! No te hagas el héroe, que hay niños delante y yo soy una persona de principios.

El canó de l’arma havia baixat i era a ben poca distància del cap de la Teresa.

—Atrás, atrás te digo.

No li va quedar més remei que tornar enrere. Els seus ulls injectats de sang deixaven anar espurnes.

—¡Madre mía, qué miedo! ¡Qué mirada más terrorífica! —El militar va deixar anar una forta riallada—. Las miradas no matan, estúpido palurdo. Las armas, sí.

Dit això, sense deixar d’apuntar en Joan amb la pistola, va desembeinar l’espasa amb l’altra mà i s’acostà a en Magí. En arribar al seu costat li clavà la punta de l’acer a l’esquena, sota una espatlla, i premé l’empunyadura de l’arma fins que el caigut va deixar anar un fort gemec de dolor. Mogut per la ràbia, en Joan va fer un gest espontani per saltar endavant, però de seguida tornava a tenir la pistola apuntant-lo entre els ulls.

—Oh, cuánta gallardía. Cómo acude en ayuda de su amigo. No te preocupes, no lo voy a matar, no hace falta. Ya está medio muerto. —Mentre parlava, li féu un senyal perquè s’acostés a la porta, encara oberta—. Cierra la puerta por dentro y ven aquí de nuevo. No hagas ningún movimiento o le corto el cuello a tu damisela, que tiene un culo de miedo.

Una nova riallada va acompanyar les paraules d’aquell bergant, mentre en Joan se sorprenia a si mateix pel fet de no haver-li saltat al coll. Sabia que ara era necessari tenir paciència, passés el que passés, com el combatent que espera la seva oportunitat. Va tancar la porta i tornà sense dir res cap al seu lloc d’abans. La visió de la seva dona a terra i en aquell estat, i de la seva família atemorida i maltractada, el martiritzava, però es va reprimir de nou. No es podia deixar portar per les emocions i els sentiments perquè, si no, estava perdut. Havia de guanyar temps fos com fos.

—Bien, ahora todos los aquí presentes vamos a jugar a un juego muy entretenido, sobre todo para mí. —Aquella riallada trencada i repel·lent es va sentir altra vegada dins de la sala. S’acostà a la taula i amb la mà lliure, sense abaixar la pistola per res, va aixecar una gerra plena de vi i se n’omplí la boca de tal manera que els regalims li mullaren la camisa de dalt a baix.

—Empezaremos por tu señora. Ya nos conocemos bien, ¿verdad que sí, mi hermosa dama?

S’acostà a la Teresa i li va agafar el cap amb la mà per iniciar el gest de fer-li un petó.

—Ets home mort, malparit!

—¿Cómo? ¿Qué dices? —El militar es va aixecar com si hagués estat impulsat per una molla i s’acostà on era en Magí, al qual va engegar una puntada a les costelles. El soroll del cop va rebotar contra les parets i el crit de dolor fou esgarrifós. Les criatures no paraven de plorar, i la Teresa, que s’havia incorporat una mica, també estava feta una mar de llàgrimes—. ¿Quieres repetir lo que has dicho? Una palabra más y le arranco el corazón a la puta de tu mujer, ¿estamos?

Ni per un instant l’arma de foc va estar fora de la línia de tir. El tinent va tornar enrere i es va servir una altra ració generosa de vi.

—A ver, ¿dónde estábamos? ¡Ah, sí! Le toca a tu señora. El juego empieza ahora mismo. Me voy a acercar hasta ella y le voy a ordenar que empiece a desnudarse. ¿Te parece bien? Se va a quitar la ropa pieza a pieza cada vez que yo dé una orden. Si por alguna razón decide no obedecerme, pierde el juego, y yo me cobraré un premio. Por ejemplo, ¿qué te parece un tierno dedito de tu hija? Tiene cinco en cada mano, o sea que imagínate lo divertido que puede llegar a ser esto.

—Pero ¿por qué? ¿Por qué haces esto? ¿Por qué con ellos? Salgamos a la calle solos tú y yo. Se supone que eres un valeroso caballero español. ¿O en realidad no eres más que un cobarde?

El tinent va esclafir a riure.

—¿Te crees que soy estúpido? No sigas por este camino. No he venido a enfrentarme contigo. Sería demasiado fácil enviarte al infierno. He venido a verte sufrir, a producirte dolor. Todo el dolor que pueda hacerte sentir hoy y aquí, en el alma y en el cuerpo, será para mí. Sólo para mí. Imagínatelo por un momento: tu mujer, tus hijos, el viejo… Y después tú. Sí, quizás entonces salgamos fuera y tengas el privilegio de morir bajo el acero de una espada castellana. Pero no sin antes haber deshonrado a tu mujer, y quién sabe si también a tu hija, antes de matarlos a todos lentamente.

Les ungles se li clavaven als palmells de les mans de tant prémer-les. Sabia que estava al límit de la seva capacitat de resistència. Es llançaria al damunt d’aquell desgraciat, li agafaria el coll i l’hi estrenyeria fins que els ulls li sortissin de les conques. Però no tindria cap oportunitat; havia de guanyar una mica més de temps.

—Desde el mismo día que me pusiste en vergüenza delante de mis hombres, aquí mismo, delante de esta casa, juré que me vengaría. Estaba dispuesto a esperar lo que fuera para ver cumplido mi deseo, y ahora, al fin, ha llegado el momento. ¿Sabes una cosa? En mi tierra tenemos un dicho: la venganza es un plato que sabe mejor cuando se come frío.

Mentre deia això es tornava a acostar a la Teresa, que no parava de sanglotar.

—Bien, bien. ¿Por dónde empezamos, mi preciosa dama?

Aquella petita distracció era l’ocasió que esperava en Joan, que es llançà a la desesperada contra el soldat.

Però abans que pogués tocar-lo, se sentí un tret i la fortor picant de la pólvora omplí l’aire.

En Joan jeia a terra. Res ni ningú no es bellugava a l’estança. En aixecar-se, no va tenir la sensació d’haver rebut cap impacte ni notava gens de dolor, i per això sabia que el tinent havia fallat. La seva reacció va ser immediata i en un tancar i obrir d’ulls ja estava incorporat, però el que aleshores va contemplar el deixà parat.

El tinent García de Irízar, dempeus al mig de la cambra, feia uns ulls com unes taronges i al mig del front se li obria un forat negre; aviat en va sortir un raig de sang, com una font que, regalimant per damunt del pit, vessava a terra.

Ferit de mort, el castellà va deixar anar les seves armes i caigué a terra com un farcell. El seu cap, sense força, va rebotar al paviment i la seva sang es barrejà amb la d’en Magí.

Llavors, just darrere d’on havia estat feia un instant l’oficial, va aparèixer una altra figura amb una pistola fumejant a les mans.

Paralitzat per la sorpresa, en Joan no podia ni moure’s mentre escrutava el cau de tenebres que era permanentment el rostre ocult d’aquell home.

—Joan, Joan! Déu meu, Joan! —La Teresa, amb els ulls amarats de llàgrimes i el cor sacsejant corria a abraçar el seu home. Darrere d’ella també s’acostaven els menuts i l’avi, que abraçà el seu fill.

—Joan, fill meu…

Un moment després, la Teresa, ajudada per la seva filla, acudia al costat d’en Magí per ajudar el malaurat masover. En Joan es va separar lentament del seu pare i contemplà la sala buida. El Frare no hi era. Havia desaparegut amb el mateix sigil i la mateixa celeritat amb què havia entrat.

—Pare, vós l’heu vist, oi?

—El què, fill meu, què vols dir?

—L’home que hi havia aquí mateix, dempeus. Si no arriba a ser per ell, si no arriba a ser pel Frare… Però com és possible que hagi marxat d’aquesta manera?

—Home? Quin home? Però no has estat tu qui ha engegat el tret? —En Jordi Martí va fer un gest assenyalant a terra—. Aquí encara tens l’arma fumejant.

—Jo? Però si jo no…

—Joan… si no arriba a ser per tu, a hores d’ara potser ja seríem tots morts.

En Joan va callar. Ell havia vist el que havia vist, però tal vegada els altres no. Potser sí que aquell frare misteriós era un enviat de Déu. S’ajupí a recollir l’arma de terra i en aquell moment els seus ulls van veure un objecte rodó al costat de la pistola.

L’agafà per mirar-se’l millor. Era una bala. Una bala de plom vella i rovellada.